A ti te dira que sí, a la vida que nos ha tocado vivir le digo que no.
Una bona performance dels Mal Pelo. A mesura que passava l'estona, ja després de l'espectacle, mentre sopava comentant amb un amic la performance, se'ns han anat revel·lant detalls que només havíem intuït durant la representació. És una bona performance, que va reverberant, com el bon vi, una bona estona després d'haverla vist. És una història trista, però descrita des d'una alçada moral important. És una obra de concepció arriscada, que sap a quin públic va a buscar. És una obra complexa, dura i crua, que plasma sobre l'escenari, en una bona amalgama de paraules i dansa, l'autenticitat de les emocions.
S'estimen, estan separats - la separació pot ser física, intelectual, social o de circumstància diversa, potser per un d'ells no és el moment adequat i això crea un abisme, o potser ell està a la presò, i ella a 200 o 2000 km al nord - i no hi ha possibilitat de trobar-se, o el retrobament seria nefast, o simplement absurd. Mirar-se un mateix i a l'altra en aquesta circumstància és dur però autèntic, real i punyent. Mal Pelo ens convida a fer-ho a través de la dansa i uns diàlegs breus carregats de significat. M'ha agradat molt.
Sunday 30 November 2008
Saturday 29 November 2008
After Dark, de l'Haruki Murakami
Camina a poc a poc i beu molta aigua. Lema d'en Takahashi.
After Dark és una novel·la ràpida i intensa, amb personatges caracteritzats per aquella sensació d'abisme que neix de l'autoconsciència de la individualitat, del creixement en la fina línea que separa la oportunitat de l'abisme, sempre sota el vent traïdor de la circumstància. Gent que es veu obligada a acceptar un risc trist, bucòlic, amb notes de jazz i d'entrepà de bar de nit, foscor, lluna i nit, com a conseqüència de la necessitat de deixar-se impregnar, de participar, d'abocar-se, implicar-se amb la pròpia existència a partir del risc de la comunicació, sense mirar massa la llista dels efectes secundaris. També gent poruga que no pot assumir la visió d'aquest abisme. La nit d'una Kyoto dura i impiatosa de fons. La novel·la es mou entre fronteres, també, amb pincellades de novel·la negra, thriller psicològic i ciència ficció. Una novel·la de tristor gris però qu destil·la una consciència que la fa atractiva. Una lectura excel·lent, sobretot per un cap de setmana d'hivern fred com aquest.
After Dark és una novel·la ràpida i intensa, amb personatges caracteritzats per aquella sensació d'abisme que neix de l'autoconsciència de la individualitat, del creixement en la fina línea que separa la oportunitat de l'abisme, sempre sota el vent traïdor de la circumstància. Gent que es veu obligada a acceptar un risc trist, bucòlic, amb notes de jazz i d'entrepà de bar de nit, foscor, lluna i nit, com a conseqüència de la necessitat de deixar-se impregnar, de participar, d'abocar-se, implicar-se amb la pròpia existència a partir del risc de la comunicació, sense mirar massa la llista dels efectes secundaris. També gent poruga que no pot assumir la visió d'aquest abisme. La nit d'una Kyoto dura i impiatosa de fons. La novel·la es mou entre fronteres, també, amb pincellades de novel·la negra, thriller psicològic i ciència ficció. Una novel·la de tristor gris però qu destil·la una consciència que la fa atractiva. Una lectura excel·lent, sobretot per un cap de setmana d'hivern fred com aquest.
Friday 28 November 2008
L'Avantatge Acumulatiu
Necessitem herois. La facilitat, gairebé religiosa, amb la que deixem enlluernar-nos per l'estètica de l'èxit és tan compulsiva com no esquivar la mirada inoportuna durant aquell instant innecessari, o l'acomesa contra la targeta de crèdit en un centre comercial una tarda solitària de dissabte. Són, potser, tendències d'actuació compensatòries: ens auto-regalem una amant en moment equívoc - quan no ho és, d'altra banda... ? -, una semarreta que no necessitem -com decidim anar renovant l'armari, sinó...? -, o una imatge idolatrada d'algú que representa uns valors o una estètica que anhelem momentàniament - com, sinó, podríem evolucionar, si ens neguéssim a incloure en prèstec valors estètics...?
