L'enorme dependència de les polítiques respecte l'evolució dels sistemes d'apalancament financer fa basarda. Sobretot per l'aparent fragilitat dels equilibris que la sustenten, i per les conseqüències que un petit desequilibri té sobre el dia a dia de la gent. Mancances de liquidesa degut a excessives alegries del crèdit a US generen un efecte dominó de dimensions globals, no només als mercats de valors, a les economies nacionals o a les de les empreses transnacionals, sinó al ciutadà que pot veure que l'època de diner barat s'ha acabat en un moment en que l'endeutament és altíssim, per inversions que han perdut valor, la inflació molt elevada i, ademés, amb la sensació estesa que l'increment real dels preus és més alt que el reflex d'aquest índex.
En els darrers anys, degut a l'expansió del capital al sud-est asiàtic, el bescanvi comercial ha incrementat enormement, generant oportunitats comercials als emprenedors de tot el món. És una de les cares bones de la globalització. Una de les conseqüencies, com comeventava en un post del 19 de febrer (box: The Flat World, títol: La Cuba de Castro y el Poder de la Identidad), és que els mercats financers globals han anat creixent més ràpid des de finals del s.XX que no pas el comerç global. Estic segur que això s'ha mantingut, o incrementat, en els darrers anys, quan han aparegut noves eines d'enginyeria financera sense massa regulació d'aplicació, el yen s'ha mantigut barat i constant, i les empreses mitjanes s'han anat cada vegada més a buscar oportunitats al sud-est asiàtic. I això vol dir que no és únicament la part comercial sinó fins i tot més la financera la que apalancarà el canvi de tendència.
Les matèries primeres estàn pels núvols (petroli, coure, cereals...), i els costos de producció a Xina incrementen a ritme galopant, fent que ja no siguin tan barats, reduint la competitiviat de les empreses que han invertit allà i incrementant els preus aquí. Aquesta és la component comercial de la crisi, però el que notem més no és això, el factor que és encara major. La nostra societat apalanca el seu consum intern en el crèdit, en part degut a que venim d'una època de diner barat, i per tant, amb facilitat de crèdit, i no ens ha fet por endeutar-nos., fins i tot a terminis no raonables i fora dels cicles normals de basculació de l'economia. A més, aquest viure dels deutes, ha tingut lloc en un temps de bens barats (cotxes barats, roba barata...) degut en bona part a que els costos de producció en països emergents i el transport del bé permetien encara al retailer operar amb marge. Segons aquest argument, ara caldria esperar una disminució del consum intern molt acusat (el sector de l'automòvil ha caigut un 25% el mes de març, l'inmobiliari un 80% des dels màxims de l'any passat o un 40% interanual) que acabaria de consolidar la crisi.
Amb tot, el mercats de renda variable s'han comportat bé durant el mes de març, aguantant el canal lateral en els 13000 punts de l'íbex, o els 4600 de l'Eurostoxx (aquest no tan bé), amb anàlisi tècniques a l'expectativa i tases de volatilitat altíssimes. Aquesta darrera setmana, a punt del tancament del trimestre, ha estat la millor de l'any. Què vol dir això? Com sempre en aquests casos, hi ha dos escenaris possibles.
1. Que la crisi estigui controlada, i estiguem tocant fons en aquests valors dels índex dels mercats de valors. El fet que siguin els valors financers - amagats durant pràcticament tot el trimestre -, els que hagin liderat les darreres puges, invita a l'optimisme. Això implicaria que la crisi assoliria la seva màxima expressió social i econòmica a finals de 2008 i principis de 2009.
2. Que el canal lateral actual faci plataforma per a una nova caiguada a nivells de 12000 o inferior de l'íbex. El fet que Espanya tingui el menor índex de confiança empresarial del món industrialitzat no semblaria ajudar, però el fet que el volum e l'Íbex estigui molt concentrat en empreses no industrials fa posar en dubte el propi índex com a indicador de tendència. Si es confirma aquesta caiguda acompanyada d'una caiguda paral·lela de l'EuroStoxx, llavors ja podem tenir clar que la crisi s'allargarà molt més i les conseqüències seràn més profundes.
En un món financer global, pot el propi sistema financer evitar la opció 2? És a dir, si les materies primeres estan pels núvols i el consum intern a la baixa, poden les entitats financeres exportar aquest deute per evitar l'estructuració a la baixa de la crisi? Exportar-lo a qui? Com?
Sunday 30 March 2008
Saturday 29 March 2008
Tomatito en concert
El Flamenco és una forma de comunicació essencialment orgànica. I en aquest univers, en Tomatito és un excel·lent conversador, un dels millors, un dominador absolut de la retòrica, del ritme i la cadència de les frases, un perfecte gestor de cada dosi de informació a partir del llenguatge de la guitarra, un integrador de tendències. Un mestre de mestres.
Però la major part de la comunicació que s'estableix en una coversa és no verbal. Somriures, gestos, mirades. Formes de vestir, pentinat, olor. Per això, quan el ballarí entra en escena, la guitarra assumeix el paper d'acompanyant, i el major pes de la comunicació la porta el cos en moviment, l'expressivitat aèria de les mans contra la llum del focus, la possició del cos perseguint la plasticitat d'aquell acord impossible de mimetitzar. Orgànic, un riu de vida. A força de cops, a força d'amor a la ràbia, d'amor al sentiment que no sap expressar-se i que, hedònicament, estúpidament, potser, acaba usurpant el lloc emocional que correspondria per llei natural a qui anava dirigit.
Després del concert, als lavabos, vaig notar que tots premíem els percusors per fer correr l'aigua amb més força, amb un cop sec, gairebé violent. Tots amb més pressa de l'habitual per sortir d'aquell espai en penombra: clàrament, la vida era fora, esperant ser guanyada.
Thursday 27 March 2008
Anna i el silenci irracional
M'assec a la vora de la calefacció, amb una copa de vi blanc a la mà i un tango antic al CD. Fa fred, tinc fred. M'acosto més al ferro calent, reconfortant. El contrast del vi blanc, fred i sec, em senta bé. Ric, mig embuïda en l'etèrea atmosfera dels efectes de l'alcohol en algú que no ho té per costum. A fora plou. Podria diluviar, pedragar i fins i tot fer sunamis per la plana de Vic; no seria res en comparació a la tempesta que presagio dins meu. En sóc conscient, la veig venir, ja és aquí, no és evitable.
Afago la copa entre les mans, abaixo el cap i una llàgrima s'escapa. La primera de la nit. No vull. No puc evitar-ho. No vull. No puc evitar-ho. No vull. Sé que no puc evitar-ho. M'aixeco, camino lentament cap el lavabo, deixo la copa sobre la tapa i recolzo les mans al mirall. Veig una noia atractiva, jove i moderna. Veig una noia trista, sola i aclaparada. Els amics van i venen, les amigues ja no hi són, o potser sí, però i què, la universitat ja no em motiva, i a la inmobiliària on treballo l'ambient és asquerós, el cafè fastigós i el jefe ja ni mira de ser amable. Qualsevol dia m'assenyalen la porta, està clar, a mi o a la Míriam. Però no és això... Pico inconscientment al marbre de la pica, no gaire fort. Aixeco la vista i el mirall em retorna la imatge intensa d'un mirar extrem: necessito, però no sé el què. Busco la copa, la buïdo d'un glop. Està clar que no era això. La meva mirada em segueix mentres torno al menjador, realment sóc així?
Sóna el telèfon. En Jordi.
- Ei, sí, sí, precisament estava pensant en trucar-te. No, home, avui no puc, però podem quedar qualsevol dia d'aquests i m'ho expliques, que seria, un cap de setmana, o un dia només? Ahà, li puc dir a una amiga, la Míriam, que li agradarà, també?. Sí? doncs la truco i la convenço, segur. Va doncs, demà a l'hora del cafè ho acabem de concretar. Per cert, molt xulo el blog, m'està agradant el tros que he llegit, però de moment no m'atreveixo a posar-hi res, tu. Sí, sí, més endevant sí, segur, però m'hauràs d'ajudar. Sí, sí, no problem. Vale nino, portat malament, vale? Petonet. ciao.
