La taca sobre el fons marca el sentit del quadre. L'amplitut, el joc de colors, el sentit de la traça.
La melodia només pot acompanyar el silenci. La precisió del dit sobre la corda dóna el sentit a la guitarra i dibuixa el corriol en la nit.
No és el gust per la paraula, sinó l'empremta que deixa la frase, sigui parlada o bé esperada i callada.
No és l'embriagadesa que ens provoca el vi, sinó el gust orgànic en ressonància amb el temps personal.
No és ni tan sols el camí, ni amb qui fas aquella part. És la nitidesa de les emocions, la taca, la precisió sobre la corda, el glop adequat. Ni el risc, ni guanyar, ni perdre, ni conservar. És l'empremta que deixes i reps, el regal, el compromís amb un mateix i el temps que tenim, o ens queda. És la negació de la por, canviar-la per somriure, i treure la xarxa, mirar avall i saltar igualment, buscant els braços del trapecista, mirant, en el vol, i veure que no hi ha res, abaix, però llançar-te igual. Confiar. L'actitut, la proesa, el buscar en els ulls de qui t'espera, tensant els braços, aquella dignitat que té l'instant. Cada instant.
No sóc especialment addicte a en Woody Allen, però aquesta peli és excel·lent. Destaco la caracterització emocional dels personatges - animals emocionals sempre en la frontera del descobriment - i l'habilitat en la combinatòria de les emocions, riques, deliciosament netes, precises com el pols del pintor, els dits del músic, l'art del mestre enòleg o el pas dels dies.
No comments:
Post a Comment