El ADN recombinante en el mercado de gran consumo
A medida que la biotech aplicada avanza, el debate sobre la ética de la manipulación genética (MG) con fines de agricultura y ganadería cobra nuevas dimensiones. En la literatura parece haber dos grandes posiciones, los pro-MG y los anti-MG. Los argumentos que esgrimen los pro-MG son que los cereales pueden crecer más rápidamente, en menos tierra, menor uso de pesticidas y herbicidas, dando mejor respuesta al incremento de las necesidades de abastecimiento debido al crecimiento de población mundial que la agricultura tradicional, y con menor coste ambiental. También los animales de granja, podrían codificarse para dar respuesta a algunos de los problemas que derivan de la masificación de las granjas de cría intensiva. Son ventajas indiscutibles, y otras ventajas de la biotecnológia aplicada van apareciendo periódicamente.
Entre los detractores se alude a potenciales riesgos, como que pueden tener un efecto a nivel de alergias, su valor nutricional puede haber sido alterado y puede contribuir a extender una mayor resistencia al efecto de los antibióticos. También existe la preocupación de que plantas GM puedan transmitir su ADN a plantas naturales, lo que supondría una potencial amenaza para la biodiversidad con imbrincadas ramificaciones. Algunos argumentan que el hambre del planeta se ha de combatir con acciones socio-políticas más que introduciendo transgénicos.
Para referencias científicas pincha aquí.
En resumen, hay literatura que argumenta con datos tanto a favor como en contra, lo que no es extraño en discusiones científicas todavía no maduras. Pero, debe ser el uso de OMGs (organismos modificados genéticamente o transgénicos) un tema de ética o una simple cuestión de decisión a nivel técnico? (es decir, una simplificación a un análisis de riesgo contrastando datos a favor y datos en contra como inputs, dejando de lado aspectos ético-sociales).
La vertiente ético-social del cambio tecnológico: la propiedad intelectual
Un análisis de riesgo clásico, es decir, la exposición de datos a favor y en contra, llevará a resultados sesgados, fundamentalmente por la insuficiencia de datos acumulados y porqué los aspectos ético-sociales tienen una gran dimensión. Lógicamente, la empresa biotech, puede argumentar que un análisis de riesgos debe realizarse en base a hechos, no valores, pero hay más aspectos en juego. De entrada, la vertiente social y de propiedad intelectual, que son inherentes a la propia naturaleza de los OMG, quedan difuminadas y fuera del análisis, resultando un análisis de riesgo simplemente parcial. El contexto importa. Importa, de entrada, porqué al variar las condiciones de cultivo o cría sustancialmente, no sólo modificas el fruto, sinó las condiciones de vida de las sociedades productoras. El contexto social se obvia, en cambio en el análisis de riesgo.
Y en segundo lugar - y el motivo último de este post - el ADN transgénico no es sólamente una entidad biológica. Es también el sujeto de un derecho de propiedad intelectual y, por tanto, se puede ejercer a través de éste concepto un control sobre sistemas y prácticas agrícolas. Esto ya está pasando de hace tiempo por la acción corporativa de determinadas empresas del sector, que acaban en la dependencia económica del agricultor a la empresa en cuestión, con lo que se crea un monopolio basado en la propiedad intelectual como valor explotable económicamente.
La propiedad intelectual es el valor de explotación, una explotación que funciona y se expande - pretende funcionar y expandirse - independientemente de la discusión científica e independientemente del riesgo calculado porqué, simplemente, no puede calcularse.
Las razones del propietario
La mayoría de veces el generador estricto de la propiedad intelectual no la comercializa ni la posee legalmente, sinó que es un inversor/propietario el que la explota y disfruta del resultado de su inversión económica mediante un dispositivo de defensa legal. El dispositivo de defensa legal (el tablero de juego empresarial que corresponda a cada área) propone un cierto número de años de explotación de una determinada propiedad intelectual que siempre termina venciendo, hecho que conlleva a una necesidad de innovación permanente a las empresas con capacidad de generar propiedad intelectual. Sin esta caducidad las empresas no necesitarian innovar ya que, en esta dimensión argumental, es la competencia por una cuota de mercado la que genera la mejora continua. Es la ley del mercado. Cerrando el círculo argumental, para el inversor, la generación de oportunidades de negocio de forma continua es el resultado de esa competencia, y la innovación surge de esa basculación de capital. Eso aplícalo a la recombinación genética, a los medicamentos, a la música, al cine, etc., cada uno de ellos con su propio tablero de juego.
Un manifiesto hacker
Para McKenzie Clark (Autor de Un manifiesto hacker) el hackeo es una nueva expresión (virtual) de lo real, hackear es liberar lo virtual en lo real ya que, para el hacker, lo real siempre lleva expresado un excedente de posibilidad, y eso sucede tanto en la física como en la sexualidad, en la biología como en la política, la informática, el arte o la filosofía. La naturaleza del hackeo consiste en descubrir libremente, inventar libremente, crear y producir libremente. La naturaleza del hackeo en sí no contempla explotar las abstracciones así producidas (...), de hecho, Es la información como propiedad lo que crea al hacker (...). Por su naturaleza misma, el acto de hackear sobrepasa los límites que impone la propiedad. Los nuevos hackeos desbancan a los anteriores y devalúan valor como propiedad. El hackeo toma información devaluada en exceso por la repetición en forma de comunicación y vuelve a producir nueva información partiendo de ella. El hacker está más interesado en la libre disponibilidad de la información que en derechos exclusivos (...) Los campos de investigación pertenecen a un orden de abstracción diferentes que los campos agrícolas. Mientras que la exclusividad de la propiedad puede ser necesaria con la tierra, no tiene ningún sentido en la ciencia, en el arte, la filosofía, el cine o la música.
Las sinergias de clases
La propia estructura del mercado occidental impone y alienta el hackeo. El hackeo en si no diferencia entre legalidad o ilegalidad, el hackeo es una necesidad que sólo depende de la información disponible y de la capacidad del individuo o grupo para jugar con ella, siendo el tablero de juego legal sólamente un factor externo más, no un elemento que lo haga cambiar de actitud al hacker, al contrario, el tablero también es hackeable. Esa generación de nueva información, esa segunda naturaleza creada a partir de la primera, es igualmente ética, caiga o no dentro o fuera del tablero legal que le corresponda. Simplemente, el capital aprovechará la oportunidad de mercado que sobrevenga de esa nueva naturaleza generada, una realidad que cristalice de esa virtualidad. Un nuevo tablero se adaptará mediante la basculación del capital.
Los argumentos del propietario y los del hacker se complementan en la aceleración de la evolución del mercado y la tecnología, funcionan como un equipo para la generación de nuevas posibilidades de mercado, aunque solamente hasta que la nueva naturaleza haya cristalizado en forma de valor comercial. En ese momento el propietario para el reloj y establece el tablero: análisis de riesgo en forma de datos - forzosamente sesgados si se acaba de generar una naturaleza compleja, como pueda ser un organismo genéticamente modificado-. El hacker también sigue su instinto y hackea la información nuevamente, buscando una nueva dimensión libre que, en su momento, tal vez podrá ser explotada en otra dimensión.
Showing posts with label The Extra Mile (Never Crowded). Show all posts
Showing posts with label The Extra Mile (Never Crowded). Show all posts
Wednesday, 9 April 2008
Sunday, 23 March 2008
La Xina i el Tibet, el conflicte en perspectiva
(Per informació actualitzada, podeu consultar la www de Radio Free Asia: http://www.rfa.org/english/ )
El conflicte entre la Xina i les regions del Tibet posa a primera pàgina dels medis informatius occidentals les diferències culturals entre aquests dos pobles. Però també altres aspectes, com ara que la tradició pacifista tibetana està deixant de ser-ho en les noves generacions, i que la Xina actual, potser no és tan monocromàtica, ètnicament i cultural, com alguns podíem haver pensat que era, desde la nostra visió naïf occidentalitzada. Personalment, he cregut necessari profunditzar, ja no només en el conflicte actual, sinó en la idiosincràcia de la societat xinesa, per entendre una mica millor qui són els xinesos, quin paper juguen i quin han de jugar, no només en la evident partida econòmica, sinó també en la social i política. De vegades, la informació que ens arriba dels medis és parcial, o enfocada. En aquest cas i en les darreres setmanes i dies, els medis i molts individus, començant per Björk, s'han possicionat en contra del govern xinès, fonamentalment basant-se en l'argument de l'insuficient respecte pels drets humans. Procurant no caure en la temptació facilona de dividir les parts en conflicte entre bons i dolents que, de vegades, potser no és més que una excusa per no haver de profunditzar, o exercir la sempre fatigosa tasca de mirar d'entendre i situar en perspectiva. La realitat dels conflictes acostuma a ser més complexa, normalment permet ser observada a més d'un nivell i, inevitablement, està envoltada de circumstàncies històriques i d'una particular situació socio-econòmica.
