Entrevista Marc Vidal al Singulars

Aquesta és l'entrevista d'ahir d'en Marc Vidal al Singulars. En Marc Vidal és un emprenedor i blogger, a qui val la pena escoltar i llegir, és un tipus crític amb les raons d'unes estructures socials, polítiques i econ`miques que cada vegada és més evident que són caduques. La crisi de fons potser és aquesta, en Marc hi posa fil argumental.

Hi afegeixo la seva columna d'avui a El Confidencial ,
i em quedo amb la seva darrera frase, de la que faig ressó: Perquè aquí ningú es queixa?

Drive

Escric avui empès per la casualitat, és a dir, aquella percepció de la realitat que l'atzar treu a la llum. En el post d'avui són tres els factors que conflueixen a una mateixa percepció, el significat de la paraula del títol.

(1) He estat escoltant compulsivament la cançó Drive al Youtube, una versió en directe que hi ha penjada, dels REM, trobant del·lit especialment a la lletra i l'actitut especialment estoica d'en Michael Stype, Drive és impuls en anglès, entès com la voluntat per aconseguir una acció, allò que t'impulsa per a aconseguir la fita, aquell puntet de pebre vital a través del qual saps que estàs enganxat a la cerca de l'bjectiu.

(2) Sortint del cine, de veure El Secreto de tus ojos, el protagonista vol seguir la història que alguns anys enrera va quedar aturada en els arxius del jutjat on treballada. Retroba el drive per continuar tirant del fil, però retroba alguna cosa més: el fet de viure muntat sobre el drive li dona l'energia per voler més, en aquest cas, ara s'atreveix a afrontar els ulls de la dona que ha estimat durant 25 anys sense atrevir-se a mostrar-li. El drive és contagiós, i no només entre persones sinó que sembla que puguis modificar l'actitut pròpia de manera que si ho fas en un aspecte els altres s'en veuen influenciats.

(3) Aquest ja fa dies que em balla pel cap, però havia perdut l'esma per escriure d'economia i política, estic una mica decebut. El tercer punt és l'acció de govern, especialment l'espanyol: un govern que nega la crisi fins que ja no pot ocultar-ho més per ves a saber quin motiu de pudor antropològic, un govern que es diu progressista però que traeix els propis principis (pujar impostos a totes les capes socials - l'IVA és per tothom, especialment per rendes mitjanes i baixes, en percentatge -, salvaguardar la fiscalitat de les sicav, afavorir la inmovilitat de la gent continuant subvencionant compra d'habitatge inflat sobre el lloguer, continuant gravant més la renda del treball que la renda del capital, torpedejar l'R+D+i en la línia de flotació, financiar extensivament empreses de competitivitat qüestionable i data de caducitat propera en contra d'empreses per nèixer amb capacitat de major prouctivitat... Pan (seco) para hoy, hambre para mañana, i el mañana és ja, ara que començaran a pujar el tipus d'interès des del BCE). Drive. Contraposat al talante, drive és allò que ens impulsa a fer, de vegades fora del nostre fer habitual, però que és necessari. Els progrés requereix del drive, de prendre accions valentes, d'afrontar... Els progressistes haurien de ser així en moments difícils, el govern d'aquest país no ho és.

Entrevista al Pascual-Leone al Singulars

El nostre cervell veu només allò que li diem que vegi, gràcies a això ens podem focalitzar, però la informació que li arriba és molt més gran, i la tenim allà, al cervell, esperant a que la processem de forma conscient, o no. Podem haver-ho vist, no haver-ho assumit de forma conscient, però continua estant allà.

Síndrome de Münchausen

Una introducció al síndrome de Münchausen, per la Xaro López, en el Blog de La Vanguardia:
http://www.lavanguardia.es/lv24h/20081231/53592113519.html

Subprime a la catalana i els que la ténen més grossa - paranoies de cafè sota el sol

En la lluita entre un mateix i el món, cal estar del costat del món. Kafka
(prestat de Magnetic Road)

Hola, mi nombre es Alí, nací en Gambia, tengo 28 años y vivo en Girona desde hace 3. Llegar aquí me costó todo lo que tenía, y buena parte de lo que tenían mis hermanos, aunque pude mandar ya una parte. Trabajé en la obra hasta hace medio año, ganando un buen dinero. Ahora la faena está mal, pero tengo suerte que cobro un poco de ayuda, de momento, tengo los papeles pero no la nacionalidad. No puedo votar, pero si hacer una hipoteca. La hice porqué en el banco me dijeron que era una buena cosa: cobraba 1100, la hipoteca por 850, con el resto podía vivir y ahorrar para mi familia en Gambia si compartia el piso con dos amigos de mi país. Ahora que la faena está mal para todos, ya no cobro y el banco se ha quedado el dinero y el piso.

Aquesta seria la radiografia de la subprime espanyola que avui comentava amb un amic (merci, Vicent) tot fent un cafè al solet d'abril. El que he explicat és un cas (semi)real i sembla que no inhabitual en inmigrants gambians o, en general, gent amb poca capacitat d'adaptació que acaba deixant-se aconsellar per il·lusos, enlluernats o, alguns, simplement mala gent, darrera d'una taula i una corbata que porta un pin d'una entitat bancària solvent.

