- No sé què va fallar entre nosaltres dos, però en un cert moment vam parlar d'amistat. Et deia que l'amistat es basava en dues coses: respecte i confiança. Encara que no m'estimis, així i tot et pots refiar de mi, completament. No sóc el teu enemic.
- M'ho pensaré.
És la segona entrega de Millenium, la continuació d'Els homes que no estimaven les dones. Les segones parts d'una novel·la que ha agradat molt poden fer-se ferragoses: n'esperes molt. No és el cas, tot i que, certament, deixa de tenir aquell punt de sorpresa que captiva extraordinàriament en la primera novel.la. I les primeres pàgines sí que es fan una mica monòtones, necessàriament monòtones potser, perquè l'autor ha de ressituar la trama. A partir d'un moment determinat, però, la velocitat de l'acció d'aquesta novel·la, d'una negror extranya i punyent pot amb la resta i torna a enganxar de la manera que ho feia la primera.
El masclisme social de fons, la violència de gènere, torna a ser el tema de fons, explicat de forma crua i nua, despiadada. Les pàgines de Larsson descriuen més que una trama policíaca/periodística, és una denúncia de la facilitat amb la que la societat accepta el retall de les llibertats associats al gènere, desde les associades a les relacions madures fins a la violència menys subtil.
Una magnífica novel·la si heu de regalar-ne'n per aquestes dates, i molt apta per a lectors poc recalcitrants.
No comments:
Post a Comment