La Xina Han
La cinquena part de la població mundial viu a Xina. Si pensem únicament en xifres, hi hauria d'haver més diferències entre xinesos que entre europeus, o entre xinesos i africans. En canvi no sembla ser així, en general tenim la visió d'una Xina monocultural. Probablement aquesta idea està lluny de la realitat, a la vista dels darrers aconteixements al Tibet. O potser no tant.
Els xinesos Han són el 90% de la població del país, el 10% restant se'l reparteixen una cinquantena de minories étniques i/o culturals més o menys diferenciades. Un 90% d'un únic grup cultural és molt per un estat en el que viu una cinquena part de la població mundial. Al contrari, el 90% de tanta gent em sembla un d'una monotonia aplastant, una monotonia de la igualtat que ha hagut de pesar enormement en la conformació de la seva cultura envers el respecte polític de les minories restants.
Però una extensió tan enorme d'espai porta les seves diferències socio-econòmiques fins i tot dins la mateixa 'ètnia' o grup cultural. Les terres del nord són terres d'agricultura de secà (cereals), mentres que històricament el sud és de regadiu (arròs). El Nord aporta històricament el sentit d'estat, molts líders. El Sud té una mentalitat més oberta al comerç, és més ric i la seva gent és també més sensual i oberta, també són més clánics.
Però si històricament la diferència socioeconómica es vertebrava a partir d'un eix que dividia e país entre el sud i el nord, ja no és així. Els grans desequilibris socials i econòmics s'aprecien afegint-hi la dimensió est-oest. De fet, l'est és la Xina púrament Han, la més densament poblada i lque històricamen es correspon a la Xina imperial - fins al final de la Dinastia Ming (1644). És en l'oest on hi ha els altres grups ètnics (mongols, hui i tibetans, per citar-ne'n alguns), convivint amb religions com l'islam (túrquics) o el budísme lamaístic (tibetans). Aquesta Xina és molt més àrida, i aquests territoris no es va anar annexant a la Xina fins el final de la Dinastia Qing, sobretot en el s.XVIII.
Per tant hi ha una certa diversitat, sobretot a mesura que ens allunyem de la part oriental, la zona més Han. Però la República Popular Xinesa (RPX), és un estat plènament Han, un estat entès de manera que s'ha permès la incorporació de altres ètnies a la fortalesa de l'estat xinès, amb certa behemència, i amb la condició inherent de la seva conversió a l'estat xinès Han. De fet, en la monolítica RPX, la diferència s'ha vist sempre com quelcom peioratiu, més una font de problemes que quelcom enriquidor. És la cultura Han.
La Xina en la perspectiva social
Xina ha viscut, està vivint, una autèntica revolució. Del sud-est cap al nord i nord-oest ha anat avançant una marea de modernitat en forma de bens de consum, obertura a nous mercats i noves inversions. Això no ha arribat, encara, al nord i nord-oest, i les diferències de possibilitats entre els dos extrems de la RPX són abismals. És un excel·lent caldo de cultiu per l'inconformisme social. Per fer-nos una idea, actualment només el 20% de la població xinesa disfruta d'aquell nivell de vida mínim a partir del qual a Europa es van poder assentar les democràcies. Algunes dades més: tot i tenir el 20% de la població mundial, la inversió xinesa en eduació és de l'1%, només el 5% té educació superior (quatre vegades menys que a Europa), i el 80% del gasto públic es concentra en les grans ciutats (normalment en l'est i sud-est). Només el 25% de la població té algún tipus de seguro mèdic, i en les zones rurals la xifra baixa al 10%. Hi ha moltes zones on no hi ha accés a aigua potable, i 130.000 casos d'hepatitis B.
Mirem encara més aprop aquesta superpotència emergent? Al 2020 la força de treball xinesa serà de 900 milions de persones, 300 milions més que la resta del món desenvolupat junts. Aquesta és la seva força, i ho aprofiten: al ritme actual de creixement la població xinesa toparà amb les limitacions de recursos de l'habitat al 2043, on seran 1.550 milions. Però no tindràn recursos, ni medi ambient per respectar. Ademés, pel 2050 ja serà una població bastant envellida: el 27% tindràn més de 60 anys. Així, els líders de la RPX ténen un marc temporal de treball limitat per aconseguir paliar les diferències socials entre les zones del país en un entorn de bonança econòmica sostenible més enllà d'uns anys bons. I, segons sembla, no hi ha cap plà, cap model d'estat a mig i llarg termini. Aquesta és la gran contradicció xinesa. I defineix perfectament la filosofia dels seus dirigents: improvitzar sobre resultats a curt termini. Els xinesos estan acostumats a sobreviure de la improvització. Més dades: amb el 6% de la terra cultivable donen de menjar el 22% de la població.
Lògicament aquesta filosofia comporta preguntes i pors a occident, sobretot quan un pensa en la dependència energètica i en la competència de recursos. De moment, encara, ja que el creixement de l'economia xinesa es sustenta en el carbó com a font energètica (més contaminant, però perment que continuem pagant la gasolina a preus encara assumibles, tot i que cada cop menys). Un altre equilibri de malabarista del govern xinès.
La situació és de película (de por): milions de persones, un territori inmens, vivint una mena de revolució industrial tardana que provoca desplaçaments massius, desequilibris socials extrems i situacions personals desesperades. El gran diferencial de possibilitats dels habitants del sud-est i els del nord i nord-oest és brutal, ara mateix, i una gran força de treball es desplaça cap allà on pot guanyar-se millor la vida, el sud-est. Al mateix temps, les empreses cada vegada han d'allunyar-se més del sud-est per continuar essent competitius en costos (l'avantatge competitiu en el que la Xina apalanca el seu creixement és aquest), ja que els drets dels treballadors al sud-est (i per tant el seu cost) incrementa a números més grans que l'increment de l'avantatge. La situació és socialment caòtica, i aquest caos és un caldo de cultiu per potencials revoltes que, el govern xinès no es pot permetre, i menys encara ara, que han d'acollir els jocs olímpics. El cel del govern i la policia és tal que estan detenint a potencials activistes, acusant-los d'incitament de subversió a l'estat, com és el cas d'en Hu Jia, el cas que està esdevenint paradigmàtic i abanderat d'aquest comportament del govern xinès. (Podeu serguir-ne els detalls a la web del Human Rights Watch, http://www.hrw.org/)
El Tibet
L'alçada mitjana del tibet és de 4.900 m sobre el nivell del mar, i es va proclamar independent de Xina al 1911, en el final de la dinastia Qing. Al 1951, torna a formar part de la Xina, que mai havia renunciat a la seva sobirania. Al 1959 hi va haver un intent de revolta dels tibetans envers el govern xinès, que no va reeixir: els tibetans són un poble estigmatitzat per una diferenciació ètnica pròpia amb un fort sentiment de necessitat d'alliberació. Ara mateix hi ha una gran mescla ètnica en la zona, tot i que la proporció de tibetans, xinesos Han i musulmans Hui és molt variable interessadament en funció de les fonts. Però el conflicte és complex: el propi Dalai Lama deixava clar que no és un problema de soberania: "El Tibet vol major autonomia, no pas la independència".
Xizang-2008
El dia 10 de març (en el 49è aniversari de la derrota dels tibetans en el seu intent d'emancipar-se de Xina), a tot Xizang (la regió autònoma del Tíbet amb soberania xinesa), hi van haver manifestacions i protestes en contra del govern xinès que van anar "in-crescendo" fins a convertir-se en les majors protestes contra el govern xinès en 20 anys. Un govern que, per altra banda, és peculiar en la seva gestió de la crisi: No ha permès l'entrada de periodistes occidentals a la zona de conflicte, amb alguna honrosa excepció.
