Si l'infern és el que ens envolta cada dia, podem adoptar dues postures: (1) adaptar-nos fins a formar-ne part, o, (2) cercar i saber reconèixer qui i què, enmig de l'infern, no és infern, i fer-lo durar i donar-li espai.
Italo Calvino.
La cafeteria era pràcticament buida, una parella jove en una taula allunyada, el noi darrera la barra, aixugant gots, la música suau, Gotan Project a un volum prou baix com per poder parlar sense haver d'aixecar la veu, prou alt com per protegir la conversa. Poca llum i una caloreta que s'agraïa, venint dels 3ºC de fóra. La Míriam i l'Anna s'havien tret primer els abrics, penjant-los en un penjador retro que era a tocar, i després els jerseis, que havien deixat desordenadament amb els bolsos, a la mateixa cadira.
- Necessitava explicar-ho a algú... no tinc tanta gent a qui podria explicar-li-ho sabent que m'entendria. Amb tu puc confiar, Anna, sempre ho he pogut fer.
- No és una situació agradable... ja ho entenc, però no en podrieu parlar, amb l'Isidre, potser ho entendria.
Va encendre una altra cigarreta. La Míriam i l'Isidre feia almenys 3 anys que estaven junts, durant el darrer any i mig ella havia anat a viure al pis d'ell. Ell era un tros de pa, i n'estava molt de la Míriam, segur que podrien parlar i deixar-ho com amics, potser fins i tot entendria la seva necessitat de separar-se'n un temps, potser no calien decisions dràstiques.
- No ho entens, Anna, no vull apartar-me'n. Estar amb l'Isidre ja m'està bé... no vull perdre el que tinc, m'hi he acostumat i em sento còmoda.
L'Anna va tirar-se una mica enrera, recolçant l'esquena sobre el respatlle de la cadira de fusta antiga. Va fer un gest, convidant a la seva amiga a explicar més.
- He conegut un noi. - Va deixar anar la Míriam, tot i agafant una cigarreta del paquet que l'Anna havia deixat sobre la taula.
- Caram... això és tota una altra cosa...
- No, no ho és. M'agrada, però és un esbojarrat, segurament és algo temporal, però no m'hi vull estar.
Durant uns segons, potser un parell de minuts, les versions de tango electrònic semblaven haver augmentat de volum. Les dues van acabar-se les cigarretes, gairebé sense mirar-se. L'Isidre i l'Anna havien treballat junts en varis projectes, ella el tenia com un professional íntegre, molt dedicat, i una excel·lent persona. Estava segura que l'Isidre podria entendre que ella necessites espai, però allò era tota una altra història.
- Míriam... fer durar una relació és complicat, però de relacions n'hi ha de moltes menes, i no ténen perquè no variar amb el temps... Si necessites espai l'Isidre t'el donarà, n'estic segura...
- No ho entens... ho sabia...
- Clar que ho entenc, però miro de posar-me en el lloc dels dos... Amb l'Isidre s'hi pot parlar...
- I on vaig? Ademés, hi estic bé a casa seva, m'agrada, m'hi he habituat i no vull canviar aquesta rutina. He decidit no dir-li i fer la meva igualment. Té varis projectes en marxa, no crec que se n'adoni.
- No vull ficar-m'hi, però... vols dir que és això? Tens 26 anys, una feina que et permetria viure i una colla d'amics.
- No vull parlar amb l'Isidre. Amb ell vull que segueixi tot com fins ara... no vull canviar aquesta part de la meva vida.
Van estar uns minuts sense parlar, deixant-se embolicar per la música, el fum de les cigarretes i la confidencialitat de la foscor, refugint-se les mirades.
- Fa molt que el coneixes?
- Uns pocs mesos, no fa tant que ens anem al llit, però no vàrem triga gaire...
- Així, no és una infidelitat puntual, un rotllo i ja està...
- Potser no... No vull perdre el que tinc amb l'Isidre, ho entens?
- Però què hi tens amb l'Isidre? una amistat, un sentiment de tendresa? I a ell, ja li està bé aquest sentiment?
- Jajaja, no... També tinc sexe, amb ell, si et refereixes a això...
- No t'ho prenguis malament, però... jo no sé si podria. Crec que no...
La mirada de la Míriam es va fer dura, la seva cara era una màscara blanca darrera del fum.
- No pensava que m'anaves a jutjar... Potser ja no tenim el feeling que teníem abans.
- Però... no seria més net arribar a un acord amb ell? Estic segura que ell ho entendria.
- La seva ex, la Carla, li envia més mails dels necessaris... Crec que torna a estar sola. No vull còrrer riscos...
(...)
S'havia fet fosc i les temperatures queien en picat. Caminava depressa, al costat del riu. La fredor d'aquella nit serena de desembre se li posava dins, com aigua en una esponja que després es congelava i semblava voler trencar-li les fibres en fer-se gel. En arribar al petit apartament va pujar la calefacció, es va dutxar, va secar-se el cabell, es va fer una cua i es va posar uns texans vells i un jersei fosc de llana gruixuda que li anava dues talles gran. Va engegar la tele, el Barça era el favorit pel derbi de demà, Sarkozy liderava el resorgiment europeu i Obama continuava dirigint els estats units a l'ombra. Tot era al seu lloc, va apagar-lo, va buscar un CD dels Gotan Project i es va abrigar per sortir al balcó a fumar i a parlar amb la lluna. Sí, la covardia té moltes formes, parla molts idiomes, ens fa oblidar que la bellesa és una altra cosa, que aprendre és el camí i la mediocritat no és tant la circumstància sinó una actitut. El tango electrònic continuava sonant a l'escalfor de la sala.
No comments:
Post a Comment