Tomatito en concert

El Flamenco és una forma de comunicació essencialment orgànica. I en aquest univers, en Tomatito és un excel·lent conversador, un dels millors, un dominador absolut de la retòrica, del ritme i la cadència de les frases, un perfecte gestor de cada dosi de informació a partir del llenguatge de la guitarra, un integrador de tendències. Un mestre de mestres.

Però la major part de la comunicació que s'estableix en una coversa és no verbal. Somriures, gestos, mirades. Formes de vestir, pentinat, olor. Per això, quan el ballarí entra en escena, la guitarra assumeix el paper d'acompanyant, i el major pes de la comunicació la porta el cos en moviment, l'expressivitat aèria de les mans contra la llum del focus, la possició del cos perseguint la plasticitat d'aquell acord impossible de mimetitzar. Orgànic, un riu de vida. A força de cops, a força d'amor a la ràbia, d'amor al sentiment que no sap expressar-se i que, hedònicament, estúpidament, potser, acaba usurpant el lloc emocional que correspondria per llei natural a qui anava dirigit.

Després del concert, als lavabos, vaig notar que tots premíem els percusors per fer correr l'aigua amb més força, amb un cop sec, gairebé violent. Tots amb més pressa de l'habitual per sortir d'aquell espai en penombra: clàrament, la vida era fora, esperant ser guanyada.