Des del punt de vista del gambià, de moment almenys, simplement és la feina que ha baixat, però... també pot pensar (algún dia ho fará, o el seu fill) que s'han aprofitat d'ell: arriben aquí, treballen per augmentar els recursos de l'estat (i de pas poder allargar uns anys més la capacitat de l'estat per retornar-nos prestacions en forma de pensions uns anys més), i la major part dels diners que han fet i el pis se'ls queda el banc.

Sí, ja sé, no cal ser gambià per a que s'et quedi el pis el banc, però m'ha semblat un cas paradigmàtic de l'amoralitat i malícia del sistema...

Davant la terraceta, s'atura un 4x4 enorme, tot luxe, conduït per un home d'uns 45-50, cara rodona, possiblement sobrepès, un aire de neguit al damunt que no es pot treure ni el diumenge, vestit de caçacocodrils del Nil... en fi, tot el que cal per a anar amb el nen a tirar rocs a la riba del Ter.

Cotxes desmesurats, col·lecionar MBAs o tirar de targeta bancària per fer petits els armaris... diferents formes d'hedonisme, potser, si algú creu que això el fa viure millor... jo ho dubto, però potser sí que dóna aquell puntillo, no? aquella sensació macarrònica tan similar a pensar que som els que la tenim més grossa, eh?

Sort del solet, de la bona conversa i de la cambrera, que és guapa i, de tant en tant, quan passa, deixa caure uns ulls negríssims...

Zeitgeist

.
Zeitgeist, o l'esperit d'un temps i la seva societat. Pots veure la peli aquí en anglès i escollir l'idioma dels subtítols: http://www.zeitgeistmovie.com/

Una excel·lent peli-documental que tracta de forma tangencialment crítica alguns dels aspectes més punyets de la manipulació social al llarg de la història i fins el present, sense paliatius, des de l'adveniment de les religions (cristiana i jueva, en aquest cas), fins a com es genera una crisi econòmica, un col·lapse social o una guerra per benefici d'uns pocs. Políticament incorrecta, absolutament crítica, un discurs punxagut que no fa presoners.

Alguns exemples: Què ténen en comú Jesús i els 12 apòstols amb el sol i els 12 signes del zodíac? perquè les torres bessones varen caure a plom, igual que un edifici quan s'enderroca? i la semblança estètica de les frases de Bush i Hitler? perquè l'economia és cíclica i les caigudes corresponen a moments d'endeutament excessiu? perquè la guerra acaba essent sempre un negoci (per alguns)?

No sé si un món millor és possible, en tot cas mirar de interpretar-lo críticament sí, Zeitgeist ofereix una òptica alternativa a valorar. S'ha de veure.
:

L'Anna i l'Ombra

La nit és d'aquella fredor seca i franca que no necessita recolzar-se en la humitat per fer-se sentir. Camino depressa, mirant d'arribar a casa uns segons abans, desitjant treure'm la jaqueta i prendre'm una infusió. Els dos nois que rebusquen entre els contenidors de brossa em semblen éssers d'un altre planeta, passo pel seu costat mirant-los de refiló, no sembla que em vegin, sóc invisible als seus ulls traginers. No sé si la lluna és plena, però fa molta claror. Travesso l'avinguda amb el disc en vermell, ràpid però sense còrrer. El finestral del bar del davant em mostra una tribu de marcians prenent canyes i fregits en una atmosfera de fum, hi veig en Carles, al fons, parlant amb dos nois que no conec. Ni se m'acut aturar-me, la idea de l'escalfor acollidora de l'apartament i unes hores de soledat guanyada són un imàn que no permet alternatives. Trec la clau quan encara falten 50 metres per arribar, estic congelada, accelero el pas. Pujo l'escala descordant-me la jaqueta, treient-me la bufanda, gairebé corrents. Obro la porta, la llum del rebedor, deixo el bolso i la jaqueta al terra i m'assec alleugerida a la taça del vàter, sense tancar la porta. No em cal, visc sola. Em rento les mans, recullo la jaqueta i el bolso, comprovo el mòvil, ho deso tot abans d'anar a la cuina i preparar-me la infusió.

Una bona conferència, després de tot, em dic, ja al balcó, amb la infusió a la mà i fumant una cigarreta que té el regust extrany de la nit. Si tingués un millor nivell d'anglès hagués pogut seguir amb més comoditat, potser arribar a treure alguna volta més de l'argument. Però tot i així, deunidó. The larger the neocortex of the primates, the larger the average size of the groups they live with. Brains evolve in order to handle the complexities of larger social groups.

Sona el telèfon. La Clara se sent sola, no acaba d'assumir que en Roger hagi marxat, fa ja més de dos mesos. L'animo una mica, no puc fer res mes per ella avui, no, Clara, no podem quedar, avui no, ademés, has de trobar maneres per tu mateixa. No li ho dic, però ho penso.

