Anna i el millor jugador del món (Anna, Capítol IV)

Va mig obrir un ull, buscant la seva presència en la penombra. Les nits d'octubre començaven a ser crues, ja, i havien deixat la finestra oberta. La boira de matinada, espessa i decidida, no tenia aturador, feia estona que notava el fred.
En el que triga el cor adormit a batre dos cops divisà la nuca i una orella, la resta del cos l'endevinava arraolit, tapat per aquella tela blava de tacte viscós i - trobava - prou desagradable ara que la suor ja no hi era, ara que la remor dels cossos buscant-se havia deixat pas a la tímida però implacable ofensiva de la matinada.
Nua sota la tela blava, en una habitació extranya, masculina i fosca, s'anava despertant, i sense adonar-se els dos ulls ja eren ben oberts, la penombra menys grisa, la silueta visible, sencera. Un peu ossut li sobresortia, en fred contrast del blanc sobre el llençol més fosc en nit de certa lluna.
- Eh, psps!
- mmmh...
- No tens fred?
- mmmh...
No s'acabava de despertar... però ja hi era llençada.
- Enric... - fent un xiuxiueix
- mmmh...
- Que si no tens fred...
- mmhhh...No... tu...?
- Jo sí..., m'estic pelant de fred...
- mmmh...
- Enric...
...
- Enric...
...
- Enric...
...
- Res, aquest tio no se n'entera... S'ha quedat fregit...
Es mig asseu al llit, agafa ràpidament la semarreta se la posa en una dècima de segon i corre cap a la finestra... click-clack... el mínim soroll del vent desapareix, la sensació de soledat cristalitza en un segon de silenci impossible, un segon de matinada eterna. Dreta davant la finestra, una tímida llum de mitja lluna li acarona un genoll insensible... a l'altre costat les fulles grises d'un arbre qualsevol, la negror d'un carrer de ciutat, el rellotge del campanar que marca una hora extranya, l'estàtua d'un elefant amb la trompa avall... Una fiblada en algún lloc del seu cos, molt endins, la fa girar. Ell continua en la mateixa posició, fora, inconscient d'aquell abisme de silenci que l'engolia...
- No et conec, ni conec les teves coses..., i fins avui no havia tastat la teva pell, ni la seva carícia en la meva... i ni sé qui sóc ni que faig aquí...
- mmmh
Inmovilitat. Més silenci. Només ganes de fugir d'aquell amant harmònic, el millor jugador del món en aquella ruleta extranya i devastadora que volta de matinada. Va tancar la porta al sortir mirant de respectar aquell silenci, aquella absència tan perfecte.