Nucleophilic substitution of aromatic compounds proceeds via addition of nucleophile and then elimination of the leaving group, in a two steps sequence. The former step is often the rate determining one and the stabilisation of the charged intermediate (Meisenheimer complex) the key factor for such processes to succeed. As many times in organic chemistry the product distribution is controlled by the kinetics of the slowest step (kinetic control).
In heteroaromatic compounds, the same general rules apply. In this case, the difference between 5 or 6-membered rings is noticeable, as in electrophilic aromatics substitution (the yesterday's post) there's a big difference between 5 and 6-membered rings. In the former case, the displacement of a good leaving group is more difficult, so the displacement of good leaving groups by a nucleophile is specially important in six-membered pi-electron-poor systems while in their five-membered pi-electron-rich systems such processes only come into play in special situations (i.e., in azoles when the leaving group is attached to an azomethine link).
In general, and as a rule of thumbs, positions alfa and gamma of an azomethine N are activated for the initial addition of a nucleophile by 2 factors:
1.- Inductive (electronegativity based) and mesomeric (resonance based) withdrawal of electrons by the nitrogen,
2.- Inductive withdrawal of electrons by the leaving group,
The sigma-adduct intermediate is stabilised when the attack is at alfa and gamma positions. In these situations the negative charge resides largely on the nitrogen, meaning that beta position is usually much less reactive in nucleophilic displacements. For instance, in Cl-pyridines the displacement of chloride by methoxide in methanol undergo with these approximate rates 10^8, 10^4 and 10^9 (alfa, beta and gamma, resp.).
Other effects:
The presence of a formal positive charge on the nitrogen, as in N-oxides and N-alkylpyridinium salts, enhances the rate of nucleophilic substitutions (more in quaternisation than in oxidation). All positions are enhanced, especially the alfa position, meaning that as in neutral pyridines the gamma position is a little bit more enhanced than the alfa position, in positively charged pyridines the order is the other way around.
In bicyclic systems, a certain increase on rate is observed in quinolines derivatives than in their monocyclic counterparts. Quaternisation again greatly increase the rate of substitution having a larger effect at the alfa position than in the gamma position.
Diazines with halogen at alfa and gamma positions are much more reactive than similar pyridines.
Wednesday 30 April 2008
Tuesday 29 April 2008
Electrophilic Substitution in Five-Membered Heterocycles: A briefing of key concepts
The nitrogen lone pair in pyrrole forms part of the aromatic 6-electron system. In this structure, the charge distribution in the resonance canonical structures (responsibles of the mesomeric effect) makes that electron density drifts away from the nitrogen. On the other hand, the inductive effect of the nitrogen is towards the hetero atom and away from carbon, meaning that electronic distribution in pyrrole is a balance of two opposing effects, of which the mesomeric effect is often the most significant. As a consequence, de dipolar moment of the pyrrol is solvent dependent and away from the N towards the carbon. For this reason, five-membered heterocycles of the pyrrole type are referred as electron-rich or, better, pi-electron-rich.
For thiophene and furane, however, the heteroatom's higher electronegativity means that positive charges on the hetero atom in canonical resonance make a smaller influence. The decreased mesomeric electron drift away is insufficient, in these cases, to overcome inductive polarisation and the dipolar moment is practically not dependent on the solvent and and away from the N and away from carbon.
Due to their higher pi-electron richness, heterocycles such as pyrrole, thiophene and furan undergo electrophilic substitution much easier than their 6-membered counterparts. And although either carbon on the ring is possible, the preference is the attack to the adjacent hetero atom (alfa position). As this preference is facilitated by the electron-release from the hetero atom, pyrroles are more reactive than furans which are in turn more reactive than thiophenes. Indoles are only slightly less reactive than pyrroles, electrophilic substitution taking place preferably in the heterocyclic ring.
The reactivity of an indole is very comparable to that of a phenol: depending on pH, indoles can undergo coupling reaction at the heteroatom with certain easiness.
For thiophene and furane, however, the heteroatom's higher electronegativity means that positive charges on the hetero atom in canonical resonance make a smaller influence. The decreased mesomeric electron drift away is insufficient, in these cases, to overcome inductive polarisation and the dipolar moment is practically not dependent on the solvent and and away from the N and away from carbon.
Due to their higher pi-electron richness, heterocycles such as pyrrole, thiophene and furan undergo electrophilic substitution much easier than their 6-membered counterparts. And although either carbon on the ring is possible, the preference is the attack to the adjacent hetero atom (alfa position). As this preference is facilitated by the electron-release from the hetero atom, pyrroles are more reactive than furans which are in turn more reactive than thiophenes. Indoles are only slightly less reactive than pyrroles, electrophilic substitution taking place preferably in the heterocyclic ring.
The reactivity of an indole is very comparable to that of a phenol: depending on pH, indoles can undergo coupling reaction at the heteroatom with certain easiness.
Thursday 24 April 2008
Automated behavior patterns
We all behave in virtually the same fashion and in the same order everytime, we all are consistingly repeating behavioral patterns. It is as if these patters were recorded and there comes a click to activate it and then a sequence of behaviors occur. We're fixed-action oriented by nature. And these fixed-action patterns involve intrincate bahavioral sequences that can be triggered. Internally, of course, but also externally triggered by someone, or a situation. And this trigger-feature can be, and usually is, a very tiny aspect of the whole situation that can affect the course of the things dramatically.
An example of an external trigger-feature is this well-known principle of human behavior: when we ask someone to do us a favor we will be more successful if we provide a reason (or something than can be taken as it, a reason-like - i.e. just repeating the question the other way around trying to make it seem a real argumentation). Simply by seeming that we're providing a reason we can trigger the situation to our pitch.
Automated behavior patterns make us terribly vulnerable to anyone who does know how they work. And detect them demand a high degree of self-knowledge, including these situation in where there is something valuable involved.
Why we behave this? Because we learn reacting by stimulus. And we do so because the probability of survive doing that way is high enough when compared with the invested effort. A simple question of effort economy.
An example of an external trigger-feature is this well-known principle of human behavior: when we ask someone to do us a favor we will be more successful if we provide a reason (or something than can be taken as it, a reason-like - i.e. just repeating the question the other way around trying to make it seem a real argumentation). Simply by seeming that we're providing a reason we can trigger the situation to our pitch.
Automated behavior patterns make us terribly vulnerable to anyone who does know how they work. And detect them demand a high degree of self-knowledge, including these situation in where there is something valuable involved.