En penjar el silenci es torna irracional... el sofà m'abraça, la manta m'estima. El tango es fa trist sobre un fons de piano, impossible rima amb la meva circumstància. Jo recupero el cristall en un racó de l'habitació, prop del radiador.
Afago la copa entre les mans, abaixo el cap i una llàgrima s'escapa. La primera de la nit. No vull. No puc evitar-ho. No vull. No puc evitar-ho. No vull. Sé que no puc evitar-ho. M'aixeco, camino lentament cap el lavabo, deixo la copa sobre la tapa i recolzo les mans al mirall. Veig una noia atractiva, jove i moderna. Veig una noia trista, sola i aclaparada. Els amics van i venen, les amigues ja no hi són, o potser sí, però i què, la universitat ja no em motiva, i a la inmobiliària on treballo l'ambient és asquerós, el cafè fastigós i el jefe ja ni mira de ser amable. Qualsevol dia m'assenyalen la porta, està clar, a mi o a la Míriam. Però no és això... Pico inconscientment al marbre de la pica, no gaire fort. Aixeco la vista i el mirall em retorna la imatge intensa d'un mirar extrem: necessito, però no sé el què. Busco la copa, la buïdo d'un glop. Està clar que no era això. La meva mirada em segueix mentres torno al menjador, realment sóc així?
Sóna el telèfon. En Jordi.
- Ei, sí, sí, precisament estava pensant en trucar-te. No, home, avui no puc, però podem quedar qualsevol dia d'aquests i m'ho expliques, que seria, un cap de setmana, o un dia només? Ahà, li puc dir a una amiga, la Míriam, que li agradarà, també?. Sí? doncs la truco i la convenço, segur. Va doncs, demà a l'hora del cafè ho acabem de concretar. Per cert, molt xulo el blog, m'està agradant el tros que he llegit, però de moment no m'atreveixo a posar-hi res, tu. Sí, sí, més endevant sí, segur, però m'hauràs d'ajudar. Sí, sí, no problem. Vale nino, portat malament, vale? Petonet. ciao.
En penjar el silenci es torna irracional... el sofà m'abraça, la manta m'estima. El tango es fa trist sobre un fons de piano, impossible rima amb la meva circumstància. Jo recupero el cristall en un racó de l'habitació, prop del radiador.
Sunday 23 March 2008
La Xina i el Tibet, el conflicte en perspectiva
(Per informació actualitzada, podeu consultar la www de Radio Free Asia: http://www.rfa.org/english/ )
El conflicte entre la Xina i les regions del Tibet posa a primera pàgina dels medis informatius occidentals les diferències culturals entre aquests dos pobles. Però també altres aspectes, com ara que la tradició pacifista tibetana està deixant de ser-ho en les noves generacions, i que la Xina actual, potser no és tan monocromàtica, ètnicament i cultural, com alguns podíem haver pensat que era, desde la nostra visió naïf occidentalitzada. Personalment, he cregut necessari profunditzar, ja no només en el conflicte actual, sinó en la idiosincràcia de la societat xinesa, per entendre una mica millor qui són els xinesos, quin paper juguen i quin han de jugar, no només en la evident partida econòmica, sinó també en la social i política. De vegades, la informació que ens arriba dels medis és parcial, o enfocada. En aquest cas i en les darreres setmanes i dies, els medis i molts individus, començant per Björk, s'han possicionat en contra del govern xinès, fonamentalment basant-se en l'argument de l'insuficient respecte pels drets humans. Procurant no caure en la temptació facilona de dividir les parts en conflicte entre bons i dolents que, de vegades, potser no és més que una excusa per no haver de profunditzar, o exercir la sempre fatigosa tasca de mirar d'entendre i situar en perspectiva. La realitat dels conflictes acostuma a ser més complexa, normalment permet ser observada a més d'un nivell i, inevitablement, està envoltada de circumstàncies històriques i d'una particular situació socio-econòmica.
La Xina Han
La cinquena part de la població mundial viu a Xina. Si pensem únicament en xifres, hi hauria d'haver més diferències entre xinesos que entre europeus, o entre xinesos i africans. En canvi no sembla ser així, en general tenim la visió d'una Xina monocultural. Probablement aquesta idea està lluny de la realitat, a la vista dels darrers aconteixements al Tibet. O potser no tant.
Els xinesos Han són el 90% de la població del país, el 10% restant se'l reparteixen una cinquantena de minories étniques i/o culturals més o menys diferenciades. Un 90% d'un únic grup cultural és molt per un estat en el que viu una cinquena part de la població mundial. Al contrari, el 90% de tanta gent em sembla un d'una monotonia aplastant, una monotonia de la igualtat que ha hagut de pesar enormement en la conformació de la seva cultura envers el respecte polític de les minories restants.
Però una extensió tan enorme d'espai porta les seves diferències socio-econòmiques fins i tot dins la mateixa 'ètnia' o grup cultural. Les terres del nord són terres d'agricultura de secà (cereals), mentres que històricament el sud és de regadiu (arròs). El Nord aporta històricament el sentit d'estat, molts líders. El Sud té una mentalitat més oberta al comerç, és més ric i la seva gent és també més sensual i oberta, també són més clánics.
Però si històricament la diferència socioeconómica es vertebrava a partir d'un eix que dividia e país entre el sud i el nord, ja no és així. Els grans desequilibris socials i econòmics s'aprecien afegint-hi la dimensió est-oest. De fet, l'est és la Xina púrament Han, la més densament poblada i lque històricamen es correspon a la Xina imperial - fins al final de la Dinastia Ming (1644). És en l'oest on hi ha els altres grups ètnics (mongols, hui i tibetans, per citar-ne'n alguns), convivint amb religions com l'islam (túrquics) o el budísme lamaístic (tibetans). Aquesta Xina és molt més àrida, i aquests territoris no es va anar annexant a la Xina fins el final de la Dinastia Qing, sobretot en el s.XVIII.
Per tant hi ha una certa diversitat, sobretot a mesura que ens allunyem de la part oriental, la zona més Han. Però la República Popular Xinesa (RPX), és un estat plènament Han, un estat entès de manera que s'ha permès la incorporació de altres ètnies a la fortalesa de l'estat xinès, amb certa behemència, i amb la condició inherent de la seva conversió a l'estat xinès Han. De fet, en la monolítica RPX, la diferència s'ha vist sempre com quelcom peioratiu, més una font de problemes que quelcom enriquidor. És la cultura Han.
La Xina en la perspectiva social
Xina ha viscut, està vivint, una autèntica revolució. Del sud-est cap al nord i nord-oest ha anat avançant una marea de modernitat en forma de bens de consum, obertura a nous mercats i noves inversions. Això no ha arribat, encara, al nord i nord-oest, i les diferències de possibilitats entre els dos extrems de la RPX són abismals. És un excel·lent caldo de cultiu per l'inconformisme social. Per fer-nos una idea, actualment només el 20% de la població xinesa disfruta d'aquell nivell de vida mínim a partir del qual a Europa es van poder assentar les democràcies. Algunes dades més: tot i tenir el 20% de la població mundial, la inversió xinesa en eduació és de l'1%, només el 5% té educació superior (quatre vegades menys que a Europa), i el 80% del gasto públic es concentra en les grans ciutats (normalment en l'est i sud-est). Només el 25% de la població té algún tipus de seguro mèdic, i en les zones rurals la xifra baixa al 10%. Hi ha moltes zones on no hi ha accés a aigua potable, i 130.000 casos d'hepatitis B.
Mirem encara més aprop aquesta superpotència emergent? Al 2020 la força de treball xinesa serà de 900 milions de persones, 300 milions més que la resta del món desenvolupat junts. Aquesta és la seva força, i ho aprofiten: al ritme actual de creixement la població xinesa toparà amb les limitacions de recursos de l'habitat al 2043, on seran 1.550 milions. Però no tindràn recursos, ni medi ambient per respectar. Ademés, pel 2050 ja serà una població bastant envellida: el 27% tindràn més de 60 anys. Així, els líders de la RPX ténen un marc temporal de treball limitat per aconseguir paliar les diferències socials entre les zones del país en un entorn de bonança econòmica sostenible més enllà d'uns anys bons. I, segons sembla, no hi ha cap plà, cap model d'estat a mig i llarg termini. Aquesta és la gran contradicció xinesa. I defineix perfectament la filosofia dels seus dirigents: improvitzar sobre resultats a curt termini. Els xinesos estan acostumats a sobreviure de la improvització. Més dades: amb el 6% de la terra cultivable donen de menjar el 22% de la població.
