Normalment no escric sobre pelis que no m'agraden, performances, concerts o espectacles que no em satisfan, llibres que no m'influeixen en positiu, simplement perquè oblido ràpid i no em motiva donar-hi la volta de més que això em demana, però em ve de gust criticar aquesta peli, potser per la seva pretenciositat no reeixida. Tiro en la cabeza s'ha presentat al darrer festival de San sebastián i ha tingut admiradors i detractors. Amb aquest entrant semblava una peli d'aquelles que cal anar a veure. Però no, no cal.
Anem a pams. La temàtica és bona: la vida d'un etarra al detall, el seu comportament de persona ben normal, la seva quotidianitat exasperant. Simplement, que de tant en tant, odia, mata i busca raons en fer-ho. Fins aquí un bon material argumental.
Però Rosales, no em facis estar una hora i mitja en una peli en la que no es pronuncia ni una paraula un vespre entre setmana, tio, que són les dotze de la nit, demà vaig a treballar i m'adormo! Ok. La fotografia és bona, la cadència i el ritme no són dissonants. Però et perds la dimensió del llenguatge, l'envolvent de la paraula. No cal confondre, ja ho sé, no dir res amb no tenir res a dir, í més quan mostres molt amb imatges, però... si tens a dir, perquè no li fots més canya i ho dius, simplement, dóna la dimensió del sò, de l'argument, de la paraula, de la discusió. Sí, s'endivina una part, però falta profunditat en el missatge de la imatge sense paraula. Falta, falta...
No comments:
Post a Comment