El mar d'Aral s'ha pràcticament secat: la seva extensió és menys del 10% del que era als anys 60 del segle XX. Aquella petita taca blava que hi havia als mapes de l'Àsia Central en els atles, ja pràcticament ha deixat de ser-hi per donar pas a una superfície equivalent de color blanc groguenc: el color de la sal que n'ha quedat. L'aigua que queda està fortament contaminada amb poluents de tot tipus, i és massa salina, ja fa temps, com per a que la flora i la fauna hi puguin subsistir - des del 2004 la vida animal o vegetal es dona per extingida, i amb ella la possibilitat de regeneració natural. Al 2005 va iniciar-se un projecte del Kazhajstan va fer pujar dos metres el nivell d'un dels molts llacs en que s'ha anat dividint el mar en secar-se, a base de trasvassament d'aigua dolça, baixant així la salinitat a nivells que permeten la vida.
Dels poblats de pescadors, queden poc més que les runes d'edificis i restes de barques, ja lluny de la riba actual.
D'altra banda, la contaminació és molt alta. La indústria soviètica va utilitzar el mar d'Aral pel desenvolupament d'armament, noves substàncies fertilitzants i pesticides. Les aigües del mar d'Aral han causat problemes de salut de tot tipus aigües avall.
Perquè el mar d'Aral desapareix?
Un primer punt és el canvi climàtic: el clima en aquella zona és continental (40ºC a l'estiu, 0ºC de promig a l'hivern) amb estius cada vegada més secs i calurosos, i hiverns més freds i llargs, sense massa pluges. Això segurament haurà afectat a que el mar d'Aral hagi anat reculant, però no és, ni de bon tros, la raó principal.
Durant el segle XIX els exèrcits rusos es van escampar amb mà de ferro ocupant bona part de l'Àsia Central, una ocupació que va continuar després de la revoluxió bolxevic al 1917. Dins de la reorganització econòmica soviètica, al voltant dels anys 60, es van construir canalitzacions destinades a incrementar la producció agrícola que van començar a drenar l'alimentació d'aigua dolça del mar d'Aral. És probablement la primera de les causes de la salinització i drenatge d'un mar interior que al 1960 tenia 68000 kilòmetres quadrats.
Bona part de l'aigua es destinava (i es continua destinant) al cultiu monopolista de cotó, en gran mesura irrigant els camps de cultiu del que ara és l'Uzbekistan. Un de cada quatre uzbecs viu de l'agricultura, que només es realitza en el 10% del territori, la resta és agreste, i la major part de l'aigua necessària per regar se l'endú el cotó, tot i que en els darrers anys s'ha diversificat en els cultius per minimitzar la dependència del PIB del país del preu d'un únic producte. L'Uzbekistan és el segon exportador mundial de cotó al mercat global. Possiblement aquesta sigui la causa amb més contribució al drenatge del mar d'Aral.
Les solucions que s'apunten, com el trasvassament d'aigua dolça o la construcció de preses, són a llarg termini i limitades. Alternatives com l'ús de varietats biològiques de plantes de cotó que requereixin menys aigua, no semblen plausibles donades les condicions econòmiques i polítiques actuals del país, amb una cúpula política amb alts nivells de corrupció i proteccionisme econòmic, ja que això els representaria una pèrdua de poder.
En els primers anys del s.XXI, l'Uzbekistan està explorant fonts de riquesa alternatives al conreu de cotó: minerals i residus fòssils. Les prospeccions de gas naturals i petroli són prometedores en la zona i pot convertir-se en una potència regional emergent en un futur proper.
Sigui com sigui, i donant una volta de més al raonament, no deixo de sorprendre'm quan em diuen, desde la perspectiva occidental, que vestir roba de cotó és molt més natural i mediambientalment més sostenible que no pas roba sintètica.
No comments:
Post a Comment