Lògicament aquesta filosofia comporta preguntes i pors a occident, sobretot quan un pensa en la dependència energètica i en la competència de recursos. De moment, encara, ja que el creixement de l'economia xinesa es sustenta en el carbó com a font energètica (més contaminant, però perment que continuem pagant la gasolina a preus encara assumibles, tot i que cada cop menys). Un altre equilibri de malabarista del govern xinès.
La situació és de película (de por): milions de persones, un territori inmens, vivint una mena de revolució industrial tardana que provoca desplaçaments massius, desequilibris socials extrems i situacions personals desesperades. El gran diferencial de possibilitats dels habitants del sud-est i els del nord i nord-oest és brutal, ara mateix, i una gran força de treball es desplaça cap allà on pot guanyar-se millor la vida, el sud-est. Al mateix temps, les empreses cada vegada han d'allunyar-se més del sud-est per continuar essent competitius en costos (l'avantatge competitiu en el que la Xina apalanca el seu creixement és aquest), ja que els drets dels treballadors al sud-est (i per tant el seu cost) incrementa a números més grans que l'increment de l'avantatge. La situació és socialment caòtica, i aquest caos és un caldo de cultiu per potencials revoltes que, el govern xinès no es pot permetre, i menys encara ara, que han d'acollir els jocs olímpics. El cel del govern i la policia és tal que estan detenint a potencials activistes, acusant-los d'incitament de subversió a l'estat, com és el cas d'en Hu Jia, el cas que està esdevenint paradigmàtic i abanderat d'aquest comportament del govern xinès. (Podeu serguir-ne els detalls a la web del Human Rights Watch, http://www.hrw.org/)
El Tibet
L'alçada mitjana del tibet és de 4.900 m sobre el nivell del mar, i es va proclamar independent de Xina al 1911, en el final de la dinastia Qing. Al 1951, torna a formar part de la Xina, que mai havia renunciat a la seva sobirania. Al 1959 hi va haver un intent de revolta dels tibetans envers el govern xinès, que no va reeixir: els tibetans són un poble estigmatitzat per una diferenciació ètnica pròpia amb un fort sentiment de necessitat d'alliberació. Ara mateix hi ha una gran mescla ètnica en la zona, tot i que la proporció de tibetans, xinesos Han i musulmans Hui és molt variable interessadament en funció de les fonts. Però el conflicte és complex: el propi Dalai Lama deixava clar que no és un problema de soberania: "El Tibet vol major autonomia, no pas la independència".
Xizang-2008
El dia 10 de març (en el 49è aniversari de la derrota dels tibetans en el seu intent d'emancipar-se de Xina), a tot Xizang (la regió autònoma del Tíbet amb soberania xinesa), hi van haver manifestacions i protestes en contra del govern xinès que van anar "in-crescendo" fins a convertir-se en les majors protestes contra el govern xinès en 20 anys. Un govern que, per altra banda, és peculiar en la seva gestió de la crisi: No ha permès l'entrada de periodistes occidentals a la zona de conflicte, amb alguna honrosa excepció.
Però perquè ara? Què és el que ha dut a la gent Xizang a movilitzar-se d'aquesta manera? Sembla que la revolta s'alimenta de motius de diferenciació ètnica. Gairebé mig segle d'ocupació ha dut molta inmigració, especialment en els darrers anys, fent que hi hagi una mescla ètnica important. Estic segur que la component ètnica hi és, però no he vist cap conflicte en que no hi hagi alguna raó de tipus econòmic o de benestar social al darrera. Normalment, la diferenciació ètnica és l'excusa, mentres que la component socio-econòmica la causa darrera. Aquest conflicte no n'és una excepció: tot i que la població a Lhasa (la capital) ha crescut fonamentalment degut a la inmigració, ètnies Han i Hui fonamentalment, i que aquests han posat petits negocis que en molts casos han fructificat, la inflació està disparada, fent que molta gent no arribi a final de mes ni per comprar aliments bàsics. És un efecte indirecte de la desigualtat socio-econòmica entre el sud-est xinès i les províncies del nord i nord-est. Un efecte secundari del creixement, ràpid i dessequilibrat en el territori, en aquest cas súper-amplificat per la velocitat del creixement, la magnitut de territori i la diferència socio-econòmica entre les diferents zones.
Els drets humans
És evident, a la vista de la informació disponible - només cal fer un cop d'ull a la web de la Human Rights Watch - que els medis de la policia són força contundents i fora de lloc pels esquemes occidentals. Possiblement, el propi concepte de drets humans deu ser diferent, allà, ara mateix.
És per això que les pressions internacionals, tant de països com de particulars, hi han de ser, ja que no poden deixar de ser observades pel govern xinès. I menys a mesos vista els JJOO, on veurem no només l'espectacle de l'atletisme per països (que per cert, es planteja encara com un simulador de combat, ja que es defensa una bandera, més que no pas una festa de l'esport), sinó que s'avaluarà sense màscares la capacitat del govern xinès per muntar un event d'aquest estil, no només en la part organitzativa, sinó també en la component de la cohesió social que un event d'aquesta magnitut reclama.
Per la coiuntura actual, que el conflicte hagi esclatat ara pot ser una oportunitat molt bona per resoldre el conflicte sobiranista amb el mínim vessament de sang, o bé un altre malsón més a seguir per tots aquells que escollim no girar els ulls al que passa.
El conflicte entre la Xina i les regions del Tibet posa a primera pàgina dels medis informatius occidentals les diferències culturals entre aquests dos pobles. Però també altres aspectes, com ara que la tradició pacifista tibetana està deixant de ser-ho en les noves generacions, i que la Xina actual, potser no és tan monocromàtica, ètnicament i cultural, com alguns podíem haver pensat que era, desde la nostra visió naïf occidentalitzada. Personalment, he cregut necessari profunditzar, ja no només en el conflicte actual, sinó en la idiosincràcia de la societat xinesa, per entendre una mica millor qui són els xinesos, quin paper juguen i quin han de jugar, no només en la evident partida econòmica, sinó també en la social i política. De vegades, la informació que ens arriba dels medis és parcial, o enfocada. En aquest cas i en les darreres setmanes i dies, els medis i molts individus, començant per Björk, s'han possicionat en contra del govern xinès, fonamentalment basant-se en l'argument de l'insuficient respecte pels drets humans. Procurant no caure en la temptació facilona de dividir les parts en conflicte entre bons i dolents que, de vegades, potser no és més que una excusa per no haver de profunditzar, o exercir la sempre fatigosa tasca de mirar d'entendre i situar en perspectiva. La realitat dels conflictes acostuma a ser més complexa, normalment permet ser observada a més d'un nivell i, inevitablement, està envoltada de circumstàncies històriques i d'una particular situació socio-econòmica.
La Xina Han
La cinquena part de la població mundial viu a Xina. Si pensem únicament en xifres, hi hauria d'haver més diferències entre xinesos que entre europeus, o entre xinesos i africans. En canvi no sembla ser així, en general tenim la visió d'una Xina monocultural. Probablement aquesta idea està lluny de la realitat, a la vista dels darrers aconteixements al Tibet. O potser no tant.
Els xinesos Han són el 90% de la població del país, el 10% restant se'l reparteixen una cinquantena de minories étniques i/o culturals més o menys diferenciades. Un 90% d'un únic grup cultural és molt per un estat en el que viu una cinquena part de la població mundial. Al contrari, el 90% de tanta gent em sembla un d'una monotonia aplastant, una monotonia de la igualtat que ha hagut de pesar enormement en la conformació de la seva cultura envers el respecte polític de les minories restants.