Però perquè ara? Què és el que ha dut a la gent Xizang a movilitzar-se d'aquesta manera? Sembla que la revolta s'alimenta de motius de diferenciació ètnica. Gairebé mig segle d'ocupació ha dut molta inmigració, especialment en els darrers anys, fent que hi hagi una mescla ètnica important. Estic segur que la component ètnica hi és, però no he vist cap conflicte en que no hi hagi alguna raó de tipus econòmic o de benestar social al darrera. Normalment, la diferenciació ètnica és l'excusa, mentres que la component socio-econòmica la causa darrera. Aquest conflicte no n'és una excepció: tot i que la població a Lhasa (la capital) ha crescut fonamentalment degut a la inmigració, ètnies Han i Hui fonamentalment, i que aquests han posat petits negocis que en molts casos han fructificat, la inflació està disparada, fent que molta gent no arribi a final de mes ni per comprar aliments bàsics. És un efecte indirecte de la desigualtat socio-econòmica entre el sud-est xinès i les províncies del nord i nord-est. Un efecte secundari del creixement, ràpid i dessequilibrat en el territori, en aquest cas súper-amplificat per la velocitat del creixement, la magnitut de territori i la diferència socio-econòmica entre les diferents zones.
Els drets humans
És evident, a la vista de la informació disponible - només cal fer un cop d'ull a la web de la Human Rights Watch - que els medis de la policia són força contundents i fora de lloc pels esquemes occidentals. Possiblement, el propi concepte de drets humans deu ser diferent, allà, ara mateix.
És per això que les pressions internacionals, tant de països com de particulars, hi han de ser, ja que no poden deixar de ser observades pel govern xinès. I menys a mesos vista els JJOO, on veurem no només l'espectacle de l'atletisme per països (que per cert, es planteja encara com un simulador de combat, ja que es defensa una bandera, més que no pas una festa de l'esport), sinó que s'avaluarà sense màscares la capacitat del govern xinès per muntar un event d'aquest estil, no només en la part organitzativa, sinó també en la component de la cohesió social que un event d'aquesta magnitut reclama.
Per la coiuntura actual, que el conflicte hagi esclatat ara pot ser una oportunitat molt bona per resoldre el conflicte sobiranista amb el mínim vessament de sang, o bé un altre malsón més a seguir per tots aquells que escollim no girar els ulls al que passa.
El conflicte entre la Xina i les regions del Tibet posa a primera pàgina dels medis informatius occidentals les diferències culturals entre aquests dos pobles. Però també altres aspectes, com ara que la tradició pacifista tibetana està deixant de ser-ho en les noves generacions, i que la Xina actual, potser no és tan monocromàtica, ètnicament i cultural, com alguns podíem haver pensat que era, desde la nostra visió naïf occidentalitzada. Personalment, he cregut necessari profunditzar, ja no només en el conflicte actual, sinó en la idiosincràcia de la societat xinesa, per entendre una mica millor qui són els xinesos, quin paper juguen i quin han de jugar, no només en la evident partida econòmica, sinó també en la social i política. De vegades, la informació que ens arriba dels medis és parcial, o enfocada. En aquest cas i en les darreres setmanes i dies, els medis i molts individus, començant per Björk, s'han possicionat en contra del govern xinès, fonamentalment basant-se en l'argument de l'insuficient respecte pels drets humans. Procurant no caure en la temptació facilona de dividir les parts en conflicte entre bons i dolents que, de vegades, potser no és més que una excusa per no haver de profunditzar, o exercir la sempre fatigosa tasca de mirar d'entendre i situar en perspectiva. La realitat dels conflictes acostuma a ser més complexa, normalment permet ser observada a més d'un nivell i, inevitablement, està envoltada de circumstàncies històriques i d'una particular situació socio-econòmica.
La Xina Han
La cinquena part de la població mundial viu a Xina. Si pensem únicament en xifres, hi hauria d'haver més diferències entre xinesos que entre europeus, o entre xinesos i africans. En canvi no sembla ser així, en general tenim la visió d'una Xina monocultural. Probablement aquesta idea està lluny de la realitat, a la vista dels darrers aconteixements al Tibet. O potser no tant.
Els xinesos Han són el 90% de la població del país, el 10% restant se'l reparteixen una cinquantena de minories étniques i/o culturals més o menys diferenciades. Un 90% d'un únic grup cultural és molt per un estat en el que viu una cinquena part de la població mundial. Al contrari, el 90% de tanta gent em sembla un d'una monotonia aplastant, una monotonia de la igualtat que ha hagut de pesar enormement en la conformació de la seva cultura envers el respecte polític de les minories restants.
Però una extensió tan enorme d'espai porta les seves diferències socio-econòmiques fins i tot dins la mateixa 'ètnia' o grup cultural. Les terres del nord són terres d'agricultura de secà (cereals), mentres que històricament el sud és de regadiu (arròs). El Nord aporta històricament el sentit d'estat, molts líders. El Sud té una mentalitat més oberta al comerç, és més ric i la seva gent és també més sensual i oberta, també són més clánics.
Però si històricament la diferència socioeconómica es vertebrava a partir d'un eix que dividia e país entre el sud i el nord, ja no és així. Els grans desequilibris socials i econòmics s'aprecien afegint-hi la dimensió est-oest. De fet, l'est és la Xina púrament Han, la més densament poblada i lque històricamen es correspon a la Xina imperial - fins al final de la Dinastia Ming (1644). És en l'oest on hi ha els altres grups ètnics (mongols, hui i tibetans, per citar-ne'n alguns), convivint amb religions com l'islam (túrquics) o el budísme lamaístic (tibetans). Aquesta Xina és molt més àrida, i aquests territoris no es va anar annexant a la Xina fins el final de la Dinastia Qing, sobretot en el s.XVIII.
Per tant hi ha una certa diversitat, sobretot a mesura que ens allunyem de la part oriental, la zona més Han. Però la República Popular Xinesa (RPX), és un estat plènament Han, un estat entès de manera que s'ha permès la incorporació de altres ètnies a la fortalesa de l'estat xinès, amb certa behemència, i amb la condició inherent de la seva conversió a l'estat xinès Han. De fet, en la monolítica RPX, la diferència s'ha vist sempre com quelcom peioratiu, més una font de problemes que quelcom enriquidor. És la cultura Han.
La Xina en la perspectiva social
Xina ha viscut, està vivint, una autèntica revolució. Del sud-est cap al nord i nord-oest ha anat avançant una marea de modernitat en forma de bens de consum, obertura a nous mercats i noves inversions. Això no ha arribat, encara, al nord i nord-oest, i les diferències de possibilitats entre els dos extrems de la RPX són abismals. És un excel·lent caldo de cultiu per l'inconformisme social. Per fer-nos una idea, actualment només el 20% de la població xinesa disfruta d'aquell nivell de vida mínim a partir del qual a Europa es van poder assentar les democràcies. Algunes dades més: tot i tenir el 20% de la població mundial, la inversió xinesa en eduació és de l'1%, només el 5% té educació superior (quatre vegades menys que a Europa), i el 80% del gasto públic es concentra en les grans ciutats (normalment en l'est i sud-est). Només el 25% de la població té algún tipus de seguro mèdic, i en les zones rurals la xifra baixa al 10%. Hi ha moltes zones on no hi ha accés a aigua potable, i 130.000 casos d'hepatitis B.
Mirem encara més aprop aquesta superpotència emergent? Al 2020 la força de treball xinesa serà de 900 milions de persones, 300 milions més que la resta del món desenvolupat junts. Aquesta és la seva força, i ho aprofiten: al ritme actual de creixement la població xinesa toparà amb les limitacions de recursos de l'habitat al 2043, on seran 1.550 milions. Però no tindràn recursos, ni medi ambient per respectar. Ademés, pel 2050 ja serà una població bastant envellida: el 27% tindràn més de 60 anys. Així, els líders de la RPX ténen un marc temporal de treball limitat per aconseguir paliar les diferències socials entre les zones del país en un entorn de bonança econòmica sostenible més enllà d'uns anys bons. I, segons sembla, no hi ha cap plà, cap model d'estat a mig i llarg termini. Aquesta és la gran contradicció xinesa. I defineix perfectament la filosofia dels seus dirigents: improvitzar sobre resultats a curt termini. Els xinesos estan acostumats a sobreviure de la improvització. Més dades: amb el 6% de la terra cultivable donen de menjar el 22% de la població.
Lògicament aquesta filosofia comporta preguntes i pors a occident, sobretot quan un pensa en la dependència energètica i en la competència de recursos. De moment, encara, ja que el creixement de l'economia xinesa es sustenta en el carbó com a font energètica (més contaminant, però perment que continuem pagant la gasolina a preus encara assumibles, tot i que cada cop menys). Un altre equilibri de malabarista del govern xinès.
