Anna i la ruta de la medusa (Anna, capítol IX)

El soroll de la caldera en engegar-se m'ha desvetllat, ha de fer molt de fred a fora. El vidre glaçat amplifica l'escasa llum d'una lluna mandrosa. Tinc set. Em fa mandra, però, llevar-me a buscar un got d'aigua, sota el nòrdic s'hi està bé, l'escalfor del cos d'en Jöel em recomforta, m'agrada sentir aprop la seva pell, suau i tersa, gairebé femenina. Faig mitja volta, potser per comprovar que és ell, encara m'en faig creus, tot ha anat tan ràpid, ha estat tot tan ... irreal.
Em sorprèn que estigui despert, fitant-me, com esperant que em girés, per estudiar cadascún dels meus moviments amb els seus ulls color mel.
- No dorms Anna?
- M'ha desvetllat la caldera, que s'ha engegat. Deu fer un fred a fora... I tu, no dorms?
- He intuit que et desvetllaves, m'ha semblat que tenies set.
- Sí... però com pots saber-ho això? si ni m'he llevat...
- Ho he intuït, simplement ho sabia.
S'aixeca, s'acosta a la cuina i torna amb un got d'aigua. Totalment nu, el seu cos d'atleta oferint-se al fred de la nit, una presa impossible per un caçador de joguina, supervivent de més batalles de les que aparenta. S'asseu al llit i em dóna el got, sento la seva carícia al coll, la nuca, el coll, la galta, el coll.
- Anna, me n'haig d'anar, haig d'agafar un avió.
- Et vull tornar a veure...
Somriu, un somriure de lluny, amb reminiscències d'espècies que els dos hem tastat. Repeteix la carícia, el coll, la nuca, el coll, la galta, el coll. Molt suau, un tacte gairebé líquid. Els ulls de mel clavats en els meus, dolç i melanconiós, hibrid i ambigu: un home medusa. Es vesteix en silenci, sense pudor, un bes als llavis, una adreça electrònica en un post-it, un petò tendre, novament ambigu, passes que s'allunyen, la porta es tanca. Silenci.

La medusa, craspedon, en llatí, el vel, la franja, allò que roman ocult. Si a una medusa li talles un membre, una nova medusa en reneix, els tentacles poden recòrrer quilòmetres perseguint una presa. I sí, la seva bellesa és l'ambigüetat.

Tanco l'ordinador per mirar d'agafar el son. Demà en llevar-me he de continuar el meu camí, jo també, i somric, paladejant la consciència de l'instant, acariciant el coixí orfe, encara tebi, sabent-me forta novament, mentres el fred de la nit de desembre em persegueix sense aconseguir atrapar-me. I el meu somriure, reflexat en la finestra de vidre i gel, em mostra aquella essència antiga, aquella espècia que endevinava en ell i que també és en mi. Relaxada, la meva galta busca el coixí, el coll es relaxa, la nuca s'acomoda, la carícia es desfà en la nit.

(Inspirat en vinyetes del comic de Pasqual Ferry, La ruta de la medusa.
O potser no.)

El Paquistan dels Bhutto. I ara què?

A partir d'ara Benazir Bhutto és una màrtir per la causa paquistanesa, almenys per una de les seves faccions. Segur un personatge curiós, amb dilatada experiència: el seu pare havia estat ex-cap del govern paquistaní, càrrec que ella mateixa havia ocupat amb anterioritat, el primer cop amb només 35 anys (en fa 19). El merit que li veig és que era una dona que havia estat cap d'estat d'un país islàmic, la resta... una apagafocs, diuen, algun dels quals havia encès ella mateixa. En qualsevol cas la única esperança del poble paquistaní de derrocar per les urnes a Musharraf. El seu assassinat afecta l'estabilitat nacional, i per tant, a l'estabilitat de la zona, estratègica geopolíticament.

