Globalització del deute

L'enorme dependència de les polítiques respecte l'evolució dels sistemes d'apalancament financer fa basarda. Sobretot per l'aparent fragilitat dels equilibris que la sustenten, i per les conseqüències que un petit desequilibri té sobre el dia a dia de la gent. Mancances de liquidesa degut a excessives alegries del crèdit a US generen un efecte dominó de dimensions globals, no només als mercats de valors, a les economies nacionals o a les de les empreses transnacionals, sinó al ciutadà que pot veure que l'època de diner barat s'ha acabat en un moment en que l'endeutament és altíssim, per inversions que han perdut valor, la inflació molt elevada i, ademés, amb la sensació estesa que l'increment real dels preus és més alt que el reflex d'aquest índex.

En els darrers anys, degut a l'expansió del capital al sud-est asiàtic, el bescanvi comercial ha incrementat enormement, generant oportunitats comercials als emprenedors de tot el món. És una de les cares bones de la globalització. Una de les conseqüencies, com comeventava en un post del 19 de febrer (box: The Flat World, títol: La Cuba de Castro y el Poder de la Identidad), és que els mercats financers globals han anat creixent més ràpid des de finals del s.XX que no pas el comerç global. Estic segur que això s'ha mantingut, o incrementat, en els darrers anys, quan han aparegut noves eines d'enginyeria financera sense massa regulació d'aplicació, el yen s'ha mantigut barat i constant, i les empreses mitjanes s'han anat cada vegada més a buscar oportunitats al sud-est asiàtic. I això vol dir que no és únicament la part comercial sinó fins i tot més la financera la que apalancarà el canvi de tendència.

Les matèries primeres estàn pels núvols (petroli, coure, cereals...), i els costos de producció a Xina incrementen a ritme galopant, fent que ja no siguin tan barats, reduint la competitiviat de les empreses que han invertit allà i incrementant els preus aquí. Aquesta és la component comercial de la crisi, però el que notem més no és això, el factor que és encara major. La nostra societat apalanca el seu consum intern en el crèdit, en part degut a que venim d'una època de diner barat, i per tant, amb facilitat de crèdit, i no ens ha fet por endeutar-nos., fins i tot a terminis no raonables i fora dels cicles normals de basculació de l'economia. A més, aquest viure dels deutes, ha tingut lloc en un temps de bens barats (cotxes barats, roba barata...) degut en bona part a que els costos de producció en països emergents i el transport del bé permetien encara al retailer operar amb marge. Segons aquest argument, ara caldria esperar una disminució del consum intern molt acusat (el sector de l'automòvil ha caigut un 25% el mes de març, l'inmobiliari un 80% des dels màxims de l'any passat o un 40% interanual) que acabaria de consolidar la crisi.

Amb tot, el mercats de renda variable s'han comportat bé durant el mes de març, aguantant el canal lateral en els 13000 punts de l'íbex, o els 4600 de l'Eurostoxx (aquest no tan bé), amb anàlisi tècniques a l'expectativa i tases de volatilitat altíssimes. Aquesta darrera setmana, a punt del tancament del trimestre, ha estat la millor de l'any. Què vol dir això? Com sempre en aquests casos, hi ha dos escenaris possibles.

1. Que la crisi estigui controlada, i estiguem tocant fons en aquests valors dels índex dels mercats de valors. El fet que siguin els valors financers - amagats durant pràcticament tot el trimestre -, els que hagin liderat les darreres puges, invita a l'optimisme. Això implicaria que la crisi assoliria la seva màxima expressió social i econòmica a finals de 2008 i principis de 2009.

2. Que el canal lateral actual faci plataforma per a una nova caiguada a nivells de 12000 o inferior de l'íbex. El fet que Espanya tingui el menor índex de confiança empresarial del món industrialitzat no semblaria ajudar, però el fet que el volum e l'Íbex estigui molt concentrat en empreses no industrials fa posar en dubte el propi índex com a indicador de tendència. Si es confirma aquesta caiguda acompanyada d'una caiguda paral·lela de l'EuroStoxx, llavors ja podem tenir clar que la crisi s'allargarà molt més i les conseqüències seràn més profundes.

En un món financer global, pot el propi sistema financer evitar la opció 2? És a dir, si les materies primeres estan pels núvols i el consum intern a la baixa, poden les entitats financeres exportar aquest deute per evitar l'estructuració a la baixa de la crisi? Exportar-lo a qui? Com?