Valles Pasiegos o Carisma i Tipping Point

Els valles pasiegos, prop de Puente Viesgo, a uns 30 km de Santander, són un lloc ideal per passar uns dies d'estiu a la fresca de la brisa cantàbrica. I un punt de partida magnífic per fer rutes en bici. Per escalfar les cames una ruta verda, remunta el riu fins al començament de les muntanyes que porten al Puerto del Escudo, des d'on es veu l'Embalse del Ebro - i algun isard autòcton. La ruta arriba fins a les portes de Santander, anar i tornar, atrevint-nos a fer una escapada per alguna de les aldees que pengen de les muntanyes és una passejada d'uns 60-70 km de molt bon fer i millor dinar (Puente Viesgo és una bona opció), i permet fer-te una idea no només del paisatge, sinó de l'hospitalitat i timidesa de la gent. Resseguir la costa cantàbrica a través dels acantilats, prats, caminois i carreteres secundàries és gairebé obligatori, tot i que el grau de dificultat és major.

Els vespres frescos de la zona conviden a sopar en álguna terrassa, a Santander o algún dels pobles dels Valles. Millor la segona opció, i no només pel menjar, sinó per la peculiaritat del paisatge humà:

La dona que regeix la taverna deu tenir uns 75 anys, és menuda, de mirada dura, cabells blancs de cura equívoca i vestint una bata llarga fosca. Preguntem per un parell d'amanides, calamars i patates, a la nostra manera, molt europea, del qui demana sabent el que vol, educada però amb aquella seguretat que donen el haver-ho fet mil cops i aquest n'és un més. De fet, són les 10 de la nit, una hora ben normal per un sobradament merescut sopar després d'hores esquivant pedres sobre la bici. Però... sorpresa, la cuina està tancada...
- Sí, una ensalada sí, claro... pero la cocina está cerrada y no tengo casi nada ya...
- mmmh... bueno, bien, si nos prepara un par de buenas ensaladas ya nos vale. Le parece que nos sentemos ahí - Inicio el moviement cap a una de les taules de fusta, gruixudes d'un pam, envoltades de taburets baixos.

L'àvia es retira cap a la cuina i torna al cap d'uns minuts amb dues amanides que són una joia.
- Ahora traigo las patatas - I desapareix, tota esverada. L'espiem, sembla que tragina i parla sola. Al cap d'uns segons un home de mitjana edat i panxa i mitja apareix per la porta i entra directament a la cuina per rebre 4 fresques del que suposem que és la seva mare. Es posa a la barra a atendre els cofrares panxuts i comentar el temps. La lliga no ha començat, encara.

Al cap d'uns minuts apareix l'àvia amb unes patates rosses, acabades de tallar i fregir en una paella. Li pregunto esperançat per uns calamars, que no triguen a aparèixer de la mà del fill, que s'ens uneix i comentem el temps no d'avui, sinó de la previsió de tota la setmana mentre acabem els veures.

De tornada cap el cotxe recordo de nou la primera i la tercera de les lleis del Tipping Point, The Law of The Few i The Power of Context en la seva relació amb el Carisma. Per algún motiu m'he sentit carismàtic en aquella taverna, potser per les hores de bici, pels paisatges, per les dificultats de dues avaries solucionades a cops de fortuna i beralla, per la mirada tossuda i dura de la vella o l'hospitalitat de l'home, o potser pels ulls de verdor clara que m'acompanyaven.

Ja de tornada retorno a buscar la relació entre Carisma i les dues lleis: hi ha individus (The Few) amb la capacitat -puntual, momentània o perenne - de fer que, de cop, tot sigui diferent (Tip). Amb aquest atribut, l'individu, intervenint molt poc, exposant-se molt poc, pot influir definitivament en els altres. És un dels punts centrals de la llei: suggereix que el que pensem que són estats interiors -preferències i emocions - són, de fet, influenciades per aspectes personals aparentment neutres. I el mateix val per segons quins entorns (Context): no necessàriament ho apreciem, però els nostres estats d'ànim, la nostra disposició a l'acció, els nostres estats interiors són el resultat de les circumstàncies externes.

Em costa imaginar, però, que el mateix hagués passat en un restaurant de menjar ràpid en una ciutat catalana...

Alcossebre. Visicituts d'un Isard en un cràter submarí.

