O Fado

Fado, en portugués, significa Destí. També és el gènere musical lisboeta per excel·lència, poemes cantats que parlen de soledat, desamor i absència sentida. La Mariza és una de les veus més significades del Fado actual, i ha fet un concert molt notable a l'Auditori de Girona. Més que una crítica del concert, avui em ve més de gust escriure des de dins mateix d'O Fado.

La lluna s'arrodoneix, en retirarse el darrer núvol,
vestigi cínic de la darrera i definitiva tempesta.

La nit s'obre,
potent i freda,
arisca i lúcida,
vestida de guitarra i fado.

Sóna el Fa en menor, forçadament desafinat
- sempre el darrer compàs semblarà impossible -,
de cordes trepitjades sobre l'acantilat de la circumstància,

roca granítica,
on l'equilibri de les emocions és un vestigi fòssil
de temps millors,
potser anyorats, o imaginats en l'enyorament,
potser només inventats,
desde la confusió cromàtica d'una llum
més brillant que la d'avui.

Circumstància, en tot cas, empesa,
amb conscient decisió,
al contracor del canvi d'hora dels rellotges,
en aquella frontera que marquen els dies,
l'assentar-se les emocions, o l'escurçament de les hores,

en les que el caminar cap a l'altra és ja cansat,
el somriure una utopia,
la comprensió més un esforç,
que una nova i recurrent oportunitat d'acostament.

Carta definitiva, jugada en baralla marcada,
sense sentit ja la pell i la olor,
reduïts a un mal regust, explicit,
del sempre inconvenient farol
d'as de cors, sobre taula foredada.