Però una extensió tan enorme d'espai porta les seves diferències socio-econòmiques fins i tot dins la mateixa 'ètnia' o grup cultural. Les terres del nord són terres d'agricultura de secà (cereals), mentres que històricament el sud és de regadiu (arròs). El Nord aporta històricament el sentit d'estat, molts líders. El Sud té una mentalitat més oberta al comerç, és més ric i la seva gent és també més sensual i oberta, també són més clánics.
Però si històricament la diferència socioeconómica es vertebrava a partir d'un eix que dividia e país entre el sud i el nord, ja no és així. Els grans desequilibris socials i econòmics s'aprecien afegint-hi la dimensió est-oest. De fet, l'est és la Xina púrament Han, la més densament poblada i lque històricamen es correspon a la Xina imperial - fins al final de la Dinastia Ming (1644). És en l'oest on hi ha els altres grups ètnics (mongols, hui i tibetans, per citar-ne'n alguns), convivint amb religions com l'islam (túrquics) o el budísme lamaístic (tibetans). Aquesta Xina és molt més àrida, i aquests territoris no es va anar annexant a la Xina fins el final de la Dinastia Qing, sobretot en el s.XVIII.
Per tant hi ha una certa diversitat, sobretot a mesura que ens allunyem de la part oriental, la zona més Han. Però la República Popular Xinesa (RPX), és un estat plènament Han, un estat entès de manera que s'ha permès la incorporació de altres ètnies a la fortalesa de l'estat xinès, amb certa behemència, i amb la condició inherent de la seva conversió a l'estat xinès Han. De fet, en la monolítica RPX, la diferència s'ha vist sempre com quelcom peioratiu, més una font de problemes que quelcom enriquidor. És la cultura Han.
La Xina en la perspectiva social
Xina ha viscut, està vivint, una autèntica revolució. Del sud-est cap al nord i nord-oest ha anat avançant una marea de modernitat en forma de bens de consum, obertura a nous mercats i noves inversions. Això no ha arribat, encara, al nord i nord-oest, i les diferències de possibilitats entre els dos extrems de la RPX són abismals. És un excel·lent caldo de cultiu per l'inconformisme social. Per fer-nos una idea, actualment només el 20% de la població xinesa disfruta d'aquell nivell de vida mínim a partir del qual a Europa es van poder assentar les democràcies. Algunes dades més: tot i tenir el 20% de la població mundial, la inversió xinesa en eduació és de l'1%, només el 5% té educació superior (quatre vegades menys que a Europa), i el 80% del gasto públic es concentra en les grans ciutats (normalment en l'est i sud-est). Només el 25% de la població té algún tipus de seguro mèdic, i en les zones rurals la xifra baixa al 10%. Hi ha moltes zones on no hi ha accés a aigua potable, i 130.000 casos d'hepatitis B.
Mirem encara més aprop aquesta superpotència emergent? Al 2020 la força de treball xinesa serà de 900 milions de persones, 300 milions més que la resta del món desenvolupat junts. Aquesta és la seva força, i ho aprofiten: al ritme actual de creixement la població xinesa toparà amb les limitacions de recursos de l'habitat al 2043, on seran 1.550 milions. Però no tindràn recursos, ni medi ambient per respectar. Ademés, pel 2050 ja serà una població bastant envellida: el 27% tindràn més de 60 anys. Així, els líders de la RPX ténen un marc temporal de treball limitat per aconseguir paliar les diferències socials entre les zones del país en un entorn de bonança econòmica sostenible més enllà d'uns anys bons. I, segons sembla, no hi ha cap plà, cap model d'estat a mig i llarg termini. Aquesta és la gran contradicció xinesa. I defineix perfectament la filosofia dels seus dirigents: improvitzar sobre resultats a curt termini. Els xinesos estan acostumats a sobreviure de la improvització. Més dades: amb el 6% de la terra cultivable donen de menjar el 22% de la població.
Lògicament aquesta filosofia comporta preguntes i pors a occident, sobretot quan un pensa en la dependència energètica i en la competència de recursos. De moment, encara, ja que el creixement de l'economia xinesa es sustenta en el carbó com a font energètica (més contaminant, però perment que continuem pagant la gasolina a preus encara assumibles, tot i que cada cop menys). Un altre equilibri de malabarista del govern xinès.
La situació és de película (de por): milions de persones, un territori inmens, vivint una mena de revolució industrial tardana que provoca desplaçaments massius, desequilibris socials extrems i situacions personals desesperades. El gran diferencial de possibilitats dels habitants del sud-est i els del nord i nord-oest és brutal, ara mateix, i una gran força de treball es desplaça cap allà on pot guanyar-se millor la vida, el sud-est. Al mateix temps, les empreses cada vegada han d'allunyar-se més del sud-est per continuar essent competitius en costos (l'avantatge competitiu en el que la Xina apalanca el seu creixement és aquest), ja que els drets dels treballadors al sud-est (i per tant el seu cost) incrementa a números més grans que l'increment de l'avantatge. La situació és socialment caòtica, i aquest caos és un caldo de cultiu per potencials revoltes que, el govern xinès no es pot permetre, i menys encara ara, que han d'acollir els jocs olímpics. El cel del govern i la policia és tal que estan detenint a potencials activistes, acusant-los d'incitament de subversió a l'estat, com és el cas d'en Hu Jia, el cas que està esdevenint paradigmàtic i abanderat d'aquest comportament del govern xinès. (Podeu serguir-ne els detalls a la web del Human Rights Watch, http://www.hrw.org/)
El Tibet
L'alçada mitjana del tibet és de 4.900 m sobre el nivell del mar, i es va proclamar independent de Xina al 1911, en el final de la dinastia Qing. Al 1951, torna a formar part de la Xina, que mai havia renunciat a la seva sobirania. Al 1959 hi va haver un intent de revolta dels tibetans envers el govern xinès, que no va reeixir: els tibetans són un poble estigmatitzat per una diferenciació ètnica pròpia amb un fort sentiment de necessitat d'alliberació. Ara mateix hi ha una gran mescla ètnica en la zona, tot i que la proporció de tibetans, xinesos Han i musulmans Hui és molt variable interessadament en funció de les fonts. Però el conflicte és complex: el propi Dalai Lama deixava clar que no és un problema de soberania: "El Tibet vol major autonomia, no pas la independència".
Xizang-2008
El dia 10 de març (en el 49è aniversari de la derrota dels tibetans en el seu intent d'emancipar-se de Xina), a tot Xizang (la regió autònoma del Tíbet amb soberania xinesa), hi van haver manifestacions i protestes en contra del govern xinès que van anar "in-crescendo" fins a convertir-se en les majors protestes contra el govern xinès en 20 anys. Un govern que, per altra banda, és peculiar en la seva gestió de la crisi: No ha permès l'entrada de periodistes occidentals a la zona de conflicte, amb alguna honrosa excepció.
Però perquè ara? Què és el que ha dut a la gent Xizang a movilitzar-se d'aquesta manera? Sembla que la revolta s'alimenta de motius de diferenciació ètnica. Gairebé mig segle d'ocupació ha dut molta inmigració, especialment en els darrers anys, fent que hi hagi una mescla ètnica important. Estic segur que la component ètnica hi és, però no he vist cap conflicte en que no hi hagi alguna raó de tipus econòmic o de benestar social al darrera. Normalment, la diferenciació ètnica és l'excusa, mentres que la component socio-econòmica la causa darrera. Aquest conflicte no n'és una excepció: tot i que la població a Lhasa (la capital) ha crescut fonamentalment degut a la inmigració, ètnies Han i Hui fonamentalment, i que aquests han posat petits negocis que en molts casos han fructificat, la inflació està disparada, fent que molta gent no arribi a final de mes ni per comprar aliments bàsics. És un efecte indirecte de la desigualtat socio-econòmica entre el sud-est xinès i les províncies del nord i nord-est. Un efecte secundari del creixement, ràpid i dessequilibrat en el territori, en aquest cas súper-amplificat per la velocitat del creixement, la magnitut de territori i la diferència socio-econòmica entre les diferents zones.
Els drets humans
És evident, a la vista de la informació disponible - només cal fer un cop d'ull a la web de la Human Rights Watch - que els medis de la policia són força contundents i fora de lloc pels esquemes occidentals. Possiblement, el propi concepte de drets humans deu ser diferent, allà, ara mateix.