Però, què fa que aquests personatges, els herois, tinguin aquesta condició. Què fa que un futbolista o una estrella de roc, o un científic, o una ballarina, hagin despuntat en el seu moment i assoleixin unes quotes d'èxit que els fan ser admirats i seguits? Segurament molts factors. Un d'ells és l'Avantatge Acumulatiu, segons explica Malcom Gladwell - trobaràs el link a la seva url a la columna de la dreta - en Outliers.
Gladwell fa servir l'exemple estudiat dels jugadors d'elit d'hockey. Mirant les dates de naixement dels jugadors internacionals resulta que una majoria abrumadora són nascuts en la primera part de l'any. Horòscop? No, no va per aquí. És encara més simple: els jugadors d'hockey comencen a jugar desde ben petits, i són escollits per jugar en competicions de més nivell ja desde edats en que no són madurs´físicament. Simplement, uns mesos de desenvolupament físic quan tens 8 anys es noten molt, i per tant, els que han nascut en la primera part de l'any despunten més, ténen més oportunitats de jugar competicions més exigens i per tant, l'aprenentatge és més gran en un espai de temps curt a una edat molt primerenca. Comença la roda de l'Avantatge Acumulatiu: Despuntes una miqueta degut a un tipus de varem d'elecció (la tria de jugadors alebins es fa una vegada per temporada) i entres en una roda de millores petites, però sempre al màxim nivell. Aquest raonament el pots traslladar a científics, ballarins, etc.
Una primera conclusió òbvia, seria que si has nascut a determinats països en la segona meitat de l'any... estadísticament no et pots dedicar professionalment a jugar a hockey.
Un segon punt que en deriva són els varems de tria a edats primerenques. Com diu en Gladwell, tením tendència a pensar que els ingredients de l'èxit són passió pel que fas, talent i treball dur, oblidant que hi ha un quart ingredient clau: les normes que fem servir per escollir qui i qui no, en qualsevol disciplina, es fan a edats d'inmaduresa, frustrant l'acompliment de carreres brillants per una bona part dels potencials competidors.
A nivell individual, sembla que l'únic que podem fer és mirar que l'Avantatge Acumulatiu jugui al nostre favor. A més d'això, també podem ser conscients d'aquesta variable, interpretar els mecanismes de l'èxit, humanitzar els herois i democratitzar les normes que permetin que l'èxit no depengui tant de variables tan atzaroses com el mes de naixement d'un futbolista o del moment en que un futur científic ha de decidir sobre el camí a seguir en la seva carrera.
Però, què fa que aquests personatges, els herois, tinguin aquesta condició. Què fa que un futbolista o una estrella de roc, o un científic, o una ballarina, hagin despuntat en el seu moment i assoleixin unes quotes d'èxit que els fan ser admirats i seguits? Segurament molts factors. Un d'ells és l'Avantatge Acumulatiu, segons explica Malcom Gladwell - trobaràs el link a la seva url a la columna de la dreta - en Outliers.
Gladwell fa servir l'exemple estudiat dels jugadors d'elit d'hockey. Mirant les dates de naixement dels jugadors internacionals resulta que una majoria abrumadora són nascuts en la primera part de l'any. Horòscop? No, no va per aquí. És encara més simple: els jugadors d'hockey comencen a jugar desde ben petits, i són escollits per jugar en competicions de més nivell ja desde edats en que no són madurs´físicament. Simplement, uns mesos de desenvolupament físic quan tens 8 anys es noten molt, i per tant, els que han nascut en la primera part de l'any despunten més, ténen més oportunitats de jugar competicions més exigens i per tant, l'aprenentatge és més gran en un espai de temps curt a una edat molt primerenca. Comença la roda de l'Avantatge Acumulatiu: Despuntes una miqueta degut a un tipus de varem d'elecció (la tria de jugadors alebins es fa una vegada per temporada) i entres en una roda de millores petites, però sempre al màxim nivell. Aquest raonament el pots traslladar a científics, ballarins, etc.
