3M, Kora: Ballaké Sissoko . Llaüt: Driss El Maloumi. Valiha: Rajery

3M (standing for three musicians from Mali, Morocco and Madagascar) brinden un espectacle musical de primeríssim nivell, com correspon a primeres espases del llaüt, la kora i la Valiha, 3 instruments de corda de tradició molt diferent, que intenten fer dialogar sobre els escenaris. Si teniu la possibilitat de veure'ls, i la sensibilitat de gaudir de la qualitat musical, més enllà de fronteres i gèneres, disfrutareu com camells...

El somni de Ziryab

.
La història comença a Bagdad, fa 1200 anys, quan un estudiant de música allarga el màstil del llaüd i li posa una corda addicional. I continua quan, després de l'èxit de les seves cançons, es veu obligat a fugir pel nord d'Àfrica, recollint les influències de la cultura nord-africana, i acabant al califat de la Còrdova andalusí, en un moment d'esplendor d'Al-andalus. Aquest músic, Ziryab, conformaria el que amb el pas dels segles i les influències, especialment la dels nòmades Rom, conforaria l'arrel del flamenco.

Un magnífic espectacle per a tots els públics, també pels més exigents, súper-didàctic i plantejat des de la qualitat en totes les facetes com a premisa.

David Planas, actor; Mónica Cano, dansa; Ivan Elías Góngora, dansa; Riadh Abdel Alí, percussió; Alba Carmona, cante; David Coll, guitarra; Dramatúrgia i direcció: Martí Torras Mayneris Coreografia: Mónica Cano & Ivan Elías Música: David Coll Bailador

Arcángel al cante, Cano al toque

.
Sempre en els concerts de cante i toque la posada d'escena és mínimal: dues cadires esperen buides a que el públic segui i s'apagui la llum. Sota la llum del focus apareixen un home o una dona (cantaor o cantaora), amb les mans despullades i amb un somriure com a única eina, i un home (no he vist encara guitarristes femenines de primer nivell en el flamenco), amb la guitarra a la mà. I n'hi ha de sobres, si la veu tè tonalitats, si el guitarrista sap fer anar l'eina, si són capaços de mantenir el diàleg. El concert d'ahir va ser una exhibició.

Una exhibició de diàleg d'emocions. Moltes vegades, la posada en escena és austera també en això: tant el cantaor com el tocaor prenen un posat seriós, molt pendents d'aplicar el seu art al mínim detall, sabent que el material amb el que tracten és tan fràgil que qualsevol detall li pren valor. Escena austera, impregnada d'una individualitat que dóna l'autoconeixença a través de les emocions vistes des del desgarrament. Es recita l'emoció, el sentiment, i se li dona textura a través de les cordes (vocals o de guitarra), però la imatge que es transmet és estoica i severa, seriosa i austera, del que sap que transmet un art que el posseeix i que el rebassa, del que expressa emocions que el trascendeixen i l'eclipsen.

De l'Arcángel diuen que serà un dels grans cantaors, i m'ho crec. La veu és bastant aguda, però té moltes tonalitats, s'allarga molt i li treu rendiment. Bon llenguatge corporal i presència, ocupa molt escenari. L'acompanyava en Cano a la flamenca, un excel·lent guitarrista amb qui semblava entendre's bastant bé. Excel·lent concert, ressalto els fandangos de Huelva que van deixar pel final, però totes les peces van ser brillants.

http://www.youtube.com/watch?v=vc4AhlYOtBM&feature=related

Ensemble Rezvan - música clàssica persa

De l'Iran, Pèrsia. Delirant, de deliri. Durant més d'una hora aquest grapat d'excel·lents músics han fet vibrar l'auditori amb una expressió sonora d'una bellesa exquisida. Un concert espectacular per la riquesa i profunditat de les emocions que han estat capaços de generar.

