L'Anna i l'Ombra

La nit és d'aquella fredor seca i franca que no necessita recolzar-se en la humitat per fer-se sentir. Camino depressa, mirant d'arribar a casa uns segons abans, desitjant treure'm la jaqueta i prendre'm una infusió. Els dos nois que rebusquen entre els contenidors de brossa em semblen éssers d'un altre planeta, passo pel seu costat mirant-los de refiló, no sembla que em vegin, sóc invisible als seus ulls traginers. No sé si la lluna és plena, però fa molta claror. Travesso l'avinguda amb el disc en vermell, ràpid però sense còrrer. El finestral del bar del davant em mostra una tribu de marcians prenent canyes i fregits en una atmosfera de fum, hi veig en Carles, al fons, parlant amb dos nois que no conec. Ni se m'acut aturar-me, la idea de l'escalfor acollidora de l'apartament i unes hores de soledat guanyada són un imàn que no permet alternatives. Trec la clau quan encara falten 50 metres per arribar, estic congelada, accelero el pas. Pujo l'escala descordant-me la jaqueta, treient-me la bufanda, gairebé corrents. Obro la porta, la llum del rebedor, deixo el bolso i la jaqueta al terra i m'assec alleugerida a la taça del vàter, sense tancar la porta. No em cal, visc sola. Em rento les mans, recullo la jaqueta i el bolso, comprovo el mòvil, ho deso tot abans d'anar a la cuina i preparar-me la infusió.

Una bona conferència, després de tot, em dic, ja al balcó, amb la infusió a la mà i fumant una cigarreta que té el regust extrany de la nit. Si tingués un millor nivell d'anglès hagués pogut seguir amb més comoditat, potser arribar a treure alguna volta més de l'argument. Però tot i així, deunidó. The larger the neocortex of the primates, the larger the average size of the groups they live with. Brains evolve in order to handle the complexities of larger social groups.

Sona el telèfon. La Clara se sent sola, no acaba d'assumir que en Roger hagi marxat, fa ja més de dos mesos. L'animo una mica, no puc fer res mes per ella avui, no, Clara, no podem quedar, avui no, ademés, has de trobar maneres per tu mateixa. No li ho dic, però ho penso.

Sento l'aigua calenta dels radiadors com circula. Els llibres que estic llegint apilats en una punta de la taula baixa, el portàtil al costat, el clauer, el moneder, la taça feta servir i el comanament a distància de la tele. Poso el 3/24. Els tancs ja són a Gaza, és una massacre, faig l'estòmac fort per no retirar la mirada de les imatges, nens malferits que treuen nerviosament dels maleters de cotxes vells, hospitals sense recursos atiborrats de gent, polítics israelís mirant d'argumentar l'impossible amb cara d'emprenyats perquè el món no sembla entendre'ls, els arguments podrien estar trets de la boca d'un agressor sexual acusant-la de provocadora, la gent surt al carrer a totes les ciutats del món. Prenc una altra cigarreta, surto al balcó deixant la tele posada amb les imatges de les canonades de gas natural hackejades a l'entrada de la vella i encara estabornida Europa occidental. Els veïns del costat tornen a discutir a crits.

Environmental aspects are things that we can change. Potser sí, però necessitem, necessito, un altre paradigma, eines, una abraçada inteligent, un nou punt de vista, una expectativa, change we need, yes, we can, algú ha dit màrqueting? Sé que no hi ha respostes, que qualsevol conclusió clara no és més que un tòpic, el germanet tonto de l'estadística. Som illes d'aigua que busquem el camí més curt, ens fa mandra empatitzar, furgar enllà de l'estètica és exigent, demana temps, esforç continuat, una inversió d'emocions. I com em veuen a mi els veïns, amb els que gairebé no parlo? I la Clara? Qui sóc jo per ella? I... Trobo cert alivi en veure que sóc capaç de reafirmar-me en la resposta que no sé escriure, però puc intuir: tinc un perfil, una ombra que s'ajunta a mi pels peus, clavats al terra. La família del soldat israelià mort per una bomba palestina pateixen d'un dolor no diferent del dels palestins recollint els seus cadàvers. L'ombra es mou, la meva ombra es mou, es desenganxa dels meus peus i es fa més fosca, em mira amb mirar de lluna, allarga la mà, plana sobre el terra, volent la meva. La hi atanço, constato que no encaixen, són la imatge del mirall portades a un mateix costat, l'estòmac s'em regira, la busco amb l'altra mà, però tampoc encaixa, la miro als ulls, sembla que em somrigui i em demana, amb gestos, que la segueixi cap a l'habitació. Em fa estirar sobre el llit, m'acarona, m'abraça i em besa. És un bes fred, savi i irònic. M'adormo en la seva abraçada, per si de cas, la llum de la tauleta de nit encesa.