Ahir llegia al diari que els companys de partit de Bhutto diuen que va morir de dos trets que l'assassí li va enxufar a curta distància abans de fer esclatar la bomba que duia a sobre, i endur-se pel camí d'Alà, pel mateix preu, un parell de dotzenes de compatriotes; però les fons oficials de Musharraf (enemic declarat de Bhutto) diuen que va morir en copejar-se el cap amb un dels ferros del 4x4 que la duia. Perquè aquesta diferència? No exhumaran el cadàder, no sortirem de dubtes.

Veig per la tele que el seu marit i el seu fill (19 anyets) són els que prendran les regnes del partit. El marit va passar 10 anys empresonat per corrupció, i el noi està a punt de marxar a Oxford a fer la carrera. Ok, es tracta de posar pressió a Musharraf? No tenen res millor que deixar en herència la presidènica d'un partit que preten ser democràtic?

A tot això, el darrer dia operable de l'any, el de l'assassinat de Bhutto, les borses americanes tancaven perdent aproximadament un 1.5% per la por a una inestabilitat a la regió (a banda les dades econòmiques internes negatives, no prou negatives com per explicar una recessió tan concluent el dia de tancament de l'any). I és que Paquistan té un centenar de bombes atòmiques de les anomenades brutes, i la regió continua essent estratègica pel control dels gasoductes de la zona (els talibans ho saben prou bé) i el conflicte del Cashmir amb India no està ni molt menys tancat.

Entenc que Benazhir Bhutto era algú a qui molta gent volia treure's del damunt (faccions islamistes d'Al Qaeda o no, el propi Musharraf, segur tenia enemics dins del partit...) i ella mateixa n'era conscient. Però no se veure la jugada del seu partit, del seu marit (no sembla algú amb pes per fer ombra a Musharraf, el noi tampoc) i no entenc la diferència de criteri en la causa de la mort. Tampoc trobo informació, de moment, per internet, que em doni una idea, però ho trobo molt extrany, i no sóc l'únic, a la que cerques una mica per internet molts observadors semblen a l'espera d'aconteixements abans d'aventurar una opinió, com ara el retard en les eleccions, o que a Musharraf se li'n vagi la ma (la ma dreta) si els aldarulls no reverteixen. I és que Musharraf ja no és le que era, o millor, els seus enemics són més i més forts. La mort de Bhuttto obliga, crec, a Musharraf a retirar-se del mapa o arrisca el país a un nou conflicte dels grossos en una part del món molt difícil de tractar, i en un moment de pressupostos nacionals baixos a tots els països desenvolupats. És possible que el jugador clau, el desequilibrant, tingui com a objectiu el potencial atòmic que el Paquistan ha desenvolupat per amenaçar a la India pel conflicte del Cashmir.

Globalització i eleccions US-2008

L'article que avui Rafael Pampillón publica en el blog de l'IESE amb el títol quién ganará las elecciones en EEUU té un fil argumental interessant.

Descriu amb xifres la diferència d'increment de renda als US entre 1979 i 2006 entre pobres i rics, fent evident que els rics s'han fet cada cop més rics, i els pobres més pobres. L'argument és en termes de globalització: Els de menor renda per càpita són aquells que viuen de sectors de baixa tecnologia, que perden capacitat competitiva vs Mèxic i Xina a cada any que passa. Els que mantenen o milloren el poder adquisitiu són els vinculats a la inversió tecnològica d'aquest període.

Fins aquí res nou, però l'amic Pampillón li dóna un gir més: Si els americans perceben la globalització com una amenaça, i segons les estadístiques està essent així, votaran polítiques proteccionistes, per tant tindran tendència a votar més als demòcrates que no pas als republicans.

Aquest 2008 veurem una altra cara de la globalització als US, això sí, en clau electoral.

Henri Cartier-Bresson

"Fotografiar és reconèixer, en un mateix moment i en una fracció de segon, un fet i l'organització rigorosa de les formes percebudes visualment que l'expliquen i li donen sentit. És situar en el mateix punt de mira el cap, l'ull i el cor. És una manera de viure"
Henri Cartier-Bresson. L'imaginaire d'Après Nature, Fata Morgana. Paris, 1996.

