Kafka en la orilla, Murakami

La tragedia, según la define Aristóteles, no surge de los defectos del protagonista, sino de sus virtudes. Son las cualidades, no los defectos, las que arrastran al hombre a la tragedia. De ahí nace, inevitablemente, la ironia. A pesar de ello, la ironía hace más profundo al hombre, lo obliga acrecer. Se convierte en la puerta de acceso a una dimensión mayor.

M'ha sorprès, aquesta novel·la. No perquè les històries paral·leles convergeixin en un argument comú, ni perquè la caracterització dels personatges sigui molt bona, ni perquè la trama estigui ben trenada. Això és així. Però sorprèn la valentia de buscar, a través d'una història complexa, gens naïf, amb arguments que combinen una lògica de la circtumstància amb una lògica de les emocions, dels somnis, dels indrets que haurien d'existir únicament en espais onírics i que precipiten en una realitat descrita, tan real a voltes que, en tancar el llibre, re-descobreixes que les metàfores i les hipèrboles són igual de reals que la realitat que circumvalen.

Una novel·la madura, rica i ambiciosa que aconsegueix l'objectiu de buscar i trobar maneres d'interpretar-nos, un mapa detallat dels mecanismes de les emocions que ens porten a actuar de maneres a voltes de manera incomprensible, fins i tot per nosaltres mateixos, seguint corriols que només podem intuir, però que sabem que, d'alguna manera, estan marcat en aquell mapa interior.

A veces el destino se parece a una pequeña tempestad de arena que cambia de dirección sin cesar. Tu cambias de rumbo intentando evitarla. Y entonces la tormenta cambia de dirección, siguiéndote a ti. Y esto se repite una y otra vez. Esa tormenta, en definitiva, eres tu.