Sento l'aigua calenta dels radiadors com circula. Els llibres que estic llegint apilats en una punta de la taula baixa, el portàtil al costat, el clauer, el moneder, la taça feta servir i el comanament a distància de la tele. Poso el 3/24. Els tancs ja són a Gaza, és una massacre, faig l'estòmac fort per no retirar la mirada de les imatges, nens malferits que treuen nerviosament dels maleters de cotxes vells, hospitals sense recursos atiborrats de gent, polítics israelís mirant d'argumentar l'impossible amb cara d'emprenyats perquè el món no sembla entendre'ls, els arguments podrien estar trets de la boca d'un agressor sexual acusant-la de provocadora, la gent surt al carrer a totes les ciutats del món. Prenc una altra cigarreta, surto al balcó deixant la tele posada amb les imatges de les canonades de gas natural hackejades a l'entrada de la vella i encara estabornida Europa occidental. Els veïns del costat tornen a discutir a crits.

Environmental aspects are things that we can change. Potser sí, però necessitem, necessito, un altre paradigma, eines, una abraçada inteligent, un nou punt de vista, una expectativa, change we need, yes, we can, algú ha dit màrqueting? Sé que no hi ha respostes, que qualsevol conclusió clara no és més que un tòpic, el germanet tonto de l'estadística. Som illes d'aigua que busquem el camí més curt, ens fa mandra empatitzar, furgar enllà de l'estètica és exigent, demana temps, esforç continuat, una inversió d'emocions. I com em veuen a mi els veïns, amb els que gairebé no parlo? I la Clara? Qui sóc jo per ella? I... Trobo cert alivi en veure que sóc capaç de reafirmar-me en la resposta que no sé escriure, però puc intuir: tinc un perfil, una ombra que s'ajunta a mi pels peus, clavats al terra. La família del soldat israelià mort per una bomba palestina pateixen d'un dolor no diferent del dels palestins recollint els seus cadàvers. L'ombra es mou, la meva ombra es mou, es desenganxa dels meus peus i es fa més fosca, em mira amb mirar de lluna, allarga la mà, plana sobre el terra, volent la meva. La hi atanço, constato que no encaixen, són la imatge del mirall portades a un mateix costat, l'estòmac s'em regira, la busco amb l'altra mà, però tampoc encaixa, la miro als ulls, sembla que em somrigui i em demana, amb gestos, que la segueixi cap a l'habitació. Em fa estirar sobre el llit, m'acarona, m'abraça i em besa. És un bes fred, savi i irònic. M'adormo en la seva abraçada, per si de cas, la llum de la tauleta de nit encesa.

L'Avantatge Acumulatiu

Necessitem herois. La facilitat, gairebé religiosa, amb la que deixem enlluernar-nos per l'estètica de l'èxit és tan compulsiva com no esquivar la mirada inoportuna durant aquell instant innecessari, o l'acomesa contra la targeta de crèdit en un centre comercial una tarda solitària de dissabte. Són, potser, tendències d'actuació compensatòries: ens auto-regalem una amant en moment equívoc - quan no ho és, d'altra banda... ? -, una semarreta que no necessitem -com decidim anar renovant l'armari, sinó...? -, o una imatge idolatrada d'algú que representa uns valors o una estètica que anhelem momentàniament - com, sinó, podríem evolucionar, si ens neguéssim a incloure en prèstec valors estètics...?

Però, què fa que aquests personatges, els herois, tinguin aquesta condició. Què fa que un futbolista o una estrella de roc, o un científic, o una ballarina, hagin despuntat en el seu moment i assoleixin unes quotes d'èxit que els fan ser admirats i seguits? Segurament molts factors. Un d'ells és l'Avantatge Acumulatiu, segons explica Malcom Gladwell - trobaràs el link a la seva url a la columna de la dreta - en Outliers.

Gladwell fa servir l'exemple estudiat dels jugadors d'elit d'hockey. Mirant les dates de naixement dels jugadors internacionals resulta que una majoria abrumadora són nascuts en la primera part de l'any. Horòscop? No, no va per aquí. És encara més simple: els jugadors d'hockey comencen a jugar desde ben petits, i són escollits per jugar en competicions de més nivell ja desde edats en que no són madurs´físicament. Simplement, uns mesos de desenvolupament físic quan tens 8 anys es noten molt, i per tant, els que han nascut en la primera part de l'any despunten més, ténen més oportunitats de jugar competicions més exigens i per tant, l'aprenentatge és més gran en un espai de temps curt a una edat molt primerenca. Comença la roda de l'Avantatge Acumulatiu: Despuntes una miqueta degut a un tipus de varem d'elecció (la tria de jugadors alebins es fa una vegada per temporada) i entres en una roda de millores petites, però sempre al màxim nivell. Aquest raonament el pots traslladar a científics, ballarins, etc.

