La nit és d'aquella fredor seca i franca que no necessita recolzar-se en la humitat per fer-se sentir. Camino depressa, mirant d'arribar a casa uns segons abans, desitjant treure'm la jaqueta i prendre'm una infusió. Els dos nois que rebusquen entre els contenidors de brossa em semblen éssers d'un altre planeta, passo pel seu costat mirant-los de refiló, no sembla que em vegin, sóc invisible als seus ulls traginers. No sé si la lluna és plena, però fa molta claror. Travesso l'avinguda amb el disc en vermell, ràpid però sense còrrer. El finestral del bar del davant em mostra una tribu de marcians prenent canyes i fregits en una atmosfera de fum, hi veig en Carles, al fons, parlant amb dos nois que no conec. Ni se m'acut aturar-me, la idea de l'escalfor acollidora de l'apartament i unes hores de soledat guanyada són un imàn que no permet alternatives. Trec la clau quan encara falten 50 metres per arribar, estic congelada, accelero el pas. Pujo l'escala descordant-me la jaqueta, treient-me la bufanda, gairebé corrents. Obro la porta, la llum del rebedor, deixo el bolso i la jaqueta al terra i m'assec alleugerida a la taça del vàter, sense tancar la porta. No em cal, visc sola. Em rento les mans, recullo la jaqueta i el bolso, comprovo el mòvil, ho deso tot abans d'anar a la cuina i preparar-me la infusió.
Una bona conferència, després de tot, em dic, ja al balcó, amb la infusió a la mà i fumant una cigarreta que té el regust extrany de la nit. Si tingués un millor nivell d'anglès hagués pogut seguir amb més comoditat, potser arribar a treure alguna volta més de l'argument. Però tot i així, deunidó. The larger the neocortex of the primates, the larger the average size of the groups they live with. Brains evolve in order to handle the complexities of larger social groups.
Sona el telèfon. La Clara se sent sola, no acaba d'assumir que en Roger hagi marxat, fa ja més de dos mesos. L'animo una mica, no puc fer res mes per ella avui, no, Clara, no podem quedar, avui no, ademés, has de trobar maneres per tu mateixa. No li ho dic, però ho penso.
Sento l'aigua calenta dels radiadors com circula. Els llibres que estic llegint apilats en una punta de la taula baixa, el portàtil al costat, el clauer, el moneder, la taça feta servir i el comanament a distància de la tele. Poso el 3/24. Els tancs ja són a Gaza, és una massacre, faig l'estòmac fort per no retirar la mirada de les imatges, nens malferits que treuen nerviosament dels maleters de cotxes vells, hospitals sense recursos atiborrats de gent, polítics israelís mirant d'argumentar l'impossible amb cara d'emprenyats perquè el món no sembla entendre'ls, els arguments podrien estar trets de la boca d'un agressor sexual acusant-la de provocadora, la gent surt al carrer a totes les ciutats del món. Prenc una altra cigarreta, surto al balcó deixant la tele posada amb les imatges de les canonades de gas natural hackejades a l'entrada de la vella i encara estabornida Europa occidental. Els veïns del costat tornen a discutir a crits.
Environmental aspects are things that we can change. Potser sí, però necessitem, necessito, un altre paradigma, eines, una abraçada inteligent, un nou punt de vista, una expectativa, change we need, yes, we can, algú ha dit màrqueting? Sé que no hi ha respostes, que qualsevol conclusió clara no és més que un tòpic, el germanet tonto de l'estadística. Som illes d'aigua que busquem el camí més curt, ens fa mandra empatitzar, furgar enllà de l'estètica és exigent, demana temps, esforç continuat, una inversió d'emocions. I com em veuen a mi els veïns, amb els que gairebé no parlo? I la Clara? Qui sóc jo per ella? I... Trobo cert alivi en veure que sóc capaç de reafirmar-me en la resposta que no sé escriure, però puc intuir: tinc un perfil, una ombra que s'ajunta a mi pels peus, clavats al terra. La família del soldat israelià mort per una bomba palestina pateixen d'un dolor no diferent del dels palestins recollint els seus cadàvers. L'ombra es mou, la meva ombra es mou, es desenganxa dels meus peus i es fa més fosca, em mira amb mirar de lluna, allarga la mà, plana sobre el terra, volent la meva. La hi atanço, constato que no encaixen, són la imatge del mirall portades a un mateix costat, l'estòmac s'em regira, la busco amb l'altra mà, però tampoc encaixa, la miro als ulls, sembla que em somrigui i em demana, amb gestos, que la segueixi cap a l'habitació. Em fa estirar sobre el llit, m'acarona, m'abraça i em besa. És un bes fred, savi i irònic. M'adormo en la seva abraçada, per si de cas, la llum de la tauleta de nit encesa.
Showing posts with label Anna. Show all posts
Showing posts with label Anna. Show all posts
Tuesday, 6 January 2009
Friday, 12 December 2008
L'Anna i el tango electrònic
Si l'infern és el que ens envolta cada dia, podem adoptar dues postures: (1) adaptar-nos fins a formar-ne part, o, (2) cercar i saber reconèixer qui i què, enmig de l'infern, no és infern, i fer-lo durar i donar-li espai.
Italo Calvino.
La cafeteria era pràcticament buida, una parella jove en una taula allunyada, el noi darrera la barra, aixugant gots, la música suau, Gotan Project a un volum prou baix com per poder parlar sense haver d'aixecar la veu, prou alt com per protegir la conversa. Poca llum i una caloreta que s'agraïa, venint dels 3ºC de fóra. La Míriam i l'Anna s'havien tret primer els abrics, penjant-los en un penjador retro que era a tocar, i després els jerseis, que havien deixat desordenadament amb els bolsos, a la mateixa cadira.
- Necessitava explicar-ho a algú... no tinc tanta gent a qui podria explicar-li-ho sabent que m'entendria. Amb tu puc confiar, Anna, sempre ho he pogut fer.
- No és una situació agradable... ja ho entenc, però no en podrieu parlar, amb l'Isidre, potser ho entendria.
Va encendre una altra cigarreta. La Míriam i l'Isidre feia almenys 3 anys que estaven junts, durant el darrer any i mig ella havia anat a viure al pis d'ell. Ell era un tros de pa, i n'estava molt de la Míriam, segur que podrien parlar i deixar-ho com amics, potser fins i tot entendria la seva necessitat de separar-se'n un temps, potser no calien decisions dràstiques.
- No ho entens, Anna, no vull apartar-me'n. Estar amb l'Isidre ja m'està bé... no vull perdre el que tinc, m'hi he acostumat i em sento còmoda.
L'Anna va tirar-se una mica enrera, recolçant l'esquena sobre el respatlle de la cadira de fusta antiga. Va fer un gest, convidant a la seva amiga a explicar més.
- He conegut un noi. - Va deixar anar la Míriam, tot i agafant una cigarreta del paquet que l'Anna havia deixat sobre la taula.
- Caram... això és tota una altra cosa...
- No, no ho és. M'agrada, però és un esbojarrat, segurament és algo temporal, però no m'hi vull estar.
Durant uns segons, potser un parell de minuts, les versions de tango electrònic semblaven haver augmentat de volum. Les dues van acabar-se les cigarretes, gairebé sense mirar-se. L'Isidre i l'Anna havien treballat junts en varis projectes, ella el tenia com un professional íntegre, molt dedicat, i una excel·lent persona. Estava segura que l'Isidre podria entendre que ella necessites espai, però allò era tota una altra història.
- Míriam... fer durar una relació és complicat, però de relacions n'hi ha de moltes menes, i no ténen perquè no variar amb el temps... Si necessites espai l'Isidre t'el donarà, n'estic segura...
- No ho entens... ho sabia...
- Clar que ho entenc, però miro de posar-me en el lloc dels dos... Amb l'Isidre s'hi pot parlar...
- I on vaig? Ademés, hi estic bé a casa seva, m'agrada, m'hi he habituat i no vull canviar aquesta rutina. He decidit no dir-li i fer la meva igualment. Té varis projectes en marxa, no crec que se n'adoni.
- No vull ficar-m'hi, però... vols dir que és això? Tens 26 anys, una feina que et permetria viure i una colla d'amics.
- No vull parlar amb l'Isidre. Amb ell vull que segueixi tot com fins ara... no vull canviar aquesta part de la meva vida.
Van estar uns minuts sense parlar, deixant-se embolicar per la música, el fum de les cigarretes i la confidencialitat de la foscor, refugint-se les mirades.
- Fa molt que el coneixes?
- Uns pocs mesos, no fa tant que ens anem al llit, però no vàrem triga gaire...
- Així, no és una infidelitat puntual, un rotllo i ja està...
- Potser no... No vull perdre el que tinc amb l'Isidre, ho entens?
- Però què hi tens amb l'Isidre? una amistat, un sentiment de tendresa? I a ell, ja li està bé aquest sentiment?
- Jajaja, no... També tinc sexe, amb ell, si et refereixes a això...
- No t'ho prenguis malament, però... jo no sé si podria. Crec que no...
La mirada de la Míriam es va fer dura, la seva cara era una màscara blanca darrera del fum.
- No pensava que m'anaves a jutjar... Potser ja no tenim el feeling que teníem abans.
- Però... no seria més net arribar a un acord amb ell? Estic segura que ell ho entendria.
- La seva ex, la Carla, li envia més mails dels necessaris... Crec que torna a estar sola. No vull còrrer riscos...
(...)
S'havia fet fosc i les temperatures queien en picat. Caminava depressa, al costat del riu. La fredor d'aquella nit serena de desembre se li posava dins, com aigua en una esponja que després es congelava i semblava voler trencar-li les fibres en fer-se gel. En arribar al petit apartament va pujar la calefacció, es va dutxar, va secar-se el cabell, es va fer una cua i es va posar uns texans vells i un jersei fosc de llana gruixuda que li anava dues talles gran. Va engegar la tele, el Barça era el favorit pel derbi de demà, Sarkozy liderava el resorgiment europeu i Obama continuava dirigint els estats units a l'ombra. Tot era al seu lloc, va apagar-lo, va buscar un CD dels Gotan Project i es va abrigar per sortir al balcó a fumar i a parlar amb la lluna. Sí, la covardia té moltes formes, parla molts idiomes, ens fa oblidar que la bellesa és una altra cosa, que aprendre és el camí i la mediocritat no és tant la circumstància sinó una actitut. El tango electrònic continuava sonant a l'escalfor de la sala.
Saturday, 22 November 2008
Anna i l'altre mojito
Qui no sap interpretar una mirada, dificilment podrà entendre una llarga explicació - Proverbi àrab
- Sí, posa'm un altre mojito, vaig sentir que li deia, i girava de nou els ulls nòvament cap a l'escenari, a través de l'atmosfera carregada del club de jazz. Sol, sentat en un puff vermell, la cara il·luminada per la làmpada de taula. Una cara agradable però de rasgs marcats, mirada intel·ligent però fixa, llavis ben dibuixats però de somriure avar, el cap afaitat. El posat relaxat de qui sap que el seu món li pertany, i destil·la aquella seguretat, empipadora segons com, de qui no li importa passejar-lo, ni que miris d'esquitxar-lo.
De cop es gira i em mira, fa un mig somriure girant lateralment el cap, un segon, un altra... Li somric, amplia la seva mueca. Es gira de nou cap a l'escenari i apaga la cigarreta. Segueix el ritme de la música amb el peu, la interpreta, li parla.