L'exposició de Cartier-Bresson (França, 1908-2004) estarà a Girona, a la Fundació La Caixa, fins el 20 de Gener de 2008. Són fotografies en blanc i negre, testimonis de la transformació del món al llarg del segle. Cartier-Bresson capta el dolor, l'alegria, la ira, l'ennuig, la dignitat, l'esperança. Sempre sentiments, i sempre autèntics. Juganer amb la trigonometria dels rectangles, les ombres, els tons, els somriures i els plors del gest, transmet la força d'un temps convuls, en tants llocs i d'una manera tan... paral·lela, que indueix a la reflexió, i acabes conclueint que hi ha poques coses que ens diferenciin (el color de la pell, les possibilitats de creixement...) i moltes més que ens fan semblants (els mecanismes del sentiment, les vies d'expressar-lo, l'aliment motiador), i en el millor dels casos, amb aquella mirada de dignitat desde la pobresa d'un avi que, lluny d'esperar el moment fatídic cerca el present des de la coherència de la consciència; en el pitjor, o potser l'altra cara de la mateixa moneda, el cinisme de la opulència i la seva negror, tan evident en els grisos de cossos plens i mirades buides de postguerres difícils.


El portafoli de Cartier-Bresson a l'agència Magnum, per qui vulgui fer un tast:

http://www.magnumphotos.com/Archive/C.aspx?VP=XSpecific_MAG.StaticPage_VPage&SP=photographers_list&l1=0&XXAPXX=SubPanel0

Dopamine, Norepinephrine and Serotonine: The neurotransmitters of romantic love

Del llibre de la Helen Fischer, Why we love, resumeixo la part que parla de 3 neurotransmisors essencials, que, segons l'autora, expliquen bona part de lo tontos i tontes que ens posem quan ens enamorem. Eps, no us equivoqueu, això no serveix d'excusa, però espero que us serveixi, com a mi em serveix, per a conèixer-vos una mica millor. Podeu trobar més informació de les molècules a la Wikipedia (http://en.wikipedia.org/wiki/Main_Page)

Dopamine

Attention, motivation: Elevated levels of dopamine in the brain produce extremely focussed attention, as well as unwavering motivation and goal-directed behaviors. Also has been associated with learning about novel stimuli and uncertainty.
Preference: Favoritism is associated with heightened levels of dopamine in specific brain regions.
Ecstasy: Elevated concetrations of dopamine produce exhiliration, as well as many other feelings that lovers report, including increased energy, hyperactivity, sleeplessness, loss of appetite, trembling, a pounding heart, accelerated breathing, and sometimes mania, anxiety, or fear.
Dependency/craving: As symptoms of addiction - and all of the majors adicitions are associated with elevated levels of dopamine.
Persistence: When a reward is delayed, dopamine-producing cells in the brain increase their work, pumping out more of this natural stimulant to energize the brain, focus attention, and drive the pursuer to strive even harder to acquire a reward: in this case, winning one's swetheart. Is the substance that preserves arousal and enhances delaying pleassure.
Desire: As dopamine increases in the brain, it often drives up levels of testosterone, the hormone of sexual desire.

Norepinephrine

A chemical derived from dopamine. Its effects depends on the part of the brain it activates. Increases of this stimulant generally produce exhilaration, excessive energy, sleeplessness and loss of appetite. Also help explain why the lover can remember the smallest details of the beloved's actions and cherished moments spent together. This liquor is associated with increased memory for stimuli.

Serotonin

A striking symptom of romantic love is incessant thinking about the beloved. Lovers are obsessed. And most of doctors who treat individuals with most forms of obsessive-compulsive disorder prescribe SSRIs (Selective Serotonin Reuptake Inhibitors) such as Prozac or Zolofr, substances that elevate levels of serotonin in the brain. And as a love affair intensifies, this irresistible obsessive thinking can increase - due to a negative relationship between serotonin and its relatives dopamine and norepinephrine. This could explain why a lover's increasing romantic ecstasy actually intensifies the compulsion to daydream, fantasize, muse, ponder, obsess about a romantic partner.