És per això que les pressions internacionals, tant de països com de particulars, hi han de ser, ja que no poden deixar de ser observades pel govern xinès. I menys a mesos vista els JJOO, on veurem no només l'espectacle de l'atletisme per països (que per cert, es planteja encara com un simulador de combat, ja que es defensa una bandera, més que no pas una festa de l'esport), sinó que s'avaluarà sense màscares la capacitat del govern xinès per muntar un event d'aquest estil, no només en la part organitzativa, sinó també en la component de la cohesió social que un event d'aquesta magnitut reclama.
Per la coiuntura actual, que el conflicte hagi esclatat ara pot ser una oportunitat molt bona per resoldre el conflicte sobiranista amb el mínim vessament de sang, o bé un altre malsón més a seguir per tots aquells que escollim no girar els ulls al que passa.
Saturday 22 March 2008
Triptòfan
El Triptòfan (TRP o W) és un dels 20 aminoàcids (aa) estàndar,és a dir, aquells involucrats en la síntesi proteïca pel codi genètic, i un dels essencials, és a dir, l'organisme no és capaç de sintetitzar-lo i cal ingerir-lo. I, per tant, és una de les 20 raons metabòliques per seguir una dieta més o menys rica en proteïna, i més per aquells que fem esport de certa intensitat de forma habitual.
Estructuralment, el que el caracteritza respecte la resta d'aa és el grup funcional indol. De fet, a la natura els organismes el sintetitzen a partir d'un indol i una L-Serina (un altre aa) per l'acció de la triptofan sintetasa, un enzim que només es troba a les plantes i molts microorganismes. La L-Serina dóna la enantioisomeria òptica al TRP, però hi ha excepcions i el D-TRP existeix ocasionalment a la natura.Perquè és tan important un bon aport de l'aa TRP en la dieta actual?
Com tots els aa, la seva primera funció és en la biosíntesi de proteïna. Això vol dir que formarà part de la estructura muscular, o d'algún dels enzims claus per algún procés fonamental. De fet, com que l'estructura muscular és dinàmica, la pots entendre com un magatzem d'on el cos pot anar a buscar els aa que necessita per les funcions vitals.
A nivell metabòlic, el TRP té dues vies d'evolució. La primera, a través de la Serotonina, de la qual n'és precursor bioquímic. La segona a través de la Niacina.
La Serotonina és un neurotransmisor estructuralment relacionat al TRP - la Serotonina és un aminoindanol - i sintetitzat via triptofan hidroxilasa. Dins d'aquest mateix blog vaig comentar fa dies alguns aspectes de la Serotonina, relacionant-la amb altres neurotransmisors i la regulació química dels estats d'ànim i sentiments passionals. També es relaciona amb la modulació de la ràbia, temperatura corporal, agressivitat, benestar, son, desig sexual, ganes de menjar o de vomitar... De fet, els neurotransmisors afecten de forma directa al Sistema Nerviós Central i molts estats depressius s'associen a la carència de Serotonina i es tracten simptomàticament amb SSRIs (Inhibidors dels mecanismes de supressió de serotonina, com ara la Fluoxetina (Prozac), Paroxetina (Paxil), Sertralina (Zoloft) o Fluvoxamina (Luvox), per citar-ne alguns), que tenen l'efecte d'incrementar els nivells de Serotonina al cervell.
La Serotonina, al seu torn pot metabolitzar-se a Melatonina, una neurohormona que juga un paper clau en la regulació del ritme circadià, fonamentalment a través del Sistema Nerviós Central, però també és un poderosíssim agent antioxidant amb capacitat per penetrar la barrera encefàlica. Com a agent antioxidant, és clau en la protecció de l'ADN nuclear i mitocondrial. A nivell de mecanisme molecular de la seva funció antioxidant, i això el diferencia d'altres agents antioxidants, la seva acció antioxidant no és redox, sinó d'atrapador de radicals lliures. I és tan efectiu que és actiu fins al 4rt metabolit de la sèrie, donant lloc a l'atrapament en cascada. També protegeix l'ADN davant l'acció d'agents cancerígens, i s'ha relacionat amb disminució dels efectes de la malatia de Parkinson, prevenció d'arrítmies cardíaques i un increment de la longevitat.
La segona via de síntesi metabòlica del TRP porta a la Niacina (àcid nicotínic, una de les formes químiques de la vitamina B3), a partir de la qual es biosintetitzen els enzims del tipus NDA+ (l'acrònim per l'enzim Nicotinamida Adenina Dinucleòtid, un enzim redox - és a dir, una oxidoreductassa - que també pot obtenir-se a partir de l'àcid aspàrtic, un altre aa del club dels 20). Aquesta família d'enzims, els NDA+ i relacionats, són força versàtils i són clau per metabolitzar un seguit de processos bàsics, com ara la respiració celular, catalitzant el cicle de fosforilació oxidativa (modifica la molècula d'ADP a ATP generant energia pel camí).
En conclusió, el TRP té un rol en molts processos fonamentals, essencialment involucrat en la síntesi metabòlica de la Serotonina, Melatonina i Niacina.
Tuesday 18 March 2008
Processant diferències
Periòdicament, en la religió musulmana i especialment en l'univers sunní, s'ha de retre homenatge a Alà per mitjà del dolor corporal. Fuetades, abstinència en el menjar i en els plaers, processons i ignonímies públiques, peregrinacions. Recordo que, fa un temps, veient imatges per la tele de processons sunís on els protagonistes caminaven, sagnant, amb els vestits destroçats en plena litúrgia sadomaso, assolint per instants un èxtasi sobrenatural que els acostava més a aquella imatge etèrea però diàfana, iluminadora i inexplicable del que vol veure més enllà de la seva capacitat sensorial en condicions lúcides.
Aquests dies tornem a tenir imatges similars, aquesta vegada cristians andalusos arrossegant un munt de ferralla i ceràmica pintada, patint com animals de càrrega fins a quedar exhausts sota les campanes i els tambors del medievo sud-europeu. Dones vestides de negre, amb rosaris a la mà, caminant agenollades quilòmetres, arrossegant les llagues, cumplint així la promesa feta mesos enrera.
Fa pocs dies van tancar un local social a Salt, excusats en que els pagesos gambians que n'eren usuaris anaven allà a resar i, atès que els llocs de culte tenen una altra regulació, no ho podien fer. Res en contra contra el culte, argumentaven, però en el lloc adequat. Un lloc adequat, com els carrers de Sevilla aquests dies, en plena processor, per exemple.
Sí, només veiem l'integrisme dels altres. Mirarse un mateix, la seva cultura, és més difícil, t'ha impregnat ja de petit, has crescut amb ella, has après a no sorprendre't, a seguir el corrent de comportament que en deriva. La diferència sorprèn, i de vegades esquitxa. És incòmoda.
Us imagineu una processó suní, amb cadenes i ferides de veritat, per qualsevol poble de la Catalunya central, igual que pot existir, tanquilament, la processor dels romans a Girona, la cabalgata dels reis, o les processons vàries de Setmana Santa?
I això que un té dret a no apaptar-se a la cultura a la que va, a mantenir la seva pròpia ideosincràcia cultural i personal, té el dret de confondre's a l'espai cultural al que arriba, aportant també la seva part, influint-lo i modificant el seu entorn en la seva proporció. Té el dret a intentar convèncer, a expressar la diferència.
Però potser no ho veus així. Aleshores et plantejo el següent raonament: Tractaries diferent a la teva filla, la teva dona o la teva germana si haguéssiu de marxar una temporada indefinida al Yemen, o a algunes zones de la India, per feina? T'adaptaries fins i tot a les costums que aquí consideraries potser com una aberració?
Aquests dies tornem a tenir imatges similars, aquesta vegada cristians andalusos arrossegant un munt de ferralla i ceràmica pintada, patint com animals de càrrega fins a quedar exhausts sota les campanes i els tambors del medievo sud-europeu. Dones vestides de negre, amb rosaris a la mà, caminant agenollades quilòmetres, arrossegant les llagues, cumplint així la promesa feta mesos enrera.