Why we behave this? Because we learn reacting by stimulus. And we do so because the probability of survive doing that way is high enough when compared with the invested effort. A simple question of effort economy.
Saturday 19 April 2008
Optimisme financer? Radiografia del miratge
Els mercats de valors han experimentat una revifada important durant aquesta setmana, empeses pels resultats positius del Q1 de les empreses nord-americanes. Certament, els resultats empresarials semblen indicar que la crisi derivada del mercat de crèdit hipotecari americà no s'ha extès a la majoria de grans empreses. Això fa que el diner retorni al mercat amb ganes, una senyal que hi ha liquidesa, i potser no tants llocs per fer-la rendir. Crec que aquesta és la única conclusió que es pot treure a nivell de mercats, m'explico:
La pujada d'aquesta setmana és per aprofitar, i amb sort encara continuarà durant alguns dies, arribant a 14500 potser, en termes de Íbex, i pujada comparable proporcionalment a l'EuroStoxx. Però serà un màxim momentani, una oportunitat de maquillar les pèrdues del que portem d'any, o revertir-les, segons com de ràpid pugi. N'hi ha qui diuen que la crisi s'acaba aquí. Ok, però la borsa ha pujat pels bons resultats empresarials de primer trimestre, ajudats per unes dades de coiuntura de consum menys negatives del que s'esperava. Perquè això és momentani?
Primer, perquè aquestes pujades es basen en la hipòtesi tècnica que les borses han fet terra durant el mes de març. Ajuda la forma de triangle, en la que el canal lateral baixista s'ha mantingut amb gairebé sense pendent fins i tot amb publicacions de dades macro de previsió amb signe negatiu, fet que s'ha interpretat com un signe de fortalesa. Les injeccions de capital dels bancs centrals, sobretot la FED americana, han jugat també un paper important mantenint la liquidesa. El mercat descompta que ho continuarà fent, i que baixarà el tipus d'interès quan calgui, com ha fet fins ara.
Però, el terra a 13000 de l'Íbex, és tant fort com l'anàlisi tècnica aparenta assenyalar? Pot ser-ho. Però la d'aquesta setmana és la segona intentona del mes, hauria de sobrepassar els 14500 per a definir un soport clar i possibilitats de creixement a mig i llarg. Seria la llum al final del tunel i un indicador que la crisi no és tan greu o que no es perllongarà en el temps. De moment no se sap. Igualment probable és que caigui buscant suports inferiors als 12000, i això seria un indicador de que la cosa va pel camí dolent.
Segon, les matèries primeres estan disparades. Han crescut de preu un 83% en els darrers 3 anys, fet que dificulta moltíssim la competitivitat de moltes empreses, especialment les europees exportadores, ja que, ademés, per exportar el material manufacturat han de descomptar un dolar devaluat respecte l'euro.
El fet que les matèries primeres hagin pujat tant implica un increment de preus brutal a afegir al valor de la inflacció, fet que resta capacitat de maniobra als bancs centrals per baixar el preu del diner i afavorir la recuperació. Simplement, els lliga de mans, és una molt mala companya de viatge.
Hi ha vàries raons per las quals les matèries primeres han pujat tant. La primera és el preu del petroli, que està a 113 $ el Brent i pujant. Però no és la única. Els països productors de cereals estàn reconduint el grà per a fer biocombustible - no és extrany, amb aquests preus del petroli. Això fa que el preu del pa hagi augmentant de forma increïble a nivell global. En aquests darrers mesos en molts països que estaven deixant enrera la fam la tornen a patir.
La tercera és la inflació global. La Xina creix a un ritme del 10-12%, però amb tases de inflació del 8% (ja vaig escriure en un post anterior que crec que aquesta és la causa darrera de les revoltes socials al nord-oest, tot i que hi ha una component ètnica i de poca mà esquerra - i massa mà dreta - del govern xinès), i amb costos de producció que incrementen el 40% anual. Això fa que produir al sud-est asiàtic sigui cada cop menys barat, i això repercuteix en el preu de les materies primeres per a la manufactura i al comerç retail. No ha d'extranyar, això, ja que la dependència de Xina amb el valor del dolar és molt gran.
Quart, la situació financera mundial està en equilibri precari després de la crisi subprime. De fet, continuen apareixent implicacions. Fins ara només s'ha avaluat part del cost financer de les hipotèques amb poca garantia (subprime), i no hi ha massa en clar, encara, del cost de les inversions apalancades sobre subprimes en productes financers elaborats. Això haurà d'anar apareixent a les borses a mesura que avanci la primavera i fins l'estiu. Per tant, la volatilitat en els propers tres mesos ha de ser alta, i la mar no estarà en calma. No crec que sigui bon moment, encara, per entrar en borsa. Però el més important és el cost social: Si es produeix aquesta caiguda fins als 12000 punts en termes de Íbex, o inferior, l'any que ve estarem parlant de tases de desocupació del 15% i inflacions disparades, la qual cosa no permetrà al BCE baixar tipus d'interès, consums interns molt baixos i un allargament de la crisi.
En fi, la crisi encara no ha repercutit en els números empresarials del primer trimestre, tot i que ho ha de fer en el segon. Allà veurem on estem. Abans, però, els mercats de valors ho hauran anticipat en forma de pujada o baixada brusca. De moment, em quedo en les intercomunicacins que semblen no veure's, a primer cop d'ull, però que existeixen: els equilibris econòmics derivats d'una manca de rigor en el tracte del crèdit repercuteix en que molta gent al món passi gana.
La pujada d'aquesta setmana és per aprofitar, i amb sort encara continuarà durant alguns dies, arribant a 14500 potser, en termes de Íbex, i pujada comparable proporcionalment a l'EuroStoxx. Però serà un màxim momentani, una oportunitat de maquillar les pèrdues del que portem d'any, o revertir-les, segons com de ràpid pugi. N'hi ha qui diuen que la crisi s'acaba aquí. Ok, però la borsa ha pujat pels bons resultats empresarials de primer trimestre, ajudats per unes dades de coiuntura de consum menys negatives del que s'esperava. Perquè això és momentani?
