La darrera copa em va acabar de derrumbar. Ja no tenia defenses, els seus braços i el seu somriure eren encara més captivadors, etílicament captivadors, o no... abans de la primera copa ja m'atreia. Però com li podia fer això a en Miquel? Però com evitar-ho, com lluitar-hi, com, on trobar un sentit, una raó...
S'ha llevat i ha marxat, amb el seu somriure i un bes. Un "ja ens veurem" que fins i tot em sobrava, i deixant la boira d'un despertar incert.
O no. Què sento realment per en Miquel? Què passaria si, tot d'una, no hi fós, em deixés... La resposta és un abisme: res, no passaria res. No l'estimo, i probablement mai me n'he sentit atreta; simplement, ell era allà quan necessitava algú com ell, establilitat, un suport, un punt de recolzament, una mínima lògica, una concatenació ordenada de fets, de mobles, de petons, de dies; sense terratrèmols, ni sentiments abismals, ni excessives llàgrimes, i les rialles justes.
El primer noi atractiu que m'ha tirat els trastos mig bé... i no ho he pogut evitar. No ho he volgut evitar. En Miquel... ell no està en el meu camí, no puc aturar-me...
(Sóna el telèfon)
- Hola Miquel, que tal... No, no vindré a dinar a casa dels teus pares... sí, ja sé que... Mira crec que hauríem de parlar... Sí, jo tampoc crec que estiguem del tot bé i... Bé, sí, quedem per sopar i ho parlem. Petonets i dóna records.
Preparo la banyera, i l'omplo de sals. La imatge que em retorna el mirall és tan trista que no puc evitar plorar... en adonar-me'n que ahir era encara més trista i no sabia que ho era.
No comments:
Post a Comment