Fa pocs dies van tancar un local social a Salt, excusats en que els pagesos gambians que n'eren usuaris anaven allà a resar i, atès que els llocs de culte tenen una altra regulació, no ho podien fer. Res en contra contra el culte, argumentaven, però en el lloc adequat. Un lloc adequat, com els carrers de Sevilla aquests dies, en plena processor, per exemple.
Sí, només veiem l'integrisme dels altres. Mirarse un mateix, la seva cultura, és més difícil, t'ha impregnat ja de petit, has crescut amb ella, has après a no sorprendre't, a seguir el corrent de comportament que en deriva. La diferència sorprèn, i de vegades esquitxa. És incòmoda.
Us imagineu una processó suní, amb cadenes i ferides de veritat, per qualsevol poble de la Catalunya central, igual que pot existir, tanquilament, la processor dels romans a Girona, la cabalgata dels reis, o les processons vàries de Setmana Santa?
I això que un té dret a no apaptar-se a la cultura a la que va, a mantenir la seva pròpia ideosincràcia cultural i personal, té el dret de confondre's a l'espai cultural al que arriba, aportant també la seva part, influint-lo i modificant el seu entorn en la seva proporció. Té el dret a intentar convèncer, a expressar la diferència.
Però potser no ho veus així. Aleshores et plantejo el següent raonament: Tractaries diferent a la teva filla, la teva dona o la teva germana si haguéssiu de marxar una temporada indefinida al Yemen, o a algunes zones de la India, per feina? T'adaptaries fins i tot a les costums que aquí consideraries potser com una aberració?
Monday 17 March 2008
Boris Godunov - La Fura dels Baus
Un joven da una patada a una lata vacía que encuentra en la acera, estamos en pleno agosto, son las 3 de la tarde y sólo hay lagartijas y sed. Las manos en los bolsillos, la mirada en la punta de las zapatillas deportivas y una rabia inagotable. Hay que hacer algo, hay que hacer algo necesariamente. Vive con sus padres, 25, menos de mil euros al mes y una tele que le cuenta todo lo que se pierde por no ser guapo, rico o tener una buena voz o un mejor sentido de la oportunidad.
No, esta no es la historia, aunque bien podría serlo. La rabia, la necesidad de cambiar algo, ni que sea apalancando esa necesidad con violencia, es una de las ideas que traslada la obra de la Fura. Y del clásico de Alexander Pushkin de quién toma el nombre.
En la obra de Pushkin un chaval inicia una revolución, a fuerza de corage, de rabia, de sentimiento. En la obra de la Fura un grupo armado toma el teatro lleno de gente, con la intención de utilizarlo políticamente por la causa. La causa. Eso es lo único que le falta al chaval que da la patada a la lata imaginada esa igualmente virtualizada tarde de agosto. O no, veo búsquedas de ideologías, en la calle, veo respuestas a veces violentas, a preguntas mal formuladas o planteadas con la óptica en posición obtusa. La causa vertebra, la causa pondera, también, levemente, lo necesario para que esa rabia pueda surgir. La causa cataliza y une, agrupa y suma. La causa no es, en ambos Boris Gudonov, un fin, en si mismo, sinó el mecanismo, el espacio mental de aglutinación, la vía por la que los personajes pueden dar salida a esa rabia. La causa no importa, es la expresión de esa rabia lo que realmente está ahí, lo humano detrás de cualquier revolución, cualquier terrorismo, cualquier acto vandálico o cualquier contraargumentación, también la intelectual.
En lo plástico, la Fura dels Baus consiguen pluridimensionar el espacio a la vez que argumentar con cierta profundidad. Una muy buena obra en todos los aspectos.
Sunday 16 March 2008
Halogen/Metal exchange reaction, a mechanistical insight
Although the halogen/metal exchange reaction (R1-X + R2-M = R1-M + R2-X) is a cornerstone in the methodology of organometallic chemistry, its mechanism is far from being settled.
3 structures have been postulated as possible transition state/intermediate for this reaction: (1) A four-centres, rhomboid [R1MXR2] transition state, (2) Ate-complexes [(R1-X-R2)M], and (3) radicalary.
When R1 and R2 are such that the ate-complex can enjoy substantial thermodynamic stability, it can be a detectable intermediate. The structural and kinetic stability of the ate-complexes permits them to be present as solvent separated ion pairs (SSIP) or even as dissociated ions.
In this cases, C-X bond formation precedes the C-M bond formation, and the TS may be approximated by the contact ion pair (CIP), in which a linear dialkyl-halogenate anion is distorted by coulombic attraction between the metal cation and the negatively charged carbon atoms.
In addition, the preferred pathway for a quite stable ate-complex is not one based on a SET mechanism. However, ate complexes are highly sensitive to enter into a SET-inititiated radical processes (even a small amount of radical may trigger the SET pathway). In the competence cases, lowering the temperature can be a way to favour the polar mechanism, as can be the use of additives as Mg(OTf)2 (by adding a common ion).
Opening a broader window, and as a law of thumbs:
1. Aryl bromides and iodides react through an ate-complex
2. Primary alkyl iodides react via polar mechanism
3. Secondary alkyl iodides undergo polar/radical competition
4. Alkyl iodides react via radical mechanism
5. I-Mg exchange is via ate-complex
For a rationale with examples
3 structures have been postulated as possible transition state/intermediate for this reaction: (1) A four-centres, rhomboid [R1MXR2] transition state, (2) Ate-complexes [(R1-X-R2)M], and (3) radicalary.
When R1 and R2 are such that the ate-complex can enjoy substantial thermodynamic stability, it can be a detectable intermediate. The structural and kinetic stability of the ate-complexes permits them to be present as solvent separated ion pairs (SSIP) or even as dissociated ions.
In this cases, C-X bond formation precedes the C-M bond formation, and the TS may be approximated by the contact ion pair (CIP), in which a linear dialkyl-halogenate anion is distorted by coulombic attraction between the metal cation and the negatively charged carbon atoms.
In addition, the preferred pathway for a quite stable ate-complex is not one based on a SET mechanism. However, ate complexes are highly sensitive to enter into a SET-inititiated radical processes (even a small amount of radical may trigger the SET pathway). In the competence cases, lowering the temperature can be a way to favour the polar mechanism, as can be the use of additives as Mg(OTf)2 (by adding a common ion).
For an indeeper discussion see Org.Lett.2003, 5, 313
Opening a broader window, and as a law of thumbs:
1. Aryl bromides and iodides react through an ate-complex
2. Primary alkyl iodides react via polar mechanism
3. Secondary alkyl iodides undergo polar/radical competition
4. Alkyl iodides react via radical mechanism
5. I-Mg exchange is via ate-complex
For a rationale with examples
Saturday 15 March 2008
The Broken Windows Theory
La nit cau sobre la Plaça del barco. Uns nens juguen a pilota, només els fills dels inmigrants encara juguen al carrer. Molts dels seus pares parlen un spanish molt limitat. Català? els fills l'aprenen a l'escola, és la llengua amb la que juguen i relacionen amb els nens autòctons - excepte sudamericans -, no el porten a casa.
Aquesta és la imatge que veig mentres torno a l'apartament amb un Shwarma a la mà, tot pensant en una lletra d'L. Cohen que rima entre les meves neurones amb la pell de qui jo sé. La música ressona encara, el tacte és viu en els meus dits. Travesso la Plaça, per un lateral del camp de futbol, i vaig baixant pel Carrer Massana. Està en obres de fa mesos, despullat d'asfalt, estan canviant el clavagueram o les tuberies del gas, no sé.
Sembla Bagdad City. Conec una noia del barri a qui li han obert dues vegades el cotxe en menys d'un mes. Una zona curiosa, una mescla de cultures, una olla a presió i un experiment sociològic incontrolat, entròpic. No, no és cert, no és un experiment.
És la crisi la responsable de l'increment dels crims que està havent-hi per la zona darrerament? Possiblement aquí hi hagi gent que tingui molt poques defenses envers l'etapa de recessió o de menor creixement que hem de viure en els propers mesos, sense dubte aquest deu ser un factor, però... segurament no totes les zones de Girona o rodalies estàn igualment exposades.
