Hi ha ciutats en les que et sents observat, d'alguna manera ets el focus involuntari d'atenció, homes i dones, grans i joves, d'alguna manera sents que els encurioseixes. Potser és la manera de vestir, de somriure, de mirar, o simplement l'aire de no ser del lloc, o no ser fàcilment reconeixible, l'orígen, i necessiten aquell segon de més per encabir-te en els esquemes diaris, aquells que componen una trascripció inteligible de l'exterior.
Hi ha ciutats, en canvi, en les que passes totalment desaparcebut, en les que la diferència és la norma i no crides l'atenció, en les que l'expressió en la forma de vestir, mirar, viure, forma part de la circumstància personal, en les que aquesta circumstància personal té un marge respecte la social, un marge gran, clar. És en aquestes ciutats on la moda dels texans esparrecats, per exemple, devia expandir-se.
Imagina't algú amb un d'aquells dies que l'ego et sobresurt per arreu, que necessites expressar de forma indefinida, no direccionada a ningú en particular, i ho fas posan-te uns pantalons vells, aquells que t'agraden, creus que et queden genial, però que ja no et poses mai perquè s'han trencat de tant rentar i, de fet, només els utilitzes per estar per casa quan estàs sol. Aquells pantalons, amb els que et sents extremadament còmode, encara et fan augmentar més la teva seguretat, vas a prendre un cafè amb una amiga a una terraça del centre, crides l'atenció... i, lògicament, penses, caram tu, m'hauré de posar més aquests texans. Al cap d'uns dies, la teva amiga veus que s'ha fet una estripada als texans, per sota del genoll, com tu la duies, i també la cambrera del bar, i al cap d'unes setmanes sembla que hi hagi una epidèmia de termites als armaris, perquè tots els pantalons que veus comencen a tenir forats. Ok, la gent veia els forats, segur, perquè bé han imitat el gest, però... el que volien imitar no era això, el que volien fer seu és aquella sensació de seguretat, aquell excés d'autoestima que destilava d'aquella persona aquell dia. Som animals que copiem, mirem d'imitar el que volem ser, i mirem de tallar camí... volem seguretat, sentir-nos bé amb nosaltrs mateixos? copiem la imatge que despren dels que imaginem que se senten així.
Aquesta potser és la diferència entre un tipus de ciutat i unes altres: en les del segon tipus la llibertat individual prima per sobre de les normes socials no escrites, i per tant les formes d'expressió, del tipus que sigui, estan fluint continuadament. L'Alguer, com la majoria de ciuats petites, encara, és del primer tipus, tot i que Rayanair ha hagut de ser un xoc per a ells i una font d'aliment de diferència prou important.
La ciutat la tens vista ràpid: el centre antic, una coqueta ciutadella protegida per una muralla enfocada al mar, un port encantador, un passeig marítim nou, miradors sobre la Mediterrània i, sobretot, uns carrers deliciosos per perdre-t'hi una estona. Això sí, botigues de roba i records del lloc a cada entrada. Què més... ah, sí, s'hi menja prou bé, a preus raonables. Molt interessant agafar un cotxe (millor que un bus), anar a l'espectacular gruta de Neptú, i agafar la carretera que porta al sud vorejant la costa fins a Bosa, per gaudir d'unes magnífiques vistes, bàsicament degut a que el bosc de matoll mediterrani arriba pràcticament fins la mar, a través de les roques de la arisca costa de l'Oest de Sardenya. Si et ve de gust, trobaràs algunes fotos de l'escapada aquí .
No comments:
Post a Comment