Una primera conclusió òbvia, seria que si has nascut a determinats països en la segona meitat de l'any... estadísticament no et pots dedicar professionalment a jugar a hockey.
Un segon punt que en deriva són els varems de tria a edats primerenques. Com diu en Gladwell, tením tendència a pensar que els ingredients de l'èxit són passió pel que fas, talent i treball dur, oblidant que hi ha un quart ingredient clau: les normes que fem servir per escollir qui i qui no, en qualsevol disciplina, es fan a edats d'inmaduresa, frustrant l'acompliment de carreres brillants per una bona part dels potencials competidors.
A nivell individual, sembla que l'únic que podem fer és mirar que l'Avantatge Acumulatiu jugui al nostre favor. A més d'això, també podem ser conscients d'aquesta variable, interpretar els mecanismes de l'èxit, humanitzar els herois i democratitzar les normes que permetin que l'èxit no depengui tant de variables tan atzaroses com el mes de naixement d'un futbolista o del moment en que un futur científic ha de decidir sobre el camí a seguir en la seva carrera.
Thursday 27 November 2008
Wednesday 26 November 2008
Basics on Weinreb Amides
For an updated review, including applications and examples see Synthesis 2008, 23, 3707.
Weinreb amides (N-alkoxy-N-methylamides), WA hereafter, provide a very convenient synthesis to aldehydes and ketones.
Weinreb amides (N-alkoxy-N-methylamides), WA hereafter, provide a very convenient synthesis to aldehydes and ketones.
The collapse of the intermediate usually requires aqueous work up, which avoids over-addition despite the use of a large excess of reagents.
WA are very attrractive since they are easy to prepare, are very effective, reactions are scalable and provide stability-storability. The facile reduction to aldehydes with hydride reduction agents makes them serve as precursor to sensitive aldehyde in the masked form.
When treated with reagents as Lithium DiisoprPropylAmine at low temperatures results in demethoxylation with concomitant release of formaldehyde. This undesired competitive pathway can be overcame by using a t-butoxy group instead of a methoxy.
Saturday 22 November 2008
Anna i l'altre mojito
Qui no sap interpretar una mirada, dificilment podrà entendre una llarga explicació - Proverbi àrab
- Sí, posa'm un altre mojito, vaig sentir que li deia, i girava de nou els ulls nòvament cap a l'escenari, a través de l'atmosfera carregada del club de jazz. Sol, sentat en un puff vermell, la cara il·luminada per la làmpada de taula. Una cara agradable però de rasgs marcats, mirada intel·ligent però fixa, llavis ben dibuixats però de somriure avar, el cap afaitat. El posat relaxat de qui sap que el seu món li pertany, i destil·la aquella seguretat, empipadora segons com, de qui no li importa passejar-lo, ni que miris d'esquitxar-lo.
De cop es gira i em mira, fa un mig somriure girant lateralment el cap, un segon, un altra... Li somric, amplia la seva mueca. Es gira de nou cap a l'escenari i apaga la cigarreta. Segueix el ritme de la música amb el peu, la interpreta, li parla.
- Mola, el concert, eh Anna? em diu l'Oriol, al meu costat, deixant la copa sobre una taula idèntica, la nostra sense làmpada, però. Hi hem de venir més sovint.
Assenteixo amb un somriure, i faig un glop. - Més sovint, sí.
Fa 3 mesos que surto amb l'Oriol. Hem fet l'amor sis vegades, només dues s'ha quedat després a dormir. Viu amb els pares, se sent més còmode i no té la preocupació dels diners a final de mes. Arguments de comoditat i econòmics per amagar pors d'enfrontament d'un moment vital que ni es planteja. Adolescència allargada, relacions porugues, costums còmodes i aparença de capacitat. Ah, sí, i el cotxe, roba de marca i gastar diners sortint.
