La Xina i el Tibet, el conflicte en perspectiva

(Per informació actualitzada, podeu consultar la www de Radio Free Asia: http://www.rfa.org/english/ )

El conflicte entre la Xina i les regions del Tibet posa a primera pàgina dels medis informatius occidentals les diferències culturals entre aquests dos pobles. Però també altres aspectes, com ara que la tradició pacifista tibetana està deixant de ser-ho en les noves generacions, i que la Xina actual, potser no és tan monocromàtica, ètnicament i cultural, com alguns podíem haver pensat que era, desde la nostra visió naïf occidentalitzada. Personalment, he cregut necessari profunditzar, ja no només en el conflicte actual, sinó en la idiosincràcia de la societat xinesa, per entendre una mica millor qui són els xinesos, quin paper juguen i quin han de jugar, no només en la evident partida econòmica, sinó també en la social i política. De vegades, la informació que ens arriba dels medis és parcial, o enfocada. En aquest cas i en les darreres setmanes i dies, els medis i molts individus, començant per Björk, s'han possicionat en contra del govern xinès, fonamentalment basant-se en l'argument de l'insuficient respecte pels drets humans. Procurant no caure en la temptació facilona de dividir les parts en conflicte entre bons i dolents que, de vegades, potser no és més que una excusa per no haver de profunditzar, o exercir la sempre fatigosa tasca de mirar d'entendre i situar en perspectiva. La realitat dels conflictes acostuma a ser més complexa, normalment permet ser observada a més d'un nivell i, inevitablement, està envoltada de circumstàncies històriques i d'una particular situació socio-econòmica.

La Xina Han
La cinquena part de la població mundial viu a Xina. Si pensem únicament en xifres, hi hauria d'haver més diferències entre xinesos que entre europeus, o entre xinesos i africans. En canvi no sembla ser així, en general tenim la visió d'una Xina monocultural. Probablement aquesta idea està lluny de la realitat, a la vista dels darrers aconteixements al Tibet. O potser no tant.

Els xinesos Han són el 90% de la població del país, el 10% restant se'l reparteixen una cinquantena de minories étniques i/o culturals més o menys diferenciades. Un 90% d'un únic grup cultural és molt per un estat en el que viu una cinquena part de la població mundial. Al contrari, el 90% de tanta gent em sembla un d'una monotonia aplastant, una monotonia de la igualtat que ha hagut de pesar enormement en la conformació de la seva cultura envers el respecte polític de les minories restants.

Però una extensió tan enorme d'espai porta les seves diferències socio-econòmiques fins i tot dins la mateixa 'ètnia' o grup cultural. Les terres del nord són terres d'agricultura de secà (cereals), mentres que històricament el sud és de regadiu (arròs). El Nord aporta històricament el sentit d'estat, molts líders. El Sud té una mentalitat més oberta al comerç, és més ric i la seva gent és també més sensual i oberta, també són més clánics.

Però si històricament la diferència socioeconómica es vertebrava a partir d'un eix que dividia e país entre el sud i el nord, ja no és així. Els grans desequilibris socials i econòmics s'aprecien afegint-hi la dimensió est-oest. De fet, l'est és la Xina púrament Han, la més densament poblada i lque històricamen es correspon a la Xina imperial - fins al final de la Dinastia Ming (1644). És en l'oest on hi ha els altres grups ètnics (mongols, hui i tibetans, per citar-ne'n alguns), convivint amb religions com l'islam (túrquics) o el budísme lamaístic (tibetans). Aquesta Xina és molt més àrida, i aquests territoris no es va anar annexant a la Xina fins el final de la Dinastia Qing, sobretot en el s.XVIII.

