Sarkozy i el plà de l'Eurozona

La reunió d'avui de l'Eurozona ha estat important i gairebé diria que sorprenent. Sorprenent, i no per la necessitat d'una acció unitària d'aquest estil per mirar de retornar una mínima confiança als mercats de diners, sinó per la sensació de lideratge que ha aportat sota la presidència francesa. Difícilment hauria hagut una resposta d'aquest estil si la presidència de torn de la UE no hagués caigut sobre un personatge tan carismàtic com Sarzoky. Però la història la fa la circumstància i els grans personatges, els grans líders, i Sarkozy, amb tots els seus defectes, ho és. Si la UE, durant anys, ha donat una imatge tova, de manca de decisió, de lentitut en la presa de decisions, Sarkozy s'ha encarregat de determinar el que espero sigui una manera diferent, més decisiva, menys vacil·lant, en la presa de decisions al màxim nivell.

Amb tot, l'acord d'avui no implica el final de la crisi, ni el seu apaigament, sinó que intenta posar els mecanismes per a la seva solució a mig plaç. A grans trets: el problema actual a curt termini és de liquiditat, cal que circuli diner en el mercat per re-establir el crèdit i que tot funcioni de nou. I els governs aportaran la liquiditat en la manera que correspongui a la situació particular de cada país de l'eurozona. En el cas espanyol, per exemple, el govern presta uns diners al sistema financer, una liquiditat que ha de ser retornable amb el seu corresponent recàrrec en interesos, com si d'una inversió financera es tractés. En el cas britànic, l'altre extrem, el govern entra en l'accionariat dels bancs aportant diners, guanyant, a mig plaç, prou beneficis com per recuperar la inversió i retirar-se'n. El cas espanyol es beneficia d'una previsió normativa derivada d'anteriors crisi que fan que sigui més difícil que els sistema financer entri en crisi tan ràpidament com la resta de països, tot i que lògicament si això s'agravés també cauria.

Cal tenir en compte que la crisi és fonamentalment de liquiditat, i ho és a nivell global. Ningú pot prestar diners a ningú. Europa sola no pot eliminar el problema, però si pot posar una primera pedra. El plà Paulson als US, o millor, el que ha resultat de l'evolució en el congrés del plà Paulson, a banda de trencar amb els vells conceptes del capitalisme americà, és ja una resposta d'aquest mateix estil, una manera d'aportar liquiditat al sistema financer per evitar un col·lapse. I sempre seguint el mateix patró, basat en aquests dos eixos:
i. Afavorir el crèdit a emprenedors i famílies,
ii. Afavorir el prèstec interbancari.

Així, el FMI, els US i EU actuen amb certa coordinació amb plans integrals, o gairebé integrals, per tal de modificar les condicions de crèdit a curt termini. Això implica un canvi brutal, una revolució financera que no crec que tingui precedents a aquest nivell. Hauran de canviar fins i tot lleis i normatives de inversió i posa de manifest la necessitat d'una resposta global a un problema global.

No es tracta de si s'ha de posar diners al sistema o de si els governs, és a dir, els contribuents, són els que l'han de posar. Aquesta discusió tindria sentit si cada país hagués anat pel seu compte. El problema al que ara que es busca la solució no és la sortida de la crisi a nivell del país, sinó una recuperació del sistema financer mundial. S'interpreta que sense capacitat de crèdit als països més rics, els països emergents no poden respondre a les seves pròpies necessitats de creixement (per caiguda de demanda de materies primeres i productes bàsics), fet que comportaria a mig plaç el col·lapse no ja financer, sinó econòmic. El teixit industrial, avui, no pot viure sense l'aportació dels països emergents, d'igual manera que els països emergents creixen a expenses de la demanda dels països rics, és a dir, el seu creixement és depenent de la capacitat creditícia no seva, sinó dels països rics. Penseu que el mercat financer és, amb molt, el que més ha crescut en els darrers anys a nivell global. No hi ha cap altra tipus de generació de riquesa comparable.

Com a exemple del risc d'una no intervenció o una intervenció poc ferma tenim el cas de Japó. L'economia japonesa fa anys que està estancada, o gairebé, degut a que, en el seu moment, el govern nipó va decidir no intervenir en el mercat financer japonés en la crisi dels noranta. Desde llavors el creixement japonés és molt baix, la seva moneda està extremadament devaluada i no aixequen cap. Això és el que s'intenta evitar amb l'acció comuna: fer que la recuperació sigui el més ràpida possible, fer aparèixer quan abans millor el final del túnel per mirar de remuntar. Ara ja es tracta de decidir si remuntarem en 10-15 anys (no acció, o acció no coordinada a nivell global) però no correm el risc de descapitalitzar-nos (opció japonesa), o decidir iniciar la remuntada en uns mesos, un any, introduint diners dels contribuents en el mercat financer, amb el risc de descapitalitzar-nos parcialment.

Però aquest risc ès farà pagar. Com a mínim en termes de canvi en l'estructura bàsica del sistema financer en quan al poder dels organismes. També implicarà canvis notables a nivell polític, tant als US com a UE, que poden ser molt importants i que dependrà també de com es jugui la partida internacional (hi ha altres actors, com ara Rússia, Iran, etc). D'entrada, la Banca de Inversió, que només existia als US, ha desaparegut definitivament i forma part de la història financera del capitalisme.