Pasto la sinopsi d'en Miquel Cuenca, que em sembla molt encertada. Si teniu la oportunitat de gaudir d'una estona d'aquests mestres, és una temps molt ben invertit - sempre és bona inversió deixar-se acaronar els sentits per la bellesa, i aquesta n'és una expressió musical d'altíssm nivell.

Tar, setar i direcció: Hamid Khabazi. Veu: Maliheh Moradi. Kemantxe: Saamer Habibi. Llaüt: Said Nayeb Mohammadi. Tombak: Massud Naderi. Daf: Mohammad Jaberi.

Rezvan, així anomenen els perses al porter del paradís que els àrabs coneixen com Riduan. I del paradís alguna cosa en deu saber aquest poble que, sense anar més lluny, ens va donar la paraula per anomenar-lo, ja que “paradís” prové del persa antic paradaeza (jardí). Amb el nom d’aquest personatge mitològic s’ha batejat un grup que reuneix alguns dels millors músics iranians de les darreres generacions, l’Ensemble Rezvan.
Dirigit pel mestre Hamid Khabazi, un dels grans solistes i renovadors de la música persa, el conjunt compta també amb una de les veus femenines més prometedores, Maliheh Moradi. Aquesta vocalista només pot cantar com a solista fora del seu país, ja que a l’Iran imperen una sèrie de normes que limiten la presència de les dones en la vida musical. A Moradi l’acompanya un grup d’excel·lents instrumentistes en el qual la percussió està molt ben representada amb dos membres d’Iran Drums, el grup que l’any passat va fascinar al públic de Banyoles

He visto caballos, Mal Pelo

A ti te dira que sí, a la vida que nos ha tocado vivir le digo que no.

Una bona performance dels Mal Pelo. A mesura que passava l'estona, ja després de l'espectacle, mentre sopava comentant amb un amic la performance, se'ns han anat revel·lant detalls que només havíem intuït durant la representació. És una bona performance, que va reverberant, com el bon vi, una bona estona després d'haverla vist. És una història trista, però descrita des d'una alçada moral important. És una obra de concepció arriscada, que sap a quin públic va a buscar. És una obra complexa, dura i crua, que plasma sobre l'escenari, en una bona amalgama de paraules i dansa, l'autenticitat de les emocions.

S'estimen, estan separats - la separació pot ser física, intelectual, social o de circumstància diversa, potser per un d'ells no és el moment adequat i això crea un abisme, o potser ell està a la presò, i ella a 200 o 2000 km al nord - i no hi ha possibilitat de trobar-se, o el retrobament seria nefast, o simplement absurd. Mirar-se un mateix i a l'altra en aquesta circumstància és dur però autèntic, real i punyent. Mal Pelo ens convida a fer-ho a través de la dansa i uns diàlegs breus carregats de significat. M'ha agradat molt.

O Fado

Fado, en portugués, significa Destí. També és el gènere musical lisboeta per excel·lència, poemes cantats que parlen de soledat, desamor i absència sentida. La Mariza és una de les veus més significades del Fado actual, i ha fet un concert molt notable a l'Auditori de Girona. Més que una crítica del concert, avui em ve més de gust escriure des de dins mateix d'O Fado.

La lluna s'arrodoneix, en retirarse el darrer núvol,
vestigi cínic de la darrera i definitiva tempesta.

La nit s'obre,
potent i freda,
arisca i lúcida,
vestida de guitarra i fado.

Sóna el Fa en menor, forçadament desafinat
- sempre el darrer compàs semblarà impossible -,
de cordes trepitjades sobre l'acantilat de la circumstància,

roca granítica,
on l'equilibri de les emocions és un vestigi fòssil
de temps millors,
potser anyorats, o imaginats en l'enyorament,
potser només inventats,
desde la confusió cromàtica d'una llum
més brillant que la d'avui.