Les Columbretes estàn a uns 50 km davant de la costa de Castelló. Un volcà erosionat sobresurt de l'aigua en forma de mitja lluna. El cràter té una profunditat d'uns 25 metres, la part més alta no sobresurt de l'aigua més de 20. És una reserva natural marina fantàstica, una piscina natural de 150 metres d'ampla, com a molt, plena de vida. Allà he tingut la possibilitat de nedar entre un banc de barracudes (l'espècie autòctona de la Mediterrània, que no recordo com n'hi diuen) per viure una de les meves millors experiències amb equip scuba. Increïblement bonic, totes alineades o pràcticament, seguint parsimoniosament el corrent van atravessar el cràter al seu ritme. Control de flotabilitat, flipar una mica, respirar el més lent possible i acostar-te a 3 metres. Ni s'inmuten. Alguna et mira encuriosida, però segueix camí. Nedo una estona amb elles, entre 10 i 15 metres de profunditat, la llum del sol les ilumina perfectament, n'hi ha que fan mig metre o més, o m'ho sembla.
Les seguim fins al final del cràter. La vegetació és esplèndida, un prat submarí recobert de flors blanques, il·luminat pel sol de juny sota aigua. De cop i volta una paret i un abisme, surts del cràter, l'aigua és més freda, la profunditat és fosca i d'una bellesa més agreste, més abisal, més impactant, violentament impactant. La paret baixa gairebé vertical. Baixem a 25 metres, meros enormes. Bellesa àrida i penetrant.
Un cop a bord veig una gavina que pica a una altra, és petita i està ferida. Aviat en vindran d'altres a reclamar la seva part del festí. Mal lloc, el món, per segones oportunitats.

Dublín. Llunes, mandràgores i el retorn del llop estepari

No m'importa tant com ens ho trobem com el que en fem quan ja hi és. No es pot ser més optimista. Quan torno a entrar al blog, després de un mes sense fer-ho, flipo amb aspectes que ara em resulten obvis, i que no ho eren fa un temps, o potser sí, i de tan obvis, lògicament, els obviava:
1.- Per iniciar un blog d'aquest estil s'ha de tenir un punt de valentia,
2.- Per donar-li aquest epígraf, s'ha de ser molt positiu, estar fort i tenir ganes de comunicar amb tot aquell que li vingui de gust llegir això,
3.- Forçosament amb el temps vas perdent de forma paulatina la idea inicial, o millor, la idea inicial va amotllant-se a la circumstància,
4.- Implica unes fortes ganes d'aprendre coses, continuar el camí en una direcció particular, almenys en aquesta/es faceta/es,
5.- Mantenir un número d'entrades prou elevat amb la qualitat necessària, és una tasca àrdua, tot i que prou reconfortant, també, de mantenir.
6.- Com escribia Cortázar (el Julio), y además está la vida, i com canta el Garcia (Manolo), si pudiera estar mirando tus ojos iba yo estar aquí escribiendo esta canción.
En fi, companys de relíquies, de retorn a les estepes amb llops de mirades clares i somriures llaminers per descobrir, entre paisatges de llunes i mandràgores de mirars esquius. Un lloc magnífic per perdre's, d'altra banda.

The more you know. Malta, Maig 2008

Quan millor sabem qui som, i què és el que volem, menys deixem que ens sorprenguin, i menys aprenem, i som menys conscients dels nostres propis canvis, i dels que ens envolten. És una espiral sense fi, una espiral de creixent conformisme, de la disipació de l'autoconsciència en el mar de l'autocomplaença. En aquest punt cal una revolució, un canvi, una batalla, un objectiu, una guerra, un somriure, una mirada intensa, un llibre, una prase, un pronom que no sigui feble. I sí, fa falta una guerra mundial per vèncer reticències entre països, per reconèixre'ns com a semblants, o si més no compatibles, sentir-nos capaços d'assumir-nos en un pacte que ens obligui a mirar-nos als ulls, descobrir-nos i aprendre. Cal un punt d'ingenuitat, també, voler descobrir-nos, potser haver viscut l'experiència d'haver-ho fet abans, de la mà d'un expert, o un narrador, també expert. En aquell punt cal remuntar-nos, donar-nos, vèncer-nos, riure i sentir l'abisme de la nostra mirada, de la nostra potència, de la nostra força en resorgir-nos, nous, amb gana i set de matinades, de noves postes de sol, de mirades igualment clares, però diferents, menys aséptiques, ja pel pas del temps, menys descolorides pel sol.