- Em dones una cigarreta? li pregunto estirant el cos endavant, sense aixecar-me, els dits en el seu braç, en reclam. Mirada, somriure i m'acosta la caixeta blava de Camel. N'en prenc una, me l'encén, intercanviem somriures i un segón d'afegit en el pont dels iris abans de tornar a lloc.
- Fumes Anna? no t'havia vist fer-ho...
- Ni això ni altres coses Oriol. I no, no fumo gairebé mai...
Friday 21 November 2008
Pas a Nivell, de Pere Vilà
Pas a nivell descriu el buit d'un noi en acabar la carrera, una buidor que neix de veure's davant de l'abisme d'haver de prendre les decisions, d'haver de copçar la dificultat de seguir pel camí un cop han desaparegut els raïls que el guiaven. Ara tot serà més complexe, més multicolor, també. Assumir això porta temps i vivences, alguna d'elles narrada a la peli. O millor, parla de com el protagonista mira d'esquivar la consciència de que el que ara toca és això.
També és un retrat d'una societat, en certa forma, mostra la buïdor, que sembla gairebé obligada, en les comunicacions de les emocions, la impossible fredor amb la que vivim la rutina dels dies, els comportaments establerts i l'aplastant lògica de la claudicació en absència de la rebel·lia, la incapacitat, que sembla estar empesa socialment, en els nostres temps, per assumir la pròpia existència, la pròpia presa de decisions.
És una peli de ritme lent, amb pocs diàlegs i sense banda sonora, feta amb recursos molt limitats, però el ritme és constant i l'argument és coherent. M'ha agradat.
També és un retrat d'una societat, en certa forma, mostra la buïdor, que sembla gairebé obligada, en les comunicacions de les emocions, la impossible fredor amb la que vivim la rutina dels dies, els comportaments establerts i l'aplastant lògica de la claudicació en absència de la rebel·lia, la incapacitat, que sembla estar empesa socialment, en els nostres temps, per assumir la pròpia existència, la pròpia presa de decisions.
És una peli de ritme lent, amb pocs diàlegs i sense banda sonora, feta amb recursos molt limitats, però el ritme és constant i l'argument és coherent. M'ha agradat.
Sunday 16 November 2008
Crisi Global, una nova actualització
LA UE ha entrat en recessió tècnica, i a final d'any els nivells dels fons estaran a nivells de 1998: una dècada de creixement net nul. El creixement de l'economia xinesa, paradigma de l'apalancament del creixement mundial, està perdent alçada (la previsió ha caigut del 9-10% al 5-8.5% en funció dels analistes). El dubte és si les mesures d'ajut seran suficient per evitar una depresió econòmica mundial d'embergadura. És el moment de la Trampa de la liquidesa: no hi ha inversió fins i tot quan els tipus de interès és baix; en aquesta coiuntura la política monetària és poc efectiva, i cal una política fiscal ferma i creativa, que ha de ser impulsada pels governs globals. Aquesta és la raó de ser que suporta la reunió de Washington de dissabte.
En aquesta coiuntura, els països que parteixen d'endeutament alt o elevat dèficit per compte corrent (Espanya entre ells, amb un dèficit exterior de l'ordre del 10%, un dels més elevats del món), estàn en molt mala situació. I si els estímuls públics continuen, l'endeutament serà major. Això automàticament haurà de implicar un canvi forçat de magnituts gairebé filosòfiques: l'estimulació econòmica governamental s'haurà d'assumir (ja que incrementarà el cost dels prèstecs, es debilitarà la moneda o s'incrementarà la inflació) per un sector privat molt debilitat, potser sense capacitat de resposta.
