L'home, la bèstia i la virtut

Pirandello proposa un joc a tres bandes, un triangle inteligent de costats desiguals en el que conflueixen tres cosmovisions. (1) La del protagonista principal, un home amb personalitat envolvent, que mira d'alinear, en un determinat ordre moral, la seva circumstància i la dels involucrats en l'acció. (2) La seva amant, una personalitat apagada i que es deixa fer, de vegades desesperadament sumisa a la circumstància, i (3) el seu marit, un home aparentment més primitiu, menys habituat al compartir social de la diversitat, poc respectuós en el seu tracte, una propietat que probablement hereda d'un exacerbat individualisme. Un home de tracte directe i difícil de influir.

Aquesta és la paleta del pintor, a partir d'aquests retrats psicològics bàsics Pirandello juga, construeix una fàbula, allagant l'ombra de les tres personalitats. Còmicament, com si no - us imagineu com ens veuríem a nosaltres mateixos vistos desde fora, sabem el que només nosaltres sabem? no ens mentiríem? no buscaríem excuses davant nosaltres mateixos per exculpar-nos d'un determinat comportament? I és que Hipocrités, en grec, es pot traduir com a comediant, el que menteix durant un periode per fer veure no allò que no és, sinó allò que és però amb la distorsió justa, ponderada, per tal de que sembli una altra cosa.

L'actuació per moments excel·lent. El decorat em va agradar, el tempo correcte. Trobo pobre el comentari del Director (Pep Pla) que es llegeix en el tríptic.