Els matins de novembre ténen una llum extranya: les pedres són més fosques, el sol gairebé no escalfa, el cafè es refreda ràpidament. Dins del bar els de sempre es mouen com fantasmes atemorits o pensatius, arraolits sóta jaquetes gruixudes, ocres i fosques les panes, les mirades més tristes i baixes; se'm fa evident que les maneres de caminar de les dones que calcen taló són menys suggerents sóta la tela excessiva. L'hivern, masell, truca a la porta, com volent-me recordar que n'era d'efímer aquell somriure, aquella urgència de pell morena i salada, de porus oberts al mirar de front, la valentia de les nits d'estiu, tot i la brisa. El cafè encara em porta la seva olor, el seu somriure, aquell mirar clar, la forma de moure's, el tò de veu càlida i sempre a punt de trencar-se dins meu... Joël... Com vaig poder deixar que marxéssis... Com no vaig marxar amb tu...
- Niña, te encuentras bien? estás pálida... - em diu mentres li posa el quinto a en José, un avi amb boina a qui el metge va prohibir l'alcohol ja fa anys, però "el quinto de media mañana no me lo quite, Manoli, que así he pasao yo media vida... y el calorcillo que me da eso, mujer."
No se li escapa res a la Manoli. Quant de temps darrera una barra? 15 anys? 20? Una vida? Els seus ulls negres i enormes, que han vist molt i viatjat poc, miren sense pressa, són gairebé una carícia de vellut andalús, un vellut màgic que sembla que t'hagi de curar de qualsevol mal quan et toca.
- Es que tengo la regla y me viene rara... - Intento somriure, però me n'adono que m'haurà sortit una mueca extranya que ja no intento reparar.
Tinc cinc minuts llargs encara abans de tornar a la feina. Normalment no porto rellotge, avui en canvi l'he agafat, segurament perquè he quedat amb en Carles al plegar. És un rellotge amb el fons blanc, l'esfera metàlica, un rellotge masculí, antic. El torno a mirar, marca la mateixa hora, aquests aparells són tontos. Perqué l'he agafat? Ah, sí, perquè he quedat amb en Carles al plegar. Però plego sempre a la mateixa hora i ell serà a la porta... No. Miro el cafè, el fons negre i l'esfera blanca, el vapor, per un moment m'enganya i sembla que marqui la mateixa hora. No, no l'he agafat per això. Un noi al meu costat demana un cafè, vesteix una jaqueta curta, molt gastada, dur el cap afaitat i mira com en Joël. Volia sentir el temps que passava, hora a hora, mastegar-les com xiclet; no vull que arribin les 5 de la tarda, no vull quedar amb en Carles. El noi de la jaqueta gastada s'endú el seu cafè a una taula i llegeix el diari amb interès. El cafè ja no fumeja: el temps no s'ha aturat, s'esvaeix i sento una punxada molt endins, sento els ulls de la Manoli sobre meu, en José camina lentament cap a la màquina traga-monedes.
- Me pones un poco de leche, Manoli, hoy me apetece un cortado, pero que esté muy caliente... por favor.
Et miro, les nostres mirades es creuen durant un segon, després del qual ja sé com sents, i també que m'has llegit. Tornes al diari, i jo al cafè tevi, ara tallat. Dos glops, un cop d'ull al rellotge de fons marró.
- Adiós Manoli, te lo dejo ahí...
- Venga, bonita, y anímate, que mira que solecito nos hace...
Els matins de novembre ténen una llum extranya: les pedres són més fosques, el sol gairebé no escalfa, el cafè es refreda ràpidament. De tornada cap a la feina em trec el rellotge i el deso al bolso. M'haig de desfer d'aquesta jaqueta gris.
No comments:
Post a Comment