Per tant hi ha una certa diversitat, sobretot a mesura que ens allunyem de la part oriental, la zona més Han. Però la República Popular Xinesa (RPX), és un estat plènament Han, un estat entès de manera que s'ha permès la incorporació de altres ètnies a la fortalesa de l'estat xinès, amb certa behemència, i amb la condició inherent de la seva conversió a l'estat xinès Han. De fet, en la monolítica RPX, la diferència s'ha vist sempre com quelcom peioratiu, més una font de problemes que quelcom enriquidor. És la cultura Han.

La Xina en la perspectiva social
Xina ha viscut, està vivint, una autèntica revolució. Del sud-est cap al nord i nord-oest ha anat avançant una marea de modernitat en forma de bens de consum, obertura a nous mercats i noves inversions. Això no ha arribat, encara, al nord i nord-oest, i les diferències de possibilitats entre els dos extrems de la RPX són abismals. És un excel·lent caldo de cultiu per l'inconformisme social. Per fer-nos una idea, actualment només el 20% de la població xinesa disfruta d'aquell nivell de vida mínim a partir del qual a Europa es van poder assentar les democràcies. Algunes dades més: tot i tenir el 20% de la població mundial, la inversió xinesa en eduació és de l'1%, només el 5% té educació superior (quatre vegades menys que a Europa), i el 80% del gasto públic es concentra en les grans ciutats (normalment en l'est i sud-est). Només el 25% de la població té algún tipus de seguro mèdic, i en les zones rurals la xifra baixa al 10%. Hi ha moltes zones on no hi ha accés a aigua potable, i 130.000 casos d'hepatitis B.

Mirem encara més aprop aquesta superpotència emergent? Al 2020 la força de treball xinesa serà de 900 milions de persones, 300 milions més que la resta del món desenvolupat junts. Aquesta és la seva força, i ho aprofiten: al ritme actual de creixement la població xinesa toparà amb les limitacions de recursos de l'habitat al 2043, on seran 1.550 milions. Però no tindràn recursos, ni medi ambient per respectar. Ademés, pel 2050 ja serà una població bastant envellida: el 27% tindràn més de 60 anys. Així, els líders de la RPX ténen un marc temporal de treball limitat per aconseguir paliar les diferències socials entre les zones del país en un entorn de bonança econòmica sostenible més enllà d'uns anys bons. I, segons sembla, no hi ha cap plà, cap model d'estat a mig i llarg termini. Aquesta és la gran contradicció xinesa. I defineix perfectament la filosofia dels seus dirigents: improvitzar sobre resultats a curt termini. Els xinesos estan acostumats a sobreviure de la improvització. Més dades: amb el 6% de la terra cultivable donen de menjar el 22% de la població.

Lògicament aquesta filosofia comporta preguntes i pors a occident, sobretot quan un pensa en la dependència energètica i en la competència de recursos. De moment, encara, ja que el creixement de l'economia xinesa es sustenta en el carbó com a font energètica (més contaminant, però perment que continuem pagant la gasolina a preus encara assumibles, tot i que cada cop menys). Un altre equilibri de malabarista del govern xinès.

La situació és de película (de por): milions de persones, un territori inmens, vivint una mena de revolució industrial tardana que provoca desplaçaments massius, desequilibris socials extrems i situacions personals desesperades. El gran diferencial de possibilitats dels habitants del sud-est i els del nord i nord-oest és brutal, ara mateix, i una gran força de treball es desplaça cap allà on pot guanyar-se millor la vida, el sud-est. Al mateix temps, les empreses cada vegada han d'allunyar-se més del sud-est per continuar essent competitius en costos (l'avantatge competitiu en el que la Xina apalanca el seu creixement és aquest), ja que els drets dels treballadors al sud-est (i per tant el seu cost) incrementa a números més grans que l'increment de l'avantatge. La situació és socialment caòtica, i aquest caos és un caldo de cultiu per potencials revoltes que, el govern xinès no es pot permetre, i menys encara ara, que han d'acollir els jocs olímpics. El cel del govern i la policia és tal que estan detenint a potencials activistes, acusant-los d'incitament de subversió a l'estat, com és el cas d'en Hu Jia, el cas que està esdevenint paradigmàtic i abanderat d'aquest comportament del govern xinès. (Podeu serguir-ne els detalls a la web del Human Rights Watch, http://www.hrw.org/)