- Mola, el concert, eh Anna? em diu l'Oriol, al meu costat, deixant la copa sobre una taula idèntica, la nostra sense làmpada, però. Hi hem de venir més sovint.
Assenteixo amb un somriure, i faig un glop. - Més sovint, sí.
Fa 3 mesos que surto amb l'Oriol. Hem fet l'amor sis vegades, només dues s'ha quedat després a dormir. Viu amb els pares, se sent més còmode i no té la preocupació dels diners a final de mes. Arguments de comoditat i econòmics per amagar pors d'enfrontament d'un moment vital que ni es planteja. Adolescència allargada, relacions porugues, costums còmodes i aparença de capacitat. Ah, sí, i el cotxe, roba de marca i gastar diners sortint.
- Em dones una cigarreta? li pregunto estirant el cos endavant, sense aixecar-me, els dits en el seu braç, en reclam. Mirada, somriure i m'acosta la caixeta blava de Camel. N'en prenc una, me l'encén, intercanviem somriures i un segón d'afegit en el pont dels iris abans de tornar a lloc.
- Fumes Anna? no t'havia vist fer-ho...
- Ni això ni altres coses Oriol. I no, no fumo gairebé mai...
Thursday, 11 September 2008
Anna i el camí de la cabana del bosc
Actua com si de tu depengués el destí de l'univers i, quan miris enrera, no donis importància al fet d'haver-lo canviat o no - Proverbi xinès
El camí desapareix en creuar-se amb el curs d'un rierol estacional. A l'altra costat una descoratjadora proliferació de falgueres, bardisses i matolls. El GPS ens diu que no ens hem pas equivocat, el camí segueix per aquí. Remuntem el rierol, ajudant-nos de les mans, remuntant les pedres quan cal, mirant d'evitar el fangueix acumulat, vestigi de la darrera tempesta.
- Pare, segur que anem bé per aquí? No ens estem desviant molt?
- Sí, ja ho sé, però hem de remuntar el curs del rierol fins la carena, allà trobarem la pista forestal....
- Si no arribem a dalt aviat... no sé si aguantaré...
- I tant que aguantarás, ets més forta del que tu mateixa et penses. Sóc jo el que quedará ben baldat...
Riem, pensant en les agulletes de demà. I té raó, ho sé, ho acabarem trobant, localitzarem la cabana la geo-referenciarem al GPS i haurem fet la feina. Però necessito sentir-lo parlar amb aquesta seguretat, després ja de cinc hores caminant per corriols que sembla que no hagin trepitjant altres humans tret de caçadors de senglars i algún boletaire massa optimista o amb el dia aventurer.
Arribem a la pista per fi, la remuntem, baixem per l'altre costat de la muntanya i ens introduïm en un mar d'alzines. Al cap d'una estona veiem una figuera enorme envoltada de faigs: el canvi de vegetació és una de les possibles pistes esperades. Ben aprop veiem les feixes, algunes encara dretes, aguantant el que fa un quart de segle havien estat uns quants metres quadrats conreables, a força de braç i cops d'esquena guanyats al pendent. Tot seguit la que havia estat la casa peiral, avui una cabana derruïda, construïda a pes, còdol sobre còdol, recolçada sobre una roca inmensa, de tall vertical, que fa de paret de fons. Les pedres que aguantaven les finestres ja no hi són, i les parets han cedit al seu propi pas i al dels segles. Em situo a la porta i marco la posició al satèl·lit. Feina feta.
De tornada no puc deixar d'imaginar la vida en la casa que deixem enrera, fa més de dos-cents anys. Segurament hi vivia la família sencera, les tres generacions més alguna de les parelles que amb el temps es devien anar formant, possiblement amb veïns propers o de la zona. Una vida dura, sotmesa a les inclemències del temps, de lluita i de sacrifici, sense hores extra ni massa dissabtes al vespre, ni platja ni vacances, ni wifi ni tele. Ho comento en veu alta.
- Sí, Anna, no havien pas de tenir gaires luxes...
Assenteixo. Quelcom en les nostres mirades ens diu que allò no està tan lluny, que hem conegut gent així, que fins fa no tant de temps encara n'hi havia pels voltants dels pobles aïllats.
- Però, fixa't nena que un de cada quatre nens neix pobre, avui, a les nostres ciutats i pobles, amb tele, annuncis i cotxes a voltant, amb ben poques opcions si t'ho pares a pensar... El progrés no té perquè ser bo per tothom, o no té una sola cara... la vida és complicada.
Torna a somriure, em mira amb ulls cristallins, verds, esplèndids des de la seva vellesa ja encetada, sembla que em vulguin abraçar, gairebé el sento. Somric jo també. Tornem.
El camí desapareix en creuar-se amb el curs d'un rierol estacional. A l'altra costat una descoratjadora proliferació de falgueres, bardisses i matolls. El GPS ens diu que no ens hem pas equivocat, el camí segueix per aquí. Remuntem el rierol, ajudant-nos de les mans, remuntant les pedres quan cal, mirant d'evitar el fangueix acumulat, vestigi de la darrera tempesta.
- Pare, segur que anem bé per aquí? No ens estem desviant molt?
- Sí, ja ho sé, però hem de remuntar el curs del rierol fins la carena, allà trobarem la pista forestal....
- Si no arribem a dalt aviat... no sé si aguantaré...
- I tant que aguantarás, ets més forta del que tu mateixa et penses. Sóc jo el que quedará ben baldat...
Riem, pensant en les agulletes de demà. I té raó, ho sé, ho acabarem trobant, localitzarem la cabana la geo-referenciarem al GPS i haurem fet la feina. Però necessito sentir-lo parlar amb aquesta seguretat, després ja de cinc hores caminant per corriols que sembla que no hagin trepitjant altres humans tret de caçadors de senglars i algún boletaire massa optimista o amb el dia aventurer.
Arribem a la pista per fi, la remuntem, baixem per l'altre costat de la muntanya i ens introduïm en un mar d'alzines. Al cap d'una estona veiem una figuera enorme envoltada de faigs: el canvi de vegetació és una de les possibles pistes esperades. Ben aprop veiem les feixes, algunes encara dretes, aguantant el que fa un quart de segle havien estat uns quants metres quadrats conreables, a força de braç i cops d'esquena guanyats al pendent. Tot seguit la que havia estat la casa peiral, avui una cabana derruïda, construïda a pes, còdol sobre còdol, recolçada sobre una roca inmensa, de tall vertical, que fa de paret de fons. Les pedres que aguantaven les finestres ja no hi són, i les parets han cedit al seu propi pas i al dels segles. Em situo a la porta i marco la posició al satèl·lit. Feina feta.
De tornada no puc deixar d'imaginar la vida en la casa que deixem enrera, fa més de dos-cents anys. Segurament hi vivia la família sencera, les tres generacions més alguna de les parelles que amb el temps es devien anar formant, possiblement amb veïns propers o de la zona. Una vida dura, sotmesa a les inclemències del temps, de lluita i de sacrifici, sense hores extra ni massa dissabtes al vespre, ni platja ni vacances, ni wifi ni tele. Ho comento en veu alta.
- Sí, Anna, no havien pas de tenir gaires luxes...
Assenteixo. Quelcom en les nostres mirades ens diu que allò no està tan lluny, que hem conegut gent així, que fins fa no tant de temps encara n'hi havia pels voltants dels pobles aïllats.
- Però, fixa't nena que un de cada quatre nens neix pobre, avui, a les nostres ciutats i pobles, amb tele, annuncis i cotxes a voltant, amb ben poques opcions si t'ho pares a pensar... El progrés no té perquè ser bo per tothom, o no té una sola cara... la vida és complicada.
Torna a somriure, em mira amb ulls cristallins, verds, esplèndids des de la seva vellesa ja encetada, sembla que em vulguin abraçar, gairebé el sento. Somric jo també. Tornem.
Friday, 2 May 2008
Anna, el camí i el seus temps
El tiempo pasa mientras miras hacia otro lado (de Elegy, una peli de Isabel Coixet)
La darrera copa em va acabar de derrumbar. Ja no tenia defenses, els seus braços i el seu somriure eren encara més captivadors, etílicament captivadors, o no... abans de la primera copa ja m'atreia. Però com li podia fer això a en Miquel? Però com evitar-ho, com lluitar-hi, com, on trobar un sentit, una raó...
S'ha llevat i ha marxat, amb el seu somriure i un bes. Un "ja ens veurem" que fins i tot em sobrava, i deixant la boira d'un despertar incert.
O no. Què sento realment per en Miquel? Què passaria si, tot d'una, no hi fós, em deixés... La resposta és un abisme: res, no passaria res. No l'estimo, i probablement mai me n'he sentit atreta; simplement, ell era allà quan necessitava algú com ell, establilitat, un suport, un punt de recolzament, una mínima lògica, una concatenació ordenada de fets, de mobles, de petons, de dies; sense terratrèmols, ni sentiments abismals, ni excessives llàgrimes, i les rialles justes.
El primer noi atractiu que m'ha tirat els trastos mig bé... i no ho he pogut evitar. No ho he volgut evitar. En Miquel... ell no està en el meu camí, no puc aturar-me...
(Sóna el telèfon)
- Hola Miquel, que tal... No, no vindré a dinar a casa dels teus pares... sí, ja sé que... Mira crec que hauríem de parlar... Sí, jo tampoc crec que estiguem del tot bé i... Bé, sí, quedem per sopar i ho parlem. Petonets i dóna records.
Preparo la banyera, i l'omplo de sals. La imatge que em retorna el mirall és tan trista que no puc evitar plorar... en adonar-me'n que ahir era encara més trista i no sabia que ho era.
Saturday, 5 April 2008
Anna i els efectes de la gravetat
L'intel·ligent es recupera ràpid de la pèrdua, l'imbècil no s'acaba mai de recuperar de l'èxit - Proverbi francès
- Nena, Anna, que guapa que estàs!
- Ui, sí, ja pots comptar. Seiem allà, Clara?
Seiem a la taula que s'acaba de buidar, just al costat de la finestra que dóna al carrer. La tarda d'abril sembla passar, ràpida i densa, viva... a l'altre costat del vidre.
- En Marc i en Carles bé, suposo, no?
- En Marc, no para de crèixer, són increïbles a aquestes edats. Quan fa que no el veus?
S'ha quedat en el Marc, com gairebé sempre desde que va nèixer, ara farà dos anys. Des de llavors en Carles sembla no existir.
- Doncs... farà tres setmanes, no? Des del dinar de...
Sóna el telèfon de la Carla, una melodia oriental.
- Carles... - contesta, metres em mira fent caure els ulls d'aquella manera, com dient que el que el truca és un pesat - que passa res?
En Carles acostuma a sortir alguns caps de setmana de bon temps amb els seus companys d'escalada, li encanta. La Carla fa temps que no els acompanya, tot i que també n'havia fet, d'escalada.
- Ahà... i què vol dir tard? Les vuit... bé, com vulguis, tu mateix... Com que t'has caigut? Veus que no vigiles... T'has fet mal?... Deunidó... Menys mal que no t'has trencat res, potser hauries de posar seny! Sí, sí, clar que seré a casa a les vuit, el nen ha de sopar a aquella hora. Va, doncs, fins ara...