Photo: Marcosedano.com

El projecte Apache. Software de codi obert desenvolupat en comunitat.

Ens situem als anys noranta, moltes start-ups han jugat fort en inversions de cablejat de fibra òptica, les comunicacions tecnològiques són el futur i tothom vol tenir una part del pastís que han de ser les autopistes de informació. Aviat comencen a haver-hi comunicacions a través de formats FTP, sales de reunions virtuals, primitives respecte els fòrums de discusió actuals, però que ja comencen a ser útils per uns quants programadors amb ganes de fer coses. És la bombolla tecnològica i el naixement de Internet tal com la coneixem ara.

Un grupet d'aquests programadors es troba normalment en una sala virtural, són uns quants geeks que, com tants d'altres, viuen apassionants per la tecnologia emergent i, també com tants d'altres, tenen talent i necessitat d'expressar-ho a través d'aquesta passió per la innovació tecnològica. És un cocktail molt potent: talent creatiu, passió pel que fas i una necessitat deguda a un mercat emergent derivat d'una tecnologia neixent... i molts diners provinents de la bombolla tecnològica que poden caure, o no.

Aquesta colla de nois va crear un suport virtual, un servidor web, que van anar millorant en la seva sala virtual, a partir de programes creats expressament per a aconseguir l'objectiu de millorar cada vegada més la seva comunicació. Havia de ser quelcom que suportés qualsevol tipus de format, desde processadors fins a fulls de càlcul o arxius de imatge i sò. Qualsevol cosa. Per fer-ho utilitzaven millores individuals que s'aportaven a la sala virtual, es provaven, es modificaven i, si veien que era necessari, s'aplicaven. Aviat, però, aquesta colla de geeks va anar creixent, de fet amb poc temps van ser més de mil programadors que, fora d'hores de feina i després de la seva jornada laboral, es connectaven a casa seva, descarregaven la darrera versió del programa de treball i es posaven a millorar-la. De forma individual, concèntrica, sobre un software base. Posteriorment, enviaven la millora a la sala virtual, els geeks del principi (els hi diem el nucli, per entendre'ns) avaluava les millores, proposava canvis a l'autor i, mitjançant un software específic, també creat per l'ocasió que els servia per anar afegint i ensamblant els fragments de software addicionals (els patchs, feien crèixer el programa a PATCHos - bé, el nom els hi vé d'el joc de paraules entre patch i Apache, i també perquè els Apache foren la darrera de les tribus nord-americanes en rendir-se al soldats americans i en aquells moments El Nucli veia molt amenaçat el projecte per empreses que volien aprofitar la circumstància).

Aquests nois van aconseguir arrossegar en els seu projecte un enorme potencial creatiu: milers de programadors han satisfet la seva necessitat creativa intervenint en la millora del servidor web, fora d'hores de feina, com a hobby. No hi ha empresa que es pugui permetre una força de investigació tan enorme. El cost seria brutalment elevat.

Així ho va entendre IBM, que en aquell moment tenia un bon nombre de investigadors treballant en un projecte similar, un servidor web propi. Els managers de IBM, però, van veure ben aviat que eren els segons en la cursa, que no podien competir amb aquesta força creativa que, a cost zero, s'els estava cruspint. I van contactar amb El Nucli per tal de colaborar junts. Els del Nucli, però, ho van veure clar: si IBM volia col·laborar podia fer-ho, però amb les seves pròpies regles, el codi era obert (tothom que vulgui se'l pot descarregar gratuïtament i aportar la seva millora), i hauria de continuar essent-ho. Si IBM volia col·laborar, podia fer-ho, com si fos un usuari més. Hi van destinar els seus millors enginyers, treballant en nòmina de IBM. A partir d'allà van construir altres softwares, que suportats per Apache podrien tenir diferents utilitats (aquests ja no són de codi obert, o no tots).