La situació és de película (de por): milions de persones, un territori inmens, vivint una mena de revolució industrial tardana que provoca desplaçaments massius, desequilibris socials extrems i situacions personals desesperades. El gran diferencial de possibilitats dels habitants del sud-est i els del nord i nord-oest és brutal, ara mateix, i una gran força de treball es desplaça cap allà on pot guanyar-se millor la vida, el sud-est. Al mateix temps, les empreses cada vegada han d'allunyar-se més del sud-est per continuar essent competitius en costos (l'avantatge competitiu en el que la Xina apalanca el seu creixement és aquest), ja que els drets dels treballadors al sud-est (i per tant el seu cost) incrementa a números més grans que l'increment de l'avantatge. La situació és socialment caòtica, i aquest caos és un caldo de cultiu per potencials revoltes que, el govern xinès no es pot permetre, i menys encara ara, que han d'acollir els jocs olímpics. El cel del govern i la policia és tal que estan detenint a potencials activistes, acusant-los d'incitament de subversió a l'estat, com és el cas d'en Hu Jia, el cas que està esdevenint paradigmàtic i abanderat d'aquest comportament del govern xinès. (Podeu serguir-ne els detalls a la web del Human Rights Watch, http://www.hrw.org/)
El Tibet
L'alçada mitjana del tibet és de 4.900 m sobre el nivell del mar, i es va proclamar independent de Xina al 1911, en el final de la dinastia Qing. Al 1951, torna a formar part de la Xina, que mai havia renunciat a la seva sobirania. Al 1959 hi va haver un intent de revolta dels tibetans envers el govern xinès, que no va reeixir: els tibetans són un poble estigmatitzat per una diferenciació ètnica pròpia amb un fort sentiment de necessitat d'alliberació. Ara mateix hi ha una gran mescla ètnica en la zona, tot i que la proporció de tibetans, xinesos Han i musulmans Hui és molt variable interessadament en funció de les fonts. Però el conflicte és complex: el propi Dalai Lama deixava clar que no és un problema de soberania: "El Tibet vol major autonomia, no pas la independència".
Xizang-2008
El dia 10 de març (en el 49è aniversari de la derrota dels tibetans en el seu intent d'emancipar-se de Xina), a tot Xizang (la regió autònoma del Tíbet amb soberania xinesa), hi van haver manifestacions i protestes en contra del govern xinès que van anar "in-crescendo" fins a convertir-se en les majors protestes contra el govern xinès en 20 anys. Un govern que, per altra banda, és peculiar en la seva gestió de la crisi: No ha permès l'entrada de periodistes occidentals a la zona de conflicte, amb alguna honrosa excepció.
Però perquè ara? Què és el que ha dut a la gent Xizang a movilitzar-se d'aquesta manera? Sembla que la revolta s'alimenta de motius de diferenciació ètnica. Gairebé mig segle d'ocupació ha dut molta inmigració, especialment en els darrers anys, fent que hi hagi una mescla ètnica important. Estic segur que la component ètnica hi és, però no he vist cap conflicte en que no hi hagi alguna raó de tipus econòmic o de benestar social al darrera. Normalment, la diferenciació ètnica és l'excusa, mentres que la component socio-econòmica la causa darrera. Aquest conflicte no n'és una excepció: tot i que la població a Lhasa (la capital) ha crescut fonamentalment degut a la inmigració, ètnies Han i Hui fonamentalment, i que aquests han posat petits negocis que en molts casos han fructificat, la inflació està disparada, fent que molta gent no arribi a final de mes ni per comprar aliments bàsics. És un efecte indirecte de la desigualtat socio-econòmica entre el sud-est xinès i les províncies del nord i nord-est. Un efecte secundari del creixement, ràpid i dessequilibrat en el territori, en aquest cas súper-amplificat per la velocitat del creixement, la magnitut de territori i la diferència socio-econòmica entre les diferents zones.
Els drets humans
És evident, a la vista de la informació disponible - només cal fer un cop d'ull a la web de la Human Rights Watch - que els medis de la policia són força contundents i fora de lloc pels esquemes occidentals. Possiblement, el propi concepte de drets humans deu ser diferent, allà, ara mateix.
És per això que les pressions internacionals, tant de països com de particulars, hi han de ser, ja que no poden deixar de ser observades pel govern xinès. I menys a mesos vista els JJOO, on veurem no només l'espectacle de l'atletisme per països (que per cert, es planteja encara com un simulador de combat, ja que es defensa una bandera, més que no pas una festa de l'esport), sinó que s'avaluarà sense màscares la capacitat del govern xinès per muntar un event d'aquest estil, no només en la part organitzativa, sinó també en la component de la cohesió social que un event d'aquesta magnitut reclama.
Per la coiuntura actual, que el conflicte hagi esclatat ara pot ser una oportunitat molt bona per resoldre el conflicte sobiranista amb el mínim vessament de sang, o bé un altre malsón més a seguir per tots aquells que escollim no girar els ulls al que passa.
Tuesday, 19 February 2008
La Cuba de Castro i el Poder de la Identidad
Això de passar una grip no deixa de tenir les seves petites avantatges: puc dinar a casa mentres miro les notícies, per exemple, i m'assabento que el compañero Fidel deixa definitivament de ser el Comandante en Jefe. 49 anys exercint, 10 presidents americans a l'esquena i un país arruïnat com a llegat. Escoltant la notícia em ve al cap un llibre d'en Manuel Castells, del 1997, La Era de la Información, en el segon Volum, El poder de la Identidad, el fullejo i trobo el que buscava: el capítol 5 ¿El estado impotente? on tracta de la crisi fiscal global dels estats en l'economia global.
Castells pren 4 països com a referència, US, UK, Alemania i Espanya per fer el seu anàlisi. En tots ells la relació del deute extern i el crèdit net exterior amb el PIB, les reserves de divises dels bancs centrals, les despeses del govern i les exportacions mostren una dependència creixent dels governs dels mercats de capitals globals durant els darrers anys del s.XX.
A partir d'aquest tipus d'argument dibuixa 3 tendències generals, que modifco al meu gust i les actualitzo perquè han passat 10 anys des de la publicació del llibre:
Castells pren 4 països com a referència, US, UK, Alemania i Espanya per fer el seu anàlisi. En tots ells la relació del deute extern i el crèdit net exterior amb el PIB, les reserves de divises dels bancs centrals, les despeses del govern i les exportacions mostren una dependència creixent dels governs dels mercats de capitals globals durant els darrers anys del s.XX.
A partir d'aquest tipus d'argument dibuixa 3 tendències generals, que modifco al meu gust i les actualitzo perquè han passat 10 anys des de la publicació del llibre:
- Endeutament extern. Tot i que hi ha certa desconnexió entre l'estat i l'economia, sobretot en termes d'ocupació directa i regulació, els estats necessiten augmentar el seu passiu financer, a banda de la via dels impostos, obligant a l'endeutament extern.
- Expansió dels mercats financers globals. L'endeutament dels governs es cada vegada més depenent del crèdit exterior. Fins al punt en que el crèdit exterior pot superar les divises dels bancs centrals i resta de forma important a les exportacions. Cada vegada hi ha més diferència entre el creixement dels mercats financers globals i l'augment del comerç global, els primers creixen més ràpid.
- Diner barat. El Japó ha aconseguit establir certa autonomia fiscal davant del capital estranger, basant-se en l'endeutament intern. Això va provocar l'economia de bombolla dels 80 al Japó i la crisi dels 90 derivada de l'esclatament de la bombolla. D'aquí també deriva, crec, i això és el que no diu el llibre, que el yen operi a un preu tan baix, i és en bona part responsable dels guanys borsaris dels darers anys: els fons de inversió apalanquen en yens, de manera que el cost de l'apalancament (crèdit) és baix, per tant pots operar amb diner barat sempre (Trade Funds).
Però, què pinta Cuba, el règim de Fidel, en aquest entorn? Un té tendència a pensar que no és el camí, compañero, que en un món de fort apalancament global no té sentit un tancament ideològic (sobretot si aquest implica, per la raó que sigui, un aïllament comercial i, sobretot, financer).
Però vull compartir una reflexió d'en Castells sobre Globalització i l'Estat del benestar, per mirar de introduir una mica de relativitat allà on, potser, és difícil:
Segons castells, la globalització de la producció i la invesió també amenaça l'estat del benestar, un element clau de les polítiques de l'estat-nació del mig segle passat, i probablement la causa darrera de legitimació d'aquests estat-nació en els estats industrialitzats.