Circumstància, en tot cas, empesa,
amb conscient decisió,
al contracor del canvi d'hora dels rellotges,
en aquella frontera que marquen els dies,
l'assentar-se les emocions, o l'escurçament de les hores,

en les que el caminar cap a l'altra és ja cansat,
el somriure una utopia,
la comprensió més un esforç,
que una nova i recurrent oportunitat d'acostament.

Carta definitiva, jugada en baralla marcada,
sense sentit ja la pell i la olor,
reduïts a un mal regust, explicit,
del sempre inconvenient farol
d'as de cors, sobre taula foredada.

Origine, de Sidi Larbi Cherkaoui

Origine, el trailer.

Posa als quatre elements el títol que vulguis. Terra, Aigua, Aire i Foc. Nord, Sud, Est i Oest. Contes d'Islàndia, tecnologia japonesa, consumisme americà i sol africà. I dona'ls la forma de la finalitat - una nina de fusta, una maleta, un llaüd i una mirada comuna -, i posem per cas que aquesta finalitat sigui l'expressió de la diferència, amalgamada en gestos, en moviments frenètics, desesperació i pausa, mirada i tornar-hi.

I en un instant, una veu de dona escandinava s'entrellaça amb una veu de dóna àrab a ritme de percusió safardí. I uns ballarins dónen forma única a la diferència. Que siguin de races diferents, diferents els cabells, les pells, les formes, els llenguatges i els ritmes és només una circumstància. Com potser no és altra cosa que circumstància l'abisme que separa el passat del futur inmediat, sigui la mirada que ens atisba abans del somriure, l'ombra que dóna pas a la nova llum, o l'absència.

No és tan fàcil

No, no ho és. La Companyia Calandraca, d'Elx, ofereixen una representació dinàmica, viva i rica. No és tan fàcil, ni tan habitual trobar-ho. No, no ho és. L'obra m'ha encantat. Com dir-li a la teva parella, amb la que fa 7 anys que convius, compartint hipoteca, projecte, festa, salut, riures i crisi que ja no vos continuar? No és tan fàcil. No, no ho és. Aquests nois ens presenten les moltes possibles estratègies en clau d'humor, diàlegs intel·ligents i sortides amb riure fàcil però gens barruer.

Concert per a flauta i piano, o el silenci del passeig després de ploure

Sobre un allegro de Jolivet, un duet per a flauta travessera i piano, Cristina Granero i Yuki Matsushima. La Cristina dibuixa rutes, la Yuki dibuixa el paisatge sobre la melodia, sense descans, en un periple nòmada de sensacions i notes, tonalitats i emocions.

El concert acaba entre els somriures que queden desprès de contemplar la bellesa i deixar-te innundar per ella, el moment del silenci en el passejar pel carrer humit desprès de dos dies de pluja intensa.

Què hi deu haver al final d'aquest carrer? Caminem uns metres més, suspenent en l'aire encara humit una resposta ja sabuda. Al final d'una carretera sempre hi he trobat el començament d'una altra.

L'home, la bèstia i la virtut

Pirandello proposa un joc a tres bandes, un triangle inteligent de costats desiguals en el que conflueixen tres cosmovisions. (1) La del protagonista principal, un home amb personalitat envolvent, que mira d'alinear, en un determinat ordre moral, la seva circumstància i la dels involucrats en l'acció. (2) La seva amant, una personalitat apagada i que es deixa fer, de vegades desesperadament sumisa a la circumstància, i (3) el seu marit, un home aparentment més primitiu, menys habituat al compartir social de la diversitat, poc respectuós en el seu tracte, una propietat que probablement hereda d'un exacerbat individualisme. Un home de tracte directe i difícil de influir.

Aquesta és la paleta del pintor, a partir d'aquests retrats psicològics bàsics Pirandello juga, construeix una fàbula, allagant l'ombra de les tres personalitats. Còmicament, com si no - us imagineu com ens veuríem a nosaltres mateixos vistos desde fora, sabem el que només nosaltres sabem? no ens mentiríem? no buscaríem excuses davant nosaltres mateixos per exculpar-nos d'un determinat comportament? I és que Hipocrités, en grec, es pot traduir com a comediant, el que menteix durant un periode per fer veure no allò que no és, sinó allò que és però amb la distorsió justa, ponderada, per tal de que sembli una altra cosa.

