The more you know. Malta, Maig 2008

Quan millor sabem qui som, i què és el que volem, menys deixem que ens sorprenguin, i menys aprenem, i som menys conscients dels nostres propis canvis, i dels que ens envolten. És una espiral sense fi, una espiral de creixent conformisme, de la disipació de l'autoconsciència en el mar de l'autocomplaença. En aquest punt cal una revolució, un canvi, una batalla, un objectiu, una guerra, un somriure, una mirada intensa, un llibre, una prase, un pronom que no sigui feble. I sí, fa falta una guerra mundial per vèncer reticències entre països, per reconèixre'ns com a semblants, o si més no compatibles, sentir-nos capaços d'assumir-nos en un pacte que ens obligui a mirar-nos als ulls, descobrir-nos i aprendre. Cal un punt d'ingenuitat, també, voler descobrir-nos, potser haver viscut l'experiència d'haver-ho fet abans, de la mà d'un expert, o un narrador, també expert. En aquell punt cal remuntar-nos, donar-nos, vèncer-nos, riure i sentir l'abisme de la nostra mirada, de la nostra potència, de la nostra força en resorgir-nos, nous, amb gana i set de matinades, de noves postes de sol, de mirades igualment clares, però diferents, menys aséptiques, ja pel pas del temps, menys descolorides pel sol.

Malta és així. O potser no. Potser és només una roca blanca al mig del Mediterrani, equidistant dels quatre costats, de les grans civilitzacions, un centre de simetria disposat allà per un destí purament atzarós. O no, i és com a mi se m'ha mostrat, una metàfora del nexe, de l'acostament, de la possibilitat encara pendent. Un petit trasbals per poder assumir que cal pactar, que cal construir plegats, establir les bases de projectes. El conflicte és l'inici de qualsevol pacte, una necessitat, un mirar contradictori, un somriure perdut o un crit de guerra. I sobretot una esperança, un possible nexe d'unió, un potencial punt d'ancoratge entre continents.