És la inmigració la culpable de l'increment en els atracaments i criminalitat? Tots hem sentit aquesta pregunta innombrables vegades. Una pregunta sense sentit: té la culpa la coiuntura econòmica, el preu del petroli o l'esclatament de la bombolla inmobiliària? o que la tasa real d'atur està pujant molt? No puc mai contestar un sí o un no, però sí que és iluminador, de vegades, explicar la Teoria de les finestres trencades, que s'inclou dins de la tercera llei de l'expansió de les epidèmies, The power of the context, i que redirigeix la pregunta cap a un plantegament sobre el terreny força més seriós.
The broken windows theory says that rime is the inevitable result of disorder. It is formulated this way: if a window is brokien and left unrepaired, people walking by will conclude that no one cares and no one is in charge. Soon, more windows will be broken and the sense of anarchy will spread as invitation to more serious crimes.
I és que els lladres i delinquents, inconscientment o conscient, pensen que les opcions de que els atrapin són menors si treballen en carrers on les víctimes potencials ja estan prèviament intimidades per les condicions de contorn. Segons la manera de raonar del delinquent, si en aquest barri no tenen manera de sentir fora de lloc, segurament em podré sentir tranquil per fer el que em vingui de gust fer, o trobar la manera per sortir-me'n amb certa solvència.
Aquesta teoria del crim és epidèmica, en el sentit que s'expandeix, és contagiable per unes condicions determinades, concretes i segurament fàcilment controlables (obrint els carrers als vianants, amb aceres amples i bancs per seure). I és tenint en compte que els petits delictes poden ser, sempre i potencialment, Tipping points per a crims de major calat.
The broken windows theory and the power of the context are one and the same. They are both based on the premise that an epidemic can be reversed, can be tipped, by tinkering with the smallest details of the inmediate environment.
Friday 14 March 2008
El principi de la fi de la crisi creditícia sub-prime?
Els de Standard & Poor's diuen que el fi de les provisions y amortitzacions a causa de la crisi de crèdit ja és proper, almenys per les grans entitats financeres. Aquest annunci va ser decisiu - en positiu - en el resultat de les borses d'ahir en un entorn d'elevadíssima volatilitat.
La publicació d'aquest comentari indica que a partir d'ara, passem a un altre nivell, inferior en risc, en el mig termini. Era una notícia esperadíssima, i que s'ha d'anar confirmant amb resultats les properes setmanes. Ara crec que cal esperar que els mercats busquin mínims, empesos per la mala coiuntura econòmica i previsions a la baixa de governs i entitats, elevats preus de les matèries primeres, inflació (a Europa) i començar a recuperar part del perdut a partir de l'estiu. És la primera senyal - feble- del llum al final del túnel en molt de temps...
A Espanya una dada nefasta per la creació de treball: el cost per treballador a l'empresa creix al ritme de la inflació en un moment de potencial pèrdua de llocs de treball.
La publicació d'aquest comentari indica que a partir d'ara, passem a un altre nivell, inferior en risc, en el mig termini. Era una notícia esperadíssima, i que s'ha d'anar confirmant amb resultats les properes setmanes. Ara crec que cal esperar que els mercats busquin mínims, empesos per la mala coiuntura econòmica i previsions a la baixa de governs i entitats, elevats preus de les matèries primeres, inflació (a Europa) i començar a recuperar part del perdut a partir de l'estiu. És la primera senyal - feble- del llum al final del túnel en molt de temps...
A Espanya una dada nefasta per la creació de treball: el cost per treballador a l'empresa creix al ritme de la inflació en un moment de potencial pèrdua de llocs de treball.
Wednesday 12 March 2008
Beta-haloamines as building-blocks: The case of 2-amino-3-halo-1-oxypropanes
Beta-halo amines comprise plentiful application, mainly as synthons in organic chemistry and as anticancer agents in medical chemistry. Their activity field is broad, as they have been studied/used as building blocks for the synthesis of brain protective agents, receptor ligands for the treatment on central nervous system and peripheral disorders (stress, anxiety, depression, cardiovascular and eating disorders), but also herbicides and antioxidant lubricant additives, for instance.
The first thing a classical synthetic organic chemist comes up with about b-halo amines is that these structures may be prone to form aziridinium species, perhaps too prone to be targeted as the final product for industrial applications. In fact, these compounds are frequently reported in the literature as substrates for further elaboration towards all kinds of target compounds, being more or less stable. But very interestingly, 2-amino-3-halo-1-oxypropanes have been investigated so far and its stability has been demonstrated along the way. To qualitatively praise the limits of their stability is worthy to watch out the synthetic procedures available.
Methods towards the syntesis of 2-amino-3-halo-1-oxypropanes fall mostly into three categories: (1) ring opening of epichlorohydrin, (2) ring opening of aziridine derivatives, and (3) using L-serine as starting material.
- Upon treatment of epihalodydrin with a nucleophilic amine through ring opening of the epoxide at the less hindered position. The synthesis of the other regioisomers requires ring opening at the more hindered position, which is unfavoured (and so needs of particular conditions).
- Upon the old and straightforward reaction which involves the ring opening of aziridines by means of HX at the less hindered position. This option deserves further elaboration, since despite its potential, has been applied rarely, as the review quoted below points out.
- The main path according to the literature ie starting from the naturally occurring amino acid L-serine (which interestingly includes a chiral center in its structure). There is more than one synthetic procedure according to the particular targets.
For a recent review see Tetrahedron 64 (2008) 3275-3285.
Monday 10 March 2008
Anna, les màscares de Baldwin i les notes desafinades del contrabaix (Anna, Capítol XIII)
Love takes off masks that we fear we cannot live without and know we cannot live within.
James Baldwin
Vaig a preparar-me un té, decideixo de sobte, tornant a l'antesala de la realitat des de la nebulosa etèrea de la lectura. M'he ben endinsat en el bardissar d'aquesta novel·la, deu fer una bona estona que no canvio de postura i tinc els quadriceps entumits, em costa fer les poques passes que em separen de la cuina. Sí, atraient, però una teranyina de neguit no em deixa somriure, em noto caminant arquejada, com si cada pàgina hagués dipositat un pes que aquesta tarda de març no sóc capaç de traginar. Preparo maquinalment la infusió, i busco sobre Baldwin; no m'acaba de quadrar el que en Jim m'ha explicat sobre ell. 1924-1987, americà, negre, homosexual i nascut en el si d'una família religiosa. Fins aquí tot quadra amb la versió d'en Jim. I també lluitador, toçut, brillant, vividor i gran experimentador vital, l'imagino una d'aquelles persones que no esperen la circumstància vital, simplement viuen el seu ritme, perseguint-la, en una obsessió per la persecució de l'instant. Un amant apassionat fins el punt de ser tràgic, endevino de la seva fotografia a la Wikipedia, em venen al cap els noms d'Edith Piaff, Kerouac, Anaïs Nin, Henry Miller, gent d'expressió franca, d'aquella franquesa que perdura en els anys i acaba passant la factura en forma de menys temps, o potser no, potser els altres tampoc en im tant com volem pensar, com volem fer-nos creure, de vegades, per posar ni que sigui un vidre prim - mai un mirall - nosaltres i la nostra necessitat... Another country em queda com una amalgama de vivences, escrita en el 62, amb un cert tó gris, melancònic, potser trist, de vegades. Cada frase té un pes de veritat, potser no el just, o potser no és veritat i simplement és la llum, o sóc jo, que necessitava una lectura fugitiva i fugissera, quelcom que m'aferrés a una nova imatge de mi mateixa, un nou punt recolçament per bascular un nou canvi i fer un nou troç de camí.
S'ha fet fosc i el te s'ha refredat, necessito sortir d'aquí.
- Hola Tamara... ¿todavía tienes ganas de probar aquel nuevo restaurante?... ¿sí? ala, que fuerte... sí, sí, de hecho si no lo veía era porquè no quería, nosotras lo habiamos comentado un montón de veces... sí, vale guapa, en el River en una hora y me cuentas... sí, yo llamo a Rosa.