Primer, perquè aquestes pujades es basen en la hipòtesi tècnica que les borses han fet terra durant el mes de març. Ajuda la forma de triangle, en la que el canal lateral baixista s'ha mantingut amb gairebé sense pendent fins i tot amb publicacions de dades macro de previsió amb signe negatiu, fet que s'ha interpretat com un signe de fortalesa. Les injeccions de capital dels bancs centrals, sobretot la FED americana, han jugat també un paper important mantenint la liquidesa. El mercat descompta que ho continuarà fent, i que baixarà el tipus d'interès quan calgui, com ha fet fins ara.
Però, el terra a 13000 de l'Íbex, és tant fort com l'anàlisi tècnica aparenta assenyalar? Pot ser-ho. Però la d'aquesta setmana és la segona intentona del mes, hauria de sobrepassar els 14500 per a definir un soport clar i possibilitats de creixement a mig i llarg. Seria la llum al final del tunel i un indicador que la crisi no és tan greu o que no es perllongarà en el temps. De moment no se sap. Igualment probable és que caigui buscant suports inferiors als 12000, i això seria un indicador de que la cosa va pel camí dolent.
Segon, les matèries primeres estan disparades. Han crescut de preu un 83% en els darrers 3 anys, fet que dificulta moltíssim la competitivitat de moltes empreses, especialment les europees exportadores, ja que, ademés, per exportar el material manufacturat han de descomptar un dolar devaluat respecte l'euro.
El fet que les matèries primeres hagin pujat tant implica un increment de preus brutal a afegir al valor de la inflacció, fet que resta capacitat de maniobra als bancs centrals per baixar el preu del diner i afavorir la recuperació. Simplement, els lliga de mans, és una molt mala companya de viatge.
Hi ha vàries raons per las quals les matèries primeres han pujat tant. La primera és el preu del petroli, que està a 113 $ el Brent i pujant. Però no és la única. Els països productors de cereals estàn reconduint el grà per a fer biocombustible - no és extrany, amb aquests preus del petroli. Això fa que el preu del pa hagi augmentant de forma increïble a nivell global. En aquests darrers mesos en molts països que estaven deixant enrera la fam la tornen a patir.
La tercera és la inflació global. La Xina creix a un ritme del 10-12%, però amb tases de inflació del 8% (ja vaig escriure en un post anterior que crec que aquesta és la causa darrera de les revoltes socials al nord-oest, tot i que hi ha una component ètnica i de poca mà esquerra - i massa mà dreta - del govern xinès), i amb costos de producció que incrementen el 40% anual. Això fa que produir al sud-est asiàtic sigui cada cop menys barat, i això repercuteix en el preu de les materies primeres per a la manufactura i al comerç retail. No ha d'extranyar, això, ja que la dependència de Xina amb el valor del dolar és molt gran.
Quart, la situació financera mundial està en equilibri precari després de la crisi subprime. De fet, continuen apareixent implicacions. Fins ara només s'ha avaluat part del cost financer de les hipotèques amb poca garantia (subprime), i no hi ha massa en clar, encara, del cost de les inversions apalancades sobre subprimes en productes financers elaborats. Això haurà d'anar apareixent a les borses a mesura que avanci la primavera i fins l'estiu. Per tant, la volatilitat en els propers tres mesos ha de ser alta, i la mar no estarà en calma. No crec que sigui bon moment, encara, per entrar en borsa. Però el més important és el cost social: Si es produeix aquesta caiguda fins als 12000 punts en termes de Íbex, o inferior, l'any que ve estarem parlant de tases de desocupació del 15% i inflacions disparades, la qual cosa no permetrà al BCE baixar tipus d'interès, consums interns molt baixos i un allargament de la crisi.
En fi, la crisi encara no ha repercutit en els números empresarials del primer trimestre, tot i que ho ha de fer en el segon. Allà veurem on estem. Abans, però, els mercats de valors ho hauran anticipat en forma de pujada o baixada brusca. De moment, em quedo en les intercomunicacins que semblen no veure's, a primer cop d'ull, però que existeixen: els equilibris econòmics derivats d'una manca de rigor en el tracte del crèdit repercuteix en que molta gent al món passi gana.
Thursday 17 April 2008
Principi de mutua exclosió
Imagina'm un vespre tornant cap al pis. Vinc del centre de Girona, posem per cas del Lola's cafè, on la música no del tot, i la resta és igual. Posem per cas que he pres unes copes, que és divendres i acumulo una setmana exigent, que el món està de males i el terra es mou a un ritme diferent al que intenten marcar els meus peus, que la meva curiositat és insaciable i que m'haig d'aturar a cada 100 metres perquè una estrella fa pampallugues.
Imagina't un vespre, fa 10 anys, tornant cap al pis. Vinc del centre de Barcelona, posem per cas del Sidecar, on he vist una peformance-speech de la Gitane Demone en anglès, que és divendres i acumulo una setmana exigent, que el món està girat i el terra porta dibuixat un mapa que no acaba de deixar-se llegir, que les meves ales són enormes i m'haig d'aturar cada 200 metres per reconèixer-me en la imatge del vidre de l'aparador.
Ima gina't un vespre, d'aquí a 10 anys, tornant cap al pis, venint del centre de qualsevol ciutat de qualsevol país, on m'hauré deixat influir per potser la verdor dels teus ulls, potser la teva conversa, o la teva força creativa, que és divendres i no m'arriba el temps, encara, de tant estirar-lo, que la meva mirada continua igual de intensa i el meu somriure et sap i em sap.
Tres moments, tres instants, tres circumstàncies, però una sola essència, tot i que no em reconeixerieu en cada quadre. Tenim, normalment, dificultat en entendre que un objecte, una visió, una idea pot tenir diferents noms, etapes, moments. A l'hora de definir un enfoc necessitem patrons fixes i en buscar-los modifiquem la realitat, podem la circumstància adaptant-la a la nostra manera d'enfocar el món. És el principi de mútua exclosió i forma part de la llista de les nostres limitacions de judici a l'hora d'avaluar situacions i prendre decisions conseqüents.
Imagina't un vespre, fa 10 anys, tornant cap al pis. Vinc del centre de Barcelona, posem per cas del Sidecar, on he vist una peformance-speech de la Gitane Demone en anglès, que és divendres i acumulo una setmana exigent, que el món està girat i el terra porta dibuixat un mapa que no acaba de deixar-se llegir, que les meves ales són enormes i m'haig d'aturar cada 200 metres per reconèixer-me en la imatge del vidre de l'aparador.