Malta és així. O potser no. Potser és només una roca blanca al mig del Mediterrani, equidistant dels quatre costats, de les grans civilitzacions, un centre de simetria disposat allà per un destí purament atzarós. O no, i és com a mi se m'ha mostrat, una metàfora del nexe, de l'acostament, de la possibilitat encara pendent. Un petit trasbals per poder assumir que cal pactar, que cal construir plegats, establir les bases de projectes. El conflicte és l'inici de qualsevol pacte, una necessitat, un mirar contradictori, un somriure perdut o un crit de guerra. I sobretot una esperança, un possible nexe d'unió, un potencial punt d'ancoratge entre continents.

Apunts de viatge. L'Alguer, Febrer 2008 (o The Tipping Point Capítol III)

Hi ha ciutats en les que et sents observat, d'alguna manera ets el focus involuntari d'atenció, homes i dones, grans i joves, d'alguna manera sents que els encurioseixes. Potser és la manera de vestir, de somriure, de mirar, o simplement l'aire de no ser del lloc, o no ser fàcilment reconeixible, l'orígen, i necessiten aquell segon de més per encabir-te en els esquemes diaris, aquells que componen una trascripció inteligible de l'exterior.

Hi ha ciutats, en canvi, en les que passes totalment desaparcebut, en les que la diferència és la norma i no crides l'atenció, en les que l'expressió en la forma de vestir, mirar, viure, forma part de la circumstància personal, en les que aquesta circumstància personal té un marge respecte la social, un marge gran, clar. És en aquestes ciutats on la moda dels texans esparrecats, per exemple, devia expandir-se.

Imagina't algú amb un d'aquells dies que l'ego et sobresurt per arreu, que necessites expressar de forma indefinida, no direccionada a ningú en particular, i ho fas posan-te uns pantalons vells, aquells que t'agraden, creus que et queden genial, però que ja no et poses mai perquè s'han trencat de tant rentar i, de fet, només els utilitzes per estar per casa quan estàs sol. Aquells pantalons, amb els que et sents extremadament còmode, encara et fan augmentar més la teva seguretat, vas a prendre un cafè amb una amiga a una terraça del centre, crides l'atenció... i, lògicament, penses, caram tu, m'hauré de posar més aquests texans. Al cap d'uns dies, la teva amiga veus que s'ha fet una estripada als texans, per sota del genoll, com tu la duies, i també la cambrera del bar, i al cap d'unes setmanes sembla que hi hagi una epidèmia de termites als armaris, perquè tots els pantalons que veus comencen a tenir forats. Ok, la gent veia els forats, segur, perquè bé han imitat el gest, però... el que volien imitar no era això, el que volien fer seu és aquella sensació de seguretat, aquell excés d'autoestima que destilava d'aquella persona aquell dia. Som animals que copiem, mirem d'imitar el que volem ser, i mirem de tallar camí... volem seguretat, sentir-nos bé amb nosaltrs mateixos? copiem la imatge que despren dels que imaginem que se senten així.

Aquesta potser és la diferència entre un tipus de ciutat i unes altres: en les del segon tipus la llibertat individual prima per sobre de les normes socials no escrites, i per tant les formes d'expressió, del tipus que sigui, estan fluint continuadament. L'Alguer, com la majoria de ciuats petites, encara, és del primer tipus, tot i que Rayanair ha hagut de ser un xoc per a ells i una font d'aliment de diferència prou important.

La ciutat la tens vista ràpid: el centre antic, una coqueta ciutadella protegida per una muralla enfocada al mar, un port encantador, un passeig marítim nou, miradors sobre la Mediterrània i, sobretot, uns carrers deliciosos per perdre-t'hi una estona. Això sí, botigues de roba i records del lloc a cada entrada. Què més... ah, sí, s'hi menja prou bé, a preus raonables. Molt interessant agafar un cotxe (millor que un bus), anar a l'espectacular gruta de Neptú, i agafar la carretera que porta al sud vorejant la costa fins a Bosa, per gaudir d'unes magnífiques vistes, bàsicament degut a que el bosc de matoll mediterrani arriba pràcticament fins la mar, a través de les roques de la arisca costa de l'Oest de Sardenya. Si et ve de gust, trobaràs algunes fotos de l'escapada aquí .