My echoes on: The Startup Way, by Eric Ries.

Just finished The Startup Way by Eric Ries, a classic from 2017. One idea I find particularly compelling is the importance of shortening the distance between all types of innovation efforts, especially in R&D, and customer needs.

Will the product fit the market need? Will the current processes be supportive enough? Here are some key takeaways from the book:

The adoption of new operational concepts and processes, and ultimately the capacity to offer new products and services, can easily get lost in the corporate labyrinth, distancing the creators from the end-users. Integrating customer insights from the very beginning should make it easier to build solutions that meet real needs, resulting in optimized efforts, enhanced customer satisfaction, and increased confidence for future opportunities.

Breaking down silos and encouraging teams to work closely together, understanding customer pain points, and iterating innovative solutions in real-time are key concepts for more agile processes.

In short, by reducing the distance with the customer, Ries advocates for highly responsive organizations capable of pivoting from the original concept to the one that truly fits customer needs.

Nota breu sobre el significat etimològic d'Obeir, que la Mònica Cavallé esmenta en El Arte de Ser.

Una nota breu sobre el concepte etimòlogic de obediència que la Mònica Cavallé desglossa en El Arte de Ser: 

Ob-audire, que es traduiria com escolta i fa referència a aquella escolta del més profund de nosaltres. L'autora apunta a que aquest ob-audire no té a veure amb l'obediència en la que renunciem a l'auto-responsabilitat, entesa com el propi discerniment en qüestions que ens concerneixen íntimament. 
Obeir no és necessàriament, entès així, fer cas de manera imperativa, sinó escoltar de manera profunda.

Sanhiro, Natsume soseki

La mujer le dirigió entonces una larga y serena mirada, y cuando habló lo hizo con la mayor calma:
- Es usted todo un cobarde, ¿lo sabe?
Sanshiro se sintió como si le hubieran arrojado contra el andén y le hubieran pateado el hígado.

Soseki és l'escriptor estandart de l'era Meiji (1868-1912), i aquesta és una novel.la escrita el 1908, fa cent un anys. De totes maneres, tot i la distància, tant cultural com en el temps, hi ha punts que es mantenen vigents, com acostuma a passar amb la bona literatura. Malgrat aquell aire melanconiós de la literatura de l'època, passat pel tamís japonés, trobo un cert aire de precursors de la gran literatura occidental de la primera meitat de segle, Boris Vian, Miller... possiblement per això és un dels escriptors japonesos admirats per Murakami.
La novel·la descriu el viatge d'un noi de poble a Tokio, on va a passar el seu primer any de universitat, amb el cap ple de perdals i amb els ulls ben oberts. Les peripècies d'en Sanshiro permeten intuir una societat japonesa en un canvi profund en els seus valors.

La Reina al Palau dels Corrents d'aire, Larsson

La tercera entrega de la trilogia no deceb en absolut. Si la segona part s'em va fer pesada al principi fins que comença l'acció, aquesta no. Nous personatges, noves situacions i estratègies, però la mateixa velocitat d'acció, descrita amb precissió, i aquell elixir de contemporaneitat, d'ajust a una realitat tan esquerpa però exacta, que dona a les novel·les de Larson aquell punt d'apropament universal. Molt bon thriller.

Man in the dark. Auster

As the weird world rolls on. Potser sí, que el pas dels anys donen la perspectiva adequada, la conciència del risc, que permet avaluar-lo abans de prendre una decisió. O potser és la soledat que en deriva, obligada pels supervivents, el premi no assolit dels que han quedat pel camí i en el record. I potser és des d'aquest púlpit que l'Auster ens reclama l'atenció sobre la bipolarització política com a factor de risc latent. Potser no només a USA, a jutjar pels comentaris de la Cospedal, PP, en les notícies d'avui... L'extrany món va rodant.

La soledad de los números primos. Paolo Giordano

Lo esperaba una ducha, una taza de té caliente y un día como cualquier otro, y no necesitaba más.

Hi ha decisions que marquen el devenir de molts anys, la gent cimenta la seva vida a partir d'encreuaments atzarosos i decisions arriscades. Aquesta és una novela madura que treu el cap als abismes d'una soledat diaria i plausible, et fa que la miris als ulls, en reconeguis el tremp i somriguis: si jo també he estat aquí i és així. Una lectura excel·lent.

Sauce Ciego, Mujer dormida. Murakami.