L'actuació per moments excel·lent. El decorat em va agradar, el tempo correcte. Trobo pobre el comentari del Director (Pep Pla) que es llegeix en el tríptic.

David Cortés Quintet - Anillo de Corales

L'espetec de la llenya seca en trencar-se contra el silenci,
Nit de lluna plena seguint un dia que venia amb gana.

Mueve una guitarra por soleá, la noche, y unas palmas, el viento,
y el violín, la luna, y un cajón, y otro, la tierra que tiembla.

Miren les voluntats l'espai obert, les hores, els amors. El camí.
El sò orgànic, carícia de pell suau, mirada enamorada. L'actitut.
Jíbaro, bes de temps entre dues notes, ritme i compàs. La dansa.

Mur, Thomas Noone Dance

Mur (segons el diccionari de l'Institut D'Estudis Catalans): Paret gruixuda que suporta el pes d'un edifici o que en limita verticalment l'anterior. Part inferior d'una capa en el seu estat originari.

Però el llenguatge verbal és tan limitat... La definició dels sis ballarins de la Thomas Noone Dance aconsegueix dibuxar-ne'n matisos de gran plasticitat. Si un dels objectius d'un determinat tipus de dansa contemporània és el de dibuixar emocions sobre l'escenari, expressar-les, fer-les precipitar en una coreografia, aquests nois i noies ho fan amb una harmonicitat de gran bellesa. I no només perquè ballen bé.

Aquestes serie possible definicions dels seus murs: Mur és allà on recolzes el cos quan la cara està prop del terra, o massa prop; Mur és aquell espai on reposes per mirar amb perspectiva; Mur és aquella barrera que t'impedeix guanyar temps als teus anhels; Mur és la frontera on balles la teva dansa, sempre mirant de quan i com pots sobrepassar-la; Mur és el desig d'avançar, el límit que et pot permetre jugar la moneda de l'aprenentatge o del dolor... Mur, és, al capdavall, una oportunitat.

El Mur de Thomas Noone Dance encadena diàlegs de cossos i músiques en una coreografia intel·ligent, l'execució brillant, per moments, en la cerca de diàlegs de llums, epidermis, sensacions, neguits i anhels. Tota una simbologia de la cerca fronterera, aquella que es situa al mig de qualsevol límit amb l'únic condicionant que sigui vital, que pagui la pena viure'l.

Tomatito en concert

El Flamenco és una forma de comunicació essencialment orgànica. I en aquest univers, en Tomatito és un excel·lent conversador, un dels millors, un dominador absolut de la retòrica, del ritme i la cadència de les frases, un perfecte gestor de cada dosi de informació a partir del llenguatge de la guitarra, un integrador de tendències. Un mestre de mestres.

Però la major part de la comunicació que s'estableix en una coversa és no verbal. Somriures, gestos, mirades. Formes de vestir, pentinat, olor. Per això, quan el ballarí entra en escena, la guitarra assumeix el paper d'acompanyant, i el major pes de la comunicació la porta el cos en moviment, l'expressivitat aèria de les mans contra la llum del focus, la possició del cos perseguint la plasticitat d'aquell acord impossible de mimetitzar. Orgànic, un riu de vida. A força de cops, a força d'amor a la ràbia, d'amor al sentiment que no sap expressar-se i que, hedònicament, estúpidament, potser, acaba usurpant el lloc emocional que correspondria per llei natural a qui anava dirigit.

Després del concert, als lavabos, vaig notar que tots premíem els percusors per fer correr l'aigua amb més força, amb un cop sec, gairebé violent. Tots amb més pressa de l'habitual per sortir d'aquell espai en penombra: clàrament, la vida era fora, esperant ser guanyada.

