Anna i el dinosaure de pana negra (Anna, Capítol VII)

El so de la percusió esmicola el vapor de neu carbònica, que cau i rebota lleugerament, incapaç d'agafar l'alè del següent compàs, per confondre's en l'aire expectant, encara fred sobre l'escenari, contra un fons negre, iluminat amb focus de colors bàsics; orgànic, el so, latent, el crit, encara audible en l'apaigament gairebé cruel de cordes que deixen de vibrar, tres segons d'eterna ressonància decreixent fins el plor d'un hivern de silenci. L'amor és pa amb formatge, deia la darrera cançó d'en Miquel Gil. Un concert de músics divertint-se buscant diàlegs entre textures i maneres, formes subtilment diferents d'expressar el que ja prèviament ha estat expressat, una i mil vegades viscut, contat i debatut, no per això menys repensat, menys somniat, anhelat, desitjat i reviscut mil vegades més i fins la propera, mentre el cos resisteixi, mentres la ment trobi camins, mentre el cor vulgui donar, els llavis somriure, els ulls buscar. Diàleg forçosament personal, sentir voluntàriament i decidida compartit - com créixer, sinó? - en aquell espai limítrof en el que cerquem atisbar aquell abisme que properament hem de creuar, frontera ja dibuixada, a partir de somriures de so, amb el criteri estètic del que es persegueix sense pietat però sense racança, amb mètode. És en aquestes metàfores que em busco i em retrobo amb l'Anna més nena, amb l'Anna més Anna, resorgint de la catarsi en un manantial d'aigua clara...
- Anna! Quant de temps! - Una veu masculina i agradable, una mà gran sobre el meu braç que haurien de precedir un mirar que busco i em costa de veure al principi...
- Jaume? Jaume Viladur? - El reconec tot d'una.
Riem, no ens havíem vist des de l'institut. Has estat a València, per feina i una noia, no va anar del tot bé, has tornat per entrar a les llistes d'un partit nacionalista català per les properes eleccions, sí, aquesta és una ciutat petita. De vegades massa petita i tot.
- Però jo no ho entenc, Anna, som quatre gats en un concert fantàstic, tu... estem molt malament... segur que la discoteca va plena.
- Segurament... però bé... és una qüestió de mercat, hi ha molta oferta d'oci...
- Sí, el mercat.... però és música de merda, no val res... la gent està molt apalancada, és vergonyós que músics com aquests tinguin un públic tan reduït.
- Per mi és part de l'encant... No crec que hagués disfrutat tant del concert si la sala estés plena a vessar, o potser sí, però d'una manera diferent, més..
- Però som quatre gats, Anna, mira, el problema és de fons, la gent consumeix sense criteri, som borregos. Ademés, el missatge...
- I segurament volem ser així... de fet triem ser idiotes, no? cadascú tria en què vol ser-ho, segons uns determinats criteris, alguns conscients, d'altres no... En el fons, cadascú opta lliurement per ser o no un borrego, hi ha molts factors que influeixen...
Estàs incòmode, ja, i jo també, no em ve de gust cedir, ni tu saps fer-ho en això. Continuem una estona més, buscant un espai més neutral, recordem els dies de l'institut, que se n'ha fet de l'Albert, i la Laura? Als Estats Units? no ho sabia...
Tornant a casa fa un fred horrible, sec i aspre com aquest encarcarament pseudo-alternatiu, semi-rebel, tan eixut i monòton que encara abanderes. No vull lluitar contra el mercat, el mur de Berlín ja va caure fa molt, Paquistán és a la cantonada, conec gent d'arreu del món i les fronteres per creuar són una altra cosa, maneres per conèixer... la meva revolució és una altra, i la veig en altres formats, no m'interessa gens el teu discurs gastat de pana negra, plagi d'altres temps. No si... al final seré jo la que no sóc d'eixe món... i camino capcota, mirant d'arraulir-me més encara a l'abric d'una jaqueta insuficient.

Molècules amb dues cares: beta-carotè

El beta-carotè, la molècula que dóna el color taronja a les pastanagues, és un antioxidant natural soluble en greixos, i es troba en bona part de les fruites i verdures colorejades (pastanagues, espinacs, enciam, tomàquet, bròquil, taronges...). Bioquímicament és el precursor de la vitamina A, és a dir, el nostre cos sintetitza aquesta vitamina a partir del beta-carotè (ho fa en el fetge) mitjançant una reacció química.

El beta-carotè té l'estructura de la figura. Les síntesis químiques clássiques de beta-carotè actualment segurament ja no són efectives en costos, a no ser que s'obtingui via enzimàtica. Enzims provinents de la Blakeslea Trispora i Dunaliella Salina (una alga australiana) són utilitzats en els processos industrials per la síntesi enzimática natural de beta-carotè.

