MR 73, d'Olivier Marchal

Muerte es la segunda mayor de los Eternos. Es difícil no quererla. Ella te quiere a ti, al fin y al cabo.
Neil Gaiman, introducción a The Sandman

MR 73 és una pistola. I una peli més negre que una nit sense lluna. Negre i obsessiva. La caracterització dels personatges molt bona, els actors chapeau, la fotografia magnífica, un argument intel·ligent, amb psicologies profundes i extenses, també força bonyagades... Negre, obsessiva i dura. A cada gir l'amenaça psicològica cristal·litza, a cada primer pla del fum de la cigarreta sembla haver-hi uns ulls foscos que desitgen sortir de l'holograma i buscar la iugular de l'espectador.

Surto del cine amb l'estomac encongit; també existeix aquest món de gent que troba plaer en fer mal deliberadament, de vegades fins i tot sense més motiu que un gaudi incert. Sí, ja ho sé, cada dia en veiem algún bocinet en algú, d'aquest sub-món orgànic en perpètua descomposició emocional, de vegades en algú més o menys proper... Però per avui ja està, eh?

El trailer: http://www.youtube.com/watch?v=NPSfpqSGNA0

What is organic chemistry?

Here's a beautiful introduction what Modern Organic Chemistry is, including a historical perspective and a modern approach including pharmaceuticals and neurochemicals. You can downlad it for free here: http://www.oup.com/uk/orc/bin/9780198503460/ch01.pdf

The book: http://www.oup.com/uk/orc/bin/9780198503460/

Chapters on isomerism and Nucleophilic substitution at saturated carbon are also available to download for free in the link above.

El somni de Ziryab

.
La història comença a Bagdad, fa 1200 anys, quan un estudiant de música allarga el màstil del llaüd i li posa una corda addicional. I continua quan, després de l'èxit de les seves cançons, es veu obligat a fugir pel nord d'Àfrica, recollint les influències de la cultura nord-africana, i acabant al califat de la Còrdova andalusí, en un moment d'esplendor d'Al-andalus. Aquest músic, Ziryab, conformaria el que amb el pas dels segles i les influències, especialment la dels nòmades Rom, conforaria l'arrel del flamenco.

Un magnífic espectacle per a tots els públics, també pels més exigents, súper-didàctic i plantejat des de la qualitat en totes les facetes com a premisa.

David Planas, actor; Mónica Cano, dansa; Ivan Elías Góngora, dansa; Riadh Abdel Alí, percussió; Alba Carmona, cante; David Coll, guitarra; Dramatúrgia i direcció: Martí Torras Mayneris Coreografia: Mónica Cano & Ivan Elías Música: David Coll Bailador

Arcángel al cante, Cano al toque

.
Sempre en els concerts de cante i toque la posada d'escena és mínimal: dues cadires esperen buides a que el públic segui i s'apagui la llum. Sota la llum del focus apareixen un home o una dona (cantaor o cantaora), amb les mans despullades i amb un somriure com a única eina, i un home (no he vist encara guitarristes femenines de primer nivell en el flamenco), amb la guitarra a la mà. I n'hi ha de sobres, si la veu tè tonalitats, si el guitarrista sap fer anar l'eina, si són capaços de mantenir el diàleg. El concert d'ahir va ser una exhibició.

Una exhibició de diàleg d'emocions. Moltes vegades, la posada en escena és austera també en això: tant el cantaor com el tocaor prenen un posat seriós, molt pendents d'aplicar el seu art al mínim detall, sabent que el material amb el que tracten és tan fràgil que qualsevol detall li pren valor. Escena austera, impregnada d'una individualitat que dóna l'autoconeixença a través de les emocions vistes des del desgarrament. Es recita l'emoció, el sentiment, i se li dona textura a través de les cordes (vocals o de guitarra), però la imatge que es transmet és estoica i severa, seriosa i austera, del que sap que transmet un art que el posseeix i que el rebassa, del que expressa emocions que el trascendeixen i l'eclipsen.

