La frase de Galbraith

Hi ha dos tipus d'economistes: aquells que no tenen ni idea, i els que ni tan sols saben això.
Galbraith.

Quan llegeixo articles publicats per gestors de fons de inversió, o analistes financers de cases prestigioses, de vegades sento pànic. Pànic, perquè sembla que quan algú busca un gestor de patrimoni - ojalà fos el meu cas, però no, no... -, o contracta una participació en un Fons de Inversió, té tendència a pensar que està posant els seus diners en mans d'algú que aplicarà una ciència més o menys inexacta però amb capacitat per a gestionar amb positivitat i seny aquell valor. De vegades em sembla que és més la casualitat i la coiuntura que aquesta capacitat de gestionar adequadament la que regeix el resultat d'algunes inversions professionals.

Per exemple, quan llegeixo que les accions estan barates perquè ténen un PER baix i, per tant, és una excel·lent oportunitat de compra a llarg plaç... no, no, no: el punt de inflexió en el comportament del mercat no està dibuixat, per tant no és el moment de compra a mig i llarg. Ademés, el PER sí que és històricament baix, però el potencial de creixement també, per tant el PER encara és alt en termes de coiuntura de mercat.

Un altre exemple: els diferencials (spread) són ara, a US, després de la retallada del valor del diner a gairebé zero, un dels més alts de la història recent, sinó els més alts. Si mirem només els números resulta que el diferencial entre el valor del diner a curt i el que paguen les empreses de categoritzacio mitjana per l'apalancament és enorme. Sí, i aquesta és la batalla que han de lliurar els bancs centrals: ajustar al mínim aquesta ratio. Això és el que es vol dir quan es parla de que el diner ha d'arribar a empreses a famílies, etc., i és l'objectiu darrer dels bancs centrals.
Si mirem la dada frèdament, un diner a cost pràcticament nul, i un 8-9% de interessos per l'apalancament és el més gran diferencial des de l'any 1925, segons Morgan-Stanley. Per tant, les previsions a mig termini han de ser apocalípiques: no hi ha cap guerra mundial que hagi representat aquests valors de diferencial, parlen de 50% dels beneficis empresarials perduts a nivell global, taxes d'atur multiplicades... Però, és que fa dos mesos el diferencial era la meitat o menys. La diferència és que el moviment dels bancs centrals és extremadament agresssiu: no miren d'acompanyar la coiuntura (que seria una política a l'espanyola), sinó generar condicions per canviar-la fent un frame nou. En aquest cas, les dades només reflexen la velocitat d'acció dels organismes, i la seva voluntat de lideratge. Res més.

L'expansió quantitativa a US, juntament amb el paquet d'estimulació fiscal, sembla una eina molt bona per US. Personalment, espero que Europa també hi convingui comparablement, més que res perquè potser reduïria en el temps la crisi, i minimitzarira el rebot dels tipus de interès a valors alts i insostenibles, i per tant, minimitzaria una recaiguda posterior. Això el temps ho dirà, o no, de moment, el 2009 l'hem de mirar amb cautela i respecte, tot esperant que arribin temps millors per les inversions (continua havent-hi oportunitats, la diferència és que ara el risc ha augmentat de forma real) i esperant també que les dades macro comencin a millorar - difícilment abans del proper hivern - per tal que no hi hagi una crisi social, que és per mi el perill real si això s'allarga.

En fi, la frase de Galbraith.