Per la seva funció antioxidant (que és una funció positiva, ja que els antioxidants són antienvellidors naturals, no només de la pell sinó dels òrgans vitals), pot prendre's com a suplement alimentari (pastilletes), però no sembla aconsellable fer-ho ja que se n'ha relacionat l'ús amb un increment en el risc de càncers de pulmó i de pròstata, així com un increment en la ratio de mortandat entre fumadors. Aquesta ratio no s'ha observat en consumidors usuals de fonts naturals de beta-carotè, probablement degut a una menor biodisponibilitat (una concentració real en sang menor). És a dir: en necessites per tenir vitamina A, si el prens en la quantitat òptima és un antioxidant natural, si en prens massa incrementes risc de càncer de pulmó i de próstata.

Però el beta-carotè també està relacionat amb la prevenció de l'Alzheimer, com a bon agent antioxidant que és: estudis publicats molt recentment indiquen que una quantitat petita de beta-carotè presa regularment (50 mg diaris) durant molts anys té una incidència positiva en els signes de demència en la població masculina (eps, que no vol dir que els només els homes pateixin demència -tot i que en som més promensos - sinó que no conec l'estudi equivalent en dones).

Mercats de valors - Liquidesa

L'or està en màxims de 30 anys, l'Íbex ataca els 16mil punts mentres que l'EuroStoxx en prou feines aguanta valors d'un mes enrera, despistant als analistes, els mercats asiàtics amenacen amb un increment en la volatilitat que si demà continua començarà a preocupar-me i a US sembla que estigui permanentment a punt de passar alguna cosa, amb el Dow defenent-se lleugerament a la baixa i el Nasdaq treient les papes, mentres que l'Euro està en récords respecte el dolar i pujant, i la inflació ja no és una amenaça sinó una realitat latent (especialment a Espanya, atenció qui tingui posat diners a l'Íbex)... Aquest mes de novembre serà clau, entre demà i la setmana vinent hem d'estar preparats primer per treure ràpid (el mercat sembla que pot recòrrer a l'excusa dels crèdits sub-prime US i a l'increment del preu del petroli per rebaixar preus), i això serà potser ben aviat, i al cap d'uns dies caldrà tenir liquidesa perquè vindrà el rush de final d'any... És l'hora d'estar pendents.

Anna i el rellotge del cafè (Anna, Capítol VI)

Els matins de novembre ténen una llum extranya: les pedres són més fosques, el sol gairebé no escalfa, el cafè es refreda ràpidament. Dins del bar els de sempre es mouen com fantasmes atemorits o pensatius, arraolits sóta jaquetes gruixudes, ocres i fosques les panes, les mirades més tristes i baixes; se'm fa evident que les maneres de caminar de les dones que calcen taló són menys suggerents sóta la tela excessiva. L'hivern, masell, truca a la porta, com volent-me recordar que n'era d'efímer aquell somriure, aquella urgència de pell morena i salada, de porus oberts al mirar de front, la valentia de les nits d'estiu, tot i la brisa. El cafè encara em porta la seva olor, el seu somriure, aquell mirar clar, la forma de moure's, el tò de veu càlida i sempre a punt de trencar-se dins meu... Joël... Com vaig poder deixar que marxéssis... Com no vaig marxar amb tu...
- Niña, te encuentras bien? estás pálida... - em diu mentres li posa el quinto a en José, un avi amb boina a qui el metge va prohibir l'alcohol ja fa anys, però "el quinto de media mañana no me lo quite, Manoli, que así he pasao yo media vida... y el calorcillo que me da eso, mujer."
No se li escapa res a la Manoli. Quant de temps darrera una barra? 15 anys? 20? Una vida? Els seus ulls negres i enormes, que han vist molt i viatjat poc, miren sense pressa, són gairebé una carícia de vellut andalús, un vellut màgic que sembla que t'hagi de curar de qualsevol mal quan et toca.
- Es que tengo la regla y me viene rara... - Intento somriure, però me n'adono que m'haurà sortit una mueca extranya que ja no intento reparar.
Tinc cinc minuts llargs encara abans de tornar a la feina. Normalment no porto rellotge, avui en canvi l'he agafat, segurament perquè he quedat amb en Carles al plegar. És un rellotge amb el fons blanc, l'esfera metàlica, un rellotge masculí, antic. El torno a mirar, marca la mateixa hora, aquests aparells són tontos. Perqué l'he agafat? Ah, sí, perquè he quedat amb en Carles al plegar. Però plego sempre a la mateixa hora i ell serà a la porta... No. Miro el cafè, el fons negre i l'esfera blanca, el vapor, per un moment m'enganya i sembla que marqui la mateixa hora. No, no l'he agafat per això. Un noi al meu costat demana un cafè, vesteix una jaqueta curta, molt gastada, dur el cap afaitat i mira com en Joël. Volia sentir el temps que passava, hora a hora, mastegar-les com xiclet; no vull que arribin les 5 de la tarda, no vull quedar amb en Carles. El noi de la jaqueta gastada s'endú el seu cafè a una taula i llegeix el diari amb interès. El cafè ja no fumeja: el temps no s'ha aturat, s'esvaeix i sento una punxada molt endins, sento els ulls de la Manoli sobre meu, en José camina lentament cap a la màquina traga-monedes.
- Me pones un poco de leche, Manoli, hoy me apetece un cortado, pero que esté muy caliente... por favor.
Et miro, les nostres mirades es creuen durant un segon, després del qual ja sé com sents, i també que m'has llegit. Tornes al diari, i jo al cafè tevi, ara tallat. Dos glops, un cop d'ull al rellotge de fons marró.
- Adiós Manoli, te lo dejo ahí...
- Venga, bonita, y anímate, que mira que solecito nos hace...
Els matins de novembre ténen una llum extranya: les pedres són més fosques, el sol gairebé no escalfa, el cafè es refreda ràpidament. De tornada cap a la feina em trec el rellotge i el deso al bolso. M'haig de desfer d'aquesta jaqueta gris.

