El so de la percusió esmicola el vapor de neu carbònica, que cau i rebota lleugerament, incapaç d'agafar l'alè del següent compàs, per confondre's en l'aire expectant, encara fred sobre l'escenari, contra un fons negre, iluminat amb focus de colors bàsics; orgànic, el so, latent, el crit, encara audible en l'apaigament gairebé cruel de cordes que deixen de vibrar, tres segons d'eterna ressonància decreixent fins el plor d'un hivern de silenci. L'amor és pa amb formatge, deia la darrera cançó d'en Miquel Gil. Un concert de músics divertint-se buscant diàlegs entre textures i maneres, formes subtilment diferents d'expressar el que ja prèviament ha estat expressat, una i mil vegades viscut, contat i debatut, no per això menys repensat, menys somniat, anhelat, desitjat i reviscut mil vegades més i fins la propera, mentre el cos resisteixi, mentres la ment trobi camins, mentre el cor vulgui donar, els llavis somriure, els ulls buscar. Diàleg forçosament personal, sentir voluntàriament i decidida compartit - com créixer, sinó? - en aquell espai limítrof en el que cerquem atisbar aquell abisme que properament hem de creuar, frontera ja dibuixada, a partir de somriures de so, amb el criteri estètic del que es persegueix sense pietat però sense racança, amb mètode. És en aquestes metàfores que em busco i em retrobo amb l'Anna més nena, amb l'Anna més Anna, resorgint de la catarsi en un manantial d'aigua clara...
- Anna! Quant de temps! - Una veu masculina i agradable, una mà gran sobre el meu braç que haurien de precedir un mirar que busco i em costa de veure al principi...
- Jaume? Jaume Viladur? - El reconec tot d'una.
Riem, no ens havíem vist des de l'institut. Has estat a València, per feina i una noia, no va anar del tot bé, has tornat per entrar a les llistes d'un partit nacionalista català per les properes eleccions, sí, aquesta és una ciutat petita. De vegades massa petita i tot.
- Però jo no ho entenc, Anna, som quatre gats en un concert fantàstic, tu... estem molt malament... segur que la discoteca va plena.
- Segurament... però bé... és una qüestió de mercat, hi ha molta oferta d'oci...
- Sí, el mercat.... però és música de merda, no val res... la gent està molt apalancada, és vergonyós que músics com aquests tinguin un públic tan reduït.
- Per mi és part de l'encant... No crec que hagués disfrutat tant del concert si la sala estés plena a vessar, o potser sí, però d'una manera diferent, més..
- Però som quatre gats, Anna, mira, el problema és de fons, la gent consumeix sense criteri, som borregos. Ademés, el missatge...
- I segurament volem ser així... de fet triem ser idiotes, no? cadascú tria en què vol ser-ho, segons uns determinats criteris, alguns conscients, d'altres no... En el fons, cadascú opta lliurement per ser o no un borrego, hi ha molts factors que influeixen...
Estàs incòmode, ja, i jo també, no em ve de gust cedir, ni tu saps fer-ho en això. Continuem una estona més, buscant un espai més neutral, recordem els dies de l'institut, que se n'ha fet de l'Albert, i la Laura? Als Estats Units? no ho sabia...
Tornant a casa fa un fred horrible, sec i aspre com aquest encarcarament pseudo-alternatiu, semi-rebel, tan eixut i monòton que encara abanderes. No vull lluitar contra el mercat, el mur de Berlín ja va caure fa molt, Paquistán és a la cantonada, conec gent d'arreu del món i les fronteres per creuar són una altra cosa, maneres per conèixer... la meva revolució és una altra, i la veig en altres formats, no m'interessa gens el teu discurs gastat de pana negra, plagi d'altres temps. No si... al final seré jo la que no sóc d'eixe món... i camino capcota, mirant d'arraulir-me més encara a l'abric d'una jaqueta insuficient.
No comments:
Post a Comment