.
Sempre en els concerts de cante i toque la posada d'escena és mínimal: dues cadires esperen buides a que el públic segui i s'apagui la llum. Sota la llum del focus apareixen un home o una dona (cantaor o cantaora), amb les mans despullades i amb un somriure com a única eina, i un home (no he vist encara guitarristes femenines de primer nivell en el flamenco), amb la guitarra a la mà. I n'hi ha de sobres, si la veu tè tonalitats, si el guitarrista sap fer anar l'eina, si són capaços de mantenir el diàleg. El concert d'ahir va ser una exhibició.
Una exhibició de diàleg d'emocions. Moltes vegades, la posada en escena és austera també en això: tant el cantaor com el tocaor prenen un posat seriós, molt pendents d'aplicar el seu art al mínim detall, sabent que el material amb el que tracten és tan fràgil que qualsevol detall li pren valor. Escena austera, impregnada d'una individualitat que dóna l'autoconeixença a través de les emocions vistes des del desgarrament. Es recita l'emoció, el sentiment, i se li dona textura a través de les cordes (vocals o de guitarra), però la imatge que es transmet és estoica i severa, seriosa i austera, del que sap que transmet un art que el posseeix i que el rebassa, del que expressa emocions que el trascendeixen i l'eclipsen.
De l'Arcángel diuen que serà un dels grans cantaors, i m'ho crec. La veu és bastant aguda, però té moltes tonalitats, s'allarga molt i li treu rendiment. Bon llenguatge corporal i presència, ocupa molt escenari. L'acompanyava en Cano a la flamenca, un excel·lent guitarrista amb qui semblava entendre's bastant bé. Excel·lent concert, ressalto els fandangos de Huelva que van deixar pel final, però totes les peces van ser brillants.
http://www.youtube.com/watch?v=vc4AhlYOtBM&feature=related
No comments:
Post a Comment