Anna i el camí de la cabana del bosc

Actua com si de tu depengués el destí de l'univers i, quan miris enrera, no donis importància al fet d'haver-lo canviat o no - Proverbi xinès

El camí desapareix en creuar-se amb el curs d'un rierol estacional. A l'altra costat una descoratjadora proliferació de falgueres, bardisses i matolls. El GPS ens diu que no ens hem pas equivocat, el camí segueix per aquí. Remuntem el rierol, ajudant-nos de les mans, remuntant les pedres quan cal, mirant d'evitar el fangueix acumulat, vestigi de la darrera tempesta.

- Pare, segur que anem bé per aquí? No ens estem desviant molt?
- Sí, ja ho sé, però hem de remuntar el curs del rierol fins la carena, allà trobarem la pista forestal....
- Si no arribem a dalt aviat... no sé si aguantaré...
- I tant que aguantarás, ets més forta del que tu mateixa et penses. Sóc jo el que quedará ben baldat...

Riem, pensant en les agulletes de demà. I té raó, ho sé, ho acabarem trobant, localitzarem la cabana la geo-referenciarem al GPS i haurem fet la feina. Però necessito sentir-lo parlar amb aquesta seguretat, després ja de cinc hores caminant per corriols que sembla que no hagin trepitjant altres humans tret de caçadors de senglars i algún boletaire massa optimista o amb el dia aventurer.

Arribem a la pista per fi, la remuntem, baixem per l'altre costat de la muntanya i ens introduïm en un mar d'alzines. Al cap d'una estona veiem una figuera enorme envoltada de faigs: el canvi de vegetació és una de les possibles pistes esperades. Ben aprop veiem les feixes, algunes encara dretes, aguantant el que fa un quart de segle havien estat uns quants metres quadrats conreables, a força de braç i cops d'esquena guanyats al pendent. Tot seguit la que havia estat la casa peiral, avui una cabana derruïda, construïda a pes, còdol sobre còdol, recolçada sobre una roca inmensa, de tall vertical, que fa de paret de fons. Les pedres que aguantaven les finestres ja no hi són, i les parets han cedit al seu propi pas i al dels segles. Em situo a la porta i marco la posició al satèl·lit. Feina feta.

De tornada no puc deixar d'imaginar la vida en la casa que deixem enrera, fa més de dos-cents anys. Segurament hi vivia la família sencera, les tres generacions més alguna de les parelles que amb el temps es devien anar formant, possiblement amb veïns propers o de la zona. Una vida dura, sotmesa a les inclemències del temps, de lluita i de sacrifici, sense hores extra ni massa dissabtes al vespre, ni platja ni vacances, ni wifi ni tele. Ho comento en veu alta.

- Sí, Anna, no havien pas de tenir gaires luxes...

Assenteixo. Quelcom en les nostres mirades ens diu que allò no està tan lluny, que hem conegut gent així, que fins fa no tant de temps encara n'hi havia pels voltants dels pobles aïllats.

- Però, fixa't nena que un de cada quatre nens neix pobre, avui, a les nostres ciutats i pobles, amb tele, annuncis i cotxes a voltant, amb ben poques opcions si t'ho pares a pensar... El progrés no té perquè ser bo per tothom, o no té una sola cara... la vida és complicada.

Torna a somriure, em mira amb ulls cristallins, verds, esplèndids des de la seva vellesa ja encetada, sembla que em vulguin abraçar, gairebé el sento. Somric jo també. Tornem.