Monogàmia i Revolució Industrial

En l'anterior post de La Ruta de la Medusa escrivia que la monogàmia és la segona opció de diversitat genètica; de fet és la que té més tendència a instal·larse en temps d'escasesa de recursos. L'exemple que utilitzava era el del clan d'homínids, que assumeix el nomadisme en un espai en el que les condicions per buscar menar es fan més dures i els riscos que corren en quedar-se s'igualen o són superats pels riscos de moure's. Es creen clans petits, s'aguditza l'enginy per fabricar eines, es busquen noves maneres de sobreviure. L'evolució és el resultat de la necessitat del canvi. I aquesta és una llei universal pels humans.

Però tornem a la monogàmia. Només el sedentarisme en un entorn de necessitat expliquen la monogàmia total, de per vida. Un exemple: la ratio de separacions incrementa moltíssim arrel de que la dona s'incorpora al mercat de treball, ja als inicis de la revolució industrial. A tots ens sembla lògic, suposo. Aprofondim un xic? Situem-nos uns segles enrera, en una societat pre-industrial, sedentària i fonamentalment agrícola. Les ciutats són molt més petites del que són ara, els camps es cultiven a força de braços capaços de moure l'arada, els fills són l'equivalent actual a un plà de jubilació, en molts casos les famílies treballen de sol a sol aïllades o en grups reduïts de veïns o comunitats, en moltes ocasions amb una relació de parentesc. En aquestes condicions les lleis socials s'endureixen, l'ordre moral es torna més estricte. I és lògic. Per una banda la dona ha perdut part del poder social que li pertocava en una societat essencialment caçadora-recolectora. Les feines al camp esdevenen feixugues i l'home ja no va a caçar, inventa l'arada i altres eines pesades que empenyen a la dona a un paper secundari en les tasques del camp. Socialment és una pèrdua de poder brutal; és el naixement de la societat patriarcal tal i com encara tenim memòria històrica de recordar, a través del cine i la literatura d'època.

Hi ha, en aquestes societats, una motivació genètica per la monogàmia total, creada per la necessitat de la garantia de l'ADN que es traspassa als fills. Sense aquesta garantia la supervivència del clan es veu amenaçada. Quan la dona s'incorpora al mon del treball, aquesta necessitat de unitat es trenca per l'increment de recursos que representa l'extra d'ingrès, i la potencial independència d'ambdós membres de la parella. S'obren opcions i deixen de necessitar-se indefinidament. La monogàmia total (una parella i fidelitat al llarg de tota la vida) pren la màxima significació social en societats sedentàries pre-industrials, inicia el seu declivi en societats industrials, un declivi que s'accentua en societats post-industrials, retornant a diferents formes de monogàmies seqüencials.

Bipedisme i Monogàmia Seqüencial

Fa uns 4 milions d'anys, en algún lloc de l'est africà, els primers homínids teníen gana. La sabana havia anat guanyant terreny, i el bosc estava en retirada. Les abans sovintejades oportunitats d'aconseguir menjar anaven escassejant cada cop més, els més agosarats potser ja havíen baixat dels arbres, temerosos, per aconseguir un pedaç de carn que es veia a la llunyania, oblidat pels lleons saciats, aprofitant aquell curt interludi entre el festí dels lleons i l'arribada de les hienes. Molts potser van ser atrapats en tornar al bosc, maldestres en el seu moviment per la terra ferma, més encara carregats amb una carnassa per dur al si de la tribu.

Però si hi ha alguna cosa que defineix els humans (i als nostres avantpassats, suposo) és la capacitat d'adaptació al canvi, l'evolució. I només s'evoluciona quan el que empeny és la necessitat. Aquells primers homínids no eren els més grans, ni els més ben dotats predadors, ni els més preparats físicament per sobreviure en la sabana. Si el bosc oferia mil amagatalls, la sabana era un parany en el que sempre estarien en inferioritat de condicions. Calia desenvolupar altre tipus d'habilitats. D'entrada, calia aprendre tornar corrents a la selva carregats amb menjar, i això només es podia fer si corrien sobre les dues cames, enlloc de fer-ho sobre les quatre extremitats. Calia adaptar-se físicament a l'entorn, però també desenvolupar habilitats d'alerta grupal, de treball social per objectius molt més exigents, i per fer-ho calia també desenvolupar un major volum cerebral.