Una primera conclusió òbvia, seria que si has nascut a determinats països en la segona meitat de l'any... estadísticament no et pots dedicar professionalment a jugar a hockey.
Un segon punt que en deriva són els varems de tria a edats primerenques. Com diu en Gladwell, tením tendència a pensar que els ingredients de l'èxit són passió pel que fas, talent i treball dur, oblidant que hi ha un quart ingredient clau: les normes que fem servir per escollir qui i qui no, en qualsevol disciplina, es fan a edats d'inmaduresa, frustrant l'acompliment de carreres brillants per una bona part dels potencials competidors.

A nivell individual, sembla que l'únic que podem fer és mirar que l'Avantatge Acumulatiu jugui al nostre favor. A més d'això, també podem ser conscients d'aquesta variable, interpretar els mecanismes de l'èxit, humanitzar els herois i democratitzar les normes que permetin que l'èxit no depengui tant de variables tan atzaroses com el mes de naixement d'un futbolista o del moment en que un futur científic ha de decidir sobre el camí a seguir en la seva carrera.

Valles Pasiegos o Carisma i Tipping Point

Els valles pasiegos, prop de Puente Viesgo, a uns 30 km de Santander, són un lloc ideal per passar uns dies d'estiu a la fresca de la brisa cantàbrica. I un punt de partida magnífic per fer rutes en bici. Per escalfar les cames una ruta verda, remunta el riu fins al començament de les muntanyes que porten al Puerto del Escudo, des d'on es veu l'Embalse del Ebro - i algun isard autòcton. La ruta arriba fins a les portes de Santander, anar i tornar, atrevint-nos a fer una escapada per alguna de les aldees que pengen de les muntanyes és una passejada d'uns 60-70 km de molt bon fer i millor dinar (Puente Viesgo és una bona opció), i permet fer-te una idea no només del paisatge, sinó de l'hospitalitat i timidesa de la gent. Resseguir la costa cantàbrica a través dels acantilats, prats, caminois i carreteres secundàries és gairebé obligatori, tot i que el grau de dificultat és major.

Els vespres frescos de la zona conviden a sopar en álguna terrassa, a Santander o algún dels pobles dels Valles. Millor la segona opció, i no només pel menjar, sinó per la peculiaritat del paisatge humà:

La dona que regeix la taverna deu tenir uns 75 anys, és menuda, de mirada dura, cabells blancs de cura equívoca i vestint una bata llarga fosca. Preguntem per un parell d'amanides, calamars i patates, a la nostra manera, molt europea, del qui demana sabent el que vol, educada però amb aquella seguretat que donen el haver-ho fet mil cops i aquest n'és un més. De fet, són les 10 de la nit, una hora ben normal per un sobradament merescut sopar després d'hores esquivant pedres sobre la bici. Però... sorpresa, la cuina està tancada...
- Sí, una ensalada sí, claro... pero la cocina está cerrada y no tengo casi nada ya...
- mmmh... bueno, bien, si nos prepara un par de buenas ensaladas ya nos vale. Le parece que nos sentemos ahí - Inicio el moviement cap a una de les taules de fusta, gruixudes d'un pam, envoltades de taburets baixos.

L'àvia es retira cap a la cuina i torna al cap d'uns minuts amb dues amanides que són una joia.
- Ahora traigo las patatas - I desapareix, tota esverada. L'espiem, sembla que tragina i parla sola. Al cap d'uns segons un home de mitjana edat i panxa i mitja apareix per la porta i entra directament a la cuina per rebre 4 fresques del que suposem que és la seva mare. Es posa a la barra a atendre els cofrares panxuts i comentar el temps. La lliga no ha començat, encara.

Al cap d'uns minuts apareix l'àvia amb unes patates rosses, acabades de tallar i fregir en una paella. Li pregunto esperançat per uns calamars, que no triguen a aparèixer de la mà del fill, que s'ens uneix i comentem el temps no d'avui, sinó de la previsió de tota la setmana mentre acabem els veures.

De tornada cap el cotxe recordo de nou la primera i la tercera de les lleis del Tipping Point, The Law of The Few i The Power of Context en la seva relació amb el Carisma. Per algún motiu m'he sentit carismàtic en aquella taverna, potser per les hores de bici, pels paisatges, per les dificultats de dues avaries solucionades a cops de fortuna i beralla, per la mirada tossuda i dura de la vella o l'hospitalitat de l'home, o potser pels ulls de verdor clara que m'acompanyaven.

Ja de tornada retorno a buscar la relació entre Carisma i les dues lleis: hi ha individus (The Few) amb la capacitat -puntual, momentània o perenne - de fer que, de cop, tot sigui diferent (Tip). Amb aquest atribut, l'individu, intervenint molt poc, exposant-se molt poc, pot influir definitivament en els altres. És un dels punts centrals de la llei: suggereix que el que pensem que són estats interiors -preferències i emocions - són, de fet, influenciades per aspectes personals aparentment neutres. I el mateix val per segons quins entorns (Context): no necessàriament ho apreciem, però els nostres estats d'ànim, la nostra disposició a l'acció, els nostres estats interiors són el resultat de les circumstàncies externes.

Em costa imaginar, però, que el mateix hagués passat en un restaurant de menjar ràpid en una ciutat catalana...