És a dir, d'una banda, els estats en els que vivim són capaços d'aportar benestar. D'altra, les empreses necessiten mecanismes de producció més barats que els que poden trobar en els estats del benestar per competir globalment. No cal ser un crack per veure que ambdues tendències van en direcció contrària en el curt termini, i la solució que ens venen des dels governs, la generació de riquesa intel·lectual amb valor comercial, no es veu refrendada per les inversions dels mateixos, posant en una tesitura de compromís la viabilitat de l'estat de benestar a Europa a mig termini. O potser, perquè ningú ja s'ho acaba de creure, després de varis anys proclamant-ho sense refrendar-ho en termes de % del PIB.
En un entorn de fort apalancament global, un eventual esclatament de la bombolla - potser ara ja? depèn, si la gent està tan nerviosa respecte la crisi Subprime és perquè ataca al centre del sistema ara mateix: el sistema financer - pot fins i tot fer perdre legitimitat als estats-nació basats en objectius de benestar com a argument per a la seva existència, si, com sembla, ha perdut la major part del seu poder econòmic? L'argument que inclogui l'ètica d'estats...no té gaire cabuda, només cal mirar el número de ressolucions de l'ONU per complir o vedades per alguns dels països amb dret de vet.
Thursday, 3 January 2008
Previsió d'Economia i Renda Variable pel 2008
La borsa anticipa l'economia real
La segona meitat de l'any ha estat més fluixa del que m'esperava: la crisi de les hipoteques sub-prime, sobretot, però combinat amb un preu del petroli desorbitat (avui el Texas ha arribat per primera vegada als 100 $) i un euro disparat (a aquesta hora es canvia a 1.47 $), juntament amb la por a un final de cicle del diner barat i una inflació a l'alça - sobretot a Europa - fa que les borses de tot el món estiguin en números vermells molt sovint. El final del 2007 ha dut l'Íbex al seu pitjor registre global de beneficis en molts anys, de l'ordre del 7%. Però no és tot tan negatiu. Els guanys del DAX alemany han estat de l'ordre del 20%, per exemple, i alguns fons del sudest asiàtic s'han comportat encara millor.
Però la situació per el 2008 és complexa: tots els governs occidentals estan revisant les seves previsions de creixement a la baixa, els bancs centrals no s'atreveixen a pujar el tipus d'interès perquè la inflació es menjaria el creixement, de fet no tenen pràcticament marge (Espanya ha tancat al 4.1% i difícilment baixarà del 3.5% l'any vinent). Als US els crèdits s'han endurit molt, i l'amenaça d'una crisi interna de certa dimensió a les clases socials menys afavorides aviat començarà a omplir els semanaris de premsa - i el que implica a nivell econòmic no és menys dur: una ralentització de l'economia molt notable, és a dir, un estancament que faci durar la crisi més del que seria raonable si l'entorn econòmic fos diferent o els bancs centrals no s'haguéssin quedat sense marge de maniobra.
La borsa anticipa l'economia real entre un i dos anys, la patacada forta la veurem a partir del darrer trimestre del 2008 i sobretot el 2009. Però mentrestant... podem preveure què passarà aquests mesos? hem d'esperar molt més per comprar un pis? a tot arreu és així? hi ha alguna tipologia de fons de inversió que hagi de rendir amb un risc raonable?
El mecanisme de la crisi
L'origen que ha fet esclatar la crisi és la conjunció entre el diner barat, bona ocupació en sectors productius, com la construcció i, en conseqüència, un consum intern elevat. Amb aquests condicionants els diners es mouen ràpid, les inversions inmobiliàries rendeixen i, en conseqüència no hi ha massa impediments per a que els bancs donin crèdits, fins i tot a llarg termini o hipoteques a persones que no els podran tornar. Moltes persones, molts crèdits i molt elevats.
Si el tipus d'interès incrementa, hi ha qui no arriba a pagar la hipoteca. Però això vol dir que el diner s'encareix, no és tan barat demanr un crèdit. Inmediatament, una part de la població deixa de comprar l'habitatge o deixa de poder-lo pagar, o aquell cotxe resulta que de cop s'ha encarit financerament, per tant el consum intern també disminueix. Ademés, augmentarà la inflació, per tant el diner s'encareix més encara, reduint més encara el consum en un cercle nefast per a l'economia que s'anomena "Paradoxa de l'estalvi" (El diner que no es mou, l'estalvi, fa encarir el diner per disminució de consum intern).
Automàticament, la Reserva Federal (la FED, o l'equivalent al Banc Central Europeu als US) ha de baixar el preu del diner reduint el tipus d'interès. El problema és que fent-ho incrementa la inflació, per tant crea un problema encara major perquè l'increment de la inflació implica un menor consum intern, encara, i una càrrega per a les empreses que repercuteix en una menor taxa de creixement. I aquesta és la situació més perillosa per al mercat de renda variable, el que s'anomena estanflació: estancament econòmic i inflació al mateix temps, perquè és una situació en que els mecanismes reguladors ténen poc marge de maniobra en el curt termini.
L'extensió fora dels US
Hi ha qui diu que els dos primers trimestres de 2008 seran de creixement negatiu per l'economia US: Consumidors i emprenedors ténen menys capacitat d'apalancar projectes amb diner prestat, de forma automàtica baixen els nivells de productivitat, augmenten el número de persones sense feina i, de retruc, disminueix el consum intern provocant una crisi. I això repercuteix a la resta del món, especialment perquè Europa té un problema endèmic amb la inflació, i té poc marge per baixar el tipus de interès - molt menys que els US, aquí els marges són molt més estrets. Si la afectació de la crisi a Europa - les entitats financeres es presten diners globalment, per tant l'afectació és a tot el sector, no només als bancs americans - implica un increment de inflació, com està essent, el problema ha travessat l'Atlàntic. Un euro fort respecte del dolar, com és el cas, no ajuda. Ademés, les perspectives de creixement a Europa ja anaven de baixada.
Al Japó, les perspectives de creixement eren molt reduïdes - té previsions inferiors al 1% de creixement, amb molt males xifres de perspectiva de inversió i consum. És una economia en recessió.
I la suma de les economies americana, europea i japonesa representen més del 50% de la quota de mercat dels països emergents, per tant pot frenar el seu creixement, que és el motor de l'economia mundial ara mateix.
Si en els darrers anys, la globalització ha jugat un paper deflacionari, ja que les materies primes, aliments i fins i tot energia eren relativament barats, ara, degut a l'increment de la demanda, juga un paper inflacionista, que és un dels problemes de fons de la crisi. Per tant, els països emergents, que apalanquen el seu creixement a base d'exportacions, es veuran afectats perquè hi haurà menys compres, fet que implicarà un menor consum intern arreu, un efecte que serà més acusat quanta més dependència del país emergent concret en l'exportació de materies primeres, aliments i energia.
La Renda Variable a Europa
Un escenari de inflació elevada implica una caiguda de la confiança empresarial, per tant la partida es juga en un periode amb tendència al creixement negatiu de beneficis. Amb tot, de moment les dades d'atur i consum són prou robustes, gràcies en bona part al comportament d'Alemanya, que torna a estar en plena forma i continuarà el 2008 tirant del carro europeu. Les empreses alemanyes han trobat, sembla, el camí de la millora de resultats empresarials i re-estructura de costos que depen menys del crèdit a partir d'un sistema bancari més madur. Alemanya, tot i que l'euro està fortíssim, no ha perdut pràcticament quota de mercat amb els seus competidors emergents. Per tant, les empreses alemamyes són les que ténen més recorregut en aquest difícil 2008, i tiraran de l'EuroStoxx.
La Renda Variable a Espanya
A Espanya, els problemes externs coiunturals s'afegeixen a la bombolla inmobiliària. Això implicarà una important destrucció de llocs de treball, un excés endeutament de les famílies (80% del PIB) i de les empreses (105% del PIB) i una desacceleració paralel·la en inversió en bens d'equip. Tot plegat, una situació de consum intern baix i inflació pujada de tò. A favor està, però, que moltes empreses espanyoles estan molt internacionalitzades, fet que les farà menys sensibles a la demanda interna i podran tirar una mica del carro. És previsible un creixement del 2.5% amb una inflació del 3.2%, amb risc de recessió (creixement negatiu) pel 2009 (fins a la segona meitat del 2008 la crisi de l'estancament inmobiliari i els problemes de crèdit no s'haurà traslladat a l'economia real).