El Tibet
L'alçada mitjana del tibet és de 4.900 m sobre el nivell del mar, i es va proclamar independent de Xina al 1911, en el final de la dinastia Qing. Al 1951, torna a formar part de la Xina, que mai havia renunciat a la seva sobirania. Al 1959 hi va haver un intent de revolta dels tibetans envers el govern xinès, que no va reeixir: els tibetans són un poble estigmatitzat per una diferenciació ètnica pròpia amb un fort sentiment de necessitat d'alliberació. Ara mateix hi ha una gran mescla ètnica en la zona, tot i que la proporció de tibetans, xinesos Han i musulmans Hui és molt variable interessadament en funció de les fonts. Però el conflicte és complex: el propi Dalai Lama deixava clar que no és un problema de soberania: "El Tibet vol major autonomia, no pas la independència".

Xizang-2008
El dia 10 de març (en el 49è aniversari de la derrota dels tibetans en el seu intent d'emancipar-se de Xina), a tot Xizang (la regió autònoma del Tíbet amb soberania xinesa), hi van haver manifestacions i protestes en contra del govern xinès que van anar "in-crescendo" fins a convertir-se en les majors protestes contra el govern xinès en 20 anys. Un govern que, per altra banda, és peculiar en la seva gestió de la crisi: No ha permès l'entrada de periodistes occidentals a la zona de conflicte, amb alguna honrosa excepció.

Però perquè ara? Què és el que ha dut a la gent Xizang a movilitzar-se d'aquesta manera? Sembla que la revolta s'alimenta de motius de diferenciació ètnica. Gairebé mig segle d'ocupació ha dut molta inmigració, especialment en els darrers anys, fent que hi hagi una mescla ètnica important. Estic segur que la component ètnica hi és, però no he vist cap conflicte en que no hi hagi alguna raó de tipus econòmic o de benestar social al darrera. Normalment, la diferenciació ètnica és l'excusa, mentres que la component socio-econòmica la causa darrera. Aquest conflicte no n'és una excepció: tot i que la població a Lhasa (la capital) ha crescut fonamentalment degut a la inmigració, ètnies Han i Hui fonamentalment, i que aquests han posat petits negocis que en molts casos han fructificat, la inflació està disparada, fent que molta gent no arribi a final de mes ni per comprar aliments bàsics. És un efecte indirecte de la desigualtat socio-econòmica entre el sud-est xinès i les províncies del nord i nord-est. Un efecte secundari del creixement, ràpid i dessequilibrat en el territori, en aquest cas súper-amplificat per la velocitat del creixement, la magnitut de territori i la diferència socio-econòmica entre les diferents zones.

Els drets humans
És evident, a la vista de la informació disponible - només cal fer un cop d'ull a la web de la Human Rights Watch - que els medis de la policia són força contundents i fora de lloc pels esquemes occidentals. Possiblement, el propi concepte de drets humans deu ser diferent, allà, ara mateix.

És per això que les pressions internacionals, tant de països com de particulars, hi han de ser, ja que no poden deixar de ser observades pel govern xinès. I menys a mesos vista els JJOO, on veurem no només l'espectacle de l'atletisme per països (que per cert, es planteja encara com un simulador de combat, ja que es defensa una bandera, més que no pas una festa de l'esport), sinó que s'avaluarà sense màscares la capacitat del govern xinès per muntar un event d'aquest estil, no només en la part organitzativa, sinó també en la component de la cohesió social que un event d'aquesta magnitut reclama.

Per la coiuntura actual, que el conflicte hagi esclatat ara pot ser una oportunitat molt bona per resoldre el conflicte sobiranista amb el mínim vessament de sang, o bé un altre malsón més a seguir per tots aquells que escollim no girar els ulls al que passa.