La Cuba de Castro i el Poder de la Identidad

Això de passar una grip no deixa de tenir les seves petites avantatges: puc dinar a casa mentres miro les notícies, per exemple, i m'assabento que el compañero Fidel deixa definitivament de ser el Comandante en Jefe. 49 anys exercint, 10 presidents americans a l'esquena i un país arruïnat com a llegat. Escoltant la notícia em ve al cap un llibre d'en Manuel Castells, del 1997, La Era de la Información, en el segon Volum, El poder de la Identidad, el fullejo i trobo el que buscava: el capítol 5 ¿El estado impotente? on tracta de la crisi fiscal global dels estats en l'economia global.

Castells pren 4 països com a referència, US, UK, Alemania i Espanya per fer el seu anàlisi. En tots ells la relació del deute extern i el crèdit net exterior amb el PIB, les reserves de divises dels bancs centrals, les despeses del govern i les exportacions mostren una dependència creixent dels governs dels mercats de capitals globals durant els darrers anys del s.XX.

A partir d'aquest tipus d'argument dibuixa 3 tendències generals, que modifco al meu gust i les actualitzo perquè han passat 10 anys des de la publicació del llibre:

1. Endeutament extern. Tot i que hi ha certa desconnexió entre l'estat i l'economia, sobretot en termes d'ocupació directa i regulació, els estats necessiten augmentar el seu passiu financer, a banda de la via dels impostos, obligant a l'endeutament extern.
2. Expansió dels mercats financers globals. L'endeutament dels governs es cada vegada més depenent del crèdit exterior. Fins al punt en que el crèdit exterior pot superar les divises dels bancs centrals i resta de forma important a les exportacions. Cada vegada hi ha més diferència entre el creixement dels mercats financers globals i l'augment del comerç global, els primers creixen més ràpid.
3. Diner barat. El Japó ha aconseguit establir certa autonomia fiscal davant del capital estranger, basant-se en l'endeutament intern. Això va provocar l'economia de bombolla dels 80 al Japó i la crisi dels 90 derivada de l'esclatament de la bombolla. D'aquí també deriva, crec, i això és el que no diu el llibre, que el yen operi a un preu tan baix, i és en bona part responsable dels guanys borsaris dels darers anys: els fons de inversió apalanquen en yens, de manera que el cost de l'apalancament (crèdit) és baix, per tant pots operar amb diner barat sempre (Trade Funds).

Però, què pinta Cuba, el règim de Fidel, en aquest entorn? Un té tendència a pensar que no és el camí, compañero, que en un món de fort apalancament global no té sentit un tancament ideològic (sobretot si aquest implica, per la raó que sigui, un aïllament comercial i, sobretot, financer).

Però vull compartir una reflexió d'en Castells sobre Globalització i l'Estat del benestar, per mirar de introduir una mica de relativitat allà on, potser, és difícil:

Segons castells, la globalització de la producció i la invesió també amenaça l'estat del benestar, un element clau de les polítiques de l'estat-nació del mig segle passat, i probablement la causa darrera de legitimació d'aquests estat-nació en els estats industrialitzats.

És a dir, d'una banda, els estats en els que vivim són capaços d'aportar benestar. D'altra, les empreses necessiten mecanismes de producció més barats que els que poden trobar en els estats del benestar per competir globalment. No cal ser un crack per veure que ambdues tendències van en direcció contrària en el curt termini, i la solució que ens venen des dels governs, la generació de riquesa intel·lectual amb valor comercial, no es veu refrendada per les inversions dels mateixos, posant en una tesitura de compromís la viabilitat de l'estat de benestar a Europa a mig termini. O potser, perquè ningú ja s'ho acaba de creure, després de varis anys proclamant-ho sense refrendar-ho en termes de % del PIB.

En un entorn de fort apalancament global, un eventual esclatament de la bombolla - potser ara ja? depèn, si la gent està tan nerviosa respecte la crisi Subprime és perquè ataca al centre del sistema ara mateix: el sistema financer - pot fins i tot fer perdre legitimitat als estats-nació basats en objectius de benestar com a argument per a la seva existència, si, com sembla, ha perdut la major part del seu poder econòmic? L'argument que inclogui l'ètica d'estats...no té gaire cabuda, només cal mirar el número de ressolucions de l'ONU per complir o vedades per alguns dels països amb dret de vet.