Incís: A partir de llavors, potser qui s'hagi de comprar un pis el pot trobar desinflat en un 20% del preu d'abans de l'estiu, especialment si el pis és de segona mà (és a dir, esperar un anyet pot estalviar-te un 20% de la hipoteca més el que et donin al banc per aquests diners durant aquest temps, o potser no ;-).
Qualsevol política amb tendència a reduir la dependència endèmica als sectors de construcció i consum i que ens faci migrar culturalment a sectors de major productivitat, així com estímuls fiscals a la inversió seran molt importants (eps, que hi ha unes eleccions entremig...)
Els fons sobirans
Un possible convidat que pot arribar a canviar una tedència durant un període és un fons sobirà, és a dir, un munt de diners que un país - normalment emergent - inverteix en un determinat mercat, normalment el financer. Aquesta entrada de diners converteix als països emergents novmanet captadors de capital, reprenent-se per un període una font de fluxos bidireccional que és una font de liquidesa molt important per a les borses. Això pot implicar pujades sobtades i caigudes posteriors difícils d'explicar des d'un punt de vista només situacional. Segur que això passarà vàries vegades durant l'any, creant oportunitats de compra i venda pel petit inversor.
Trading
Diuen els experts que s'ha de ser selectiu, el 2008, i apostar per valors segurs. En qualsevol cas amb cert optimisme, ja que els creixements de la renda variable dels països occidentals estaran entre el 5 i el 10%. Com a estratègia, la conservació de capital ha de primar, ja que els beneficis poden ser més minsos del normal i hi ha poc marge per a la compensació, aquest any toca ser conservador. Els països emergents, ja no revertiran tant benefici en la renda variable, sobretot en la segona meitat de l'any.
De totes maneres, hi haurà oportunitats de compra, per exemple:
Moltes Small Caps han pujat en un dia més del 5%, degut a que molta gent ha comprat valors grans els darrers dies de desembre per tal de maquillar una mica les carteres a finals d'any, deixant gangues ben aprofitables pel camí.
O l'Íbex, que ha tancat als 15mil pelats avui, venint de 16mil fa molt poc, i atenció, perquè aquesta setmana hi ha resultats importants a ser publicats a US i el proper suport de l'Íbex està en 14.3mil. Baixar a 14.5 mil és una bona oportunitat de compra, ja que tornarà a 16mil durant el 2008.
En principi, les borses tocaràn fons (baixaran a nivells de mig any enrera o més) durant el primer semestre per anar remuntant després de l'estiu.
La segona meitat de l'any ha estat més fluixa del que m'esperava: la crisi de les hipoteques sub-prime, sobretot, però combinat amb un preu del petroli desorbitat (avui el Texas ha arribat per primera vegada als 100 $) i un euro disparat (a aquesta hora es canvia a 1.47 $), juntament amb la por a un final de cicle del diner barat i una inflació a l'alça - sobretot a Europa - fa que les borses de tot el món estiguin en números vermells molt sovint. El final del 2007 ha dut l'Íbex al seu pitjor registre global de beneficis en molts anys, de l'ordre del 7%. Però no és tot tan negatiu. Els guanys del DAX alemany han estat de l'ordre del 20%, per exemple, i alguns fons del sudest asiàtic s'han comportat encara millor.Però la situació per el 2008 és complexa: tots els governs occidentals estan revisant les seves previsions de creixement a la baixa, els bancs centrals no s'atreveixen a pujar el tipus d'interès perquè la inflació es menjaria el creixement, de fet no tenen pràcticament marge (Espanya ha tancat al 4.1% i difícilment baixarà del 3.5% l'any vinent). Als US els crèdits s'han endurit molt, i l'amenaça d'una crisi interna de certa dimensió a les clases socials menys afavorides aviat començarà a omplir els semanaris de premsa - i el que implica a nivell econòmic no és menys dur: una ralentització de l'economia molt notable, és a dir, un estancament que faci durar la crisi més del que seria raonable si l'entorn econòmic fos diferent o els bancs centrals no s'haguéssin quedat sense marge de maniobra.
La borsa anticipa l'economia real entre un i dos anys, la patacada forta la veurem a partir del darrer trimestre del 2008 i sobretot el 2009. Però mentrestant... podem preveure què passarà aquests mesos? hem d'esperar molt més per comprar un pis? a tot arreu és així? hi ha alguna tipologia de fons de inversió que hagi de rendir amb un risc raonable?
El mecanisme de la crisi
L'origen que ha fet esclatar la crisi és la conjunció entre el diner barat, bona ocupació en sectors productius, com la construcció i, en conseqüència, un consum intern elevat. Amb aquests condicionants els diners es mouen ràpid, les inversions inmobiliàries rendeixen i, en conseqüència no hi ha massa impediments per a que els bancs donin crèdits, fins i tot a llarg termini o hipoteques a persones que no els podran tornar. Moltes persones, molts crèdits i molt elevats.
Si el tipus d'interès incrementa, hi ha qui no arriba a pagar la hipoteca. Però això vol dir que el diner s'encareix, no és tan barat demanr un crèdit. Inmediatament, una part de la població deixa de comprar l'habitatge o deixa de poder-lo pagar, o aquell cotxe resulta que de cop s'ha encarit financerament, per tant el consum intern també disminueix. Ademés, augmentarà la inflació, per tant el diner s'encareix més encara, reduint més encara el consum en un cercle nefast per a l'economia que s'anomena "Paradoxa de l'estalvi" (El diner que no es mou, l'estalvi, fa encarir el diner per disminució de consum intern).
Automàticament, la Reserva Federal (la FED, o l'equivalent al Banc Central Europeu als US) ha de baixar el preu del diner reduint el tipus d'interès. El problema és que fent-ho incrementa la inflació, per tant crea un problema encara major perquè l'increment de la inflació implica un menor consum intern, encara, i una càrrega per a les empreses que repercuteix en una menor taxa de creixement. I aquesta és la situació més perillosa per al mercat de renda variable, el que s'anomena estanflació: estancament econòmic i inflació al mateix temps, perquè és una situació en que els mecanismes reguladors ténen poc marge de maniobra en el curt termini.
L'extensió fora dels US
Hi ha qui diu que els dos primers trimestres de 2008 seran de creixement negatiu per l'economia US: Consumidors i emprenedors ténen menys capacitat d'apalancar projectes amb diner prestat, de forma automàtica baixen els nivells de productivitat, augmenten el número de persones sense feina i, de retruc, disminueix el consum intern provocant una crisi. I això repercuteix a la resta del món, especialment perquè Europa té un problema endèmic amb la inflació, i té poc marge per baixar el tipus de interès - molt menys que els US, aquí els marges són molt més estrets. Si la afectació de la crisi a Europa - les entitats financeres es presten diners globalment, per tant l'afectació és a tot el sector, no només als bancs americans - implica un increment de inflació, com està essent, el problema ha travessat l'Atlàntic. Un euro fort respecte del dolar, com és el cas, no ajuda. Ademés, les perspectives de creixement a Europa ja anaven de baixada.
Al Japó, les perspectives de creixement eren molt reduïdes - té previsions inferiors al 1% de creixement, amb molt males xifres de perspectiva de inversió i consum. És una economia en recessió.
I la suma de les economies americana, europea i japonesa representen més del 50% de la quota de mercat dels països emergents, per tant pot frenar el seu creixement, que és el motor de l'economia mundial ara mateix.
Si en els darrers anys, la globalització ha jugat un paper deflacionari, ja que les materies primes, aliments i fins i tot energia eren relativament barats, ara, degut a l'increment de la demanda, juga un paper inflacionista, que és un dels problemes de fons de la crisi. Per tant, els països emergents, que apalanquen el seu creixement a base d'exportacions, es veuran afectats perquè hi haurà menys compres, fet que implicarà un menor consum intern arreu, un efecte que serà més acusat quanta més dependència del país emergent concret en l'exportació de materies primeres, aliments i energia.
La Renda Variable a Europa
Un escenari de inflació elevada implica una caiguda de la confiança empresarial, per tant la partida es juga en un periode amb tendència al creixement negatiu de beneficis. Amb tot, de moment les dades d'atur i consum són prou robustes, gràcies en bona part al comportament d'Alemanya, que torna a estar en plena forma i continuarà el 2008 tirant del carro europeu. Les empreses alemanyes han trobat, sembla, el camí de la millora de resultats empresarials i re-estructura de costos que depen menys del crèdit a partir d'un sistema bancari més madur. Alemanya, tot i que l'euro està fortíssim, no ha perdut pràcticament quota de mercat amb els seus competidors emergents. Per tant, les empreses alemamyes són les que ténen més recorregut en aquest difícil 2008, i tiraran de l'EuroStoxx.