Diu en Murakami que els seus llibres es venen bé en èpoques de crisi, d'algún tipus. Diu també que els seus libres s'estan venent bé a Espanya, en els darrers temps. I diu que els seu lector és algú en creixement, el perfil és d'un lector/a jove, d'entre 20 i trenta pocs, en evolució personal, potser emocional. Deu ser així, no tinc cap argument en contra, i aquest és un bon argument a favor. Per mi, en Murakami és un dels dos descobriments literaris de l'any, l'altre és en Larsson, en un altre estil.

Aquest és un llibre de contes molt personal, m'ha costat d'entrar-hi, però n'hi ha alguns de brillants, en els que és molt fàcil sentir-se identificat i, per tant, observar-se des del punt de vista lleugerament diferent, llavor principal i necessària de l'aprenenatge. Sí, deu tenir raó...

The Sandman, Gaiman

http://en.wikipedia.org/wiki/The_Sandman_(Vertigo)
Darrerament em costava trobar un còmic amb una mica de misatge. Aquest m'ha agafat pel costat de l'onírica dels personatges, diàlegs i històries que sempre semblen quedar-se inacabades, mirades de dibuix que sempre semblen prometre més...

Kafka en la orilla, Murakami

La tragedia, según la define Aristóteles, no surge de los defectos del protagonista, sino de sus virtudes. Son las cualidades, no los defectos, las que arrastran al hombre a la tragedia. De ahí nace, inevitablemente, la ironia. A pesar de ello, la ironía hace más profundo al hombre, lo obliga acrecer. Se convierte en la puerta de acceso a una dimensión mayor.

M'ha sorprès, aquesta novel·la. No perquè les històries paral·leles convergeixin en un argument comú, ni perquè la caracterització dels personatges sigui molt bona, ni perquè la trama estigui ben trenada. Això és així. Però sorprèn la valentia de buscar, a través d'una història complexa, gens naïf, amb arguments que combinen una lògica de la circtumstància amb una lògica de les emocions, dels somnis, dels indrets que haurien d'existir únicament en espais onírics i que precipiten en una realitat descrita, tan real a voltes que, en tancar el llibre, re-descobreixes que les metàfores i les hipèrboles són igual de reals que la realitat que circumvalen.

Una novel·la madura, rica i ambiciosa que aconsegueix l'objectiu de buscar i trobar maneres d'interpretar-nos, un mapa detallat dels mecanismes de les emocions que ens porten a actuar de maneres a voltes de manera incomprensible, fins i tot per nosaltres mateixos, seguint corriols que només podem intuir, però que sabem que, d'alguna manera, estan marcat en aquell mapa interior.

A veces el destino se parece a una pequeña tempestad de arena que cambia de dirección sin cesar. Tu cambias de rumbo intentando evitarla. Y entonces la tormenta cambia de dirección, siguiéndote a ti. Y esto se repite una y otra vez. Esa tormenta, en definitiva, eres tu.

La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina, Stieg Larsson

• No sé què va fallar entre nosaltres dos, però en un cert moment vam parlar d'amistat. Et deia que l'amistat es basava en dues coses: respecte i confiança. Encara que no m'estimis, així i tot et pots refiar de mi, completament. No sóc el teu enemic.
• M'ho pensaré.

És la segona entrega de Millenium, la continuació d'Els homes que no estimaven les dones. Les segones parts d'una novel·la que ha agradat molt poden fer-se ferragoses: n'esperes molt. No és el cas, tot i que, certament, deixa de tenir aquell punt de sorpresa que captiva extraordinàriament en la primera novel.la. I les primeres pàgines sí que es fan una mica monòtones, necessàriament monòtones potser, perquè l'autor ha de ressituar la trama. A partir d'un moment determinat, però, la velocitat de l'acció d'aquesta novel·la, d'una negror extranya i punyent pot amb la resta i torna a enganxar de la manera que ho feia la primera.

El masclisme social de fons, la violència de gènere, torna a ser el tema de fons, explicat de forma crua i nua, despiadada. Les pàgines de Larsson descriuen més que una trama policíaca/periodística, és una denúncia de la facilitat amb la que la societat accepta el retall de les llibertats associats al gènere, desde les associades a les relacions madures fins a la violència menys subtil.

Una magnífica novel·la si heu de regalar-ne'n per aquestes dates, i molt apta per a lectors poc recalcitrants.