Automated behavior patterns

We all behave in virtually the same fashion and in the same order everytime, we all are consistingly repeating behavioral patterns. It is as if these patters were recorded and there comes a click to activate it and then a sequence of behaviors occur. We're fixed-action oriented by nature. And these fixed-action patterns involve intrincate bahavioral sequences that can be triggered. Internally, of course, but also externally triggered by someone, or a situation. And this trigger-feature can be, and usually is, a very tiny aspect of the whole situation that can affect the course of the things dramatically.

An example of an external trigger-feature is this well-known principle of human behavior: when we ask someone to do us a favor we will be more successful if we provide a reason (or something than can be taken as it, a reason-like - i.e. just repeating the question the other way around trying to make it seem a real argumentation). Simply by seeming that we're providing a reason we can trigger the situation to our pitch.

Automated behavior patterns make us terribly vulnerable to anyone who does know how they work. And detect them demand a high degree of self-knowledge, including these situation in where there is something valuable involved.

Why we behave this? Because we learn reacting by stimulus. And we do so because the probability of survive doing that way is high enough when compared with the invested effort. A simple question of effort economy.

Principi de mutua exclosió

Imagina'm un vespre tornant cap al pis. Vinc del centre de Girona, posem per cas del Lola's cafè, on la música no del tot, i la resta és igual. Posem per cas que he pres unes copes, que és divendres i acumulo una setmana exigent, que el món està de males i el terra es mou a un ritme diferent al que intenten marcar els meus peus, que la meva curiositat és insaciable i que m'haig d'aturar a cada 100 metres perquè una estrella fa pampallugues.

Imagina't un vespre, fa 10 anys, tornant cap al pis. Vinc del centre de Barcelona, posem per cas del Sidecar, on he vist una peformance-speech de la Gitane Demone en anglès, que és divendres i acumulo una setmana exigent, que el món està girat i el terra porta dibuixat un mapa que no acaba de deixar-se llegir, que les meves ales són enormes i m'haig d'aturar cada 200 metres per reconèixer-me en la imatge del vidre de l'aparador.

Ima gina't un vespre, d'aquí a 10 anys, tornant cap al pis, venint del centre de qualsevol ciutat de qualsevol país, on m'hauré deixat influir per potser la verdor dels teus ulls, potser la teva conversa, o la teva força creativa, que és divendres i no m'arriba el temps, encara, de tant estirar-lo, que la meva mirada continua igual de intensa i el meu somriure et sap i em sap.

Tres moments, tres instants, tres circumstàncies, però una sola essència, tot i que no em reconeixerieu en cada quadre. Tenim, normalment, dificultat en entendre que un objecte, una visió, una idea pot tenir diferents noms, etapes, moments. A l'hora de definir un enfoc necessitem patrons fixes i en buscar-los modifiquem la realitat, podem la circumstància adaptant-la a la nostra manera d'enfocar el món. És el principi de mútua exclosió i forma part de la llista de les nostres limitacions de judici a l'hora d'avaluar situacions i prendre decisions conseqüents.

Fundamental Attribution Error

When it comes to interpreting other people's behavior, we tend to make the mistake of overstimating the importance of fundamental character traits and understimating the importance of the situation and context. We try to reach for a 'dispositional' explanation for events, as oposed to a 'contextual' explanation. It helps on made us feel more confortable, because since the 'contextual' point of view makes the world a much more complex, much more entropic place, it also makes it much more understandable, and perhaps richer and interesting, once you learn the paradigm of the Fundamental Attibution Error.

Character isn't what we think it is or, rather, what we want it to be. It is not a stable, easily identifiable set of closely related traits, and it only seems that way because of a glitch in the way our brains are organized. Character is most like a handle of habits and tendencies and interests, loosely bound together and dependent, at certain times, on circunstances and context.

The reason that most of us seem to have a constant character is that most of us are really good at controlling our environment (or very bad at creating new environments, new limits to learn from). Actually, small changes in the context are very important in tipping epidemics (attitudes, sales, whatever that can tip and expand), even though that fact could seem to violate some of our most deeply hold assumptions about human nature.

The lesson from the Fundamental Attribution Error is that we can change the environment, influence it at our benefit. And make things tip into our favour.

Transactive Memory

Today, I've notice - several times - that something was wrong in my mind: I was (still) less able to concentrate than usual, still less able to remember details about things I just finished doing or learning... Yes, my mind was wondering, very dynamically, from one thing to another, from one person to another, scrutinizing everything, looking for the minimum detail... to forgot it almost inmediately. I was creating a univers only to live in it a few seconds, since another queue to another univers came to my desk brighting even more. And every idea followed a few moments of insane pain. It this pain intrinsec to change? This idea welcomes the concept of Transactive Memory.