Amb els anys, l'Apache és el servidor web més important del món i un dels softwares clau que fan que Internet sigui el que és. Websites com Amazon.com, per exemple, i com ell 2/3 dels Web del planeta l'utilitzen com a Server.

http://www.apache.org/

Reflexió sobre la Conferència de Bali sobre canvi climàtic (II)

(http://news.yahoo.com/s/nm/20071214/ts_nm/bali_friday_dc_12;_ylt=A0WTUefC_WJHKRgBJwVrAlMA)

Sembla que finalment les posicions europea i americanes han convergit en acord, el de incloure aquest text en el preàmbul que tanca la conferència: "Deep cuts in global emissions will be required".

Els ecologistes europeus diran que és insuficients, i els americans més conservadors diran que no es pot permetre. Però... perquè és tan important aquesta frase?

US és la primera economia mundial, encara, i el major contaminant del planeta. Els costos de reducció de contaminació són supermilionaris, això afectaria la seva economia en un moment, ademés, que no s'ho poden permetre. Els conservadors es deuen tancar en banda en aquest argument. De fet, US és l'únic país industrialitzat que no va signar els acords de Kyoto sobre reducció de gasos d'efecte hivernacle.

La demanda europea era a Bali demanar a tots els països participants (190 països, us imagineu una negociació de 190 representants? 12mil persones!) l'assumpció que en un període breu hi ha d'haver un retall de les emisions entre en un 25-40%. Quan? Aquesta reducció ha d'estar operativa al 2020 per evitar les seqüeles més negatives del canvi climàtic.

La frase que he comentat pot significar que US accepta implicitament que d'ara al 2009 s'obrin negociacions per tal que, en el 2009, data fixada per el pacte que ha de succeir Kyoto, cristal·litzi. La següent parada és 2012, en aquests 3 anys, les inversions s'han d'haver desviat per als objectius marcats fora del mercat del CO2 (el nostre anhídrid carbònic o el carbon dels americans) de manera que el 2020 s'acompleixi l'objectiu - almenys aquesta és la idea dels europeus, que s'hauran d'esforçar per a quen en el pacte de 2009 US i Japó s'adscriguin a aquestes fites.

Aquesta era la batalla, suposo, aconseguir que US accedeixi signar un preàmbul acceptant la necessitat d'aquest retall en emisions, un preambul que recollís aquest calendari. Pot això significar que en el pacte de 2009 US hi figurarà com a signant? Espero que sí, i també que els científics no s'equivoquin i n'hi hagi prou amb aquest retall d'emisions en aquest calendari per evitar els pitjors efectes del canvi climàtic... De seguida se m'acut una pregunta terrible: els pitjors efectes per a qui? pels països industrialitzats? però aquest és potser un altre tema, no absent del seu costat trist i cruel, que segur que anirà sorgint inexorablement i tràgica.

Foto: Reuters (http://blogs.reuters.com/environment/)

Reflexió sobre la Conferencia de Bali sobre canvi climàtic (I)

(http://news.yahoo.com/s/ap/bali_climate_conference)

La posició de la Unió Europea i els Estats Units està ben confrontada en la cimera de Bali sobre canvi climàtic. Al Gore, que va per lliure i té una postura propera a l'Europea s'ha convertit ja en algú molt empipador no només per a Bush, sinó també per països contraris a una reducció important de les emisions, com ara Japó.

Mentrestant, el representant europeu, l'alemany Sigmar Gabriel, ha agafat per sorpresa la representació americana amb una postura un punt radical pel que ens té acostumats Europa, fins el punt que el representant de Nacions Unides, Yvo De Boer, s'ha sorprès (es veu, no se perquè) de l'enorme distància entre les postures americanes i europees.