Ima gina't un vespre, d'aquí a 10 anys, tornant cap al pis, venint del centre de qualsevol ciutat de qualsevol país, on m'hauré deixat influir per potser la verdor dels teus ulls, potser la teva conversa, o la teva força creativa, que és divendres i no m'arriba el temps, encara, de tant estirar-lo, que la meva mirada continua igual de intensa i el meu somriure et sap i em sap.
Tres moments, tres instants, tres circumstàncies, però una sola essència, tot i que no em reconeixerieu en cada quadre. Tenim, normalment, dificultat en entendre que un objecte, una visió, una idea pot tenir diferents noms, etapes, moments. A l'hora de definir un enfoc necessitem patrons fixes i en buscar-los modifiquem la realitat, podem la circumstància adaptant-la a la nostra manera d'enfocar el món. És el principi de mútua exclosió i forma part de la llista de les nostres limitacions de judici a l'hora d'avaluar situacions i prendre decisions conseqüents.
Saturday 12 April 2008
David Cortés Quintet - Anillo de Corales
L'espetec de la llenya seca en trencar-se contra el silenci,
Nit de lluna plena seguint un dia que venia amb gana.
Mueve una guitarra por soleá, la noche, y unas palmas, el viento,
y el violín, la luna, y un cajón, y otro, la tierra que tiembla.
Miren les voluntats l'espai obert, les hores, els amors. El camí.
El sò orgànic, carícia de pell suau, mirada enamorada. L'actitut.
Jíbaro, bes de temps entre dues notes, ritme i compàs. La dansa.
Nit de lluna plena seguint un dia que venia amb gana.
Mueve una guitarra por soleá, la noche, y unas palmas, el viento,
y el violín, la luna, y un cajón, y otro, la tierra que tiembla.
Miren les voluntats l'espai obert, les hores, els amors. El camí.
El sò orgànic, carícia de pell suau, mirada enamorada. L'actitut.
Jíbaro, bes de temps entre dues notes, ritme i compàs. La dansa.
Wednesday 9 April 2008
Ética y hackeo. Una visión Social de la generación y oblivion de una determinada Propiedad Intelectual
El ADN recombinante en el mercado de gran consumo
A medida que la biotech aplicada avanza, el debate sobre la ética de la manipulación genética (MG) con fines de agricultura y ganadería cobra nuevas dimensiones. En la literatura parece haber dos grandes posiciones, los pro-MG y los anti-MG. Los argumentos que esgrimen los pro-MG son que los cereales pueden crecer más rápidamente, en menos tierra, menor uso de pesticidas y herbicidas, dando mejor respuesta al incremento de las necesidades de abastecimiento debido al crecimiento de población mundial que la agricultura tradicional, y con menor coste ambiental. También los animales de granja, podrían codificarse para dar respuesta a algunos de los problemas que derivan de la masificación de las granjas de cría intensiva. Son ventajas indiscutibles, y otras ventajas de la biotecnológia aplicada van apareciendo periódicamente.
Entre los detractores se alude a potenciales riesgos, como que pueden tener un efecto a nivel de alergias, su valor nutricional puede haber sido alterado y puede contribuir a extender una mayor resistencia al efecto de los antibióticos. También existe la preocupación de que plantas GM puedan transmitir su ADN a plantas naturales, lo que supondría una potencial amenaza para la biodiversidad con imbrincadas ramificaciones. Algunos argumentan que el hambre del planeta se ha de combatir con acciones socio-políticas más que introduciendo transgénicos.
Para referencias científicas pincha aquí.
En resumen, hay literatura que argumenta con datos tanto a favor como en contra, lo que no es extraño en discusiones científicas todavía no maduras. Pero, debe ser el uso de OMGs (organismos modificados genéticamente o transgénicos) un tema de ética o una simple cuestión de decisión a nivel técnico? (es decir, una simplificación a un análisis de riesgo contrastando datos a favor y datos en contra como inputs, dejando de lado aspectos ético-sociales).
La vertiente ético-social del cambio tecnológico: la propiedad intelectual
Un análisis de riesgo clásico, es decir, la exposición de datos a favor y en contra, llevará a resultados sesgados, fundamentalmente por la insuficiencia de datos acumulados y porqué los aspectos ético-sociales tienen una gran dimensión. Lógicamente, la empresa biotech, puede argumentar que un análisis de riesgos debe realizarse en base a hechos, no valores, pero hay más aspectos en juego. De entrada, la vertiente social y de propiedad intelectual, que son inherentes a la propia naturaleza de los OMG, quedan difuminadas y fuera del análisis, resultando un análisis de riesgo simplemente parcial. El contexto importa. Importa, de entrada, porqué al variar las condiciones de cultivo o cría sustancialmente, no sólo modificas el fruto, sinó las condiciones de vida de las sociedades productoras. El contexto social se obvia, en cambio en el análisis de riesgo.
Y en segundo lugar - y el motivo último de este post - el ADN transgénico no es sólamente una entidad biológica. Es también el sujeto de un derecho de propiedad intelectual y, por tanto, se puede ejercer a través de éste concepto un control sobre sistemas y prácticas agrícolas. Esto ya está pasando de hace tiempo por la acción corporativa de determinadas empresas del sector, que acaban en la dependencia económica del agricultor a la empresa en cuestión, con lo que se crea un monopolio basado en la propiedad intelectual como valor explotable económicamente.
La propiedad intelectual es el valor de explotación, una explotación que funciona y se expande - pretende funcionar y expandirse - independientemente de la discusión científica e independientemente del riesgo calculado porqué, simplemente, no puede calcularse.
Las razones del propietario
La mayoría de veces el generador estricto de la propiedad intelectual no la comercializa ni la posee legalmente, sinó que es un inversor/propietario el que la explota y disfruta del resultado de su inversión económica mediante un dispositivo de defensa legal. El dispositivo de defensa legal (el tablero de juego empresarial que corresponda a cada área) propone un cierto número de años de explotación de una determinada propiedad intelectual que siempre termina venciendo, hecho que conlleva a una necesidad de innovación permanente a las empresas con capacidad de generar propiedad intelectual. Sin esta caducidad las empresas no necesitarian innovar ya que, en esta dimensión argumental, es la competencia por una cuota de mercado la que genera la mejora continua. Es la ley del mercado. Cerrando el círculo argumental, para el inversor, la generación de oportunidades de negocio de forma continua es el resultado de esa competencia, y la innovación surge de esa basculación de capital. Eso aplícalo a la recombinación genética, a los medicamentos, a la música, al cine, etc., cada uno de ellos con su propio tablero de juego.
