Els corsaris globals

Reestructuració de cadenes productives i globalització

Aquesta setmana Solvay ha ennunciat el tancament d'una planta química a Vilaseca (Tarragona), una instal·lació relativament petita en quant a volum humà, ja que hi treballen 22 persones. En aquesta planta es fabrica el HCFC-22, un refrigerant de tipus CFC (CloroFluoroCarbon), és a dir, dels que més efecte ténen en la destrucció catalítica de l'ozó. Aquest CFC en particular s'ha de deixar d'utilitzar el 2009 en virtud de l'acord de Montreal per la protecció de la capa d'ozó.

Aquest tancament forma part de l'ajust de processos productius que Solvay està fent a Europa, especialment en l'àrea del Fluor, i que implica el trasllat d'aquests processos a Xina per tal de reduir costos, o, com en el cas del HCFC-22, perquè el mercat s'esgota. Unes 250 persones a Europa perdràn el seu lloc de treball en aquesta re-estructuració.

Quan he llegit la notícia, l'he entès com un més dels moviments d'outsourcing que les empreses multinacionals estàn realitzant en els darrers anys: la producció a Europa té un major cost, per tant, el que no tingui un clar valor afegit fer-ho aquí, s'exporta a països amb menors costos de producció per tal de mantenir o incrementar la competitivitat. És una de les cares de la Globalització.

L'especialista com a professional global

Com els treballadors de Vilaseca, milions de persones arreu i durant totes les èpoques s'han trobat amb aquesta adversitat: la pèrdua sobtada del lloc de treball que implica el canvi del teixit laboral i social al llarg del temps. I és que qualsevol evolució necessàriament implica un canvi.

Un exemple: el meu poble d'origen, Ribes, actualment viu del turisme, essencialment, tot i que hi ha també una certa indústria del plàstic, una planta embotelladora d'aigua i una certa herència ramadera. El poble ha canviat molt durant el segle XX. Les fargues, la mineria i la explotació agrícola i del bosc a força de braç van donar pas, convivint, a una floreixent indústria tèxtil que va portar a un increment de població massiu, creant-se colònies de nouvinguts i una certa mescla cultural. Un temps més tard, el declivi del tèxtil implicaria una important despoblació i la cerca d'alternatives, moltes d'elles vinculades al turisme de muntanya i rural.

És una primera etapa de globalització paralela a la que he descrit més amunt: el capital industrialitza zones amb menors costos de producció per tal de mantenir o incrementar la competitivitat. Però el grau d'especialització d'aquestes indústries en el meu poble en qualsevol moment del s.XX era poc, hi havia feina per tothom, normalment, i, per tant, la gent podia canviar de feina sense massa problema ni trasvals econòmic.

En el s.XXI, però, tenim una circumstància addicional: la globalització fa molt probable que un professional especialitzat s'hagi de desplaçar una determinada distància, potser fins i tot canviar de ciutat o de país, en cas que decideixi mantenir el ritme de la carrera professional. El professional especialitzat té restringit el camp i canviar de feina és, moltes vegades, un projecte de mig i llarg termini que pot implicar tensions importants a nivell de parella com familiars i socials. Alguns professionals especialitzats són autèntics nòmades que van canviant de feina, ciutat i xarxa social al voltant de la carrera professional.

Be water, man, o La necessitat d'adaptació al canvi

Més enllà de la tendència a fer arrels de cadascú, el que segur no s'aturarà és l'evolució de la societat, i menys en un temps frontissa com el que estem vivint des del final dels anys noranta. La globalització és la gran revolució del nostre temps i en trobem proves arreu, expressant la seva multidimensionalitat en aspectes com la cultura, la genètica, la tecnologia, les comunicacions humanes, l'idioma, l'economia, la política i fins i tot el clima.

I aquest és un camí sense retorn. Qualsevol revolució, com si d'una epidèmia vírica es tractés, té un tipping point, és a dir, un punt a partir del qual l'expansió de l'efecte creix en forma de progressió geomètrica enlloc de fer-ho en forma de progressió aritmètica - i per tant més lentament - com en les fases inicials. El tipping point de la globalització es situaria en algún punt dels anys noranta. Ara ja estem en plena fase expansiva, i és imparable.

I el canvi que porta la revolució ens demana adaptació als nous temps. Adaptació en termes d'habilitats i coneixements, però també d'actituts i plantejaments vitals que permetin una adaptació el més ràpida possible.

Lluny de veure la globalització com una amenaça, jo la veig com una oportunitat: oportunitat de conèixer més coses i més gent, de forma més ràpida i eficient, oportunitat d'aprendre a cost pràcticament nul, oportunitat de controlar la carrera professional, oportunitat de millorar i mantenir una xarxa de relacions gran. Però no és només una oportunitat per a mi: és una oportunitat per al noi de Bangalore que podrà treballar en una feina digna, o per a la noia xinesa, que no s'haurà de casar amb el vell gras del poble si s'atreveix a còrrer el risc d'anar a la ciutat i començar de nou, i per al senegalès que acaba d'arribar fa poc a Girona i ha muntat una botiga de comestibles.

Sí, potser l'adaptació al canvi és dificil, estressant i exigent, i més si el canvi pren la forma d'un professional especialitzat, potser d'una certa edat i que porta ja bastant de temps amb certa acomodació al lloc de treball. Possiblement no podrem evitar passar per una situació d'aquest estil en algún moment, ja que la carrera professional està sotmesa a moltes visicituts, però l'adaptació a la circumstància depèn de nosaltres, segurament és la nostra responsabilitat, la de cada individu, més que de l'empresa en qüestió generar opcions d'adaptació ràpida i mantenir-les. I podem fer molt en aquest sentit.

Els corsaris del segle XXI, o Com una amenaça és, ben mirada, una oportunitat

En The world is flat, Thomas Friedman distingeix 3 grans moments en la història de la globalització. El primer periode s'inicia el 1492 amb el descobriment d'Amèrica i s'expandeix fins al 1800 (Friedman és americà... crec que si fós italià la data que hauria proposat com a inicial seria molt anterior - Marco Polo, per exemple -, o si l'autor fos escandinau els primers globals serien els vikíngs, destral en mà). Aquest primer periode, segons Friedman, està basat en que la jerarquia la determinaven els països, la riquesa i el poder estaven en mans dels soberans que, entre ells, jugaven una primitiva partida "global".

En un segon estadi, del 1800 al 2000, la globalització es manifesta a través del poder adquirit per les grans companyies. Aquesta fase s'inicia amb el progrés tecnològic que deriva de la màquina de vapor, després del motor a combustió, del telègraf, telèfon i una primitiva www que permet incrementar les comunicacions. Són les grans multinacionals les que juguen la partida global en aquesta fase.

En un tercer i darrer estadi, iniciat a partir de finals dels noranta, la globalització es manifesta a través de la capacitat de gestió de l'individu, és a dir de les seves habilitats individuals posades en xarxa, de la seva capacitat d'adaptació a nous medis, sempre canviants. Avui, un trader pot formar la seva pròpia empresa global si té els coneixements, les habilitats i el suport - o és capaç d'aconseguir-los en un temps curt. Són aquests corsaris del segle XXI, gent preparada, amb una bona habilitat en la gestió del canvi, que ha entrat forçada en el tauler global els que han de determinar com es juga la partida. No pas els països, no pas les multinacionals, és el temps dels individus interconnectats en xarxa, individus que, si en alguna habilitat han de ser excel·lents, és en la d'autogestionar-se, a ells i als nodes principals de la seva xarxa a curt, mig i llarg termini.