No perdem de vista, però, que això és una negociació: els americans volen defensar durant alguns anys més un percentatge de producció industrial en el seu PIB, i això sembla que passa per no extendre la tecnologia aplicada en el curt termini, que ademés preveuen que no serà de creixement econòmic. Els europeus, en canvi, defensen un model de producció industrial més tecnològic (és a dir, que embrutin els altres - sudest asiàtic -, que ja els hi comprarem a ells). Hi ha una part ètica, i hi ha una part de basculació econòmica a través de l'atlàntic... I ambdues miren a l'est, els US al Japó, possible aliat en aquest punt, que deunidó el que contamina, i al sud-est asiàtic, que aviat algú haurà de convèncer que no n'hi ha prou en produir barat sinó que també ha de pagar per embrotir. Xina i India, però, tenen una altra paella pel mànec: són l'actual motor del creixement del PIB mundial, i Xina té una enorme influència sobre la economia americana ara mateix, per l'estructura de les inversions del govern xinès, que ha comprat una quantitat ingent de dolars en els darrers anys. Els US poden trobar-se en una coiuntura curiosa en les negociacions (Europa ja fa algun temps que pinta poc...). Aquesta partida es juga en varis taulers.

Ana y la luz en el espejo (Anna, Capítol VIII)

(http://www.myspace.com/factodelafeylasfloresazules)

El invierno es más crudo cerca del río. No es una sensación, el frío no es sólo una sensación, hay ahí algo más, una amenaza, un esperar, un declive, una negrura, una ausencia, de olor, de abrazo, un ruido de pasos solitarios, una boca sin sonrisa, una mirada que pasa de largo sin ver, sin mirarme. Mis pies atraviesan el puente, cortos los pasos, temerosos de separarse demasiado, mis manos, cerradas en los bolsillos, no dejan de temblar, Facto Delafé y Las Flores Azules me cantan Enero en la Playa en el iPod, ya se ve el neón azul del Jazz Club.

El saxo llora sobre el terciopelo rojo, levemente iluminado por luces de campanilla. Levanto la copa redonda y miro a través de la mitad de la sala, entre el grupo de jazz, al espejo en la pared, que me devuelve mi imagen, copa en mano. Espejito, espejito ¿Quién es la más guapa? Me sonrío y me responde una mueca de niña sola en una barra de ciudad vieja, vaqueros y camiseta ajustada, cabello corto, todavía, que ladea la cabeza para esquivar una guitarra nerviosa. Me dejo llevar por la música, la bebida, el hechizo, por mi imagen, sólo me veo a mi, todos los demás son decorado, grises y sombras que oscurecen el terciopelo, entes que dan volumen, dimensión, pero sólo a la sala, yo no estoy, la música me lleva, el tiempo hundido en el frío, el frío clavado en mi, yo en un recuerdo de algo que aún no he vivido. Aprieto la copa, me se sin fuerza para romperla, no debo temer, puedo apretar hasta que no pueda más... el espejo me devuelve una mirada bonita, que sonríe con una mueca tan... neutra, odiosamente vacía.

Temo la paciencia, temo la palabra... yo creo en los actos, en el acercamiento, dime con tus dedos que no habrá más peros, que siempre seremos mientras nos toquemos.

El invierno es más crudo cerca del río. No es una sensación, el frío no es sólo una sensación, hay ahí algo más, una amenaza, un esperar, un declive, una negrura, una ausencia, de olor, de abrazo, un ruido de pasos solitarios, una boca sin sonrisa, una mirada que pasa de largo sin ver, sin mirarme. Sueño que vuelo hacia mi almohada, me tiembla el alma.

Nebbia

Nebbia tanca La trilogia del cel de l'exitosa amalgama entre Circ Éloize i Daniele Finzi Pasca (les dues parts prèvies son Nomade i Pluja, que no he vist). Nebbia és un espectacle que mescla números de circ (trapeci, contorsions, equilibris...), amb dansa, música i no absent d'argument teatral. La mescla té el seu encant, especialment degut a que l'amalgama de disciplines artistiques es lliguen a través d'un argument oníric, sentimental, parc en paraules però emotiu - inevitablent s'ha de comparar amb Le cirque de Soleil, tot i que el format és més petit. Dues hores d'espectacle del tot aconsellable, una inversió en bellesa plàstica, sempre un bé escàs, si teniu l'oportunitat gaudiu-ne ara que volten Catalunya.

http://www.nebbia.ch/