Un manifiesto hacker
Para McKenzie Clark (Autor de Un manifiesto hacker) el hackeo es una nueva expresión (virtual) de lo real, hackear es liberar lo virtual en lo real ya que, para el hacker, lo real siempre lleva expresado un excedente de posibilidad, y eso sucede tanto en la física como en la sexualidad, en la biología como en la política, la informática, el arte o la filosofía. La naturaleza del hackeo consiste en descubrir libremente, inventar libremente, crear y producir libremente. La naturaleza del hackeo en sí no contempla explotar las abstracciones así producidas (...), de hecho, Es la información como propiedad lo que crea al hacker (...). Por su naturaleza misma, el acto de hackear sobrepasa los límites que impone la propiedad. Los nuevos hackeos desbancan a los anteriores y devalúan valor como propiedad. El hackeo toma información devaluada en exceso por la repetición en forma de comunicación y vuelve a producir nueva información partiendo de ella. El hacker está más interesado en la libre disponibilidad de la información que en derechos exclusivos (...) Los campos de investigación pertenecen a un orden de abstracción diferentes que los campos agrícolas. Mientras que la exclusividad de la propiedad puede ser necesaria con la tierra, no tiene ningún sentido en la ciencia, en el arte, la filosofía, el cine o la música.
Las sinergias de clases
La propia estructura del mercado occidental impone y alienta el hackeo. El hackeo en si no diferencia entre legalidad o ilegalidad, el hackeo es una necesidad que sólo depende de la información disponible y de la capacidad del individuo o grupo para jugar con ella, siendo el tablero de juego legal sólamente un factor externo más, no un elemento que lo haga cambiar de actitud al hacker, al contrario, el tablero también es hackeable. Esa generación de nueva información, esa segunda naturaleza creada a partir de la primera, es igualmente ética, caiga o no dentro o fuera del tablero legal que le corresponda. Simplemente, el capital aprovechará la oportunidad de mercado que sobrevenga de esa nueva naturaleza generada, una realidad que cristalice de esa virtualidad. Un nuevo tablero se adaptará mediante la basculación del capital.
Los argumentos del propietario y los del hacker se complementan en la aceleración de la evolución del mercado y la tecnología, funcionan como un equipo para la generación de nuevas posibilidades de mercado, aunque solamente hasta que la nueva naturaleza haya cristalizado en forma de valor comercial. En ese momento el propietario para el reloj y establece el tablero: análisis de riesgo en forma de datos - forzosamente sesgados si se acaba de generar una naturaleza compleja, como pueda ser un organismo genéticamente modificado-. El hacker también sigue su instinto y hackea la información nuevamente, buscando una nueva dimensión libre que, en su momento, tal vez podrá ser explotada en otra dimensión.
A medida que la biotech aplicada avanza, el debate sobre la ética de la manipulación genética (MG) con fines de agricultura y ganadería cobra nuevas dimensiones. En la literatura parece haber dos grandes posiciones, los pro-MG y los anti-MG. Los argumentos que esgrimen los pro-MG son que los cereales pueden crecer más rápidamente, en menos tierra, menor uso de pesticidas y herbicidas, dando mejor respuesta al incremento de las necesidades de abastecimiento debido al crecimiento de población mundial que la agricultura tradicional, y con menor coste ambiental. También los animales de granja, podrían codificarse para dar respuesta a algunos de los problemas que derivan de la masificación de las granjas de cría intensiva. Son ventajas indiscutibles, y otras ventajas de la biotecnológia aplicada van apareciendo periódicamente.
Entre los detractores se alude a potenciales riesgos, como que pueden tener un efecto a nivel de alergias, su valor nutricional puede haber sido alterado y puede contribuir a extender una mayor resistencia al efecto de los antibióticos. También existe la preocupación de que plantas GM puedan transmitir su ADN a plantas naturales, lo que supondría una potencial amenaza para la biodiversidad con imbrincadas ramificaciones. Algunos argumentan que el hambre del planeta se ha de combatir con acciones socio-políticas más que introduciendo transgénicos.
Para referencias científicas pincha aquí.
En resumen, hay literatura que argumenta con datos tanto a favor como en contra, lo que no es extraño en discusiones científicas todavía no maduras. Pero, debe ser el uso de OMGs (organismos modificados genéticamente o transgénicos) un tema de ética o una simple cuestión de decisión a nivel técnico? (es decir, una simplificación a un análisis de riesgo contrastando datos a favor y datos en contra como inputs, dejando de lado aspectos ético-sociales).
La vertiente ético-social del cambio tecnológico: la propiedad intelectual
Un análisis de riesgo clásico, es decir, la exposición de datos a favor y en contra, llevará a resultados sesgados, fundamentalmente por la insuficiencia de datos acumulados y porqué los aspectos ético-sociales tienen una gran dimensión. Lógicamente, la empresa biotech, puede argumentar que un análisis de riesgos debe realizarse en base a hechos, no valores, pero hay más aspectos en juego. De entrada, la vertiente social y de propiedad intelectual, que son inherentes a la propia naturaleza de los OMG, quedan difuminadas y fuera del análisis, resultando un análisis de riesgo simplemente parcial. El contexto importa. Importa, de entrada, porqué al variar las condiciones de cultivo o cría sustancialmente, no sólo modificas el fruto, sinó las condiciones de vida de las sociedades productoras. El contexto social se obvia, en cambio en el análisis de riesgo.
Y en segundo lugar - y el motivo último de este post - el ADN transgénico no es sólamente una entidad biológica. Es también el sujeto de un derecho de propiedad intelectual y, por tanto, se puede ejercer a través de éste concepto un control sobre sistemas y prácticas agrícolas. Esto ya está pasando de hace tiempo por la acción corporativa de determinadas empresas del sector, que acaban en la dependencia económica del agricultor a la empresa en cuestión, con lo que se crea un monopolio basado en la propiedad intelectual como valor explotable económicamente.
La propiedad intelectual es el valor de explotación, una explotación que funciona y se expande - pretende funcionar y expandirse - independientemente de la discusión científica e independientemente del riesgo calculado porqué, simplemente, no puede calcularse.