La Renda Variable a Espanya
A Espanya, els problemes externs coiunturals s'afegeixen a la bombolla inmobiliària. Això implicarà una important destrucció de llocs de treball, un excés endeutament de les famílies (80% del PIB) i de les empreses (105% del PIB) i una desacceleració paralel·la en inversió en bens d'equip. Tot plegat, una situació de consum intern baix i inflació pujada de tò. A favor està, però, que moltes empreses espanyoles estan molt internacionalitzades, fet que les farà menys sensibles a la demanda interna i podran tirar una mica del carro. És previsible un creixement del 2.5% amb una inflació del 3.2%, amb risc de recessió (creixement negatiu) pel 2009 (fins a la segona meitat del 2008 la crisi de l'estancament inmobiliari i els problemes de crèdit no s'haurà traslladat a l'economia real).
Incís: A partir de llavors, potser qui s'hagi de comprar un pis el pot trobar desinflat en un 20% del preu d'abans de l'estiu, especialment si el pis és de segona mà (és a dir, esperar un anyet pot estalviar-te un 20% de la hipoteca més el que et donin al banc per aquests diners durant aquest temps, o potser no ;-).
Qualsevol política amb tendència a reduir la dependència endèmica als sectors de construcció i consum i que ens faci migrar culturalment a sectors de major productivitat, així com estímuls fiscals a la inversió seran molt importants (eps, que hi ha unes eleccions entremig...)
Els fons sobirans
Un possible convidat que pot arribar a canviar una tedència durant un període és un fons sobirà, és a dir, un munt de diners que un país - normalment emergent - inverteix en un determinat mercat, normalment el financer. Aquesta entrada de diners converteix als països emergents novmanet captadors de capital, reprenent-se per un període una font de fluxos bidireccional que és una font de liquidesa molt important per a les borses. Això pot implicar pujades sobtades i caigudes posteriors difícils d'explicar des d'un punt de vista només situacional. Segur que això passarà vàries vegades durant l'any, creant oportunitats de compra i venda pel petit inversor.
Trading
Diuen els experts que s'ha de ser selectiu, el 2008, i apostar per valors segurs. En qualsevol cas amb cert optimisme, ja que els creixements de la renda variable dels països occidentals estaran entre el 5 i el 10%. Com a estratègia, la conservació de capital ha de primar, ja que els beneficis poden ser més minsos del normal i hi ha poc marge per a la compensació, aquest any toca ser conservador. Els països emergents, ja no revertiran tant benefici en la renda variable, sobretot en la segona meitat de l'any.
De totes maneres, hi haurà oportunitats de compra, per exemple:
Moltes Small Caps han pujat en un dia més del 5%, degut a que molta gent ha comprat valors grans els darrers dies de desembre per tal de maquillar una mica les carteres a finals d'any, deixant gangues ben aprofitables pel camí.
O l'Íbex, que ha tancat als 15mil pelats avui, venint de 16mil fa molt poc, i atenció, perquè aquesta setmana hi ha resultats importants a ser publicats a US i el proper suport de l'Íbex està en 14.3mil. Baixar a 14.5 mil és una bona oportunitat de compra, ja que tornarà a 16mil durant el 2008.
En principi, les borses tocaràn fons (baixaran a nivells de mig any enrera o més) durant el primer semestre per anar remuntant després de l'estiu.
Thursday, 1 November 2007
Els corsaris globals
Reestructuració de cadenes productives i globalització
Aquesta setmana Solvay ha ennunciat el tancament d'una planta química a Vilaseca (Tarragona), una instal·lació relativament petita en quant a volum humà, ja que hi treballen 22 persones. En aquesta planta es fabrica el HCFC-22, un refrigerant de tipus CFC (CloroFluoroCarbon), és a dir, dels que més efecte ténen en la destrucció catalítica de l'ozó. Aquest CFC en particular s'ha de deixar d'utilitzar el 2009 en virtud de l'acord de Montreal per la protecció de la capa d'ozó.
Aquest tancament forma part de l'ajust de processos productius que Solvay està fent a Europa, especialment en l'àrea del Fluor, i que implica el trasllat d'aquests processos a Xina per tal de reduir costos, o, com en el cas del HCFC-22, perquè el mercat s'esgota. Unes 250 persones a Europa perdràn el seu lloc de treball en aquesta re-estructuració.
Quan he llegit la notícia, l'he entès com un més dels moviments d'outsourcing que les empreses multinacionals estàn realitzant en els darrers anys: la producció a Europa té un major cost, per tant, el que no tingui un clar valor afegit fer-ho aquí, s'exporta a països amb menors costos de producció per tal de mantenir o incrementar la competitivitat. És una de les cares de la Globalització.
L'especialista com a professional global
Com els treballadors de Vilaseca, milions de persones arreu i durant totes les èpoques s'han trobat amb aquesta adversitat: la pèrdua sobtada del lloc de treball que implica el canvi del teixit laboral i social al llarg del temps. I és que qualsevol evolució necessàriament implica un canvi.
Un exemple: el meu poble d'origen, Ribes, actualment viu del turisme, essencialment, tot i que hi ha també una certa indústria del plàstic, una planta embotelladora d'aigua i una certa herència ramadera. El poble ha canviat molt durant el segle XX. Les fargues, la mineria i la explotació agrícola i del bosc a força de braç van donar pas, convivint, a una floreixent indústria tèxtil que va portar a un increment de població massiu, creant-se colònies de nouvinguts i una certa mescla cultural. Un temps més tard, el declivi del tèxtil implicaria una important despoblació i la cerca d'alternatives, moltes d'elles vinculades al turisme de muntanya i rural.
És una primera etapa de globalització paralela a la que he descrit més amunt: el capital industrialitza zones amb menors costos de producció per tal de mantenir o incrementar la competitivitat. Però el grau d'especialització d'aquestes indústries en el meu poble en qualsevol moment del s.XX era poc, hi havia feina per tothom, normalment, i, per tant, la gent podia canviar de feina sense massa problema ni trasvals econòmic.
En el s.XXI, però, tenim una circumstància addicional: la globalització fa molt probable que un professional especialitzat s'hagi de desplaçar una determinada distància, potser fins i tot canviar de ciutat o de país, en cas que decideixi mantenir el ritme de la carrera professional. El professional especialitzat té restringit el camp i canviar de feina és, moltes vegades, un projecte de mig i llarg termini que pot implicar tensions importants a nivell de parella com familiars i socials. Alguns professionals especialitzats són autèntics nòmades que van canviant de feina, ciutat i xarxa social al voltant de la carrera professional.
Be water, man, o La necessitat d'adaptació al canvi
Més enllà de la tendència a fer arrels de cadascú, el que segur no s'aturarà és l'evolució de la societat, i menys en un temps frontissa com el que estem vivint des del final dels anys noranta. La globalització és la gran revolució del nostre temps i en trobem proves arreu, expressant la seva multidimensionalitat en aspectes com la cultura, la genètica, la tecnologia, les comunicacions humanes, l'idioma, l'economia, la política i fins i tot el clima.
I aquest és un camí sense retorn. Qualsevol revolució, com si d'una epidèmia vírica es tractés, té un tipping point, és a dir, un punt a partir del qual l'expansió de l'efecte creix en forma de progressió geomètrica enlloc de fer-ho en forma de progressió aritmètica - i per tant més lentament - com en les fases inicials. El tipping point de la globalització es situaria en algún punt dels anys noranta. Ara ja estem en plena fase expansiva, i és imparable.
Lluny de veure la globalització com una amenaça, jo la veig com una oportunitat: oportunitat de conèixer més coses i més gent, de forma més ràpida i eficient, oportunitat d'aprendre a cost pràcticament nul, oportunitat de controlar la carrera professional, oportunitat de millorar i mantenir una xarxa de relacions gran. Però no és només una oportunitat per a mi: és una oportunitat per al noi de Bangalore que podrà treballar en una feina digna, o per a la noia xinesa, que no s'haurà de casar amb el vell gras del poble si s'atreveix a còrrer el risc d'anar a la ciutat i començar de nou, i per al senegalès que acaba d'arribar fa poc a Girona i ha muntat una botiga de comestibles.