- Ha passat res? - pregunto encuriosida.
- En Carles, que ha perdut una mà i ha caigut fins que la tanca de seguretat l'ha aguantat. Res important, unes rascades, potser sortirà algún blau, però algún dia... Cada vegada pren més riscos.
- Fent escalada?
- Sí, sí, i cada cop és menys jove i té menys reflexes, però... no entèn...
- Però ell disfruta fent-ho...
- Sí, però mira, si li passa res, té un nen i una dona, saps.
- I una vida per viure, no?
No puc evitar ser borde amb la meva germana quan es posa en aquest plan superconservador, megaporuc, ultraegoïsta. En Carles és un tio genial, ha de fer mans i mànigues per buscar el temps per fer allò que li agrada fer, escalada o el que sigui. Abans ho feien plegats, però desde que ha nascut el nen han deixat de compartir aquests delits, aquests petits alicients comuns.
- Nena, Anna, que guapa que estàs!
- Ui, sí, ja pots comptar. Seiem allà, Clara?
Seiem a la taula que s'acaba de buidar, just al costat de la finestra que dóna al carrer. La tarda d'abril sembla passar, ràpida i densa, viva... a l'altre costat del vidre.
- En Marc i en Carles bé, suposo, no?
- En Marc, no para de crèixer, són increïbles a aquestes edats. Quan fa que no el veus?
S'ha quedat en el Marc, com gairebé sempre desde que va nèixer, ara farà dos anys. Des de llavors en Carles sembla no existir.
- Doncs... farà tres setmanes, no? Des del dinar de...
Sóna el telèfon de la Carla, una melodia oriental.
- Carles... - contesta, metres em mira fent caure els ulls d'aquella manera, com dient que el que el truca és un pesat - que passa res?
En Carles acostuma a sortir alguns caps de setmana de bon temps amb els seus companys d'escalada, li encanta. La Carla fa temps que no els acompanya, tot i que també n'havia fet, d'escalada.
- Ahà... i què vol dir tard? Les vuit... bé, com vulguis, tu mateix... Com que t'has caigut? Veus que no vigiles... T'has fet mal?... Deunidó... Menys mal que no t'has trencat res, potser hauries de posar seny! Sí, sí, clar que seré a casa a les vuit, el nen ha de sopar a aquella hora. Va, doncs, fins ara...
- Ha passat res? - pregunto encuriosida.
- En Carles, que ha perdut una mà i ha caigut fins que la tanca de seguretat l'ha aguantat. Res important, unes rascades, potser sortirà algún blau, però algún dia... Cada vegada pren més riscos.
- Fent escalada?
- Sí, sí, i cada cop és menys jove i té menys reflexes, però... no entèn...
- Però ell disfruta fent-ho...
- Sí, però mira, si li passa res, té un nen i una dona, saps.
- I una vida per viure, no?
No puc evitar ser borde amb la meva germana quan es posa en aquest plan superconservador, megaporuc, ultraegoïsta. En Carles és un tio genial, ha de fer mans i mànigues per buscar el temps per fer allò que li agrada fer, escalada o el que sigui. Abans ho feien plegats, però desde que ha nascut el nen han deixat de compartir aquests delits, aquests petits alicients comuns.
L'Anna continua parlant, ara dirigeix la crítica a la mala pècora de la noia de la guarderia o potser una mare d'algun company de classe d'en Marc, no sé, no li presto massa atenció. Somric, perque em ve al cap que potser en Carles l'ha trucada simplement per sentir la seva veu, perquè desprès d'haver sentit el risc d'estar prop de matar-se en la caiguda nevessitava escoltar-la. Es deu haver decebut, potser un cop més.
El fons de la música chill out s'acaba enduent les paraules buides de la Clara, no sé què diu.
-No saps la sort que tens, Clara...
La tarda d'Abril continua passant ràpida i densa, viva... a l'altra costat del vidre.
- Clara, carinyu, Me n'haig d'anar, he quedat.
Thursday, 27 March 2008
Anna i el silenci irracional
M'assec a la vora de la calefacció, amb una copa de vi blanc a la mà i un tango antic al CD. Fa fred, tinc fred. M'acosto més al ferro calent, reconfortant. El contrast del vi blanc, fred i sec, em senta bé. Ric, mig embuïda en l'etèrea atmosfera dels efectes de l'alcohol en algú que no ho té per costum. A fora plou. Podria diluviar, pedragar i fins i tot fer sunamis per la plana de Vic; no seria res en comparació a la tempesta que presagio dins meu. En sóc conscient, la veig venir, ja és aquí, no és evitable.
Afago la copa entre les mans, abaixo el cap i una llàgrima s'escapa. La primera de la nit. No vull. No puc evitar-ho. No vull. No puc evitar-ho. No vull. Sé que no puc evitar-ho. M'aixeco, camino lentament cap el lavabo, deixo la copa sobre la tapa i recolzo les mans al mirall. Veig una noia atractiva, jove i moderna. Veig una noia trista, sola i aclaparada. Els amics van i venen, les amigues ja no hi són, o potser sí, però i què, la universitat ja no em motiva, i a la inmobiliària on treballo l'ambient és asquerós, el cafè fastigós i el jefe ja ni mira de ser amable. Qualsevol dia m'assenyalen la porta, està clar, a mi o a la Míriam. Però no és això... Pico inconscientment al marbre de la pica, no gaire fort. Aixeco la vista i el mirall em retorna la imatge intensa d'un mirar extrem: necessito, però no sé el què. Busco la copa, la buïdo d'un glop. Està clar que no era això. La meva mirada em segueix mentres torno al menjador, realment sóc així?
Sóna el telèfon. En Jordi.
- Ei, sí, sí, precisament estava pensant en trucar-te. No, home, avui no puc, però podem quedar qualsevol dia d'aquests i m'ho expliques, que seria, un cap de setmana, o un dia només? Ahà, li puc dir a una amiga, la Míriam, que li agradarà, també?. Sí? doncs la truco i la convenço, segur. Va doncs, demà a l'hora del cafè ho acabem de concretar. Per cert, molt xulo el blog, m'està agradant el tros que he llegit, però de moment no m'atreveixo a posar-hi res, tu. Sí, sí, més endevant sí, segur, però m'hauràs d'ajudar. Sí, sí, no problem. Vale nino, portat malament, vale? Petonet. ciao.
En penjar el silenci es torna irracional... el sofà m'abraça, la manta m'estima. El tango es fa trist sobre un fons de piano, impossible rima amb la meva circumstància. Jo recupero el cristall en un racó de l'habitació, prop del radiador.
Afago la copa entre les mans, abaixo el cap i una llàgrima s'escapa. La primera de la nit. No vull. No puc evitar-ho. No vull. No puc evitar-ho. No vull. Sé que no puc evitar-ho. M'aixeco, camino lentament cap el lavabo, deixo la copa sobre la tapa i recolzo les mans al mirall. Veig una noia atractiva, jove i moderna. Veig una noia trista, sola i aclaparada. Els amics van i venen, les amigues ja no hi són, o potser sí, però i què, la universitat ja no em motiva, i a la inmobiliària on treballo l'ambient és asquerós, el cafè fastigós i el jefe ja ni mira de ser amable. Qualsevol dia m'assenyalen la porta, està clar, a mi o a la Míriam. Però no és això... Pico inconscientment al marbre de la pica, no gaire fort. Aixeco la vista i el mirall em retorna la imatge intensa d'un mirar extrem: necessito, però no sé el què. Busco la copa, la buïdo d'un glop. Està clar que no era això. La meva mirada em segueix mentres torno al menjador, realment sóc així?
Sóna el telèfon. En Jordi.
- Ei, sí, sí, precisament estava pensant en trucar-te. No, home, avui no puc, però podem quedar qualsevol dia d'aquests i m'ho expliques, que seria, un cap de setmana, o un dia només? Ahà, li puc dir a una amiga, la Míriam, que li agradarà, també?. Sí? doncs la truco i la convenço, segur. Va doncs, demà a l'hora del cafè ho acabem de concretar. Per cert, molt xulo el blog, m'està agradant el tros que he llegit, però de moment no m'atreveixo a posar-hi res, tu. Sí, sí, més endevant sí, segur, però m'hauràs d'ajudar. Sí, sí, no problem. Vale nino, portat malament, vale? Petonet. ciao.
En penjar el silenci es torna irracional... el sofà m'abraça, la manta m'estima. El tango es fa trist sobre un fons de piano, impossible rima amb la meva circumstància. Jo recupero el cristall en un racó de l'habitació, prop del radiador.
Monday, 10 March 2008
Anna, les màscares de Baldwin i les notes desafinades del contrabaix (Anna, Capítol XIII)
Love takes off masks that we fear we cannot live without and know we cannot live within.
James Baldwin
Vaig a preparar-me un té, decideixo de sobte, tornant a l'antesala de la realitat des de la nebulosa etèrea de la lectura. M'he ben endinsat en el bardissar d'aquesta novel·la, deu fer una bona estona que no canvio de postura i tinc els quadriceps entumits, em costa fer les poques passes que em separen de la cuina. Sí, atraient, però una teranyina de neguit no em deixa somriure, em noto caminant arquejada, com si cada pàgina hagués dipositat un pes que aquesta tarda de març no sóc capaç de traginar. Preparo maquinalment la infusió, i busco sobre Baldwin; no m'acaba de quadrar el que en Jim m'ha explicat sobre ell. 1924-1987, americà, negre, homosexual i nascut en el si d'una família religiosa. Fins aquí tot quadra amb la versió d'en Jim. I també lluitador, toçut, brillant, vividor i gran experimentador vital, l'imagino una d'aquelles persones que no esperen la circumstància vital, simplement viuen el seu ritme, perseguint-la, en una obsessió per la persecució de l'instant. Un amant apassionat fins el punt de ser tràgic, endevino de la seva fotografia a la Wikipedia, em venen al cap els noms d'Edith Piaff, Kerouac, Anaïs Nin, Henry Miller, gent d'expressió franca, d'aquella franquesa que perdura en els anys i acaba passant la factura en forma de menys temps, o potser no, potser els altres tampoc en im tant com volem pensar, com volem fer-nos creure, de vegades, per posar ni que sigui un vidre prim - mai un mirall - nosaltres i la nostra necessitat... Another country em queda com una amalgama de vivences, escrita en el 62, amb un cert tó gris, melancònic, potser trist, de vegades. Cada frase té un pes de veritat, potser no el just, o potser no és veritat i simplement és la llum, o sóc jo, que necessitava una lectura fugitiva i fugissera, quelcom que m'aferrés a una nova imatge de mi mateixa, un nou punt recolçament per bascular un nou canvi i fer un nou troç de camí.
S'ha fet fosc i el te s'ha refredat, necessito sortir d'aquí.
- Hola Tamara... ¿todavía tienes ganas de probar aquel nuevo restaurante?... ¿sí? ala, que fuerte... sí, sí, de hecho si no lo veía era porquè no quería, nosotras lo habiamos comentado un montón de veces... sí, vale guapa, en el River en una hora y me cuentas... sí, yo llamo a Rosa.