Las razones del propietario
La mayoría de veces el generador estricto de la propiedad intelectual no la comercializa ni la posee legalmente, sinó que es un inversor/propietario el que la explota y disfruta del resultado de su inversión económica mediante un dispositivo de defensa legal. El dispositivo de defensa legal (el tablero de juego empresarial que corresponda a cada área) propone un cierto número de años de explotación de una determinada propiedad intelectual que siempre termina venciendo, hecho que conlleva a una necesidad de innovación permanente a las empresas con capacidad de generar propiedad intelectual. Sin esta caducidad las empresas no necesitarian innovar ya que, en esta dimensión argumental, es la competencia por una cuota de mercado la que genera la mejora continua. Es la ley del mercado. Cerrando el círculo argumental, para el inversor, la generación de oportunidades de negocio de forma continua es el resultado de esa competencia, y la innovación surge de esa basculación de capital. Eso aplícalo a la recombinación genética, a los medicamentos, a la música, al cine, etc., cada uno de ellos con su propio tablero de juego.
Un manifiesto hacker
Para McKenzie Clark (Autor de Un manifiesto hacker) el hackeo es una nueva expresión (virtual) de lo real, hackear es liberar lo virtual en lo real ya que, para el hacker, lo real siempre lleva expresado un excedente de posibilidad, y eso sucede tanto en la física como en la sexualidad, en la biología como en la política, la informática, el arte o la filosofía. La naturaleza del hackeo consiste en descubrir libremente, inventar libremente, crear y producir libremente. La naturaleza del hackeo en sí no contempla explotar las abstracciones así producidas (...), de hecho, Es la información como propiedad lo que crea al hacker (...). Por su naturaleza misma, el acto de hackear sobrepasa los límites que impone la propiedad. Los nuevos hackeos desbancan a los anteriores y devalúan valor como propiedad. El hackeo toma información devaluada en exceso por la repetición en forma de comunicación y vuelve a producir nueva información partiendo de ella. El hacker está más interesado en la libre disponibilidad de la información que en derechos exclusivos (...) Los campos de investigación pertenecen a un orden de abstracción diferentes que los campos agrícolas. Mientras que la exclusividad de la propiedad puede ser necesaria con la tierra, no tiene ningún sentido en la ciencia, en el arte, la filosofía, el cine o la música.
Las sinergias de clases
La propia estructura del mercado occidental impone y alienta el hackeo. El hackeo en si no diferencia entre legalidad o ilegalidad, el hackeo es una necesidad que sólo depende de la información disponible y de la capacidad del individuo o grupo para jugar con ella, siendo el tablero de juego legal sólamente un factor externo más, no un elemento que lo haga cambiar de actitud al hacker, al contrario, el tablero también es hackeable. Esa generación de nueva información, esa segunda naturaleza creada a partir de la primera, es igualmente ética, caiga o no dentro o fuera del tablero legal que le corresponda. Simplemente, el capital aprovechará la oportunidad de mercado que sobrevenga de esa nueva naturaleza generada, una realidad que cristalice de esa virtualidad. Un nuevo tablero se adaptará mediante la basculación del capital.
Los argumentos del propietario y los del hacker se complementan en la aceleración de la evolución del mercado y la tecnología, funcionan como un equipo para la generación de nuevas posibilidades de mercado, aunque solamente hasta que la nueva naturaleza haya cristalizado en forma de valor comercial. En ese momento el propietario para el reloj y establece el tablero: análisis de riesgo en forma de datos - forzosamente sesgados si se acaba de generar una naturaleza compleja, como pueda ser un organismo genéticamente modificado-. El hacker también sigue su instinto y hackea la información nuevamente, buscando una nueva dimensión libre que, en su momento, tal vez podrá ser explotada en otra dimensión.
Sunday 6 April 2008
Fundamental Attribution Error
When it comes to interpreting other people's behavior, we tend to make the mistake of overstimating the importance of fundamental character traits and understimating the importance of the situation and context. We try to reach for a 'dispositional' explanation for events, as oposed to a 'contextual' explanation. It helps on made us feel more confortable, because since the 'contextual' point of view makes the world a much more complex, much more entropic place, it also makes it much more understandable, and perhaps richer and interesting, once you learn the paradigm of the Fundamental Attibution Error.
Character isn't what we think it is or, rather, what we want it to be. It is not a stable, easily identifiable set of closely related traits, and it only seems that way because of a glitch in the way our brains are organized. Character is most like a handle of habits and tendencies and interests, loosely bound together and dependent, at certain times, on circunstances and context.
The reason that most of us seem to have a constant character is that most of us are really good at controlling our environment (or very bad at creating new environments, new limits to learn from). Actually, small changes in the context are very important in tipping epidemics (attitudes, sales, whatever that can tip and expand), even though that fact could seem to violate some of our most deeply hold assumptions about human nature.
The lesson from the Fundamental Attribution Error is that we can change the environment, influence it at our benefit. And make things tip into our favour.
Character isn't what we think it is or, rather, what we want it to be. It is not a stable, easily identifiable set of closely related traits, and it only seems that way because of a glitch in the way our brains are organized. Character is most like a handle of habits and tendencies and interests, loosely bound together and dependent, at certain times, on circunstances and context.
The reason that most of us seem to have a constant character is that most of us are really good at controlling our environment (or very bad at creating new environments, new limits to learn from). Actually, small changes in the context are very important in tipping epidemics (attitudes, sales, whatever that can tip and expand), even though that fact could seem to violate some of our most deeply hold assumptions about human nature.
The lesson from the Fundamental Attribution Error is that we can change the environment, influence it at our benefit. And make things tip into our favour.
Endorfines
Les endorfines són neuropèptids (proteïnes, en aquest cas la cadena és de 4-8 aminoàcids) opioïds que generem en la glàndula pituitària i en l'hipotàlam durant la pràctica de l'exercici, però també en moments d'excitació (inclosa l'excitació sexual i l'orgasme).
La secreció d'endorfines et dóna la sensació analgèsica de benestar, i és segurament la raó darrera per la que quedem enganxats a l'esport, al sexe o, simplement, a qualsevol activitat que associem químicament a algún tipus d'excitament: la biosíntesi d'aquests opiacis ens enganxa a aquesta activitat de la mateixa manera que un drogodependent a la seva droga. De fet, el premi en benestar que trobem en fer activitats que ens agraden - sigui la que sigui -, té a veure amb la secreció d'alguna endorfina.
El genoma humà conté 3 tipus de gens homòlegs codificats per a la biosíntesi endògena de pèptids opioïds. Cada gen codifica una proteïna processable en cadenes peptídiques amb activitat opiàcia. Una d'aquestes proteïnes és la proopiomelanocortin (POMC), que és la proteïna mare de les endorfines.