Habitaciones Separadas, García Montero

Está solo. Para seguir camino
se muestra despegado de las cosas.
No lleva provisiones.

Així comença Habitaciones Separadas, de Luis García Montero. Un llibre de poesia de l'exploració, de la cerca contínua de la frontera de les emocions, de versos diàfans i lúcids a l'hora, dignes i salvatges al mateix temps. Una excel·lent lectura en vers per segones copes de vi en nits de fredor excessiva.

Els homes que no estimaven les dones, Stieg Larsson

La primera entrega de Millenium, la trilogia de Larsson, que ja s'ha convertit en un fenòmen de masses. Després d'acabar-la he corregut a la llibreria a buscar la segona entrega. És una novel.la negra, escrita des d'un abisme emocional. Novel.la negra, sí, però trascendeix el gènere: violència de sexe, sàdics perturbats, soledat que reverbera malaltíssament en manques afectives i dificultats de comunicació... però també estafes financeres, negociacions que posen en joc les conviccions personals... i relacions riques afectivament, de gent valenta i gent que ho és menys que volta pel món buscant el seu lloc mentres mira de sobreviure els dies, alguns amb actitut, altres amb menys. Una excel·lent novel·la que toca moltes dimensions, amena, divertida de llegir i, sobretot, té un ganxo increïble que fa que retrobar-la per la pàgina on l'has deixat el dia anterior et doni la seguretat de que aquella estona de lectura serà una molt bona estona.

After Dark, de l'Haruki Murakami

Camina a poc a poc i beu molta aigua. Lema d'en Takahashi.

After Dark és una novel·la ràpida i intensa, amb personatges caracteritzats per aquella sensació d'abisme que neix de l'autoconsciència de la individualitat, del creixement en la fina línea que separa la oportunitat de l'abisme, sempre sota el vent traïdor de la circumstància. Gent que es veu obligada a acceptar un risc trist, bucòlic, amb notes de jazz i d'entrepà de bar de nit, foscor, lluna i nit, com a conseqüència de la necessitat de deixar-se impregnar, de participar, d'abocar-se, implicar-se amb la pròpia existència a partir del risc de la comunicació, sense mirar massa la llista dels efectes secundaris. També gent poruga que no pot assumir la visió d'aquest abisme. La nit d'una Kyoto dura i impiatosa de fons. La novel·la es mou entre fronteres, també, amb pincellades de novel·la negra, thriller psicològic i ciència ficció. Una novel·la de tristor gris però qu destil·la una consciència que la fa atractiva. Una lectura excel·lent, sobretot per un cap de setmana d'hivern fred com aquest.

Andreu Vidal

La Vanguardia d'avui annuncia la propera publicació d'una antologia poètica de l'Andreu Vidal. Poeta mallorquí, de finíssim nihilisme - diuen - i aura de maleït, mort fa deu anys tràgicament (alcohol, drogues...) als 39 anys. Per anar fent boca, l'article cita alguns sil·logismes que no ténen desperdici.

• La primera ley dice "adáptate"; la segunda no dice absolutamente nada.
• La perceptibilidad, si acontece, puede llevar a veces a la lucidez, a la claridad: la sensibilidad conduce siempre a las irritaciones de la piel.
• El orgullo es la coraza del ignorante; la ignorancia la espada del sabio.
• Siempre hace dos segundos que el hombre ha sido expulsado del paraiso.
• A él le perturba la multitud de cosas que desconoce; a mi, las dos o tres que conozco.

"Mañana en la Batalla Piensa en mí...

... y caiga tu espada sin filo: desespera y muere." Javier Marías.

Se llena de blanco, la luna, en la encrucijada de setiembre,
Busca su sitio, el reposo, en la punta de la estrella,
El humo del cigarrillo sigue la estela de Blake.

Hoy la batalla perdida, el olvido de la batalla ganada,
Para mañana la espalda, negra, del tiempo, la batalla vencida.
Desesperación y muerte empuñando esta espada,
Espada sin filo, ante el silencio apostado de la indiferencia.

