LA UE ha entrat en recessió tècnica, i a final d'any els nivells dels fons estaran a nivells de 1998: una dècada de creixement net nul. El creixement de l'economia xinesa, paradigma de l'apalancament del creixement mundial, està perdent alçada (la previsió ha caigut del 9-10% al 5-8.5% en funció dels analistes). El dubte és si les mesures d'ajut seran suficient per evitar una depresió econòmica mundial d'embergadura. És el moment de la Trampa de la liquidesa: no hi ha inversió fins i tot quan els tipus de interès és baix; en aquesta coiuntura la política monetària és poc efectiva, i cal una política fiscal ferma i creativa, que ha de ser impulsada pels governs globals. Aquesta és la raó de ser que suporta la reunió de Washington de dissabte.
En aquesta coiuntura, els països que parteixen d'endeutament alt o elevat dèficit per compte corrent (Espanya entre ells, amb un dèficit exterior de l'ordre del 10%, un dels més elevats del món), estàn en molt mala situació. I si els estímuls públics continuen, l'endeutament serà major. Això automàticament haurà de implicar un canvi forçat de magnituts gairebé filosòfiques: l'estimulació econòmica governamental s'haurà d'assumir (ja que incrementarà el cost dels prèstecs, es debilitarà la moneda o s'incrementarà la inflació) per un sector privat molt debilitat, potser sense capacitat de resposta.
Aquest nou paradigma exigirà noves respostes que el vell capitalisme possiblement no pot aportar: el mercat, per si sol, no pot recuperar les regnes del creixement, i si la crisi és de la magnitut que sembla, l'aport públic de gran magnitut és inevitable, generant el perill d'una inflació que pot desbocar-se el 2009. Una de les conseqüències: els esforços d'estalvi públic queden reduïts, amb el conseqüent cost a pagar sobre les polítiques socials, assegurament de pensions, etc. (Diuen que l'ampliació de capital del Santander d'aquesta setmana podria obligar a alguns bancs a haver d'acceptar les ajudes directes del govern, en obligar a unes ratios de solvencia del 7%, que ara no hi són, amb l'excepció del Banesto). I és que parlem de 10 anys de retrocés, almenys. Sembla que el dubte no està ja si entrem o no en recessió, sinó si tenim al davant una recessió o una depressió. En aquesta coiuntura, que sembla possible, caldrà una nova forma d'entendre l'economia, igual que el lliure mercat apareix després de la depressió del 29.
Una possible via de sortir-nos-en dins del marc del lliure comerç passaria per un canvi de comportament consumidor a Xina. Els xinesos estalvien el 40% del que guanyen, una xifra molt gran. Els motius: les pensions, assegurança mèdica, ajuts a l'educació, etc. només arriben a una cinquena part de la població, o menys, fet que forçosament els xinesos hagin de prevenir per temps de gastos. Només si es veuen descarregats d'aquesta necessitat podria incrementar-se el consum intern i, pel volum del país, fe rodar de nou l'economia global. Sembla que el govern xinès està actuant de forma decidida en aquesta direcció, hi està obligat, ja que la seva dependència exterior és enorme i una caiguda del consum a US i EU els castiga enormement. La crisi, però, sembla que els arriba massa tendres com per poder fer un cop de mà decisiu en aquest sentit.
No comments:
Post a Comment