Aquest nou paradigma exigirà noves respostes que el vell capitalisme possiblement no pot aportar: el mercat, per si sol, no pot recuperar les regnes del creixement, i si la crisi és de la magnitut que sembla, l'aport públic de gran magnitut és inevitable, generant el perill d'una inflació que pot desbocar-se el 2009. Una de les conseqüències: els esforços d'estalvi públic queden reduïts, amb el conseqüent cost a pagar sobre les polítiques socials, assegurament de pensions, etc. (Diuen que l'ampliació de capital del Santander d'aquesta setmana podria obligar a alguns bancs a haver d'acceptar les ajudes directes del govern, en obligar a unes ratios de solvencia del 7%, que ara no hi són, amb l'excepció del Banesto). I és que parlem de 10 anys de retrocés, almenys. Sembla que el dubte no està ja si entrem o no en recessió, sinó si tenim al davant una recessió o una depressió. En aquesta coiuntura, que sembla possible, caldrà una nova forma d'entendre l'economia, igual que el lliure mercat apareix després de la depressió del 29.
Una possible via de sortir-nos-en dins del marc del lliure comerç passaria per un canvi de comportament consumidor a Xina. Els xinesos estalvien el 40% del que guanyen, una xifra molt gran. Els motius: les pensions, assegurança mèdica, ajuts a l'educació, etc. només arriben a una cinquena part de la població, o menys, fet que forçosament els xinesos hagin de prevenir per temps de gastos. Només si es veuen descarregats d'aquesta necessitat podria incrementar-se el consum intern i, pel volum del país, fe rodar de nou l'economia global. Sembla que el govern xinès està actuant de forma decidida en aquesta direcció, hi està obligat, ja que la seva dependència exterior és enorme i una caiguda del consum a US i EU els castiga enormement. La crisi, però, sembla que els arriba massa tendres com per poder fer un cop de mà decisiu en aquest sentit.
En aquesta coiuntura, els països que parteixen d'endeutament alt o elevat dèficit per compte corrent (Espanya entre ells, amb un dèficit exterior de l'ordre del 10%, un dels més elevats del món), estàn en molt mala situació. I si els estímuls públics continuen, l'endeutament serà major. Això automàticament haurà de implicar un canvi forçat de magnituts gairebé filosòfiques: l'estimulació econòmica governamental s'haurà d'assumir (ja que incrementarà el cost dels prèstecs, es debilitarà la moneda o s'incrementarà la inflació) per un sector privat molt debilitat, potser sense capacitat de resposta.
Aquest nou paradigma exigirà noves respostes que el vell capitalisme possiblement no pot aportar: el mercat, per si sol, no pot recuperar les regnes del creixement, i si la crisi és de la magnitut que sembla, l'aport públic de gran magnitut és inevitable, generant el perill d'una inflació que pot desbocar-se el 2009. Una de les conseqüències: els esforços d'estalvi públic queden reduïts, amb el conseqüent cost a pagar sobre les polítiques socials, assegurament de pensions, etc. (Diuen que l'ampliació de capital del Santander d'aquesta setmana podria obligar a alguns bancs a haver d'acceptar les ajudes directes del govern, en obligar a unes ratios de solvencia del 7%, que ara no hi són, amb l'excepció del Banesto). I és que parlem de 10 anys de retrocés, almenys. Sembla que el dubte no està ja si entrem o no en recessió, sinó si tenim al davant una recessió o una depressió. En aquesta coiuntura, que sembla possible, caldrà una nova forma d'entendre l'economia, igual que el lliure mercat apareix després de la depressió del 29.
Una possible via de sortir-nos-en dins del marc del lliure comerç passaria per un canvi de comportament consumidor a Xina. Els xinesos estalvien el 40% del que guanyen, una xifra molt gran. Els motius: les pensions, assegurança mèdica, ajuts a l'educació, etc. només arriben a una cinquena part de la població, o menys, fet que forçosament els xinesos hagin de prevenir per temps de gastos. Només si es veuen descarregats d'aquesta necessitat podria incrementar-se el consum intern i, pel volum del país, fe rodar de nou l'economia global. Sembla que el govern xinès està actuant de forma decidida en aquesta direcció, hi està obligat, ja que la seva dependència exterior és enorme i una caiguda del consum a US i EU els castiga enormement. La crisi, però, sembla que els arriba massa tendres com per poder fer un cop de mà decisiu en aquest sentit.
