La pluja cau violenta sobre el paviment desacostumat, embossant els tragadors de les aceres amb closques de pipes, embolcalls de caramel, papers de colors bàsics i filferro prim, restes de fanalets destroçats deixats enrera en la fugida. Avançar vol dir fer saltironets, mirant d'evitar enfonsar la sabatilla en la bassa d'aigua freda. Comença a fer-se fosc i els reis han fet un acte de presència simplement testimonial, una brevetat que ha obligat la Clara i la Magda a marxar a mig tè, corrents cap a casa, a esperar els marits respectius, amb la mainada enfadada i plorosa, a més de ben molls, decebuts per una cabalgata esqüeta, esguerrada pel temporal imprevist, que posarà a prova la fe dels nens i la paciència dels pares.
Farta de fer la granota, ben xopa de la freda pluja de gener, entro, gairebé per instint, en una granja-cafeteria nova. L'olor a croissants, que vull endevinar encara calents, a xocolata desfeta i cafè m'embriaga deseguida, el somriure de la dona - mitjana edat, rodoneta i galta vermella - aconsegueix fer-me sentir tranquila a l'instant;el fred i la humitat s'han quedat fora. M'assec per demanar una xocolata desfeta i un croissant, i trec el llibre que tant m'està costant d'entrar, sí, sí, sé que s'ha de llegir Houellebecq, però de vegades no sé si cal ser tan cru, tan... abismal, però també és així, el món, la vida, no sempre hi ha reis i caramels, fanals de llums de colors, mainada rient i pares embadalits, mares acabant d'embolicar el regal de darrera hora.
- Sí, reina, són calents, acabo de treure'ls ara mateix, maca. T'agraden més torradets o els que no ho són tan? - Els ulls blau clar de la pastissera són una extensió de les seves faccions arrodonides, el seu somriure és tan acollidor com l'espai.
Inicio la lectura, i de seguida hi entro, avui, i sé veure el perquè, també: és el contrast, a fora la climatologia és feréstega, el paisatge depriment de brutícia moguda de lloc per un temporal indiscret; a dins el caliu del forn, l'escalfor de la cafetera, el somriure maternal, la xocolata i el croissant. Les pàgines passen, com passa l'aigua, mal canalitzada pel carrer poc avesat, mullant el que pot, enduent-se allò sobrer, el que és prescindible. Com la prosa afilada d'en Houellebecq.
En aixecar la vista el mirall, fins ara inadvertit, em retorna la imatge d'una noia trista, pantalons sense gràcia, jersei de coll alt. Li aguanto la mirada, buscant allò que sé que avui no puc trobar, i que tenia, que he deixat en algún lloc del camí a canvi de què? Em somric, però, de sobte entenc la mirada de la pastissera, com el meu fa un moment, com el de la Clara i el de la Magda en marxar... La taça de xocolata vaporeja al meu davant, la pluja cau violentament contra el vidre.
No comments:
Post a Comment