Subprime a la catalana i els que la ténen més grossa - paranoies de cafè sota el sol

En la lluita entre un mateix i el món, cal estar del costat del món. Kafka
(prestat de Magnetic Road)

Hola, mi nombre es Alí, nací en Gambia, tengo 28 años y vivo en Girona desde hace 3. Llegar aquí me costó todo lo que tenía, y buena parte de lo que tenían mis hermanos, aunque pude mandar ya una parte. Trabajé en la obra hasta hace medio año, ganando un buen dinero. Ahora la faena está mal, pero tengo suerte que cobro un poco de ayuda, de momento, tengo los papeles pero no la nacionalidad. No puedo votar, pero si hacer una hipoteca. La hice porqué en el banco me dijeron que era una buena cosa: cobraba 1100, la hipoteca por 850, con el resto podía vivir y ahorrar para mi familia en Gambia si compartia el piso con dos amigos de mi país. Ahora que la faena está mal para todos, ya no cobro y el banco se ha quedado el dinero y el piso.

Aquesta seria la radiografia de la subprime espanyola que avui comentava amb un amic (merci, Vicent) tot fent un cafè al solet d'abril. El que he explicat és un cas (semi)real i sembla que no inhabitual en inmigrants gambians o, en general, gent amb poca capacitat d'adaptació que acaba deixant-se aconsellar per il·lusos, enlluernats o, alguns, simplement mala gent, darrera d'una taula i una corbata que porta un pin d'una entitat bancària solvent.

Des del punt de vista del gambià, de moment almenys, simplement és la feina que ha baixat, però... també pot pensar (algún dia ho fará, o el seu fill) que s'han aprofitat d'ell: arriben aquí, treballen per augmentar els recursos de l'estat (i de pas poder allargar uns anys més la capacitat de l'estat per retornar-nos prestacions en forma de pensions uns anys més), i la major part dels diners que han fet i el pis se'ls queda el banc.

Sí, ja sé, no cal ser gambià per a que s'et quedi el pis el banc, però m'ha semblat un cas paradigmàtic de l'amoralitat i malícia del sistema...

Davant la terraceta, s'atura un 4x4 enorme, tot luxe, conduït per un home d'uns 45-50, cara rodona, possiblement sobrepès, un aire de neguit al damunt que no es pot treure ni el diumenge, vestit de caçacocodrils del Nil... en fi, tot el que cal per a anar amb el nen a tirar rocs a la riba del Ter.

Cotxes desmesurats, col·lecionar MBAs o tirar de targeta bancària per fer petits els armaris... diferents formes d'hedonisme, potser, si algú creu que això el fa viure millor... jo ho dubto, però potser sí que dóna aquell puntillo, no? aquella sensació macarrònica tan similar a pensar que som els que la tenim més grossa, eh?

Sort del solet, de la bona conversa i de la cambrera, que és guapa i, de tant en tant, quan passa, deixa caure uns ulls negríssims...