Saturday 15 November 2008
O Fado
Fado, en portugués, significa Destí. També és el gènere musical lisboeta per excel·lència, poemes cantats que parlen de soledat, desamor i absència sentida. La Mariza és una de les veus més significades del Fado actual, i ha fet un concert molt notable a l'Auditori de Girona. Més que una crítica del concert, avui em ve més de gust escriure des de dins mateix d'O Fado.
La lluna s'arrodoneix, en retirarse el darrer núvol,
vestigi cínic de la darrera i definitiva tempesta.
La nit s'obre,
potent i freda,
arisca i lúcida,
vestida de guitarra i fado.
Sóna el Fa en menor, forçadament desafinat
- sempre el darrer compàs semblarà impossible -,
de cordes trepitjades sobre l'acantilat de la circumstància,
roca granítica,
on l'equilibri de les emocions és un vestigi fòssil
de temps millors,
potser anyorats, o imaginats en l'enyorament,
potser només inventats,
desde la confusió cromàtica d'una llum
més brillant que la d'avui.
Circumstància, en tot cas, empesa,
amb conscient decisió,
al contracor del canvi d'hora dels rellotges,
en aquella frontera que marquen els dies,
l'assentar-se les emocions, o l'escurçament de les hores,
en les que el caminar cap a l'altra és ja cansat,
el somriure una utopia,
la comprensió més un esforç,
que una nova i recurrent oportunitat d'acostament.
Carta definitiva, jugada en baralla marcada,
sense sentit ja la pell i la olor,
reduïts a un mal regust, explicit,
del sempre inconvenient farol
d'as de cors, sobre taula foredada.
La lluna s'arrodoneix, en retirarse el darrer núvol,
vestigi cínic de la darrera i definitiva tempesta.
La nit s'obre,
potent i freda,
arisca i lúcida,
vestida de guitarra i fado.
Sóna el Fa en menor, forçadament desafinat
- sempre el darrer compàs semblarà impossible -,
de cordes trepitjades sobre l'acantilat de la circumstància,
roca granítica,
on l'equilibri de les emocions és un vestigi fòssil
de temps millors,
potser anyorats, o imaginats en l'enyorament,
potser només inventats,
desde la confusió cromàtica d'una llum
més brillant que la d'avui.
Circumstància, en tot cas, empesa,
amb conscient decisió,
al contracor del canvi d'hora dels rellotges,
en aquella frontera que marquen els dies,
l'assentar-se les emocions, o l'escurçament de les hores,
en les que el caminar cap a l'altra és ja cansat,
el somriure una utopia,
la comprensió més un esforç,
que una nova i recurrent oportunitat d'acostament.
Carta definitiva, jugada en baralla marcada,
sense sentit ja la pell i la olor,
reduïts a un mal regust, explicit,
del sempre inconvenient farol
d'as de cors, sobre taula foredada.
Sunday 9 November 2008
Andreu Vidal
La Vanguardia d'avui annuncia la propera publicació d'una antologia poètica de l'Andreu Vidal. Poeta mallorquí, de finíssim nihilisme - diuen - i aura de maleït, mort fa deu anys tràgicament (alcohol, drogues...) als 39 anys. Per anar fent boca, l'article cita alguns sil·logismes que no ténen desperdici.
- La primera ley dice "adáptate"; la segunda no dice absolutamente nada.
- La perceptibilidad, si acontece, puede llevar a veces a la lucidez, a la claridad: la sensibilidad conduce siempre a las irritaciones de la piel.
- El orgullo es la coraza del ignorante; la ignorancia la espada del sabio.
- Siempre hace dos segundos que el hombre ha sido expulsado del paraiso.
- A él le perturba la multitud de cosas que desconoce; a mi, las dos o tres que conozco.
Sunday 2 November 2008
Economies Emergents: la propera batalla
Un cop els organismes reguladors han iniciat la posada en marxa els mecanismes per aturar els mecanismes que han propiciat la crisi, els mercats semblen rebotar amb certa força desde quotes baixes. La injecció de liquidesa, les rebaixes del preu del diner i les garanties nacionals dels dipòsits en occident sembla que obtenen el beneplàcit de tothom.