Anatomy of Love, Helen Fisher

L'amor arriba com una escomesa irrefutable, ens embogeig, s'acomoda i, finalment deixa espai a una nova necessitat. El període de temps del procés no és casual i una sèrie de mecanismes neuroquímics el defineixen. Aquest és el primer volum d'una sèrie on la Dra. Fisher fa didàctica de l'antropologia i neuroquímica de les emocions. Potser perquè he llegit la sèrie en ordre cronològicament invers trobo que aquest és el més fluix en la part de la neuroquímica i el més extens en la part antropològica. És una lectura lleugera, amb incursions molt didàctiques a alguns neuropèptids (sempre és interessant una lectura que introdueixi termes científics en la resta de la societat). En qualsevol cas una lectura diferent a la que estic habituat i que recomano amb gust a tot aquell que tingui ganes de preguntar-se perquè ens enamorem, quins objectius - no sempre conscients però sempre - vitals hi ha darrera de les emocions i quines molècules hi ha involucrades en els mecanismes pels que sentim.

The Tipping Point

Aquest és el primer capítol d'una sèrie de reflexions a partir de la lectura del llibre The Tipping Point, d'en Malcom Gladwell. Essencialment és un llibre sobre aspectes relatius a la comunicació, però no exclusivament: És un d'aquells entrepans en els que has de buscar el pa entre el formatge.

El Tipping Point és aquell moment, en una epidèmia, a partir del qual s'accelera la seva expansió, el número d'afectats creix moltíssim, la progressió de l'expansió passa a ser d'aritmètica (boca a boca si parlem de comunicació), a geomètrica (els catalitzadors de la comunicació es multipliquen).

El pimer mos, més que res per anar fent camí:

Tenim tendència a pensar que compartim actituts amb aquelles persones que ens cauen bé i que acaben essent els nostres amics. Però tot i que és cert que ens cau bé la gent amb la que compartim actituts, gairebé per ressonància de semblances, compartim més amb aquells que ténen les nostres mateixes aficions - no necessàriament les nostres mateixes actituts vitals. Així, estadísticament almenys, acabem essent amics perquè compartim més temps, un temps que, ademés, és de qualitat per nosaltres, i això ja ens fa sentir bé amb ells. Independent de la ressonància en les actituts vitals.

Com és la comunicació en aquest entorn, sempre sorollós? Quines regles la regeixen? Què és el que fa que un misatge cobri significat, que es recordi en el temps, o que provoqui canvis en allau? Quines accions, formes de comunicar i habilitats, característiques i actituds governen aquell punt en que una idea sobre passa un límit numèric i es converteix en una tendència, una moda, un estil a seguir?
Aquest punt és el Tipping Point, l'objecte de la comunicació l'epidèmia, i les lleis que les governen... en el proper capítol.

Blink, de Malcom Gladwell

4 maces de cartes, dues d'elles amb el revers vermell, les altres dues amb el revers blau. Les quatre disposades sobre la taula. És el plantejament d'un joc en el que es tracta d'anar sumant quantitats a partir de les cartes positives i, de tant en tant, hi ha cartes negatives que resten.
Després de jugar-hi una estona resulta evident que les vermelles són molt més arriscades: guanyes més, però perds molt més, de manera que si jugues fonamentalment de vermelles perds segur.

Quan se n'adona el jugador de la dinàmica dels colors?

Al cap de 80 cartes la majoria de jugadors pot raonar la diferència entre els colors. Al cap de 40 cartes la majoria juga de blau de forma intuitiva! Però... els jugadors ténen un sensor connectat als dits... que indiquen que al cap de 10 cartes (no 80, no 40) hi ha una diferència mesurable pels sensors en el pols del dit: ja pot intuir, tot i que no raonar, però, en no està avesat a prendre decisions a nivell intuitiu, simplement no les pren, i continua perdent durant 30 cartes més...

Podem aprendre a intuir millor? A reconèixer la intuició que ens dugui a la presa de decisió correcta només en el temps en que dura un blink?

Aquest és un exemple del que l'autor anomena Thin Slicing (intuició contraposada a la raó, per entendre'ns ràpidament) que pots trobar a Blink, aquest molt recomenable llibre de Malcom Gladwell del qual transcric un parell de paràgrafs:

"We live in a world saturated with information. We have virtually unlimited amounts of data at our fingertips at all times, and we're well versed in the arguments about the dangers of not knowing enough and not doing our homework. But what I have sensed is an enormous frustration with the unexpected costs of knowing too much, of being inundated with information. We have come to confuse information with understanding."

"Blink is an attempt to understand this magical and mysterious thing called judgment."