But... what the heck is memory? When we talk about memory, we aren't just talking about ideas and impressions and facts stored around our heads. Let's look at people that know well one each other, they have created an implicit joint memory system between them, a Transactive Memory system. This Transactive Memory system is based on an understandig about who is best suited to remember what kind of things. Relationships development is often understood as a process of mutual disclossure. Although it is probably more romantic to cast this process as one of interpersonal revelation and acceptantce, it can also be appreciate as a necessary precursor to Transactive Memory. Transactive Memory is part of what intimacy means. The loss of this kind of joint memory helps to make divorce so painful. The loss of Transactive Memory feels like losing a part of one's mind, since is the lost of our more automatized references to the day-to-day living.

In a family, this process of memory storing is even more pronounced. Most of us remember, at one time, only a fraction of the day-to-day details and histories of our family life. But we know implicitely, where to go to find the answers to our questions. Perhaps more important, when new info arises, we know who should have responsability for storing it. This is how in a family, expertise emerges. It is no hard to understand: since mental energy is limited we tend to concentrate on what we do best. And we keep on doing over time: adapting to changes costs energy.

The Broken Windows Theory

La nit cau sobre la Plaça del barco. Uns nens juguen a pilota, només els fills dels inmigrants encara juguen al carrer. Molts dels seus pares parlen un spanish molt limitat. Català? els fills l'aprenen a l'escola, és la llengua amb la que juguen i relacionen amb els nens autòctons - excepte sudamericans -, no el porten a casa.

Aquesta és la imatge que veig mentres torno a l'apartament amb un Shwarma a la mà, tot pensant en una lletra d'L. Cohen que rima entre les meves neurones amb la pell de qui jo sé. La música ressona encara, el tacte és viu en els meus dits. Travesso la Plaça, per un lateral del camp de futbol, i vaig baixant pel Carrer Massana. Està en obres de fa mesos, despullat d'asfalt, estan canviant el clavagueram o les tuberies del gas, no sé.

Sembla Bagdad City. Conec una noia del barri a qui li han obert dues vegades el cotxe en menys d'un mes. Una zona curiosa, una mescla de cultures, una olla a presió i un experiment sociològic incontrolat, entròpic. No, no és cert, no és un experiment.

És la crisi la responsable de l'increment dels crims que està havent-hi per la zona darrerament? Possiblement aquí hi hagi gent que tingui molt poques defenses envers l'etapa de recessió o de menor creixement que hem de viure en els propers mesos, sense dubte aquest deu ser un factor, però... segurament no totes les zones de Girona o rodalies estàn igualment exposades.

És la inmigració la culpable de l'increment en els atracaments i criminalitat? Tots hem sentit aquesta pregunta innombrables vegades. Una pregunta sense sentit: té la culpa la coiuntura econòmica, el preu del petroli o l'esclatament de la bombolla inmobiliària? o que la tasa real d'atur està pujant molt? No puc mai contestar un sí o un no, però sí que és iluminador, de vegades, explicar la Teoria de les finestres trencades, que s'inclou dins de la tercera llei de l'expansió de les epidèmies, The power of the context, i que redirigeix la pregunta cap a un plantegament sobre el terreny força més seriós.

The broken windows theory says that rime is the inevitable result of disorder. It is formulated this way: if a window is brokien and left unrepaired, people walking by will conclude that no one cares and no one is in charge. Soon, more windows will be broken and the sense of anarchy will spread as invitation to more serious crimes.

I és que els lladres i delinquents, inconscientment o conscient, pensen que les opcions de que els atrapin són menors si treballen en carrers on les víctimes potencials ja estan prèviament intimidades per les condicions de contorn. Segons la manera de raonar del delinquent, si en aquest barri no tenen manera de sentir fora de lloc, segurament em podré sentir tranquil per fer el que em vingui de gust fer, o trobar la manera per sortir-me'n amb certa solvència.

Aquesta teoria del crim és epidèmica, en el sentit que s'expandeix, és contagiable per unes condicions determinades, concretes i segurament fàcilment controlables (obrint els carrers als vianants, amb aceres amples i bancs per seure). I és tenint en compte que els petits delictes poden ser, sempre i potencialment, Tipping points per a crims de major calat.

The broken windows theory and the power of the context are one and the same. They are both based on the premise that an epidemic can be reversed, can be tipped, by tinkering with the smallest details of the inmediate environment.

Emotional Contagion, Mimicry and Senders

Emotion is Contagious. Look, we normally think of the expressions on our face as a reflection of an inner state. I feel happy, so I smile; I feel sad, so I frown. But let's think on influencing by mimicry. Or still better, what if I look at mimicry as a means of infection? If I smile, you see me and smile in response, is not just for you initiating and empathizing with me but a response to my iniciative. Actually, mimicry, seen this angle, is a way I can pass on my happiness to you.

This is the concept of Emotional Contagion. Emotional Contagion suggest that I can generate an emotion on you: If I can make you smile, I can make you happy. If I can make you frown, I can make you sad. And we all know that some of us of us are far very good at expressing emotions and feelings thant others, some of us are far more emotionally contagious than the rest of us, more influent. Psychologists call these people senders.

Remember the three Laws of the Tipping Point, the three points an infection has to accomplish to tip? The Law of the few, the Stickiness Factor and The power of the Context. The first one is about the particularities of the messenger, it focuses on the people, which kind of properties the Senders (Salesman, Connectors and Mavens' roles) have. The second one focuses in the message itself, while the third one is concerned about the circumnstance that sorrounds the communication act. Emotional contagion still deals with the first law, the people, how we can influence to make our communication stick, over the circumstance.

