M'assec a la vora de la calefacció, amb una copa de vi blanc a la mà i un tango antic al CD. Fa fred, tinc fred. M'acosto més al ferro calent, reconfortant. El contrast del vi blanc, fred i sec, em senta bé. Ric, mig embuïda en l'etèrea atmosfera dels efectes de l'alcohol en algú que no ho té per costum. A fora plou. Podria diluviar, pedragar i fins i tot fer sunamis per la plana de Vic; no seria res en comparació a la tempesta que presagio dins meu. En sóc conscient, la veig venir, ja és aquí, no és evitable.
Afago la copa entre les mans, abaixo el cap i una llàgrima s'escapa. La primera de la nit. No vull. No puc evitar-ho. No vull. No puc evitar-ho. No vull. Sé que no puc evitar-ho. M'aixeco, camino lentament cap el lavabo, deixo la copa sobre la tapa i recolzo les mans al mirall. Veig una noia atractiva, jove i moderna. Veig una noia trista, sola i aclaparada. Els amics van i venen, les amigues ja no hi són, o potser sí, però i què, la universitat ja no em motiva, i a la inmobiliària on treballo l'ambient és asquerós, el cafè fastigós i el jefe ja ni mira de ser amable. Qualsevol dia m'assenyalen la porta, està clar, a mi o a la Míriam. Però no és això... Pico inconscientment al marbre de la pica, no gaire fort. Aixeco la vista i el mirall em retorna la imatge intensa d'un mirar extrem: necessito, però no sé el què. Busco la copa, la buïdo d'un glop. Està clar que no era això. La meva mirada em segueix mentres torno al menjador, realment sóc així?
Sóna el telèfon. En Jordi.
- Ei, sí, sí, precisament estava pensant en trucar-te. No, home, avui no puc, però podem quedar qualsevol dia d'aquests i m'ho expliques, que seria, un cap de setmana, o un dia només? Ahà, li puc dir a una amiga, la Míriam, que li agradarà, també?. Sí? doncs la truco i la convenço, segur. Va doncs, demà a l'hora del cafè ho acabem de concretar. Per cert, molt xulo el blog, m'està agradant el tros que he llegit, però de moment no m'atreveixo a posar-hi res, tu. Sí, sí, més endevant sí, segur, però m'hauràs d'ajudar. Sí, sí, no problem. Vale nino, portat malament, vale? Petonet. ciao.
En penjar el silenci es torna irracional... el sofà m'abraça, la manta m'estima. El tango es fa trist sobre un fons de piano, impossible rima amb la meva circumstància. Jo recupero el cristall en un racó de l'habitació, prop del radiador.
No comments:
Post a Comment