Però no confonguem una batalla amb la guerra. La propera batalla està per venir, i s'ha de situar en el marc dels països emergents (un terç del creixement global en depèn), en 3 eixos: Sud-est Asiàtic, Europa de l'Est i Amèrica Llatina. Les accions d'aquestes economies encara s'ha de veure, i d'ella en dependrà el mig termini i part de les respostes que el mercat està esperant per retornar als suports de la directriu baixista. Amb els actuals nivells de volatilitat, qualsevol notícia dolenta en algun d'aquests mercats conjugada amb algún mal resultat empresarial (aquests dies s'estan publicant les dades del tercer trimestre), pot enfonsar novament els mercats per sota de les directrius baixistes.
De moment, Xina sembla ben posicionada degut a que el seu creixement està fortament apalancat en el creixement intern, potser no és el cas d'altres economies importants de la regió, per la qual cosa el Sud-est asiàtic pot ser el proper polvorí.
L'Europa de l'Est presenta greus problemes de curt i mig plaç degut a un fort endeutament. Les autoritats financeres mundials ja estàn prestant diners a alguns d'aquests països (Hungria), i ho haurà de fer en altres on la inflació no es moderarà amb facilitat a curt termini (algunes Repúbliques Bàltiques, p.e.).
L'Amèrica Llatina és potser la més ben preparada, tot i els recent problemes d'Argentina amb la nacinalització de fons i la descapitalització massiva de inversions a Brasil.
Però no confonguem una batalla amb la guerra. La propera batalla està per venir, i s'ha de situar en el marc dels països emergents (un terç del creixement global en depèn), en 3 eixos: Sud-est Asiàtic, Europa de l'Est i Amèrica Llatina. Les accions d'aquestes economies encara s'ha de veure, i d'ella en dependrà el mig termini i part de les respostes que el mercat està esperant per retornar als suports de la directriu baixista. Amb els actuals nivells de volatilitat, qualsevol notícia dolenta en algun d'aquests mercats conjugada amb algún mal resultat empresarial (aquests dies s'estan publicant les dades del tercer trimestre), pot enfonsar novament els mercats per sota de les directrius baixistes.
De moment, Xina sembla ben posicionada degut a que el seu creixement està fortament apalancat en el creixement intern, potser no és el cas d'altres economies importants de la regió, per la qual cosa el Sud-est asiàtic pot ser el proper polvorí.
L'Europa de l'Est presenta greus problemes de curt i mig plaç degut a un fort endeutament. Les autoritats financeres mundials ja estàn prestant diners a alguns d'aquests països (Hungria), i ho haurà de fer en altres on la inflació no es moderarà amb facilitat a curt termini (algunes Repúbliques Bàltiques, p.e.).
L'Amèrica Llatina és potser la més ben preparada, tot i els recent problemes d'Argentina amb la nacinalització de fons i la descapitalització massiva de inversions a Brasil.
First formal evidence of anthropological action on climate change in the Poles
The Independent echoes on the first formal scientific evidence of anthropological action on climate change in the Poles. Click here to access the note.
It is the first time scientists have been able to prove the link between the temperature changes in both polar regions are down to human activity and it also undermines climate sceptics who believe the warming trend seen in the Arctic in recent decades is part of the climate's natural variability.
The findings contradict the 2007 report of the Intergovernmental Panel on Climate Change, which said that Antarctica was the only continent where the human impact on the climate had not been observed.
It is the first time scientists have been able to prove the link between the temperature changes in both polar regions are down to human activity and it also undermines climate sceptics who believe the warming trend seen in the Arctic in recent decades is part of the climate's natural variability.
The findings contradict the 2007 report of the Intergovernmental Panel on Climate Change, which said that Antarctica was the only continent where the human impact on the climate had not been observed.
Subscribe to:
Posts (Atom)