Boris Godunov - La Fura dels Baus

Un joven da una patada a una lata vacía que encuentra en la acera, estamos en pleno agosto, son las 3 de la tarde y sólo hay lagartijas y sed. Las manos en los bolsillos, la mirada en la punta de las zapatillas deportivas y una rabia inagotable. Hay que hacer algo, hay que hacer algo necesariamente. Vive con sus padres, 25, menos de mil euros al mes y una tele que le cuenta todo lo que se pierde por no ser guapo, rico o tener una buena voz o un mejor sentido de la oportunidad.

No, esta no es la historia, aunque bien podría serlo. La rabia, la necesidad de cambiar algo, ni que sea apalancando esa necesidad con violencia, es una de las ideas que traslada la obra de la Fura. Y del clásico de Alexander Pushkin de quién toma el nombre.

En la obra de Pushkin un chaval inicia una revolución, a fuerza de corage, de rabia, de sentimiento. En la obra de la Fura un grupo armado toma el teatro lleno de gente, con la intención de utilizarlo políticamente por la causa. La causa. Eso es lo único que le falta al chaval que da la patada a la lata imaginada esa igualmente virtualizada tarde de agosto. O no, veo búsquedas de ideologías, en la calle, veo respuestas a veces violentas, a preguntas mal formuladas o planteadas con la óptica en posición obtusa. La causa vertebra, la causa pondera, también, levemente, lo necesario para que esa rabia pueda surgir. La causa cataliza y une, agrupa y suma. La causa no es, en ambos Boris Gudonov, un fin, en si mismo, sinó el mecanismo, el espacio mental de aglutinación, la vía por la que los personajes pueden dar salida a esa rabia. La causa no importa, es la expresión de esa rabia lo que realmente está ahí, lo humano detrás de cualquier revolución, cualquier terrorismo, cualquier acto vandálico o cualquier contraargumentación, también la intelectual.

En lo plástico, la Fura dels Baus consiguen pluridimensionar el espacio a la vez que argumentar con cierta profundidad. Una muy buena obra en todos los aspectos.

Variacions Al·leluia - Lanònima Imperial

És una mescla entre dansa i performance (amanit amb la suggerent guitarra de Murfila), un intent de comunicació més enllà de les limitacions de l'espai dels cossos, potser més enllà de la normalitat quotidiana. Cerca un llenguatge propi, no s'està d'aquell punt de transgressió que, de manera natural, surgeix de l'autenticitat de qui necessita genuinament expressar i, simplement, ho fa, buscant aquella estètica que s'escau amb aquesta necessitat. I en aquest cas l'estètica és un tot. Destil·len les influènices del tecno-cinema mesclat amb pastures més orgàniques que em fan recordar un cop més que sí, som humans i patim els mateixos mals, encara compartim això: amors, frustracions, desitjos, relliscades, anhels i malabarismes del dia a dia que ens transformen a cada moment i configuren el nostre camí vital. Ténen penjat aquest video al youtube

Nebbia

Nebbia tanca La trilogia del cel de l'exitosa amalgama entre Circ Éloize i Daniele Finzi Pasca (les dues parts prèvies son Nomade i Pluja, que no he vist). Nebbia és un espectacle que mescla números de circ (trapeci, contorsions, equilibris...), amb dansa, música i no absent d'argument teatral. La mescla té el seu encant, especialment degut a que l'amalgama de disciplines artistiques es lliguen a través d'un argument oníric, sentimental, parc en paraules però emotiu - inevitablent s'ha de comparar amb Le cirque de Soleil, tot i que el format és més petit. Dues hores d'espectacle del tot aconsellable, una inversió en bellesa plàstica, sempre un bé escàs, si teniu l'oportunitat gaudiu-ne ara que volten Catalunya.

http://www.nebbia.ch/