Els corsaris del segle XXI, o Com una amenaça és, ben mirada, una oportunitat
En un tercer i darrer estadi, iniciat a partir de finals dels noranta, la globalització es manifesta a través de la capacitat de gestió de l'individu, és a dir de les seves habilitats individuals posades en xarxa, de la seva capacitat d'adaptació a nous medis, sempre canviants. Avui, un trader pot formar la seva pròpia empresa global si té els coneixements, les habilitats i el suport - o és capaç d'aconseguir-los en un temps curt. Són aquests corsaris del segle XXI, gent preparada, amb una bona habilitat en la gestió del canvi, que ha entrat forçada en el tauler global els que han de determinar com es juga la partida. No pas els països, no pas les multinacionals, és el temps dels individus interconnectats en xarxa, individus que, si en alguna habilitat han de ser excel·lents, és en la d'autogestionar-se, a ells i als nodes principals de la seva xarxa a curt, mig i llarg termini.
Aquesta setmana Solvay ha ennunciat el tancament d'una planta química a Vilaseca (Tarragona), una instal·lació relativament petita en quant a volum humà, ja que hi treballen 22 persones. En aquesta planta es fabrica el HCFC-22, un refrigerant de tipus CFC (CloroFluoroCarbon), és a dir, dels que més efecte ténen en la destrucció catalítica de l'ozó. Aquest CFC en particular s'ha de deixar d'utilitzar el 2009 en virtud de l'acord de Montreal per la protecció de la capa d'ozó.
Aquest tancament forma part de l'ajust de processos productius que Solvay està fent a Europa, especialment en l'àrea del Fluor, i que implica el trasllat d'aquests processos a Xina per tal de reduir costos, o, com en el cas del HCFC-22, perquè el mercat s'esgota. Unes 250 persones a Europa perdràn el seu lloc de treball en aquesta re-estructuració.
Quan he llegit la notícia, l'he entès com un més dels moviments d'outsourcing que les empreses multinacionals estàn realitzant en els darrers anys: la producció a Europa té un major cost, per tant, el que no tingui un clar valor afegit fer-ho aquí, s'exporta a països amb menors costos de producció per tal de mantenir o incrementar la competitivitat. És una de les cares de la Globalització.L'especialista com a professional global
Com els treballadors de Vilaseca, milions de persones arreu i durant totes les èpoques s'han trobat amb aquesta adversitat: la pèrdua sobtada del lloc de treball que implica el canvi del teixit laboral i social al llarg del temps. I és que qualsevol evolució necessàriament implica un canvi.
Un exemple: el meu poble d'origen, Ribes, actualment viu del turisme, essencialment, tot i que hi ha també una certa indústria del plàstic, una planta embotelladora d'aigua i una certa herència ramadera. El poble ha canviat molt durant el segle XX. Les fargues, la mineria i la explotació agrícola i del bosc a força de braç van donar pas, convivint, a una floreixent indústria tèxtil que va portar a un increment de població massiu, creant-se colònies de nouvinguts i una certa mescla cultural. Un temps més tard, el declivi del tèxtil implicaria una important despoblació i la cerca d'alternatives, moltes d'elles vinculades al turisme de muntanya i rural.
És una primera etapa de globalització paralela a la que he descrit més amunt: el capital industrialitza zones amb menors costos de producció per tal de mantenir o incrementar la competitivitat. Però el grau d'especialització d'aquestes indústries en el meu poble en qualsevol moment del s.XX era poc, hi havia feina per tothom, normalment, i, per tant, la gent podia canviar de feina sense massa problema ni trasvals econòmic.
En el s.XXI, però, tenim una circumstància addicional: la globalització fa molt probable que un professional especialitzat s'hagi de desplaçar una determinada distància, potser fins i tot canviar de ciutat o de país, en cas que decideixi mantenir el ritme de la carrera professional. El professional especialitzat té restringit el camp i canviar de feina és, moltes vegades, un projecte de mig i llarg termini que pot implicar tensions importants a nivell de parella com familiars i socials. Alguns professionals especialitzats són autèntics nòmades que van canviant de feina, ciutat i xarxa social al voltant de la carrera professional.
Be water, man, o La necessitat d'adaptació al canvi
Més enllà de la tendència a fer arrels de cadascú, el que segur no s'aturarà és l'evolució de la societat, i menys en un temps frontissa com el que estem vivint des del final dels anys noranta. La globalització és la gran revolució del nostre temps i en trobem proves arreu, expressant la seva multidimensionalitat en aspectes com la cultura, la genètica, la tecnologia, les comunicacions humanes, l'idioma, l'economia, la política i fins i tot el clima.
I aquest és un camí sense retorn. Qualsevol revolució, com si d'una epidèmia vírica es tractés, té un tipping point, és a dir, un punt a partir del qual l'expansió de l'efecte creix en forma de progressió geomètrica enlloc de fer-ho en forma de progressió aritmètica - i per tant més lentament - com en les fases inicials. El tipping point de la globalització es situaria en algún punt dels anys noranta. Ara ja estem en plena fase expansiva, i és imparable.
I el canvi que porta la revolució ens demana adaptació als nous temps. Adaptació en termes d'habilitats i coneixements, però també d'actituts i plantejaments vitals que permetin una adaptació el més ràpida possible.
Lluny de veure la globalització com una amenaça, jo la veig com una oportunitat: oportunitat de conèixer més coses i més gent, de forma més ràpida i eficient, oportunitat d'aprendre a cost pràcticament nul, oportunitat de controlar la carrera professional, oportunitat de millorar i mantenir una xarxa de relacions gran. Però no és només una oportunitat per a mi: és una oportunitat per al noi de Bangalore que podrà treballar en una feina digna, o per a la noia xinesa, que no s'haurà de casar amb el vell gras del poble si s'atreveix a còrrer el risc d'anar a la ciutat i començar de nou, i per al senegalès que acaba d'arribar fa poc a Girona i ha muntat una botiga de comestibles.Sí, potser l'adaptació al canvi és dificil, estressant i exigent, i més si el canvi pren la forma d'un professional especialitzat, potser d'una certa edat i que porta ja bastant de temps amb certa acomodació al lloc de treball. Possiblement no podrem evitar passar per una situació d'aquest estil en algún moment, ja que la carrera professional està sotmesa a moltes visicituts, però l'adaptació a la circumstància depèn de nosaltres, segurament és la nostra responsabilitat, la de cada individu, més que de l'empresa en qüestió generar opcions d'adaptació ràpida i mantenir-les. I podem fer molt en aquest sentit.
Els corsaris del segle XXI, o Com una amenaça és, ben mirada, una oportunitat
En The world is flat, Thomas Friedman distingeix 3 grans moments en la història de la globalització. El primer periode s'inicia el 1492 amb el descobriment d'Amèrica i s'expandeix fins al 1800 (Friedman és americà... crec que si fós italià la data que hauria proposat com a inicial seria molt anterior - Marco Polo, per exemple -, o si l'autor fos escandinau els primers globals serien els vikíngs, destral en mà). Aquest primer periode, segons Friedman, està basat en que la jerarquia la determinaven els països, la riquesa i el poder estaven en mans dels soberans que, entre ells, jugaven una primitiva partida "global".
En un segon estadi, del 1800 al 2000, la globalització es manifesta a través del poder adquirit per les grans companyies. Aquesta fase s'inicia amb el progrés tecnològic que deriva de la màquina de vapor, després del motor a combustió, del telègraf, telèfon i una primitiva www que permet incrementar les comunicacions. Són les grans multinacionals les que juguen la partida global en aquesta fase.
En un tercer i darrer estadi, iniciat a partir de finals dels noranta, la globalització es manifesta a través de la capacitat de gestió de l'individu, és a dir de les seves habilitats individuals posades en xarxa, de la seva capacitat d'adaptació a nous medis, sempre canviants. Avui, un trader pot formar la seva pròpia empresa global si té els coneixements, les habilitats i el suport - o és capaç d'aconseguir-los en un temps curt. Són aquests corsaris del segle XXI, gent preparada, amb una bona habilitat en la gestió del canvi, que ha entrat forçada en el tauler global els que han de determinar com es juga la partida. No pas els països, no pas les multinacionals, és el temps dels individus interconnectats en xarxa, individus que, si en alguna habilitat han de ser excel·lents, és en la d'autogestionar-se, a ells i als nodes principals de la seva xarxa a curt, mig i llarg termini.
Subscribe to:
Posts (Atom)