Els valles pasiegos, prop de Puente Viesgo, a uns 30 km de Santander, són un lloc ideal per passar uns dies d'estiu a la fresca de la brisa cantàbrica. I un punt de partida magnífic per fer rutes en bici. Per escalfar les cames una ruta verda, remunta el riu fins al començament de les muntanyes que porten al Puerto del Escudo, des d'on es veu l'Embalse del Ebro - i algun isard autòcton. La ruta arriba fins a les portes de Santander, anar i tornar, atrevint-nos a fer una escapada per alguna de les aldees que pengen de les muntanyes és una passejada d'uns 60-70 km de molt bon fer i millor dinar (Puente Viesgo és una bona opció), i permet fer-te una idea no només del paisatge, sinó de l'hospitalitat i timidesa de la gent. Resseguir la costa cantàbrica a través dels acantilats, prats, caminois i carreteres secundàries és gairebé obligatori, tot i que el grau de dificultat és major.
Els vespres frescos de la zona conviden a sopar en álguna terrassa, a Santander o algún dels pobles dels Valles. Millor la segona opció, i no només pel menjar, sinó per la peculiaritat del paisatge humà:
La dona que regeix la taverna deu tenir uns 75 anys, és menuda, de mirada dura, cabells blancs de cura equívoca i vestint una bata llarga fosca. Preguntem per un parell d'amanides, calamars i patates, a la nostra manera, molt europea, del qui demana sabent el que vol, educada però amb aquella seguretat que donen el haver-ho fet mil cops i aquest n'és un més. De fet, són les 10 de la nit, una hora ben normal per un sobradament merescut sopar després d'hores esquivant pedres sobre la bici. Però... sorpresa, la cuina està tancada...
- Sí, una ensalada sí, claro... pero la cocina está cerrada y no tengo casi nada ya...
- mmmh... bueno, bien, si nos prepara un par de buenas ensaladas ya nos vale. Le parece que nos sentemos ahí - Inicio el moviement cap a una de les taules de fusta, gruixudes d'un pam, envoltades de taburets baixos.
L'àvia es retira cap a la cuina i torna al cap d'uns minuts amb dues amanides que són una joia.
- Ahora traigo las patatas - I desapareix, tota esverada. L'espiem, sembla que tragina i parla sola. Al cap d'uns segons un home de mitjana edat i panxa i mitja apareix per la porta i entra directament a la cuina per rebre 4 fresques del que suposem que és la seva mare. Es posa a la barra a atendre els cofrares panxuts i comentar el temps. La lliga no ha començat, encara.
Al cap d'uns minuts apareix l'àvia amb unes patates rosses, acabades de tallar i fregir en una paella. Li pregunto esperançat per uns calamars, que no triguen a aparèixer de la mà del fill, que s'ens uneix i comentem el temps no d'avui, sinó de la previsió de tota la setmana mentre acabem els veures.
De tornada cap el cotxe recordo de nou la primera i la tercera de les lleis del Tipping Point, The Law of The Few i The Power of Context en la seva relació amb el Carisma. Per algún motiu m'he sentit carismàtic en aquella taverna, potser per les hores de bici, pels paisatges, per les dificultats de dues avaries solucionades a cops de fortuna i beralla, per la mirada tossuda i dura de la vella o l'hospitalitat de l'home, o potser pels ulls de verdor clara que m'acompanyaven.
Ja de tornada retorno a buscar la relació entre Carisma i les dues lleis: hi ha individus (The Few) amb la capacitat -puntual, momentània o perenne - de fer que, de cop, tot sigui diferent (Tip). Amb aquest atribut, l'individu, intervenint molt poc, exposant-se molt poc, pot influir definitivament en els altres. És un dels punts centrals de la llei: suggereix que el que pensem que són estats interiors -preferències i emocions - són, de fet, influenciades per aspectes personals aparentment neutres. I el mateix val per segons quins entorns (Context): no necessàriament ho apreciem, però els nostres estats d'ànim, la nostra disposició a l'acció, els nostres estats interiors són el resultat de les circumstàncies externes.
Em costa imaginar, però, que el mateix hagués passat en un restaurant de menjar ràpid en una ciutat catalana...
No comments:
Post a Comment