James Baldwin
Vaig a preparar-me un té, decideixo de sobte, tornant a l'antesala de la realitat des de la nebulosa etèrea de la lectura. M'he ben endinsat en el bardissar d'aquesta novel·la, deu fer una bona estona que no canvio de postura i tinc els quadriceps entumits, em costa fer les poques passes que em separen de la cuina. Sí, atraient, però una teranyina de neguit no em deixa somriure, em noto caminant arquejada, com si cada pàgina hagués dipositat un pes que aquesta tarda de març no sóc capaç de traginar. Preparo maquinalment la infusió, i busco sobre Baldwin; no m'acaba de quadrar el que en Jim m'ha explicat sobre ell. 1924-1987, americà, negre, homosexual i nascut en el si d'una família religiosa. Fins aquí tot quadra amb la versió d'en Jim. I també lluitador, toçut, brillant, vividor i gran experimentador vital, l'imagino una d'aquelles persones que no esperen la circumstància vital, simplement viuen el seu ritme, perseguint-la, en una obsessió per la persecució de l'instant. Un amant apassionat fins el punt de ser tràgic, endevino de la seva fotografia a la Wikipedia, em venen al cap els noms d'Edith Piaff, Kerouac, Anaïs Nin, Henry Miller, gent d'expressió franca, d'aquella franquesa que perdura en els anys i acaba passant la factura en forma de menys temps, o potser no, potser els altres tampoc en im tant com volem pensar, com volem fer-nos creure, de vegades, per posar ni que sigui un vidre prim - mai un mirall - nosaltres i la nostra necessitat... Another country em queda com una amalgama de vivences, escrita en el 62, amb un cert tó gris, melancònic, potser trist, de vegades. Cada frase té un pes de veritat, potser no el just, o potser no és veritat i simplement és la llum, o sóc jo, que necessitava una lectura fugitiva i fugissera, quelcom que m'aferrés a una nova imatge de mi mateixa, un nou punt recolçament per bascular un nou canvi i fer un nou troç de camí.
S'ha fet fosc i el te s'ha refredat, necessito sortir d'aquí.
- Hola Tamara... ¿todavía tienes ganas de probar aquel nuevo restaurante?... ¿sí? ala, que fuerte... sí, sí, de hecho si no lo veía era porquè no quería, nosotras lo habiamos comentado un montón de veces... sí, vale guapa, en el River en una hora y me cuentas... sí, yo llamo a Rosa.
La Tamara es senegalesa, 18 anys, per una senegalesa això ja és una edat. Va arribar a Girona fa dos anys, comparteix pis amb una pseudo-hippy de l'Empordà sense aspiracions. La Tamara porta talons i vestit ajustat, els vespres, i freqüenta el centre. És directa, franca i llesta, sempre em cohibeix una mica, sembla ho té tot tan clar...
La Rosa és de Cassà de la Selva, 28 anys, avalua els nois en funció de si ballen bé, les vàlvules del cotxe o si porta o no PDA. La Rosa no entèn la Tamara, viuen en dimensió paral·leles que no entren mai en contatcte, ni tan sols necessiten escoltar-se. La Rosa no pensa seriosament en la Tamara, la Tamara ni hi pensa, en la Rosa, a no ser que la necessiti per alguna cosa.
El sopar es fa extrany, la única substància l'aporta el vi blanc. La Tamara mira als ulls per veure, la Rosa mira sovint la seva PDA i té tendència a confondre els verbs ser i estar amb certa freqüència. Després del cafè la Rosa ha de marxar ràpidament, on sembla que l'esperen 16 indiscretes vàlvules i la darrera novetat en telefonia mòvil.
- Vamos al Sunset, chula, hoy toca una chica el contrabajo.
- Estuve hace poco, no sé, ¿no te apetece ir a bailar un poco de bayanato al Vía?
- Estoy harta de sobones, y michelines de papa blanda y machistas, bonita, anda, vamos a ver a la chica del contrabajo, me ha dicho Jordi que tiene su punto...
Acabem al Sunset, prenent daijiris i escoltant un bebop de qualitat, sí, la contrabaixista s'entén bé amb el bateria, no és fàcil amb aquest tipus de interpretació, on la improvització predomina i fa de reclam al talent que ha d'aflorar necessàriament, ho fa a partir de la tercera peça i el daikiri comença a tenir millor gust.
Al tercer daikiri no puc evitar pensar en la Rosa, sempre perseguint, darrera del seu temps, fora de lloc la major part del seu temps, confonent la circumstància amb la penúria de l'existència, i no puc deixar de comparar-la amb la Tamara. Ho deu notar, perquè la seva mirada s'està un segon de més en la meva. Somric i aixeco la copa:
- Por la próxima nota desafinada...
Riu, beu, m'acaricia el braç, buscant-me els ulls amb la seva mirada extranya. Els seus llavis busquen el meu bes. No sóc sinó circumstància, un equívoc sense argument o el son que em venç.
Wednesday, 13 February 2008
El final del malsón (Anna, capítol XII)
- JOËL!! ... - l'ànima desgarrada, els ulls plorosos de mirada cristallina, d'aquell cristall trencat - PROU!!
Cau de genolls, sense esma, les mans a la boca de l'estòmac. La mirada ràpidament a dalt, es troba amb la seva. Els dos saben que és final de trajecte.
Em desperto suada, els ulls plorosos, nus a la gola i una buidor abismal. M'acurruco al llit, buscant l'abric d'una soledat que m'aclapara. Sóc un quatre que plora abraçada al nòrdic una nit d'hivern.nl
ñ
He escrit aquesta història d'Anna desprès de sentir, involuntàriament, una discusió dels veïns (dic involuntàriament pq el volum de la discusió no deixava altra opció) que ha acabat amb un Prou, rabiut, incontingut, extremadament desgarrat.
Malhauradament, sobretot per a ells, porten molt de temps enxufats a aquest tipus de "diàleg emocional".
Algú em va comentar fa algún temps que algunes parelles, quan ja no ténen res més a projectar-se, es berallen per sentir-se més a prop, llavors la reconciliació pot aportar aquell extra d'aliment emocional que necessitem per passar el dia...
Però amics, no creieu que quan s'han de recòrrer a aquests artilugis emocionals, la llauna ja deu d'haver caducat?
Wednesday, 30 January 2008
L'Anna resilent, Johhny Cash versionant NiN o l'amic gambià de Calvin Klein (Anna, Capítol XI)
Els carrers amarats d'aigua, el fred ha caigut de sobte, en aquell intent molest d'imposar la seva apatia als resilents(1) de mena, en parar de ploure. Pujo al cotxe i engego al motor, que ronroneja acaronant, burdament i lacònica, la veu destronada de victòries de'n Johnny Cash, en la seva versió del Hurt dels NiN.
I hurt myself today, to see if I still feel,
I focus on the pain, the only thing that's real.
El disc en vermell, la calefacció no sembla funcionar. Un noi negre de mirada resolta que fixa en la meva em fa gestos per a que baixi la finestreta del cotxe, no sembla perillós, li faig cas. Introdueix el braç, em pren el meu amb certa força, no de forma violenta.
- Amigo, amigo, yo inmigrante Gambia, from Africa, u know? yo patera, busco Puchérda, familia there espera, need monedas to get there, tu help monedas?
Try to kill it all away, but I remember everything,
- Tío... - La seva mirada és terriblement dura. Li agafo el seu braç, al mateix temps, mimetitzant el seu gest, absurda, lànguida, potser cínicament.
- ok, ok, no problem, no problem... - diu mentre desapareix per la cantonada a buscar-se la vida per una altra banda.
What I have become, my sweetest friend,
Everyone I know goes away in the end,
Pujo la finestra i arranco, llum verda, intermitent a la dreta i gir per enfilar l'avinguda, amb compte, que el terra és moll, que du al centre comercial.
And you could have it all, my empire of dirt,
I would let you down, I would make you hurt,
Rebaixes del 30, 50 i 70%. M'acabo comprant una semarreta de tires per l'estiu, xulíssima, a cap preu, manufactura de Bangladesh, disseny portugués, un penjoll en forma de llàgrima de fusta africana, que em deixo posat i un perfum de Calvin Klein que feia temps em ballava pel nas de comprar.
I wear this crown of thorns, upon my liars chest,
Full of broken thoughts, I cannot repair.
El cafè és amargant, negre i fred, metàfora d'aquest nús entre la meva voluntat i la meva realitat, una desconnexió en el sistema, perquè tinc ganes de plorar, perquè no hi ha ningú més aquí, perquè no hi ets, Joël, perquè no et sento, perquè ja no sento ningú?
Beneath those things of time, the feeling disappears,
Camino poc a poc, cap al parking, entre roba de saldo, mirades buides i ansioses darrera un maquillatge apresurat, un posat de seguretat aparent, tan fàcilment falsejable, que ajuda a passar el dia. Que còmode, que fàcil, que buit. Col·lecciono mirades ràpides, apresurades i fugisseres.
You're someone else, I'm still right here,
Engego el motor, que ronroneja acaronant, burdament i lacònica, la veu destronada de victòries de'n Johnny Cash, en la seva versió del Hurt dels NiN.
If I could start again, a million miles away,
La llum del sol em fa mal als ulls en sortir, paro el cotxe i canvio el CD. Un nen que penja de la mà de la seva mare se'm queda mirant, bocabadat.
I would keep myself, I would find a way.
(1) (= elàstic) Resilent en el sentit etimològic saxó: (segons la Merriam-Webster, en la segona acepció de la paraula) tending to recover from or adjust easily to misfortune or change.
I hurt myself today, to see if I still feel,
I focus on the pain, the only thing that's real.
El disc en vermell, la calefacció no sembla funcionar. Un noi negre de mirada resolta que fixa en la meva em fa gestos per a que baixi la finestreta del cotxe, no sembla perillós, li faig cas. Introdueix el braç, em pren el meu amb certa força, no de forma violenta.
- Amigo, amigo, yo inmigrante Gambia, from Africa, u know? yo patera, busco Puchérda, familia there espera, need monedas to get there, tu help monedas?
Try to kill it all away, but I remember everything,
- Tío... - La seva mirada és terriblement dura. Li agafo el seu braç, al mateix temps, mimetitzant el seu gest, absurda, lànguida, potser cínicament.
- ok, ok, no problem, no problem... - diu mentre desapareix per la cantonada a buscar-se la vida per una altra banda.
What I have become, my sweetest friend,
Everyone I know goes away in the end,
Pujo la finestra i arranco, llum verda, intermitent a la dreta i gir per enfilar l'avinguda, amb compte, que el terra és moll, que du al centre comercial.
And you could have it all, my empire of dirt,
I would let you down, I would make you hurt,
Rebaixes del 30, 50 i 70%. M'acabo comprant una semarreta de tires per l'estiu, xulíssima, a cap preu, manufactura de Bangladesh, disseny portugués, un penjoll en forma de llàgrima de fusta africana, que em deixo posat i un perfum de Calvin Klein que feia temps em ballava pel nas de comprar.
I wear this crown of thorns, upon my liars chest,
Full of broken thoughts, I cannot repair.
El cafè és amargant, negre i fred, metàfora d'aquest nús entre la meva voluntat i la meva realitat, una desconnexió en el sistema, perquè tinc ganes de plorar, perquè no hi ha ningú més aquí, perquè no hi ets, Joël, perquè no et sento, perquè ja no sento ningú?