De l'Arcángel diuen que serà un dels grans cantaors, i m'ho crec. La veu és bastant aguda, però té moltes tonalitats, s'allarga molt i li treu rendiment. Bon llenguatge corporal i presència, ocupa molt escenari. L'acompanyava en Cano a la flamenca, un excel·lent guitarrista amb qui semblava entendre's bastant bé. Excel·lent concert, ressalto els fandangos de Huelva que van deixar pel final, però totes les peces van ser brillants.

http://www.youtube.com/watch?v=vc4AhlYOtBM&feature=related

El otro, d'Ariel Rotter

Beware of men in their forties. Tanco la pàgina del llibre d'Auster (Man in the Dark) i surto de casa amb la guitarra a l'esquena. Noches de Bohemia. Estic un pèl cansat avui. A la sortida, la peli d'Ariel Rotter, El Otro. Deu ser la primavera, un puntet d'alergia, potser. La peli transcorre lenta, mínimal, primers plans, introspecció, gent a qui els anys desgasta i mira d'arreglar-se els bonys sense anar al planxista. El prota està en els forties. A la sala fa fred, en l'entrada de la primavera sempre fa més fred a dins que a fora. Poc diàleg, una fotografia incerta i peculiar, no em convenç. Els primers plans sí, i les imatges de carretera i carrers, de cossos que es persegueixen, de vides que es creuen, delimitació d'esquemes mentals a base d'epitafis grabats en mirades, potser en mitjos somriures o el que en pugui quedar. La peli és eludible i necessària a l'hora... de la manera en que ho serien algunes paraules, potser algunes carícies.

La graine et le mulet, Cuscús, Abdellatif Kechiche

Un home mira estoicament el futur des del desgast dels seus 61 anys. No està allà per tenir por, ni per deixar-se caure. Sap que pot, que per gran que sigui el nou projecte, per durs que bufin els vents en contra, ell podrà resistir. No és ni tan sols fe: porta quaranta anys d'inmigració gris a les bosses dels ulls, de treball en negre i hores extres al port de la ciutat mediterrània. No pot triar i només queda mirar endavant, reventar en l'intent és pura circumstància que no cal ni tenir en compte, un aspecte menor. Chapeau de peli.
http://www.youtube.com/watch?v=RrZmflGG8-U

Rebot Caduc, el que importa ara és el Bund

L’EuroStoxx a les portes dels 2100, el dolar i el petroli distrets i – el més important - el Bund mirant de no perdre el suport lateral. No crec que el perdi si no apareix la mà divina i apreta el botó de la impresora (la de imprimir diner).

Val, el rebot ha estat contundent i clar, impulsat a parts iguals per una col·lecció de dades lleugerament esperançadores i un optimisme ben pensat per part dels gestors internacionals. Ara toca tornar a la realitat: crèdit escàs, feina escassa, consum escàs i situació internacional a veure-les venir. La pregunta no és si el rebot és sostenible, sinó si el proper rebot serà desde mínims a anuals o no. Pot ser que sí.

Ensemble Rezvan - música clàssica persa

De l'Iran, Pèrsia. Delirant, de deliri. Durant més d'una hora aquest grapat d'excel·lents músics han fet vibrar l'auditori amb una expressió sonora d'una bellesa exquisida. Un concert espectacular per la riquesa i profunditat de les emocions que han estat capaços de generar.

Pasto la sinopsi d'en Miquel Cuenca, que em sembla molt encertada. Si teniu la oportunitat de gaudir d'una estona d'aquests mestres, és una temps molt ben invertit - sempre és bona inversió deixar-se acaronar els sentits per la bellesa, i aquesta n'és una expressió musical d'altíssm nivell.

Tar, setar i direcció: Hamid Khabazi. Veu: Maliheh Moradi. Kemantxe: Saamer Habibi. Llaüt: Said Nayeb Mohammadi. Tombak: Massud Naderi. Daf: Mohammad Jaberi.

Rezvan, així anomenen els perses al porter del paradís que els àrabs coneixen com Riduan. I del paradís alguna cosa en deu saber aquest poble que, sense anar més lluny, ens va donar la paraula per anomenar-lo, ja que “paradís” prové del persa antic paradaeza (jardí). Amb el nom d’aquest personatge mitològic s’ha batejat un grup que reuneix alguns dels millors músics iranians de les darreres generacions, l’Ensemble Rezvan.
Dirigit pel mestre Hamid Khabazi, un dels grans solistes i renovadors de la música persa, el conjunt compta també amb una de les veus femenines més prometedores, Maliheh Moradi. Aquesta vocalista només pot cantar com a solista fora del seu país, ja que a l’Iran imperen una sèrie de normes que limiten la presència de les dones en la vida musical. A Moradi l’acompanya un grup d’excel·lents instrumentistes en el qual la percussió està molt ben representada amb dos membres d’Iran Drums, el grup que l’any passat va fascinar al públic de Banyoles