El soroll de la caldera en engegar-se m'ha desvetllat, ha de fer molt de fred a fora. El vidre glaçat amplifica l'escasa llum d'una lluna mandrosa. Tinc set. Em fa mandra, però, llevar-me a buscar un got d'aigua, sota el nòrdic s'hi està bé, l'escalfor del cos d'en Jöel em recomforta, m'agrada sentir aprop la seva pell, suau i tersa, gairebé femenina. Faig mitja volta, potser per comprovar que és ell, encara m'en faig creus, tot ha anat tan ràpid, ha estat tot tan ... irreal.
Em sorprèn que estigui despert, fitant-me, com esperant que em girés, per estudiar cadascún dels meus moviments amb els seus ulls color mel.
- No dorms Anna?
- M'ha desvetllat la caldera, que s'ha engegat. Deu fer un fred a fora... I tu, no dorms?
- He intuit que et desvetllaves, m'ha semblat que tenies set.
- Sí... però com pots saber-ho això? si ni m'he llevat...
- Ho he intuït, simplement ho sabia.
S'aixeca, s'acosta a la cuina i torna amb un got d'aigua. Totalment nu, el seu cos d'atleta oferint-se al fred de la nit, una presa impossible per un caçador de joguina, supervivent de més batalles de les que aparenta. S'asseu al llit i em dóna el got, sento la seva carícia al coll, la nuca, el coll, la galta, el coll.
- Anna, me n'haig d'anar, haig d'agafar un avió.
- Et vull tornar a veure...
Somriu, un somriure de lluny, amb reminiscències d'espècies que els dos hem tastat. Repeteix la carícia, el coll, la nuca, el coll, la galta, el coll. Molt suau, un tacte gairebé líquid. Els ulls de mel clavats en els meus, dolç i melanconiós, hibrid i ambigu: un home medusa. Es vesteix en silenci, sense pudor, un bes als llavis, una adreça electrònica en un post-it, un petò tendre, novament ambigu, passes que s'allunyen, la porta es tanca. Silenci.
La medusa, craspedon, en llatí, el vel, la franja, allò que roman ocult. Si a una medusa li talles un membre, una nova medusa en reneix, els tentacles poden recòrrer quilòmetres perseguint una presa. I sí, la seva bellesa és l'ambigüetat.
Tanco l'ordinador per mirar d'agafar el son. Demà en llevar-me he de continuar el meu camí, jo també, i somric, paladejant la consciència de l'instant, acariciant el coixí orfe, encara tebi, sabent-me forta novament, mentres el fred de la nit de desembre em persegueix sense aconseguir atrapar-me. I el meu somriure, reflexat en la finestra de vidre i gel, em mostra aquella essència antiga, aquella espècia que endevinava en ell i que també és en mi. Relaxada, la meva galta busca el coixí, el coll es relaxa, la nuca s'acomoda, la carícia es desfà en la nit.
(Inspirat en vinyetes del comic de Pasqual Ferry, La ruta de la medusa.
O potser no.)
No comments:
Post a Comment