Beneath those things of time, the feeling disappears,
Camino poc a poc, cap al parking, entre roba de saldo, mirades buides i ansioses darrera un maquillatge apresurat, un posat de seguretat aparent, tan fàcilment falsejable, que ajuda a passar el dia. Que còmode, que fàcil, que buit. Col·lecciono mirades ràpides, apresurades i fugisseres.
You're someone else, I'm still right here,
Engego el motor, que ronroneja acaronant, burdament i lacònica, la veu destronada de victòries de'n Johnny Cash, en la seva versió del Hurt dels NiN.
If I could start again, a million miles away,
La llum del sol em fa mal als ulls en sortir, paro el cotxe i canvio el CD. Un nen que penja de la mà de la seva mare se'm queda mirant, bocabadat.
I would keep myself, I would find a way.
(1) (= elàstic) Resilent en el sentit etimològic saxó: (segons la Merriam-Webster, en la segona acepció de la paraula) tending to recover from or adjust easily to misfortune or change.
Wednesday, 23 January 2008
Anna en Interludi (Anna, Capítol X)
La pluja cau violenta sobre el paviment desacostumat, embossant els tragadors de les aceres amb closques de pipes, embolcalls de caramel, papers de colors bàsics i filferro prim, restes de fanalets destroçats deixats enrera en la fugida. Avançar vol dir fer saltironets, mirant d'evitar enfonsar la sabatilla en la bassa d'aigua freda. Comença a fer-se fosc i els reis han fet un acte de presència simplement testimonial, una brevetat que ha obligat la Clara i la Magda a marxar a mig tè, corrents cap a casa, a esperar els marits respectius, amb la mainada enfadada i plorosa, a més de ben molls, decebuts per una cabalgata esqüeta, esguerrada pel temporal imprevist, que posarà a prova la fe dels nens i la paciència dels pares.
Farta de fer la granota, ben xopa de la freda pluja de gener, entro, gairebé per instint, en una granja-cafeteria nova. L'olor a croissants, que vull endevinar encara calents, a xocolata desfeta i cafè m'embriaga deseguida, el somriure de la dona - mitjana edat, rodoneta i galta vermella - aconsegueix fer-me sentir tranquila a l'instant;el fred i la humitat s'han quedat fora. M'assec per demanar una xocolata desfeta i un croissant, i trec el llibre que tant m'està costant d'entrar, sí, sí, sé que s'ha de llegir Houellebecq, però de vegades no sé si cal ser tan cru, tan... abismal, però també és així, el món, la vida, no sempre hi ha reis i caramels, fanals de llums de colors, mainada rient i pares embadalits, mares acabant d'embolicar el regal de darrera hora.
- Sí, reina, són calents, acabo de treure'ls ara mateix, maca. T'agraden més torradets o els que no ho són tan? - Els ulls blau clar de la pastissera són una extensió de les seves faccions arrodonides, el seu somriure és tan acollidor com l'espai.
Inicio la lectura, i de seguida hi entro, avui, i sé veure el perquè, també: és el contrast, a fora la climatologia és feréstega, el paisatge depriment de brutícia moguda de lloc per un temporal indiscret; a dins el caliu del forn, l'escalfor de la cafetera, el somriure maternal, la xocolata i el croissant. Les pàgines passen, com passa l'aigua, mal canalitzada pel carrer poc avesat, mullant el que pot, enduent-se allò sobrer, el que és prescindible. Com la prosa afilada d'en Houellebecq.
En aixecar la vista el mirall, fins ara inadvertit, em retorna la imatge d'una noia trista, pantalons sense gràcia, jersei de coll alt. Li aguanto la mirada, buscant allò que sé que avui no puc trobar, i que tenia, que he deixat en algún lloc del camí a canvi de què? Em somric, però, de sobte entenc la mirada de la pastissera, com el meu fa un moment, com el de la Clara i el de la Magda en marxar... La taça de xocolata vaporeja al meu davant, la pluja cau violentament contra el vidre.
Farta de fer la granota, ben xopa de la freda pluja de gener, entro, gairebé per instint, en una granja-cafeteria nova. L'olor a croissants, que vull endevinar encara calents, a xocolata desfeta i cafè m'embriaga deseguida, el somriure de la dona - mitjana edat, rodoneta i galta vermella - aconsegueix fer-me sentir tranquila a l'instant;el fred i la humitat s'han quedat fora. M'assec per demanar una xocolata desfeta i un croissant, i trec el llibre que tant m'està costant d'entrar, sí, sí, sé que s'ha de llegir Houellebecq, però de vegades no sé si cal ser tan cru, tan... abismal, però també és així, el món, la vida, no sempre hi ha reis i caramels, fanals de llums de colors, mainada rient i pares embadalits, mares acabant d'embolicar el regal de darrera hora.
- Sí, reina, són calents, acabo de treure'ls ara mateix, maca. T'agraden més torradets o els que no ho són tan? - Els ulls blau clar de la pastissera són una extensió de les seves faccions arrodonides, el seu somriure és tan acollidor com l'espai.
Inicio la lectura, i de seguida hi entro, avui, i sé veure el perquè, també: és el contrast, a fora la climatologia és feréstega, el paisatge depriment de brutícia moguda de lloc per un temporal indiscret; a dins el caliu del forn, l'escalfor de la cafetera, el somriure maternal, la xocolata i el croissant. Les pàgines passen, com passa l'aigua, mal canalitzada pel carrer poc avesat, mullant el que pot, enduent-se allò sobrer, el que és prescindible. Com la prosa afilada d'en Houellebecq.
En aixecar la vista el mirall, fins ara inadvertit, em retorna la imatge d'una noia trista, pantalons sense gràcia, jersei de coll alt. Li aguanto la mirada, buscant allò que sé que avui no puc trobar, i que tenia, que he deixat en algún lloc del camí a canvi de què? Em somric, però, de sobte entenc la mirada de la pastissera, com el meu fa un moment, com el de la Clara i el de la Magda en marxar... La taça de xocolata vaporeja al meu davant, la pluja cau violentament contra el vidre.
Monday, 31 December 2007
Anna i la ruta de la medusa (Anna, capítol IX)
El soroll de la caldera en engegar-se m'ha desvetllat, ha de fer molt de fred a fora. El vidre glaçat amplifica l'escasa llum d'una lluna mandrosa. Tinc set. Em fa mandra, però, llevar-me a buscar un got d'aigua, sota el nòrdic s'hi està bé, l'escalfor del cos d'en Jöel em recomforta, m'agrada sentir aprop la seva pell, suau i tersa, gairebé femenina. Faig mitja volta, potser per comprovar que és ell, encara m'en faig creus, tot ha anat tan ràpid, ha estat tot tan ... irreal.
Em sorprèn que estigui despert, fitant-me, com esperant que em girés, per estudiar cadascún dels meus moviments amb els seus ulls color mel.
- No dorms Anna?
- M'ha desvetllat la caldera, que s'ha engegat. Deu fer un fred a fora... I tu, no dorms?
- He intuit que et desvetllaves, m'ha semblat que tenies set.
- Sí... però com pots saber-ho això? si ni m'he llevat...
- Ho he intuït, simplement ho sabia.
S'aixeca, s'acosta a la cuina i torna amb un got d'aigua. Totalment nu, el seu cos d'atleta oferint-se al fred de la nit, una presa impossible per un caçador de joguina, supervivent de més batalles de les que aparenta. S'asseu al llit i em dóna el got, sento la seva carícia al coll, la nuca, el coll, la galta, el coll.
- Anna, me n'haig d'anar, haig d'agafar un avió.
- Et vull tornar a veure...
Somriu, un somriure de lluny, amb reminiscències d'espècies que els dos hem tastat. Repeteix la carícia, el coll, la nuca, el coll, la galta, el coll. Molt suau, un tacte gairebé líquid. Els ulls de mel clavats en els meus, dolç i melanconiós, hibrid i ambigu: un home medusa. Es vesteix en silenci, sense pudor, un bes als llavis, una adreça electrònica en un post-it, un petò tendre, novament ambigu, passes que s'allunyen, la porta es tanca. Silenci.
La medusa, craspedon, en llatí, el vel, la franja, allò que roman ocult. Si a una medusa li talles un membre, una nova medusa en reneix, els tentacles poden recòrrer quilòmetres perseguint una presa. I sí, la seva bellesa és l'ambigüetat.
Tanco l'ordinador per mirar d'agafar el son. Demà en llevar-me he de continuar el meu camí, jo també, i somric, paladejant la consciència de l'instant, acariciant el coixí orfe, encara tebi, sabent-me forta novament, mentres el fred de la nit de desembre em persegueix sense aconseguir atrapar-me. I el meu somriure, reflexat en la finestra de vidre i gel, em mostra aquella essència antiga, aquella espècia que endevinava en ell i que també és en mi. Relaxada, la meva galta busca el coixí, el coll es relaxa, la nuca s'acomoda, la carícia es desfà en la nit.
(Inspirat en vinyetes del comic de Pasqual Ferry, La ruta de la medusa.
O potser no.)
Em sorprèn que estigui despert, fitant-me, com esperant que em girés, per estudiar cadascún dels meus moviments amb els seus ulls color mel.
- No dorms Anna?
- M'ha desvetllat la caldera, que s'ha engegat. Deu fer un fred a fora... I tu, no dorms?
- He intuit que et desvetllaves, m'ha semblat que tenies set.
- Sí... però com pots saber-ho això? si ni m'he llevat...
- Ho he intuït, simplement ho sabia.
S'aixeca, s'acosta a la cuina i torna amb un got d'aigua. Totalment nu, el seu cos d'atleta oferint-se al fred de la nit, una presa impossible per un caçador de joguina, supervivent de més batalles de les que aparenta. S'asseu al llit i em dóna el got, sento la seva carícia al coll, la nuca, el coll, la galta, el coll.
- Anna, me n'haig d'anar, haig d'agafar un avió.
- Et vull tornar a veure...
Somriu, un somriure de lluny, amb reminiscències d'espècies que els dos hem tastat. Repeteix la carícia, el coll, la nuca, el coll, la galta, el coll. Molt suau, un tacte gairebé líquid. Els ulls de mel clavats en els meus, dolç i melanconiós, hibrid i ambigu: un home medusa. Es vesteix en silenci, sense pudor, un bes als llavis, una adreça electrònica en un post-it, un petò tendre, novament ambigu, passes que s'allunyen, la porta es tanca. Silenci.
La medusa, craspedon, en llatí, el vel, la franja, allò que roman ocult. Si a una medusa li talles un membre, una nova medusa en reneix, els tentacles poden recòrrer quilòmetres perseguint una presa. I sí, la seva bellesa és l'ambigüetat.
Tanco l'ordinador per mirar d'agafar el son. Demà en llevar-me he de continuar el meu camí, jo també, i somric, paladejant la consciència de l'instant, acariciant el coixí orfe, encara tebi, sabent-me forta novament, mentres el fred de la nit de desembre em persegueix sense aconseguir atrapar-me. I el meu somriure, reflexat en la finestra de vidre i gel, em mostra aquella essència antiga, aquella espècia que endevinava en ell i que també és en mi. Relaxada, la meva galta busca el coixí, el coll es relaxa, la nuca s'acomoda, la carícia es desfà en la nit.
(Inspirat en vinyetes del comic de Pasqual Ferry, La ruta de la medusa.
O potser no.)
