James Baldwin
Vaig a preparar-me un té, decideixo de sobte, tornant a l'antesala de la realitat des de la nebulosa etèrea de la lectura. M'he ben endinsat en el bardissar d'aquesta novel·la, deu fer una bona estona que no canvio de postura i tinc els quadriceps entumits, em costa fer les poques passes que em separen de la cuina. Sí, atraient, però una teranyina de neguit no em deixa somriure, em noto caminant arquejada, com si cada pàgina hagués dipositat un pes que aquesta tarda de març no sóc capaç de traginar. Preparo maquinalment la infusió, i busco sobre Baldwin; no m'acaba de quadrar el que en Jim m'ha explicat sobre ell. 1924-1987, americà, negre, homosexual i nascut en el si d'una família religiosa. Fins aquí tot quadra amb la versió d'en Jim. I també lluitador, toçut, brillant, vividor i gran experimentador vital, l'imagino una d'aquelles persones que no esperen la circumstància vital, simplement viuen el seu ritme, perseguint-la, en una obsessió per la persecució de l'instant. Un amant apassionat fins el punt de ser tràgic, endevino de la seva fotografia a la Wikipedia, em venen al cap els noms d'Edith Piaff, Kerouac, Anaïs Nin, Henry Miller, gent d'expressió franca, d'aquella franquesa que perdura en els anys i acaba passant la factura en forma de menys temps, o potser no, potser els altres tampoc en im tant com volem pensar, com volem fer-nos creure, de vegades, per posar ni que sigui un vidre prim - mai un mirall - nosaltres i la nostra necessitat... Another country em queda com una amalgama de vivences, escrita en el 62, amb un cert tó gris, melancònic, potser trist, de vegades. Cada frase té un pes de veritat, potser no el just, o potser no és veritat i simplement és la llum, o sóc jo, que necessitava una lectura fugitiva i fugissera, quelcom que m'aferrés a una nova imatge de mi mateixa, un nou punt recolçament per bascular un nou canvi i fer un nou troç de camí.
S'ha fet fosc i el te s'ha refredat, necessito sortir d'aquí.
- Hola Tamara... ¿todavía tienes ganas de probar aquel nuevo restaurante?... ¿sí? ala, que fuerte... sí, sí, de hecho si no lo veía era porquè no quería, nosotras lo habiamos comentado un montón de veces... sí, vale guapa, en el River en una hora y me cuentas... sí, yo llamo a Rosa.
La Tamara es senegalesa, 18 anys, per una senegalesa això ja és una edat. Va arribar a Girona fa dos anys, comparteix pis amb una pseudo-hippy de l'Empordà sense aspiracions. La Tamara porta talons i vestit ajustat, els vespres, i freqüenta el centre. És directa, franca i llesta, sempre em cohibeix una mica, sembla ho té tot tan clar...
La Rosa és de Cassà de la Selva, 28 anys, avalua els nois en funció de si ballen bé, les vàlvules del cotxe o si porta o no PDA. La Rosa no entèn la Tamara, viuen en dimensió paral·leles que no entren mai en contatcte, ni tan sols necessiten escoltar-se. La Rosa no pensa seriosament en la Tamara, la Tamara ni hi pensa, en la Rosa, a no ser que la necessiti per alguna cosa.
El sopar es fa extrany, la única substància l'aporta el vi blanc. La Tamara mira als ulls per veure, la Rosa mira sovint la seva PDA i té tendència a confondre els verbs ser i estar amb certa freqüència. Després del cafè la Rosa ha de marxar ràpidament, on sembla que l'esperen 16 indiscretes vàlvules i la darrera novetat en telefonia mòvil.
- Vamos al Sunset, chula, hoy toca una chica el contrabajo.
- Estuve hace poco, no sé, ¿no te apetece ir a bailar un poco de bayanato al Vía?
- Estoy harta de sobones, y michelines de papa blanda y machistas, bonita, anda, vamos a ver a la chica del contrabajo, me ha dicho Jordi que tiene su punto...
Acabem al Sunset, prenent daijiris i escoltant un bebop de qualitat, sí, la contrabaixista s'entén bé amb el bateria, no és fàcil amb aquest tipus de interpretació, on la improvització predomina i fa de reclam al talent que ha d'aflorar necessàriament, ho fa a partir de la tercera peça i el daikiri comença a tenir millor gust.
Al tercer daikiri no puc evitar pensar en la Rosa, sempre perseguint, darrera del seu temps, fora de lloc la major part del seu temps, confonent la circumstància amb la penúria de l'existència, i no puc deixar de comparar-la amb la Tamara. Ho deu notar, perquè la seva mirada s'està un segon de més en la meva. Somric i aixeco la copa:
- Por la próxima nota desafinada...
Riu, beu, m'acaricia el braç, buscant-me els ulls amb la seva mirada extranya. Els seus llavis busquen el meu bes. No sóc sinó circumstància, un equívoc sense argument o el son que em venç.
No comments:
Post a Comment