Els incentius químics que el nostre cos genera quan fem les coses que ens agrada fer, quan dirigim els nostres esforços en obtenir aquests disfrut, estan grabats en el nostre codi genètic: estem obligats a disfrutar, tot i que de vegades, no sapiguem interpretar la nostra pròpia química...
La secreció d'endorfines et dóna la sensació analgèsica de benestar, i és segurament la raó darrera per la que quedem enganxats a l'esport, al sexe o, simplement, a qualsevol activitat que associem químicament a algún tipus d'excitament: la biosíntesi d'aquests opiacis ens enganxa a aquesta activitat de la mateixa manera que un drogodependent a la seva droga. De fet, el premi en benestar que trobem en fer activitats que ens agraden - sigui la que sigui -, té a veure amb la secreció d'alguna endorfina.
El genoma humà conté 3 tipus de gens homòlegs codificats per a la biosíntesi endògena de pèptids opioïds. Cada gen codifica una proteïna processable en cadenes peptídiques amb activitat opiàcia. Una d'aquestes proteïnes és la proopiomelanocortin (POMC), que és la proteïna mare de les endorfines.
Els incentius químics que el nostre cos genera quan fem les coses que ens agrada fer, quan dirigim els nostres esforços en obtenir aquests disfrut, estan grabats en el nostre codi genètic: estem obligats a disfrutar, tot i que de vegades, no sapiguem interpretar la nostra pròpia química...
Mur, Thomas Noone Dance
Mur (segons el diccionari de l'Institut D'Estudis Catalans): Paret gruixuda que suporta el pes d'un edifici o que en limita verticalment l'anterior. Part inferior d'una capa en el seu estat originari.
Però el llenguatge verbal és tan limitat... La definició dels sis ballarins de la Thomas Noone Dance aconsegueix dibuxar-ne'n matisos de gran plasticitat. Si un dels objectius d'un determinat tipus de dansa contemporània és el de dibuixar emocions sobre l'escenari, expressar-les, fer-les precipitar en una coreografia, aquests nois i noies ho fan amb una harmonicitat de gran bellesa. I no només perquè ballen bé.
Aquestes serie possible definicions dels seus murs: Mur és allà on recolzes el cos quan la cara està prop del terra, o massa prop; Mur és aquell espai on reposes per mirar amb perspectiva; Mur és aquella barrera que t'impedeix guanyar temps als teus anhels; Mur és la frontera on balles la teva dansa, sempre mirant de quan i com pots sobrepassar-la; Mur és el desig d'avançar, el límit que et pot permetre jugar la moneda de l'aprenentatge o del dolor... Mur, és, al capdavall, una oportunitat.
El Mur de Thomas Noone Dance encadena diàlegs de cossos i músiques en una coreografia intel·ligent, l'execució brillant, per moments, en la cerca de diàlegs de llums, epidermis, sensacions, neguits i anhels. Tota una simbologia de la cerca fronterera, aquella que es situa al mig de qualsevol límit amb l'únic condicionant que sigui vital, que pagui la pena viure'l.
Però el llenguatge verbal és tan limitat... La definició dels sis ballarins de la Thomas Noone Dance aconsegueix dibuxar-ne'n matisos de gran plasticitat. Si un dels objectius d'un determinat tipus de dansa contemporània és el de dibuixar emocions sobre l'escenari, expressar-les, fer-les precipitar en una coreografia, aquests nois i noies ho fan amb una harmonicitat de gran bellesa. I no només perquè ballen bé.
Aquestes serie possible definicions dels seus murs: Mur és allà on recolzes el cos quan la cara està prop del terra, o massa prop; Mur és aquell espai on reposes per mirar amb perspectiva; Mur és aquella barrera que t'impedeix guanyar temps als teus anhels; Mur és la frontera on balles la teva dansa, sempre mirant de quan i com pots sobrepassar-la; Mur és el desig d'avançar, el límit que et pot permetre jugar la moneda de l'aprenentatge o del dolor... Mur, és, al capdavall, una oportunitat.
El Mur de Thomas Noone Dance encadena diàlegs de cossos i músiques en una coreografia intel·ligent, l'execució brillant, per moments, en la cerca de diàlegs de llums, epidermis, sensacions, neguits i anhels. Tota una simbologia de la cerca fronterera, aquella que es situa al mig de qualsevol límit amb l'únic condicionant que sigui vital, que pagui la pena viure'l.
Saturday 5 April 2008
Anna i els efectes de la gravetat
L'intel·ligent es recupera ràpid de la pèrdua, l'imbècil no s'acaba mai de recuperar de l'èxit - Proverbi francès
- Nena, Anna, que guapa que estàs!
- Ui, sí, ja pots comptar. Seiem allà, Clara?
Seiem a la taula que s'acaba de buidar, just al costat de la finestra que dóna al carrer. La tarda d'abril sembla passar, ràpida i densa, viva... a l'altre costat del vidre.
- En Marc i en Carles bé, suposo, no?
- En Marc, no para de crèixer, són increïbles a aquestes edats. Quan fa que no el veus?
S'ha quedat en el Marc, com gairebé sempre desde que va nèixer, ara farà dos anys. Des de llavors en Carles sembla no existir.
- Doncs... farà tres setmanes, no? Des del dinar de...
Sóna el telèfon de la Carla, una melodia oriental.
- Carles... - contesta, metres em mira fent caure els ulls d'aquella manera, com dient que el que el truca és un pesat - que passa res?
En Carles acostuma a sortir alguns caps de setmana de bon temps amb els seus companys d'escalada, li encanta. La Carla fa temps que no els acompanya, tot i que també n'havia fet, d'escalada.
- Ahà... i què vol dir tard? Les vuit... bé, com vulguis, tu mateix... Com que t'has caigut? Veus que no vigiles... T'has fet mal?... Deunidó... Menys mal que no t'has trencat res, potser hauries de posar seny! Sí, sí, clar que seré a casa a les vuit, el nen ha de sopar a aquella hora. Va, doncs, fins ara...
- Ha passat res? - pregunto encuriosida.
- En Carles, que ha perdut una mà i ha caigut fins que la tanca de seguretat l'ha aguantat. Res important, unes rascades, potser sortirà algún blau, però algún dia... Cada vegada pren més riscos.
- Fent escalada?