Els corsaris globals

Reestructuració de cadenes productives i globalització

Aquesta setmana Solvay ha ennunciat el tancament d'una planta química a Vilaseca (Tarragona), una instal·lació relativament petita en quant a volum humà, ja que hi treballen 22 persones. En aquesta planta es fabrica el HCFC-22, un refrigerant de tipus CFC (CloroFluoroCarbon), és a dir, dels que més efecte ténen en la destrucció catalítica de l'ozó. Aquest CFC en particular s'ha de deixar d'utilitzar el 2009 en virtud de l'acord de Montreal per la protecció de la capa d'ozó.

Aquest tancament forma part de l'ajust de processos productius que Solvay està fent a Europa, especialment en l'àrea del Fluor, i que implica el trasllat d'aquests processos a Xina per tal de reduir costos, o, com en el cas del HCFC-22, perquè el mercat s'esgota. Unes 250 persones a Europa perdràn el seu lloc de treball en aquesta re-estructuració.

Quan he llegit la notícia, l'he entès com un més dels moviments d'outsourcing que les empreses multinacionals estàn realitzant en els darrers anys: la producció a Europa té un major cost, per tant, el que no tingui un clar valor afegit fer-ho aquí, s'exporta a països amb menors costos de producció per tal de mantenir o incrementar la competitivitat. És una de les cares de la Globalització.

L'especialista com a professional global

Com els treballadors de Vilaseca, milions de persones arreu i durant totes les èpoques s'han trobat amb aquesta adversitat: la pèrdua sobtada del lloc de treball que implica el canvi del teixit laboral i social al llarg del temps. I és que qualsevol evolució necessàriament implica un canvi.

Un exemple: el meu poble d'origen, Ribes, actualment viu del turisme, essencialment, tot i que hi ha també una certa indústria del plàstic, una planta embotelladora d'aigua i una certa herència ramadera. El poble ha canviat molt durant el segle XX. Les fargues, la mineria i la explotació agrícola i del bosc a força de braç van donar pas, convivint, a una floreixent indústria tèxtil que va portar a un increment de població massiu, creant-se colònies de nouvinguts i una certa mescla cultural. Un temps més tard, el declivi del tèxtil implicaria una important despoblació i la cerca d'alternatives, moltes d'elles vinculades al turisme de muntanya i rural.

És una primera etapa de globalització paralela a la que he descrit més amunt: el capital industrialitza zones amb menors costos de producció per tal de mantenir o incrementar la competitivitat. Però el grau d'especialització d'aquestes indústries en el meu poble en qualsevol moment del s.XX era poc, hi havia feina per tothom, normalment, i, per tant, la gent podia canviar de feina sense massa problema ni trasvals econòmic.

En el s.XXI, però, tenim una circumstància addicional: la globalització fa molt probable que un professional especialitzat s'hagi de desplaçar una determinada distància, potser fins i tot canviar de ciutat o de país, en cas que decideixi mantenir el ritme de la carrera professional. El professional especialitzat té restringit el camp i canviar de feina és, moltes vegades, un projecte de mig i llarg termini que pot implicar tensions importants a nivell de parella com familiars i socials. Alguns professionals especialitzats són autèntics nòmades que van canviant de feina, ciutat i xarxa social al voltant de la carrera professional.