Yes, if we have a sticky message, let's say a smile, let's say a business project, let's say a song to sing, or whatever we emphasize the other(s) may be interested in, and if we are a sender (by nature or having learned how to behave a bit as a salesman, a bit as aconnector and a bit as a maven), our message - our smile, business project or song - will probably tip.

Mavens and Salesmen, The Arts of Gathering Knowledge and Harnessing Persuasion

The word Maven comes from the Yiddish, and it means one who accumulates knowledge. These are people who keep the marketplace honest since are those who know a lot about that particular product, and comunicate it to other potential customers, making hard for the sellers to cheat. They aren't passive collectors of information, what is really striking of the mavens is that once they figure out how to get taht deal, they want to tell you about it too.

A maven is not a persuader, but a provider of information. The salesman, however, it is. It masters persuasion. Persuasion often works in ways that we do not appreciate, non-verbal cues, for instance, are crucial in all kinds of communication, more important perhaps than verbal cues: it is not that smiles and nods are subliminal messages; they are straightforward and on the surface, although subtle. By using persuasion, little things can make as much of a difference as big things.

Per tant, The Law of the Few, la primera de les lleis de l'expansió d'una epidèmia (una moda, una tendència, un estil, una manera de fer, un hàbit social, un costum...) ens diu que l'expansió té a veure amb aquells pocs que ténen aquestes característiques, una d'elles o - potser preferiblement - una combinació de les 3:

• Connector (Masters the art of Weak Tie)
• Maven (A good Knowledge gatherer)
• Salesman (Harnesses the art of Persuation)

I també ens diu que les epidèmies es poden propagar, aprenent i fent servir aquestes arts.

Connectors and the Art of Weak Tie

One critical factor on epidemics is the nature of the messenger. Something like a pair of shoes or a new movie can become highly contagious and tip simply by being associated with a particular kind of person (a kind of person which we often fail to give them proper credit for the role they play in our lives). Gladwell distinguish between three types among them: Connectors, Mavens and Salesmen.

Connectors are those people who link us to the world, that is, people with a special gift for bringing the world together. We rely on these people more heavily than we realize. Of course, connectors know lots of people, they have a knack of making friends and acquaintances.

Most of us have a circle of friends we keep at arm's lenght, and the purpose of making a new acquaintance, is to evaluate whether we want to turn that person into a friend; we don't feel we have the time or the energy to maintain meaningful contact with everyone. Connectors, however, do not behave like that, they master the art of weak tie (a friendly yet casual social connection). They do not need to invest so much energy in one particular person and so forge a net of weak tied acquaintances.

Apunts de viatge. L'Alguer, Febrer 2008 (o The Tipping Point Capítol III)

Hi ha ciutats en les que et sents observat, d'alguna manera ets el focus involuntari d'atenció, homes i dones, grans i joves, d'alguna manera sents que els encurioseixes. Potser és la manera de vestir, de somriure, de mirar, o simplement l'aire de no ser del lloc, o no ser fàcilment reconeixible, l'orígen, i necessiten aquell segon de més per encabir-te en els esquemes diaris, aquells que componen una trascripció inteligible de l'exterior.

Hi ha ciutats, en canvi, en les que passes totalment desaparcebut, en les que la diferència és la norma i no crides l'atenció, en les que l'expressió en la forma de vestir, mirar, viure, forma part de la circumstància personal, en les que aquesta circumstància personal té un marge respecte la social, un marge gran, clar. És en aquestes ciutats on la moda dels texans esparrecats, per exemple, devia expandir-se.

Imagina't algú amb un d'aquells dies que l'ego et sobresurt per arreu, que necessites expressar de forma indefinida, no direccionada a ningú en particular, i ho fas posan-te uns pantalons vells, aquells que t'agraden, creus que et queden genial, però que ja no et poses mai perquè s'han trencat de tant rentar i, de fet, només els utilitzes per estar per casa quan estàs sol. Aquells pantalons, amb els que et sents extremadament còmode, encara et fan augmentar més la teva seguretat, vas a prendre un cafè amb una amiga a una terraça del centre, crides l'atenció... i, lògicament, penses, caram tu, m'hauré de posar més aquests texans. Al cap d'uns dies, la teva amiga veus que s'ha fet una estripada als texans, per sota del genoll, com tu la duies, i també la cambrera del bar, i al cap d'unes setmanes sembla que hi hagi una epidèmia de termites als armaris, perquè tots els pantalons que veus comencen a tenir forats. Ok, la gent veia els forats, segur, perquè bé han imitat el gest, però... el que volien imitar no era això, el que volien fer seu és aquella sensació de seguretat, aquell excés d'autoestima que destilava d'aquella persona aquell dia. Som animals que copiem, mirem d'imitar el que volem ser, i mirem de tallar camí... volem seguretat, sentir-nos bé amb nosaltrs mateixos? copiem la imatge que despren dels que imaginem que se senten així.