- Sí, sí, i cada cop és menys jove i té menys reflexes, però... no entèn...
- Però ell disfruta fent-ho...
- Sí, però mira, si li passa res, té un nen i una dona, saps.
- I una vida per viure, no?
No puc evitar ser borde amb la meva germana quan es posa en aquest plan superconservador, megaporuc, ultraegoïsta. En Carles és un tio genial, ha de fer mans i mànigues per buscar el temps per fer allò que li agrada fer, escalada o el que sigui. Abans ho feien plegats, però desde que ha nascut el nen han deixat de compartir aquests delits, aquests petits alicients comuns.
- Nena, Anna, que guapa que estàs!
- Ui, sí, ja pots comptar. Seiem allà, Clara?
Seiem a la taula que s'acaba de buidar, just al costat de la finestra que dóna al carrer. La tarda d'abril sembla passar, ràpida i densa, viva... a l'altre costat del vidre.
- En Marc i en Carles bé, suposo, no?
- En Marc, no para de crèixer, són increïbles a aquestes edats. Quan fa que no el veus?
S'ha quedat en el Marc, com gairebé sempre desde que va nèixer, ara farà dos anys. Des de llavors en Carles sembla no existir.
- Doncs... farà tres setmanes, no? Des del dinar de...
Sóna el telèfon de la Carla, una melodia oriental.
- Carles... - contesta, metres em mira fent caure els ulls d'aquella manera, com dient que el que el truca és un pesat - que passa res?
En Carles acostuma a sortir alguns caps de setmana de bon temps amb els seus companys d'escalada, li encanta. La Carla fa temps que no els acompanya, tot i que també n'havia fet, d'escalada.
- Ahà... i què vol dir tard? Les vuit... bé, com vulguis, tu mateix... Com que t'has caigut? Veus que no vigiles... T'has fet mal?... Deunidó... Menys mal que no t'has trencat res, potser hauries de posar seny! Sí, sí, clar que seré a casa a les vuit, el nen ha de sopar a aquella hora. Va, doncs, fins ara...
- Ha passat res? - pregunto encuriosida.
- En Carles, que ha perdut una mà i ha caigut fins que la tanca de seguretat l'ha aguantat. Res important, unes rascades, potser sortirà algún blau, però algún dia... Cada vegada pren més riscos.
- Fent escalada?
- Sí, sí, i cada cop és menys jove i té menys reflexes, però... no entèn...
- Però ell disfruta fent-ho...
- Sí, però mira, si li passa res, té un nen i una dona, saps.
- I una vida per viure, no?
No puc evitar ser borde amb la meva germana quan es posa en aquest plan superconservador, megaporuc, ultraegoïsta. En Carles és un tio genial, ha de fer mans i mànigues per buscar el temps per fer allò que li agrada fer, escalada o el que sigui. Abans ho feien plegats, però desde que ha nascut el nen han deixat de compartir aquests delits, aquests petits alicients comuns.
L'Anna continua parlant, ara dirigeix la crítica a la mala pècora de la noia de la guarderia o potser una mare d'algun company de classe d'en Marc, no sé, no li presto massa atenció. Somric, perque em ve al cap que potser en Carles l'ha trucada simplement per sentir la seva veu, perquè desprès d'haver sentit el risc d'estar prop de matar-se en la caiguda nevessitava escoltar-la. Es deu haver decebut, potser un cop més.
El fons de la música chill out s'acaba enduent les paraules buides de la Clara, no sé què diu.
-No saps la sort que tens, Clara...
La tarda d'Abril continua passant ràpida i densa, viva... a l'altra costat del vidre.
- Clara, carinyu, Me n'haig d'anar, he quedat.
Thursday 3 April 2008
Transactive Memory
Today, I've notice - several times - that something was wrong in my mind: I was (still) less able to concentrate than usual, still less able to remember details about things I just finished doing or learning... Yes, my mind was wondering, very dynamically, from one thing to another, from one person to another, scrutinizing everything, looking for the minimum detail... to forgot it almost inmediately. I was creating a univers only to live in it a few seconds, since another queue to another univers came to my desk brighting even more. And every idea followed a few moments of insane pain. It this pain intrinsec to change? This idea welcomes the concept of Transactive Memory.
But... what the heck is memory? When we talk about memory, we aren't just talking about ideas and impressions and facts stored around our heads. Let's look at people that know well one each other, they have created an implicit joint memory system between them, a Transactive Memory system. This Transactive Memory system is based on an understandig about who is best suited to remember what kind of things. Relationships development is often understood as a process of mutual disclossure. Although it is probably more romantic to cast this process as one of interpersonal revelation and acceptantce, it can also be appreciate as a necessary precursor to Transactive Memory. Transactive Memory is part of what intimacy means. The loss of this kind of joint memory helps to make divorce so painful. The loss of Transactive Memory feels like losing a part of one's mind, since is the lost of our more automatized references to the day-to-day living.
In a family, this process of memory storing is even more pronounced. Most of us remember, at one time, only a fraction of the day-to-day details and histories of our family life. But we know implicitely, where to go to find the answers to our questions. Perhaps more important, when new info arises, we know who should have responsability for storing it. This is how in a family, expertise emerges. It is no hard to understand: since mental energy is limited we tend to concentrate on what we do best. And we keep on doing over time: adapting to changes costs energy.
But... what the heck is memory? When we talk about memory, we aren't just talking about ideas and impressions and facts stored around our heads. Let's look at people that know well one each other, they have created an implicit joint memory system between them, a Transactive Memory system. This Transactive Memory system is based on an understandig about who is best suited to remember what kind of things. Relationships development is often understood as a process of mutual disclossure. Although it is probably more romantic to cast this process as one of interpersonal revelation and acceptantce, it can also be appreciate as a necessary precursor to Transactive Memory. Transactive Memory is part of what intimacy means. The loss of this kind of joint memory helps to make divorce so painful. The loss of Transactive Memory feels like losing a part of one's mind, since is the lost of our more automatized references to the day-to-day living.
In a family, this process of memory storing is even more pronounced. Most of us remember, at one time, only a fraction of the day-to-day details and histories of our family life. But we know implicitely, where to go to find the answers to our questions. Perhaps more important, when new info arises, we know who should have responsability for storing it. This is how in a family, expertise emerges. It is no hard to understand: since mental energy is limited we tend to concentrate on what we do best. And we keep on doing over time: adapting to changes costs energy.
Subscribe to:
Posts (Atom)