Wednesday, 12 December 2007
Ana y la luz en el espejo (Anna, Capítol VIII)
(http://www.myspace.com/factodelafeylasfloresazules)
El invierno es más crudo cerca del río. No es una sensación, el frío no es sólo una sensación, hay ahí algo más, una amenaza, un esperar, un declive, una negrura, una ausencia, de olor, de abrazo, un ruido de pasos solitarios, una boca sin sonrisa, una mirada que pasa de largo sin ver, sin mirarme. Mis pies atraviesan el puente, cortos los pasos, temerosos de separarse demasiado, mis manos, cerradas en los bolsillos, no dejan de temblar, Facto Delafé y Las Flores Azules me cantan Enero en la Playa en el iPod, ya se ve el neón azul del Jazz Club.
El saxo llora sobre el terciopelo rojo, levemente iluminado por luces de campanilla. Levanto la copa redonda y miro a través de la mitad de la sala, entre el grupo de jazz, al espejo en la pared, que me devuelve mi imagen, copa en mano. Espejito, espejito ¿Quién es la más guapa? Me sonrío y me responde una mueca de niña sola en una barra de ciudad vieja, vaqueros y camiseta ajustada, cabello corto, todavía, que ladea la cabeza para esquivar una guitarra nerviosa. Me dejo llevar por la música, la bebida, el hechizo, por mi imagen, sólo me veo a mi, todos los demás son decorado, grises y sombras que oscurecen el terciopelo, entes que dan volumen, dimensión, pero sólo a la sala, yo no estoy, la música me lleva, el tiempo hundido en el frío, el frío clavado en mi, yo en un recuerdo de algo que aún no he vivido. Aprieto la copa, me se sin fuerza para romperla, no debo temer, puedo apretar hasta que no pueda más... el espejo me devuelve una mirada bonita, que sonríe con una mueca tan... neutra, odiosamente vacía.
Temo la paciencia, temo la palabra... yo creo en los actos, en el acercamiento, dime con tus dedos que no habrá más peros, que siempre seremos mientras nos toquemos.
El invierno es más crudo cerca del río. No es una sensación, el frío no es sólo una sensación, hay ahí algo más, una amenaza, un esperar, un declive, una negrura, una ausencia, de olor, de abrazo, un ruido de pasos solitarios, una boca sin sonrisa, una mirada que pasa de largo sin ver, sin mirarme. Sueño que vuelo hacia mi almohada, me tiembla el alma.
El invierno es más crudo cerca del río. No es una sensación, el frío no es sólo una sensación, hay ahí algo más, una amenaza, un esperar, un declive, una negrura, una ausencia, de olor, de abrazo, un ruido de pasos solitarios, una boca sin sonrisa, una mirada que pasa de largo sin ver, sin mirarme. Mis pies atraviesan el puente, cortos los pasos, temerosos de separarse demasiado, mis manos, cerradas en los bolsillos, no dejan de temblar, Facto Delafé y Las Flores Azules me cantan Enero en la Playa en el iPod, ya se ve el neón azul del Jazz Club.
El saxo llora sobre el terciopelo rojo, levemente iluminado por luces de campanilla. Levanto la copa redonda y miro a través de la mitad de la sala, entre el grupo de jazz, al espejo en la pared, que me devuelve mi imagen, copa en mano. Espejito, espejito ¿Quién es la más guapa? Me sonrío y me responde una mueca de niña sola en una barra de ciudad vieja, vaqueros y camiseta ajustada, cabello corto, todavía, que ladea la cabeza para esquivar una guitarra nerviosa. Me dejo llevar por la música, la bebida, el hechizo, por mi imagen, sólo me veo a mi, todos los demás son decorado, grises y sombras que oscurecen el terciopelo, entes que dan volumen, dimensión, pero sólo a la sala, yo no estoy, la música me lleva, el tiempo hundido en el frío, el frío clavado en mi, yo en un recuerdo de algo que aún no he vivido. Aprieto la copa, me se sin fuerza para romperla, no debo temer, puedo apretar hasta que no pueda más... el espejo me devuelve una mirada bonita, que sonríe con una mueca tan... neutra, odiosamente vacía.
Temo la paciencia, temo la palabra... yo creo en los actos, en el acercamiento, dime con tus dedos que no habrá más peros, que siempre seremos mientras nos toquemos.
El invierno es más crudo cerca del río. No es una sensación, el frío no es sólo una sensación, hay ahí algo más, una amenaza, un esperar, un declive, una negrura, una ausencia, de olor, de abrazo, un ruido de pasos solitarios, una boca sin sonrisa, una mirada que pasa de largo sin ver, sin mirarme. Sueño que vuelo hacia mi almohada, me tiembla el alma.
Friday, 23 November 2007
Anna i el dinosaure de pana negra (Anna, Capítol VII)
El so de la percusió esmicola el vapor de neu carbònica, que cau i rebota lleugerament, incapaç d'agafar l'alè del següent compàs, per confondre's en l'aire expectant, encara fred sobre l'escenari, contra un fons negre, iluminat amb focus de colors bàsics; orgànic, el so, latent, el crit, encara audible en l'apaigament gairebé cruel de cordes que deixen de vibrar, tres segons d'eterna ressonància decreixent fins el plor d'un hivern de silenci. L'amor és pa amb formatge, deia la darrera cançó d'en Miquel Gil. Un concert de músics divertint-se buscant diàlegs entre textures i maneres, formes subtilment diferents d'expressar el que ja prèviament ha estat expressat, una i mil vegades viscut, contat i debatut, no per això menys repensat, menys somniat, anhelat, desitjat i reviscut mil vegades més i fins la propera, mentre el cos resisteixi, mentres la ment trobi camins, mentre el cor vulgui donar, els llavis somriure, els ulls buscar. Diàleg forçosament personal, sentir voluntàriament i decidida compartit - com créixer, sinó? - en aquell espai limítrof en el que cerquem atisbar aquell abisme que properament hem de creuar, frontera ja dibuixada, a partir de somriures de so, amb el criteri estètic del que es persegueix sense pietat però sense racança, amb mètode. És en aquestes metàfores que em busco i em retrobo amb l'Anna més nena, amb l'Anna més Anna, resorgint de la catarsi en un manantial d'aigua clara...
- Anna! Quant de temps! - Una veu masculina i agradable, una mà gran sobre el meu braç que haurien de precedir un mirar que busco i em costa de veure al principi...
- Jaume? Jaume Viladur? - El reconec tot d'una.
Riem, no ens havíem vist des de l'institut. Has estat a València, per feina i una noia, no va anar del tot bé, has tornat per entrar a les llistes d'un partit nacionalista català per les properes eleccions, sí, aquesta és una ciutat petita. De vegades massa petita i tot.
- Però jo no ho entenc, Anna, som quatre gats en un concert fantàstic, tu... estem molt malament... segur que la discoteca va plena.
- Segurament... però bé... és una qüestió de mercat, hi ha molta oferta d'oci...
- Sí, el mercat.... però és música de merda, no val res... la gent està molt apalancada, és vergonyós que músics com aquests tinguin un públic tan reduït.
- Per mi és part de l'encant... No crec que hagués disfrutat tant del concert si la sala estés plena a vessar, o potser sí, però d'una manera diferent, més..
- Però som quatre gats, Anna, mira, el problema és de fons, la gent consumeix sense criteri, som borregos. Ademés, el missatge...
- I segurament volem ser així... de fet triem ser idiotes, no? cadascú tria en què vol ser-ho, segons uns determinats criteris, alguns conscients, d'altres no... En el fons, cadascú opta lliurement per ser o no un borrego, hi ha molts factors que influeixen...
Estàs incòmode, ja, i jo també, no em ve de gust cedir, ni tu saps fer-ho en això. Continuem una estona més, buscant un espai més neutral, recordem els dies de l'institut, que se n'ha fet de l'Albert, i la Laura? Als Estats Units? no ho sabia...
Tornant a casa fa un fred horrible, sec i aspre com aquest encarcarament pseudo-alternatiu, semi-rebel, tan eixut i monòton que encara abanderes. No vull lluitar contra el mercat, el mur de Berlín ja va caure fa molt, Paquistán és a la cantonada, conec gent d'arreu del món i les fronteres per creuar són una altra cosa, maneres per conèixer... la meva revolució és una altra, i la veig en altres formats, no m'interessa gens el teu discurs gastat de pana negra, plagi d'altres temps. No si... al final seré jo la que no sóc d'eixe món... i camino capcota, mirant d'arraulir-me més encara a l'abric d'una jaqueta insuficient.
- Anna! Quant de temps! - Una veu masculina i agradable, una mà gran sobre el meu braç que haurien de precedir un mirar que busco i em costa de veure al principi...
- Jaume? Jaume Viladur? - El reconec tot d'una.
Riem, no ens havíem vist des de l'institut. Has estat a València, per feina i una noia, no va anar del tot bé, has tornat per entrar a les llistes d'un partit nacionalista català per les properes eleccions, sí, aquesta és una ciutat petita. De vegades massa petita i tot.
- Però jo no ho entenc, Anna, som quatre gats en un concert fantàstic, tu... estem molt malament... segur que la discoteca va plena.
- Segurament... però bé... és una qüestió de mercat, hi ha molta oferta d'oci...
- Sí, el mercat.... però és música de merda, no val res... la gent està molt apalancada, és vergonyós que músics com aquests tinguin un públic tan reduït.
- Per mi és part de l'encant... No crec que hagués disfrutat tant del concert si la sala estés plena a vessar, o potser sí, però d'una manera diferent, més..
- Però som quatre gats, Anna, mira, el problema és de fons, la gent consumeix sense criteri, som borregos. Ademés, el missatge...
- I segurament volem ser així... de fet triem ser idiotes, no? cadascú tria en què vol ser-ho, segons uns determinats criteris, alguns conscients, d'altres no... En el fons, cadascú opta lliurement per ser o no un borrego, hi ha molts factors que influeixen...
Estàs incòmode, ja, i jo també, no em ve de gust cedir, ni tu saps fer-ho en això. Continuem una estona més, buscant un espai més neutral, recordem els dies de l'institut, que se n'ha fet de l'Albert, i la Laura? Als Estats Units? no ho sabia...
Tornant a casa fa un fred horrible, sec i aspre com aquest encarcarament pseudo-alternatiu, semi-rebel, tan eixut i monòton que encara abanderes. No vull lluitar contra el mercat, el mur de Berlín ja va caure fa molt, Paquistán és a la cantonada, conec gent d'arreu del món i les fronteres per creuar són una altra cosa, maneres per conèixer... la meva revolució és una altra, i la veig en altres formats, no m'interessa gens el teu discurs gastat de pana negra, plagi d'altres temps. No si... al final seré jo la que no sóc d'eixe món... i camino capcota, mirant d'arraulir-me més encara a l'abric d'una jaqueta insuficient.
Sunday, 4 November 2007
Anna i el rellotge del cafè (Anna, Capítol VI)
Els matins de novembre ténen una llum extranya: les pedres són més fosques, el sol gairebé no escalfa, el cafè es refreda ràpidament. Dins del bar els de sempre es mouen com fantasmes atemorits o pensatius, arraolits sóta jaquetes gruixudes, ocres i fosques les panes, les mirades més tristes i baixes; se'm fa evident que les maneres de caminar de les dones que calcen taló són menys suggerents sóta la tela excessiva. L'hivern, masell, truca a la porta, com volent-me recordar que n'era d'efímer aquell somriure, aquella urgència de pell morena i salada, de porus oberts al mirar de front, la valentia de les nits d'estiu, tot i la brisa. El cafè encara em porta la seva olor, el seu somriure, aquell mirar clar, la forma de moure's, el tò de veu càlida i sempre a punt de trencar-se dins meu... Joël... Com vaig poder deixar que marxéssis... Com no vaig marxar amb tu...
