Heavenly Sword

http://www.heavenlysword.com/
Una bella heroïna rebutjada pel seu clan per la seva circumstància personal, una circumstància que, juntament amb les habilitats que en deriven, serà necessària per salvar el clan en un moment de crisi. La giravolta argumental clàssica de les històries de rol de lluita, simple però eternament efectiva. Sí, ja sé, un pur simulador de combat, però... com ens agrada... En el fons, o no tan en el fons, som tan romàntics, tan... bàsics.

Rodin i l'erotisme en l'exhaltacio de la imatge

Llegeixo en La Vanguardia sobre una exposicio de Rodin a Barcelona. Paris està a tocar i he tingut la fortuna de visitar el museu de l'escultor, però les dues fotos de l'article em frapen, mes fins i tot que no pas l'obra en directe, i no per l'erotisme inherent, com diu l'article, sinó per la dimensionalitat que és capaç d'aparèixer en la foto. No sé si és més obra del fotògraf que del propi escultor, però la imatge del bes em fa desitjar-ne i l'abraçada horitzontal de les dues noies... surgeix del marbre amb aquella dimensionalitat pesant, alliberadora i esclavitzadora alhora que és l'expressió emocional de la naturalesa humana. L'art del fotograf, en aquest cas, exhalta l'art original i esdeve una volta mes, encantadorament erotica, en una reflexio visual en espiral.

Henri Cartier-Bresson

"Fotografiar és reconèixer, en un mateix moment i en una fracció de segon, un fet i l'organització rigorosa de les formes percebudes visualment que l'expliquen i li donen sentit. És situar en el mateix punt de mira el cap, l'ull i el cor. És una manera de viure"
Henri Cartier-Bresson. L'imaginaire d'Après Nature, Fata Morgana. Paris, 1996.

L'exposició de Cartier-Bresson (França, 1908-2004) estarà a Girona, a la Fundació La Caixa, fins el 20 de Gener de 2008. Són fotografies en blanc i negre, testimonis de la transformació del món al llarg del segle. Cartier-Bresson capta el dolor, l'alegria, la ira, l'ennuig, la dignitat, l'esperança. Sempre sentiments, i sempre autèntics. Juganer amb la trigonometria dels rectangles, les ombres, els tons, els somriures i els plors del gest, transmet la força d'un temps convuls, en tants llocs i d'una manera tan... paral·lela, que indueix a la reflexió, i acabes conclueint que hi ha poques coses que ens diferenciin (el color de la pell, les possibilitats de creixement...) i moltes més que ens fan semblants (els mecanismes del sentiment, les vies d'expressar-lo, l'aliment motiador), i en el millor dels casos, amb aquella mirada de dignitat desde la pobresa d'un avi que, lluny d'esperar el moment fatídic cerca el present des de la coherència de la consciència; en el pitjor, o potser l'altra cara de la mateixa moneda, el cinisme de la opulència i la seva negror, tan evident en els grisos de cossos plens i mirades buides de postguerres difícils.


El portafoli de Cartier-Bresson a l'agència Magnum, per qui vulgui fer un tast:

http://www.magnumphotos.com/Archive/C.aspx?VP=XSpecific_MAG.StaticPage_VPage&SP=photographers_list&l1=0&XXAPXX=SubPanel0

Colbert, Namaste y Macandé

Un niño leyéndole a un elefante, que mimetiza su postura. Al ver la foto, una palabra me ha venido a la mente de forma instantánea: Namaste, una palabra que aprendí esta primavera (obrigadinho Teresa :-) y que en Nepali e Hindú viene a significar algo así cómo "Mi alma saluda a la tuya y entra en resonancia con ella". Pocos saludos me parecen tan llenos de significado: Na, en Sánscrito, es una negación simple; Ma se refiere al ego en primera persona, con cierto significado de posesión; Nama significa reverencia, saludo, adoración dirigida a tu verdad interior en ausencia de ego; Te es el dativo del pronombre personal twam, que significa tu.

Namaste. Las fotos de Colbert transcriben esa resonancia, los animales (hombres o bestias) se reconocen y se saludan en ellas a un nível espiritual y físico, trascendente y orgánico. Esa sincronía holística entre humanos y bestias es, de hecho, un tema recurrente el la obra de Colbert, lo que no es (tan) recurrente es esa quietud descomunalmente aplastante que desprende la primera imagen.

Tal vez porque el número de sílabas es el mismo, y también coincide la secuencia de vocales... quizás por la dinámica de los cuerpos antagónicos medio cubiertos por el agua... o simplemente porqué venía escuchando un flamenquito, la segunda foto me trae la voz caló Macandé, que creo que en este contexto me traslada la idea de aquel punto de locura y exhaltación que da esa comunicación a un nivel tan... básico, tan intuitivo con el entorno, el agua, el animal, el día que cae... y la vida está en ello...

En fin, Namaste y Macandé