Be water, man, o La necessitat d'adaptació al canvi

Més enllà de la tendència a fer arrels de cadascú, el que segur no s'aturarà és l'evolució de la societat, i menys en un temps frontissa com el que estem vivint des del final dels anys noranta. La globalització és la gran revolució del nostre temps i en trobem proves arreu, expressant la seva multidimensionalitat en aspectes com la cultura, la genètica, la tecnologia, les comunicacions humanes, l'idioma, l'economia, la política i fins i tot el clima.

I aquest és un camí sense retorn. Qualsevol revolució, com si d'una epidèmia vírica es tractés, té un tipping point, és a dir, un punt a partir del qual l'expansió de l'efecte creix en forma de progressió geomètrica enlloc de fer-ho en forma de progressió aritmètica - i per tant més lentament - com en les fases inicials. El tipping point de la globalització es situaria en algún punt dels anys noranta. Ara ja estem en plena fase expansiva, i és imparable.

I el canvi que porta la revolució ens demana adaptació als nous temps. Adaptació en termes d'habilitats i coneixements, però també d'actituts i plantejaments vitals que permetin una adaptació el més ràpida possible.

Lluny de veure la globalització com una amenaça, jo la veig com una oportunitat: oportunitat de conèixer més coses i més gent, de forma més ràpida i eficient, oportunitat d'aprendre a cost pràcticament nul, oportunitat de controlar la carrera professional, oportunitat de millorar i mantenir una xarxa de relacions gran. Però no és només una oportunitat per a mi: és una oportunitat per al noi de Bangalore que podrà treballar en una feina digna, o per a la noia xinesa, que no s'haurà de casar amb el vell gras del poble si s'atreveix a còrrer el risc d'anar a la ciutat i començar de nou, i per al senegalès que acaba d'arribar fa poc a Girona i ha muntat una botiga de comestibles.

Sí, potser l'adaptació al canvi és dificil, estressant i exigent, i més si el canvi pren la forma d'un professional especialitzat, potser d'una certa edat i que porta ja bastant de temps amb certa acomodació al lloc de treball. Possiblement no podrem evitar passar per una situació d'aquest estil en algún moment, ja que la carrera professional està sotmesa a moltes visicituts, però l'adaptació a la circumstància depèn de nosaltres, segurament és la nostra responsabilitat, la de cada individu, més que de l'empresa en qüestió generar opcions d'adaptació ràpida i mantenir-les. I podem fer molt en aquest sentit.

Els corsaris del segle XXI, o Com una amenaça és, ben mirada, una oportunitat

En The world is flat, Thomas Friedman distingeix 3 grans moments en la història de la globalització. El primer periode s'inicia el 1492 amb el descobriment d'Amèrica i s'expandeix fins al 1800 (Friedman és americà... crec que si fós italià la data que hauria proposat com a inicial seria molt anterior - Marco Polo, per exemple -, o si l'autor fos escandinau els primers globals serien els vikíngs, destral en mà). Aquest primer periode, segons Friedman, està basat en que la jerarquia la determinaven els països, la riquesa i el poder estaven en mans dels soberans que, entre ells, jugaven una primitiva partida "global".

En un segon estadi, del 1800 al 2000, la globalització es manifesta a través del poder adquirit per les grans companyies. Aquesta fase s'inicia amb el progrés tecnològic que deriva de la màquina de vapor, després del motor a combustió, del telègraf, telèfon i una primitiva www que permet incrementar les comunicacions. Són les grans multinacionals les que juguen la partida global en aquesta fase.

En un tercer i darrer estadi, iniciat a partir de finals dels noranta, la globalització es manifesta a través de la capacitat de gestió de l'individu, és a dir de les seves habilitats individuals posades en xarxa, de la seva capacitat d'adaptació a nous medis, sempre canviants. Avui, un trader pot formar la seva pròpia empresa global si té els coneixements, les habilitats i el suport - o és capaç d'aconseguir-los en un temps curt. Són aquests corsaris del segle XXI, gent preparada, amb una bona habilitat en la gestió del canvi, que ha entrat forçada en el tauler global els que han de determinar com es juga la partida. No pas els països, no pas les multinacionals, és el temps dels individus interconnectats en xarxa, individus que, si en alguna habilitat han de ser excel·lents, és en la d'autogestionar-se, a ells i als nodes principals de la seva xarxa a curt, mig i llarg termini.