És l'època de l'australopithecus afarensis, un homínid que encara no feia servir eines però ja vivia als llindars de la selva i la sabana, i s'atrevia a competir pel menjar, de vegades caçant, més vegades fent de carronyer i recolectant. El volum del seu cervell era una tercera part del meu o el teu i vivia en grups reduïts o clans.

Possiblement en aquells grups reduïts els costums reproductius socials no eren molt diferent al dels actuals ximpances. Quan una femella ximpancé entra en cel, copula amb la majoria de mascles de la tribu (normalment amb l'excepció dels seus consanguinis directes) en edat reproductora i status social, tot i que pot tenir un preferit de qui "s'enamora". El mascle, al seu torn, intenta protegir la seva "favorita" de la resta de mascles rivals per totes les vies possibles.

Aquest comportament respon al principi natural de la diversitat genètica: la femella intenta amb el seu comportament (totalment inconscient, clar) que tots els mascles de la tribu se sentin els pares biològics del seu fill. Això li assegura un extra de protecció quan la necessiti, a ella i al seu nadó. El mascle, en canvi, juga en la banda contraria del taulell: intenta assegurar-se'n que aquell que protegeix porta impresa la seva informació genètica. I és que potser la darrera motivació animal és la reproductora, la cerca d'un ADN amb el que mesclar el nostre, que inclou les millores en l'espècie de la modesta adaptació que haurem pogut aportar.

Un possible origen antropològic de la monogàmia

Si la poligàmia, en qualsevol de les seves formes, és una bona opció per una més o menys ràpida adaptació genètica del grup - no només pels ximpancés, sinó per la majoria de mamífers - al medi, perquè l'home és essencialment monogàmic?

De fet, de monogàmies n'hi ha de varis tipus, primer la monogàmia total, que implica una única opció de combinació genètica i és la possibilitat menys rica i, per tant, la menys afavorida genèticament des del punt de vista de la diversitat. Segon, la monogàmia seqüencial, que implica està durant una única parella durant un temps, tenir normalment un fill i deixar-ho i canviar de parella i així anar fent cada x anys (x= 4 en aquest cas). Un tercer tipus seria la monogàmia aparent, que no cal que us l'expliqui, ja que té els beneficis de l'anterior apartat, tot i que hi ha molts grisos, com ara les bigàmies superposades, etc.

L'origen, el motiu darrer que explica la monogàmia humana torna a estar, potser, en la sabana africana, allà on s'ha adentrat el valent o necessitat australopitecus per mirar de robar la carronya als lleons, hienes i voltors. Aquell moment implica un canvi important: el retrocés dels boscos implica menys recursos alimentaris, i un canvi en els costums de la tribu. Primer, a causa de l'escacesa de recursos, els grups es divideixen en diversos grups d'entre 10 i 25 individus, amb vincles familiars directes entre ells que marxen cadascú per la seva banda a buscar-se la vida. Això fa que les possibilitats d'aparellar-se disminueixin molt. Acaba de nèixer la monogàmia seqüencial entre els homínids, la segona opció de diversitat genètica després de la poligàmia.

La Ruta de la Medusa - Intro

Con este post inicio una nueva temática dedicada a la antropología, y mucho me temo que la mayoría de entregas traten sobre antrpología de género. ¿Qué nos motiva cómo humanos, hay algún patrón común?, ¿Porqué mujeres y hombres tenemos planteamentos divergentes, en ocasiones sistemáticamente divergentes, ante determinadas situaciones?, ¿Cuáles son los motivos, sociales y neuroquímicos, que nos llevan a responder de diferente manera a estímulos comparables? ¿Tan distintas son nuestras necesidades y motivaciones vitales?