- Niña, te encuentras bien? estás pálida... - em diu mentres li posa el quinto a en José, un avi amb boina a qui el metge va prohibir l'alcohol ja fa anys, però "el quinto de media mañana no me lo quite, Manoli, que así he pasao yo media vida... y el calorcillo que me da eso, mujer."
No se li escapa res a la Manoli. Quant de temps darrera una barra? 15 anys? 20? Una vida? Els seus ulls negres i enormes, que han vist molt i viatjat poc, miren sense pressa, són gairebé una carícia de vellut andalús, un vellut màgic que sembla que t'hagi de curar de qualsevol mal quan et toca.
- Es que tengo la regla y me viene rara... - Intento somriure, però me n'adono que m'haurà sortit una mueca extranya que ja no intento reparar.
Tinc cinc minuts llargs encara abans de tornar a la feina. Normalment no porto rellotge, avui en canvi l'he agafat, segurament perquè he quedat amb en Carles al plegar. És un rellotge amb el fons blanc, l'esfera metàlica, un rellotge masculí, antic. El torno a mirar, marca la mateixa hora, aquests aparells són tontos. Perqué l'he agafat? Ah, sí, perquè he quedat amb en Carles al plegar. Però plego sempre a la mateixa hora i ell serà a la porta... No. Miro el cafè, el fons negre i l'esfera blanca, el vapor, per un moment m'enganya i sembla que marqui la mateixa hora. No, no l'he agafat per això. Un noi al meu costat demana un cafè, vesteix una jaqueta curta, molt gastada, dur el cap afaitat i mira com en Joël. Volia sentir el temps que passava, hora a hora, mastegar-les com xiclet; no vull que arribin les 5 de la tarda, no vull quedar amb en Carles. El noi de la jaqueta gastada s'endú el seu cafè a una taula i llegeix el diari amb interès. El cafè ja no fumeja: el temps no s'ha aturat, s'esvaeix i sento una punxada molt endins, sento els ulls de la Manoli sobre meu, en José camina lentament cap a la màquina traga-monedes.
- Me pones un poco de leche, Manoli, hoy me apetece un cortado, pero que esté muy caliente... por favor.
Et miro, les nostres mirades es creuen durant un segon, després del qual ja sé com sents, i també que m'has llegit. Tornes al diari, i jo al cafè tevi, ara tallat. Dos glops, un cop d'ull al rellotge de fons marró.
- Adiós Manoli, te lo dejo ahí...
- Venga, bonita, y anímate, que mira que solecito nos hace...
Els matins de novembre ténen una llum extranya: les pedres són més fosques, el sol gairebé no escalfa, el cafè es refreda ràpidament. De tornada cap a la feina em trec el rellotge i el deso al bolso. M'haig de desfer d'aquesta jaqueta gris.
- Niña, te encuentras bien? estás pálida... - em diu mentres li posa el quinto a en José, un avi amb boina a qui el metge va prohibir l'alcohol ja fa anys, però "el quinto de media mañana no me lo quite, Manoli, que así he pasao yo media vida... y el calorcillo que me da eso, mujer."
No se li escapa res a la Manoli. Quant de temps darrera una barra? 15 anys? 20? Una vida? Els seus ulls negres i enormes, que han vist molt i viatjat poc, miren sense pressa, són gairebé una carícia de vellut andalús, un vellut màgic que sembla que t'hagi de curar de qualsevol mal quan et toca.
- Es que tengo la regla y me viene rara... - Intento somriure, però me n'adono que m'haurà sortit una mueca extranya que ja no intento reparar.
Tinc cinc minuts llargs encara abans de tornar a la feina. Normalment no porto rellotge, avui en canvi l'he agafat, segurament perquè he quedat amb en Carles al plegar. És un rellotge amb el fons blanc, l'esfera metàlica, un rellotge masculí, antic. El torno a mirar, marca la mateixa hora, aquests aparells són tontos. Perqué l'he agafat? Ah, sí, perquè he quedat amb en Carles al plegar. Però plego sempre a la mateixa hora i ell serà a la porta... No. Miro el cafè, el fons negre i l'esfera blanca, el vapor, per un moment m'enganya i sembla que marqui la mateixa hora. No, no l'he agafat per això. Un noi al meu costat demana un cafè, vesteix una jaqueta curta, molt gastada, dur el cap afaitat i mira com en Joël. Volia sentir el temps que passava, hora a hora, mastegar-les com xiclet; no vull que arribin les 5 de la tarda, no vull quedar amb en Carles. El noi de la jaqueta gastada s'endú el seu cafè a una taula i llegeix el diari amb interès. El cafè ja no fumeja: el temps no s'ha aturat, s'esvaeix i sento una punxada molt endins, sento els ulls de la Manoli sobre meu, en José camina lentament cap a la màquina traga-monedes.
- Me pones un poco de leche, Manoli, hoy me apetece un cortado, pero que esté muy caliente... por favor.
Et miro, les nostres mirades es creuen durant un segon, després del qual ja sé com sents, i també que m'has llegit. Tornes al diari, i jo al cafè tevi, ara tallat. Dos glops, un cop d'ull al rellotge de fons marró.
- Adiós Manoli, te lo dejo ahí...
- Venga, bonita, y anímate, que mira que solecito nos hace...
Els matins de novembre ténen una llum extranya: les pedres són més fosques, el sol gairebé no escalfa, el cafè es refreda ràpidament. De tornada cap a la feina em trec el rellotge i el deso al bolso. M'haig de desfer d'aquesta jaqueta gris.
Sunday, 21 October 2007
Anna, la casualitat que no existeix i l'atzar que mou el món (Anna, Capítol V)
La flama groguenca de l'espelma, reflexada en la bola de cristall sobre la taula, il·luminava l'única estança d'aquella barraca de les afores de Manaos. La percusió afrobrasilera arribava desde la platja se sentia com una remor de fons, mesclada amb l'onatge en retirada d'un mar tranquil, predisposat, aquella nit, a acollir les rialles de la intensa primavera de l'hemisferi sud. El brevatge era fort, els ulls em coien de son però un fil d'energia m'impedia aturarme... sentia que volia més nit, més vida... i era urgent.
Havia seguit la vella entre la vegetació, com en un somni, deixant enrera el grup... sense cap temor, em sabia segura prop seu, i tot i que no havíem intercanviat un sol mot, sabia que m'havia vingut a buscar, m'havia intuit i reconegut i, d'alguna manera, la seva mirada, determinada i antiga, eliminava qualsevol atisvi dubte.
Pota de conill, pols de mandràgora, dent d'anaconda, pètal d'orquídea negra... la llum era part de la nit, la nit era part del món, el món era part de mi, i jo en ell, tancant un cercle impossible... les imatges de la gent a qui havia conegut desde sempre s'impregnaven de l'aire tropical, humit i calent, salvatge i salat. En la cabana, la veu de la vella em guiava per racons de mi mateixa que no havia gosat mirar mai, en un viatge sense retorn ni descans...
Desperto al meu llit, a l'habitació de l'hotel, vívidament conscient de tot. La finestra oberta deixa entrar una marinada fresca i lliberadora, d'alguna manera és el dia primer d'una nova època, una nova Anna tornarà aquest vespre a Europa. I sento que m'he de posar en marxa, un nou inici, un enorme quadre per pintar, un llibre per escriure... tot comença ara i no hi ha temps per perdre.
Però primer... he de comprar un record per la Raquel, si no s'hagués hagut de quedar a Barcelona jo no hauria ocupat el seu lloc en el paquet turístic... - "L'atzar mou el món", em dic mentres recullo l'equipatge, "La casualitat no existeix", pensant en els motius de la vella per haver-me escollit l'altar del seu sortilegi.
Havia seguit la vella entre la vegetació, com en un somni, deixant enrera el grup... sense cap temor, em sabia segura prop seu, i tot i que no havíem intercanviat un sol mot, sabia que m'havia vingut a buscar, m'havia intuit i reconegut i, d'alguna manera, la seva mirada, determinada i antiga, eliminava qualsevol atisvi dubte.
Pota de conill, pols de mandràgora, dent d'anaconda, pètal d'orquídea negra... la llum era part de la nit, la nit era part del món, el món era part de mi, i jo en ell, tancant un cercle impossible... les imatges de la gent a qui havia conegut desde sempre s'impregnaven de l'aire tropical, humit i calent, salvatge i salat. En la cabana, la veu de la vella em guiava per racons de mi mateixa que no havia gosat mirar mai, en un viatge sense retorn ni descans...
Desperto al meu llit, a l'habitació de l'hotel, vívidament conscient de tot. La finestra oberta deixa entrar una marinada fresca i lliberadora, d'alguna manera és el dia primer d'una nova època, una nova Anna tornarà aquest vespre a Europa. I sento que m'he de posar en marxa, un nou inici, un enorme quadre per pintar, un llibre per escriure... tot comença ara i no hi ha temps per perdre.
Però primer... he de comprar un record per la Raquel, si no s'hagués hagut de quedar a Barcelona jo no hauria ocupat el seu lloc en el paquet turístic... - "L'atzar mou el món", em dic mentres recullo l'equipatge, "La casualitat no existeix", pensant en els motius de la vella per haver-me escollit l'altar del seu sortilegi.
Thursday, 11 October 2007
Anna i el millor jugador del món (Anna, Capítol IV)
Va mig obrir un ull, buscant la seva presència en la penombra. Les nits d'octubre començaven a ser crues, ja, i havien deixat la finestra oberta. La boira de matinada, espessa i decidida, no tenia aturador, feia estona que notava el fred.
En el que triga el cor adormit a batre dos cops divisà la nuca i una orella, la resta del cos l'endevinava arraolit, tapat per aquella tela blava de tacte viscós i - trobava - prou desagradable ara que la suor ja no hi era, ara que la remor dels cossos buscant-se havia deixat pas a la tímida però implacable ofensiva de la matinada.
Nua sota la tela blava, en una habitació extranya, masculina i fosca, s'anava despertant, i sense adonar-se els dos ulls ja eren ben oberts, la penombra menys grisa, la silueta visible, sencera. Un peu ossut li sobresortia, en fred contrast del blanc sobre el llençol més fosc en nit de certa lluna.
- Eh, psps!
- mmmh...
- No tens fred?
- mmmh...
No s'acabava de despertar... però ja hi era llençada.
- Enric... - fent un xiuxiueix
- mmmh...
- Que si no tens fred...
- mmhhh...No... tu...?
- Jo sí..., m'estic pelant de fred...
- mmmh...
- Enric...
...
- Enric...
...
- Enric...
...
- Res, aquest tio no se n'entera... S'ha quedat fregit...