Aquesta potser és la diferència entre un tipus de ciutat i unes altres: en les del segon tipus la llibertat individual prima per sobre de les normes socials no escrites, i per tant les formes d'expressió, del tipus que sigui, estan fluint continuadament. L'Alguer, com la majoria de ciuats petites, encara, és del primer tipus, tot i que Rayanair ha hagut de ser un xoc per a ells i una font d'aliment de diferència prou important.

La ciutat la tens vista ràpid: el centre antic, una coqueta ciutadella protegida per una muralla enfocada al mar, un port encantador, un passeig marítim nou, miradors sobre la Mediterrània i, sobretot, uns carrers deliciosos per perdre-t'hi una estona. Això sí, botigues de roba i records del lloc a cada entrada. Què més... ah, sí, s'hi menja prou bé, a preus raonables. Molt interessant agafar un cotxe (millor que un bus), anar a l'espectacular gruta de Neptú, i agafar la carretera que porta al sud vorejant la costa fins a Bosa, per gaudir d'unes magnífiques vistes, bàsicament degut a que el bosc de matoll mediterrani arriba pràcticament fins la mar, a través de les roques de la arisca costa de l'Oest de Sardenya. Si et ve de gust, trobaràs algunes fotos de l'escapada aquí .

The Three Rules of epidemics (The Tipping Point, Capítol II)

Gladwell distingeix 3 regles, the three rules of Tipping Points, i valen per qualsevol epidèmia, és a dir, pràcticament qualsevol cosa que comenci i creixi a base de la propagació de la interacció, sigui el que sigui l'objecte, sigui quina sigui la interacció (comunicació) i que porti a una conseqüencia determinada, moltes vegades irreversible.

Abans d'entrar en l'enumeració de les 3 regles, se m'acut que la idea de Gladwell d'expansió de l'epidèmia té molt a veure, potser, amb les equacions model de la teora cinètica de gasos, en el que el Tipping Point, en el model de Gladwell, equivaldria a l'extrem relatiu de l'exponencial (matemàticament, el valor de igualar a zero la primera derivada i resoldre l'equació), és a dir, a partir d'aquell punt la corva de la cinètica de l'expansió es llegeix com a exponencial.

Segur que l'objectiu de Gladwell en The Tipping Point, però, no és exposar un model cinètic d'expansió de la comunicació, sinó determinar els aspectes que porten a que aquesta expansió assoleix un punt sense retorn.

L'expansió de què? D'una idea, una notícia, una moda, un estil, una teoria, un rumor, un costum... el que vulguis que pugui comunicar-se.

The 3 rules:

1. The Law of the Few
2. The Stickiness Factor
3. The Power of the Context

The Law of the Few says that there are exceptional people out there who are capable of starting epidemics. These people are critical on spreading information.

The Stickiness Factor says that there is a simple way to package information that, under the right circumstances, can make it irresistible. The concept of stickiness suggest that in order to be capable of sparking epidemics, ideas have to be memorable and move us to action.

The Power of the context is no less important: Epidemics are sensitives to the conditions and circumstances of the times and places in which they occur.

És a dir, és una teoria a 3 nivells: el primer és el comunicador, el segon la informació (i el seu envolcall), la tercera fa referència a l'entorn.

The Tipping Point

Aquest és el primer capítol d'una sèrie de reflexions a partir de la lectura del llibre The Tipping Point, d'en Malcom Gladwell. Essencialment és un llibre sobre aspectes relatius a la comunicació, però no exclusivament: És un d'aquells entrepans en els que has de buscar el pa entre el formatge.

El Tipping Point és aquell moment, en una epidèmia, a partir del qual s'accelera la seva expansió, el número d'afectats creix moltíssim, la progressió de l'expansió passa a ser d'aritmètica (boca a boca si parlem de comunicació), a geomètrica (els catalitzadors de la comunicació es multipliquen).

El pimer mos, més que res per anar fent camí:

Tenim tendència a pensar que compartim actituts amb aquelles persones que ens cauen bé i que acaben essent els nostres amics. Però tot i que és cert que ens cau bé la gent amb la que compartim actituts, gairebé per ressonància de semblances, compartim més amb aquells que ténen les nostres mateixes aficions - no necessàriament les nostres mateixes actituts vitals. Així, estadísticament almenys, acabem essent amics perquè compartim més temps, un temps que, ademés, és de qualitat per nosaltres, i això ja ens fa sentir bé amb ells. Independent de la ressonància en les actituts vitals.

Com és la comunicació en aquest entorn, sempre sorollós? Quines regles la regeixen? Què és el que fa que un misatge cobri significat, que es recordi en el temps, o que provoqui canvis en allau? Quines accions, formes de comunicar i habilitats, característiques i actituds governen aquell punt en que una idea sobre passa un límit numèric i es converteix en una tendència, una moda, un estil a seguir?
Aquest punt és el Tipping Point, l'objecte de la comunicació l'epidèmia, i les lleis que les governen... en el proper capítol.