No m'importa tant com ens ho trobem com el que en fem quan ja hi és. No es pot ser més optimista. Quan torno a entrar al blog, després de un mes sense fer-ho, flipo amb aspectes que ara em resulten obvis, i que no ho eren fa un temps, o potser sí, i de tan obvis, lògicament, els obviava:
1.- Per iniciar un blog d'aquest estil s'ha de tenir un punt de valentia,
2.- Per donar-li aquest epígraf, s'ha de ser molt positiu, estar fort i tenir ganes de comunicar amb tot aquell que li vingui de gust llegir això,
3.- Forçosament amb el temps vas perdent de forma paulatina la idea inicial, o millor, la idea inicial va amotllant-se a la circumstància,
4.- Implica unes fortes ganes d'aprendre coses, continuar el camí en una direcció particular, almenys en aquesta/es faceta/es,
5.- Mantenir un número d'entrades prou elevat amb la qualitat necessària, és una tasca àrdua, tot i que prou reconfortant, també, de mantenir.
6.- Com escribia Cortázar (el Julio), y además está la vida, i com canta el Garcia (Manolo), si pudiera estar mirando tus ojos iba yo estar aquí escribiendo esta canción.
En fi, companys de relíquies, de retorn a les estepes amb llops de mirades clares i somriures llaminers per descobrir, entre paisatges de llunes i mandràgores de mirars esquius. Un lloc magnífic per perdre's, d'altra banda.