Es mig asseu al llit, agafa ràpidament la semarreta se la posa en una dècima de segon i corre cap a la finestra... click-clack... el mínim soroll del vent desapareix, la sensació de soledat cristalitza en un segon de silenci impossible, un segon de matinada eterna. Dreta davant la finestra, una tímida llum de mitja lluna li acarona un genoll insensible... a l'altre costat les fulles grises d'un arbre qualsevol, la negror d'un carrer de ciutat, el rellotge del campanar que marca una hora extranya, l'estàtua d'un elefant amb la trompa avall... Una fiblada en algún lloc del seu cos, molt endins, la fa girar. Ell continua en la mateixa posició, fora, inconscient d'aquell abisme de silenci que l'engolia...
- No et conec, ni conec les teves coses..., i fins avui no havia tastat la teva pell, ni la seva carícia en la meva... i ni sé qui sóc ni que faig aquí...
- mmmh
Inmovilitat. Més silenci. Només ganes de fugir d'aquell amant harmònic, el millor jugador del món en aquella ruleta extranya i devastadora que volta de matinada. Va tancar la porta al sortir mirant de respectar aquell silenci, aquella absència tan perfecte.
En el que triga el cor adormit a batre dos cops divisà la nuca i una orella, la resta del cos l'endevinava arraolit, tapat per aquella tela blava de tacte viscós i - trobava - prou desagradable ara que la suor ja no hi era, ara que la remor dels cossos buscant-se havia deixat pas a la tímida però implacable ofensiva de la matinada.
Nua sota la tela blava, en una habitació extranya, masculina i fosca, s'anava despertant, i sense adonar-se els dos ulls ja eren ben oberts, la penombra menys grisa, la silueta visible, sencera. Un peu ossut li sobresortia, en fred contrast del blanc sobre el llençol més fosc en nit de certa lluna.
- Eh, psps!
- mmmh...
- No tens fred?
- mmmh...
No s'acabava de despertar... però ja hi era llençada.
- Enric... - fent un xiuxiueix
- mmmh...
- Que si no tens fred...
- mmhhh...No... tu...?
- Jo sí..., m'estic pelant de fred...
- mmmh...
- Enric...
...
- Enric...
...
- Enric...
...
- Res, aquest tio no se n'entera... S'ha quedat fregit...
Es mig asseu al llit, agafa ràpidament la semarreta se la posa en una dècima de segon i corre cap a la finestra... click-clack... el mínim soroll del vent desapareix, la sensació de soledat cristalitza en un segon de silenci impossible, un segon de matinada eterna. Dreta davant la finestra, una tímida llum de mitja lluna li acarona un genoll insensible... a l'altre costat les fulles grises d'un arbre qualsevol, la negror d'un carrer de ciutat, el rellotge del campanar que marca una hora extranya, l'estàtua d'un elefant amb la trompa avall... Una fiblada en algún lloc del seu cos, molt endins, la fa girar. Ell continua en la mateixa posició, fora, inconscient d'aquell abisme de silenci que l'engolia...
- No et conec, ni conec les teves coses..., i fins avui no havia tastat la teva pell, ni la seva carícia en la meva... i ni sé qui sóc ni que faig aquí...
- mmmh
Inmovilitat. Més silenci. Només ganes de fugir d'aquell amant harmònic, el millor jugador del món en aquella ruleta extranya i devastadora que volta de matinada. Va tancar la porta al sortir mirant de respectar aquell silenci, aquella absència tan perfecte.
Thursday, 27 September 2007
Ana y Pincel Armenio (Anna, Capítol III)
NY, el Metropolitan, una exposición de Ashile Gorky, mayoritariamente son obras de su última etapa - expresionismo abstracto. Azules sobre grises, ocres tiznando blancos etéreos. Nada de manos, el odio al detalle articular o la imposibilidad de alcanzarlo. La anti-neurona, abismo puro, sin más concesiones de las estrictamente necesarias, los perfiles me recuerdan a la sensación de opresión estomacal que sentí la primera vez que miré viendo The Scream, de Edvard Munch. Veo en sus cuadros colores que, más tarde, ha utilizado Lucian Freud en las telas pintadas alrededor de sus amantes desnudos de cuerpos decrépitos.
A la vuelta, ya de camino al Hostel, busco y encuentro Ararat, la película de Atom Egoyan que concursó en Cannes hace algun tiempo. La veo en el portátil... So... what's the story about?
Ashile Gorky o Vostanig Manoog, Americano-armenio, superviviente del genocidio turco de 1915, murió a los 34 y se convirtió en mito... Ararat es la montaña más alta de Turquía, y símbolo de la Armenia aniquilada. You know what causes us so much pain? Is not the people we lost, or the land... is to know that we could be so hated... Who were these people that hated us so much? How can they still deny they hated us... and so hating us even more?
A mi lado una chica de rasgos afroasiáticos come un Shwarma. Sonrío. Me devuelve la sonrisa y me ofrece, se llama Lula, tiene 28 años y la cicátriz que se le ve está detrás de la oreja, aunque hay que fijarse... enfrente un chico negro ríe con una rubia platino en minifalda blanca... miro la pantalla y me gustaría preguntarte, Atom, porque no entiendo, porque en mi mundo no hay un nosotros, los armenios, un nosotros, los turcos... Lula ríe: This is NY darling, you get people near those you can rely on their ability to leverage an investment or this intangible instant they're able to offer you. Me entran ganas de reivindicar un genocidio... aunque... mejor voy a por un Falafel...
- U join'me Lula?
- Yeah, sure honey...
A la vuelta, ya de camino al Hostel, busco y encuentro Ararat, la película de Atom Egoyan que concursó en Cannes hace algun tiempo. La veo en el portátil... So... what's the story about?
Ashile Gorky o Vostanig Manoog, Americano-armenio, superviviente del genocidio turco de 1915, murió a los 34 y se convirtió en mito... Ararat es la montaña más alta de Turquía, y símbolo de la Armenia aniquilada. You know what causes us so much pain? Is not the people we lost, or the land... is to know that we could be so hated... Who were these people that hated us so much? How can they still deny they hated us... and so hating us even more?
A mi lado una chica de rasgos afroasiáticos come un Shwarma. Sonrío. Me devuelve la sonrisa y me ofrece, se llama Lula, tiene 28 años y la cicátriz que se le ve está detrás de la oreja, aunque hay que fijarse... enfrente un chico negro ríe con una rubia platino en minifalda blanca... miro la pantalla y me gustaría preguntarte, Atom, porque no entiendo, porque en mi mundo no hay un nosotros, los armenios, un nosotros, los turcos... Lula ríe: This is NY darling, you get people near those you can rely on their ability to leverage an investment or this intangible instant they're able to offer you. Me entran ganas de reivindicar un genocidio... aunque... mejor voy a por un Falafel...
- U join'me Lula?
- Yeah, sure honey...
Tuesday, 25 September 2007
Anna i Escut (Anna, Capítol II)
La mirada perduda en el sostre, estirat al llit, silenci després d'haver fet l'amor d'una manera suau i tendra, gairebé transparent. La llum de lluna creixent revela la teva tristor.
- Mira de dormir...
- Sí, és només que....
Una carícia i canviem de postures, jo per no veure-la i ell per no mostrar-la.
(...)
Es fa de nit massa ràpidament, ja; setembre és un mes covard, en retirada. O potser és la sensació que tinc, en sentir l'aire fred o és l'enyorança de l'estiu acabat de passar, epidèrmicament lúcid, forçosament curt.
Les bosses del super pesen, no hauria de comprar-ho tot de cop, em costa carretejar-les. En Xöel va marxar la setmana passada a algún lloc del nord d'Europa o del sud del Líban. M'he tallat el cabell molt curt i m'he comprat uns pantalons d'Alí Babà, negres.
- Mira de dormir...
- Sí, és només que....
Una carícia i canviem de postures, jo per no veure-la i ell per no mostrar-la.
(...)
Es fa de nit massa ràpidament, ja; setembre és un mes covard, en retirada. O potser és la sensació que tinc, en sentir l'aire fred o és l'enyorança de l'estiu acabat de passar, epidèrmicament lúcid, forçosament curt.
Les bosses del super pesen, no hauria de comprar-ho tot de cop, em costa carretejar-les. En Xöel va marxar la setmana passada a algún lloc del nord d'Europa o del sud del Líban. M'he tallat el cabell molt curt i m'he comprat uns pantalons d'Alí Babà, negres.
Sunday, 2 September 2007
Anna i Llança (Anna, Capítol I)
Hola, em dic Anna, tinc 18 anys, un somriure per regalar-te i una camara fotogràfica perquè vull el teu sempre amb mi. click.
Hola, em dic Joël, tinc 22 anys, busco la meva mirada darrera de l'objectiu des del que m'espies. És per això que miro i quan el veig somric. click.
El sol es reflexa ja en les teulades més altes d'aquesta ciutat nord-africana, cel blau, ni un sol núvol i la brisa de la Mediterrània arriba als peus del llit, engrescant un matí que promet ser fantàstic. Et beso el meluc i m'alço, buscant els ulls de menta darrera el cristall digital. click.
Caminem entre les parades d'espècies i tes, els contrastos de colors són increïbles, no paro de fer fotos, m'ho enduria tot. Click. Però aquesta olor tan intensa, tan densa i gruixuda... M'entristeix sentir-la i no poder-la guardar.
L'estiu s'esvaeix, els dies s'escurcen i l'auguri del fred de l'hivern em fa buscar-te. Asseguda en el puf, darrera la trinxera digital, immòvil i aterradorament lluny. T'acaricio la nuca, et gires, click. M'ha frapat aquesta lluentor metàl·lica, l'abisme darrera la teva llança argentada.
S'endevina la lluna, gairebé plena, un esbós d'argent agradablement glaçat en aquesta tarda, extranyament freda, primers de setembre, la llum perfecta, els colors pàlids, el gris iniciàtic de la primera penombra només intuïda... Click. I noto la teva mà, el tacte de sorra del desert de la teva epidermis és una remor sense sentit en el meu coll. Click. Em giro per veure que els teus ulls no són més aquell oasi blau que no sabia captar.
Hola, em dic Joël, tinc 22 anys, busco la meva mirada darrera de l'objectiu des del que m'espies. És per això que miro i quan el veig somric. click.
El sol es reflexa ja en les teulades més altes d'aquesta ciutat nord-africana, cel blau, ni un sol núvol i la brisa de la Mediterrània arriba als peus del llit, engrescant un matí que promet ser fantàstic. Et beso el meluc i m'alço, buscant els ulls de menta darrera el cristall digital. click.
Caminem entre les parades d'espècies i tes, els contrastos de colors són increïbles, no paro de fer fotos, m'ho enduria tot. Click. Però aquesta olor tan intensa, tan densa i gruixuda... M'entristeix sentir-la i no poder-la guardar.
L'estiu s'esvaeix, els dies s'escurcen i l'auguri del fred de l'hivern em fa buscar-te. Asseguda en el puf, darrera la trinxera digital, immòvil i aterradorament lluny. T'acaricio la nuca, et gires, click. M'ha frapat aquesta lluentor metàl·lica, l'abisme darrera la teva llança argentada.
S'endevina la lluna, gairebé plena, un esbós d'argent agradablement glaçat en aquesta tarda, extranyament freda, primers de setembre, la llum perfecta, els colors pàlids, el gris iniciàtic de la primera penombra només intuïda... Click. I noto la teva mà, el tacte de sorra del desert de la teva epidermis és una remor sense sentit en el meu coll. Click. Em giro per veure que els teus ulls no són més aquell oasi blau que no sabia captar.
Subscribe to:
Posts (Atom)