James Baldwin
Vaig a preparar-me un té, decideixo de sobte, tornant a l'antesala de la realitat des de la nebulosa etèrea de la lectura. M'he ben endinsat en el bardissar d'aquesta novel·la, deu fer una bona estona que no canvio de postura i tinc els quadriceps entumits, em costa fer les poques passes que em separen de la cuina. Sí, atraient, però una teranyina de neguit no em deixa somriure, em noto caminant arquejada, com si cada pàgina hagués dipositat un pes que aquesta tarda de març no sóc capaç de traginar. Preparo maquinalment la infusió, i busco sobre Baldwin; no m'acaba de quadrar el que en Jim m'ha explicat sobre ell. 1924-1987, americà, negre, homosexual i nascut en el si d'una família religiosa. Fins aquí tot quadra amb la versió d'en Jim. I també lluitador, toçut, brillant, vividor i gran experimentador vital, l'imagino una d'aquelles persones que no esperen la circumstància vital, simplement viuen el seu ritme, perseguint-la, en una obsessió per la persecució de l'instant. Un amant apassionat fins el punt de ser tràgic, endevino de la seva fotografia a la Wikipedia, em venen al cap els noms d'Edith Piaff, Kerouac, Anaïs Nin, Henry Miller, gent d'expressió franca, d'aquella franquesa que perdura en els anys i acaba passant la factura en forma de menys temps, o potser no, potser els altres tampoc en im tant com volem pensar, com volem fer-nos creure, de vegades, per posar ni que sigui un vidre prim - mai un mirall - nosaltres i la nostra necessitat... Another country em queda com una amalgama de vivences, escrita en el 62, amb un cert tó gris, melancònic, potser trist, de vegades. Cada frase té un pes de veritat, potser no el just, o potser no és veritat i simplement és la llum, o sóc jo, que necessitava una lectura fugitiva i fugissera, quelcom que m'aferrés a una nova imatge de mi mateixa, un nou punt recolçament per bascular un nou canvi i fer un nou troç de camí.
S'ha fet fosc i el te s'ha refredat, necessito sortir d'aquí.
- Hola Tamara... ¿todavía tienes ganas de probar aquel nuevo restaurante?... ¿sí? ala, que fuerte... sí, sí, de hecho si no lo veía era porquè no quería, nosotras lo habiamos comentado un montón de veces... sí, vale guapa, en el River en una hora y me cuentas... sí, yo llamo a Rosa.
La Tamara es senegalesa, 18 anys, per una senegalesa això ja és una edat. Va arribar a Girona fa dos anys, comparteix pis amb una pseudo-hippy de l'Empordà sense aspiracions. La Tamara porta talons i vestit ajustat, els vespres, i freqüenta el centre. És directa, franca i llesta, sempre em cohibeix una mica, sembla ho té tot tan clar...
La Rosa és de Cassà de la Selva, 28 anys, avalua els nois en funció de si ballen bé, les vàlvules del cotxe o si porta o no PDA. La Rosa no entèn la Tamara, viuen en dimensió paral·leles que no entren mai en contatcte, ni tan sols necessiten escoltar-se. La Rosa no pensa seriosament en la Tamara, la Tamara ni hi pensa, en la Rosa, a no ser que la necessiti per alguna cosa.
El sopar es fa extrany, la única substància l'aporta el vi blanc. La Tamara mira als ulls per veure, la Rosa mira sovint la seva PDA i té tendència a confondre els verbs ser i estar amb certa freqüència. Després del cafè la Rosa ha de marxar ràpidament, on sembla que l'esperen 16 indiscretes vàlvules i la darrera novetat en telefonia mòvil.
- Vamos al Sunset, chula, hoy toca una chica el contrabajo.
- Estuve hace poco, no sé, ¿no te apetece ir a bailar un poco de bayanato al Vía?
- Estoy harta de sobones, y michelines de papa blanda y machistas, bonita, anda, vamos a ver a la chica del contrabajo, me ha dicho Jordi que tiene su punto...
Acabem al Sunset, prenent daijiris i escoltant un bebop de qualitat, sí, la contrabaixista s'entén bé amb el bateria, no és fàcil amb aquest tipus de interpretació, on la improvització predomina i fa de reclam al talent que ha d'aflorar necessàriament, ho fa a partir de la tercera peça i el daikiri comença a tenir millor gust.
Al tercer daikiri no puc evitar pensar en la Rosa, sempre perseguint, darrera del seu temps, fora de lloc la major part del seu temps, confonent la circumstància amb la penúria de l'existència, i no puc deixar de comparar-la amb la Tamara. Ho deu notar, perquè la seva mirada s'està un segon de més en la meva. Somric i aixeco la copa:
- Por la próxima nota desafinada...
Riu, beu, m'acaricia el braç, buscant-me els ulls amb la seva mirada extranya. Els seus llavis busquen el meu bes. No sóc sinó circumstància, un equívoc sense argument o el son que em venç.
Sunday 9 March 2008
Emotional Contagion, Mimicry and Senders
Emotion is Contagious. Look, we normally think of the expressions on our face as a reflection of an inner state. I feel happy, so I smile; I feel sad, so I frown. But let's think on influencing by mimicry. Or still better, what if I look at mimicry as a means of infection? If I smile, you see me and smile in response, is not just for you initiating and empathizing with me but a response to my iniciative. Actually, mimicry, seen this angle, is a way I can pass on my happiness to you.
This is the concept of Emotional Contagion. Emotional Contagion suggest that I can generate an emotion on you: If I can make you smile, I can make you happy. If I can make you frown, I can make you sad. And we all know that some of us of us are far very good at expressing emotions and feelings thant others, some of us are far more emotionally contagious than the rest of us, more influent. Psychologists call these people senders.
Remember the three Laws of the Tipping Point, the three points an infection has to accomplish to tip? The Law of the few, the Stickiness Factor and The power of the Context. The first one is about the particularities of the messenger, it focuses on the people, which kind of properties the Senders (Salesman, Connectors and Mavens' roles) have. The second one focuses in the message itself, while the third one is concerned about the circumnstance that sorrounds the communication act. Emotional contagion still deals with the first law, the people, how we can influence to make our communication stick, over the circumstance.
Yes, if we have a sticky message, let's say a smile, let's say a business project, let's say a song to sing, or whatever we emphasize the other(s) may be interested in, and if we are a sender (by nature or having learned how to behave a bit as a salesman, a bit as aconnector and a bit as a maven), our message - our smile, business project or song - will probably tip.
This is the concept of Emotional Contagion. Emotional Contagion suggest that I can generate an emotion on you: If I can make you smile, I can make you happy. If I can make you frown, I can make you sad. And we all know that some of us of us are far very good at expressing emotions and feelings thant others, some of us are far more emotionally contagious than the rest of us, more influent. Psychologists call these people senders.
Remember the three Laws of the Tipping Point, the three points an infection has to accomplish to tip? The Law of the few, the Stickiness Factor and The power of the Context. The first one is about the particularities of the messenger, it focuses on the people, which kind of properties the Senders (Salesman, Connectors and Mavens' roles) have. The second one focuses in the message itself, while the third one is concerned about the circumnstance that sorrounds the communication act. Emotional contagion still deals with the first law, the people, how we can influence to make our communication stick, over the circumstance.
Yes, if we have a sticky message, let's say a smile, let's say a business project, let's say a song to sing, or whatever we emphasize the other(s) may be interested in, and if we are a sender (by nature or having learned how to behave a bit as a salesman, a bit as aconnector and a bit as a maven), our message - our smile, business project or song - will probably tip.
Monday 3 March 2008
La crisi de crèdit afecta de forma directa al sistema d'asseguradores?
En el post del 29 de Gener, comentava que la crisi de crèdit no seria preocupant si no s'extenia a les asseguradores. Bé, sembla que ja hi som pel tall: AIG, el major grup assegurador mundial, ha fet públics els seus resultats, que han estat unes pèrdues record en els seus 89 anys d'història. No necessàriament implica que estiguin especialment esquitxats, però és una dada que no augura res bò, si mirem la resposta del mercat la setmana que han de decidir el preu del diner pel proper mes a ambdues bandes de l'Atlàntic: Avui el Nikkei ha perdut el 4.5%, l'Íbex ha perdut un 2.3% i l'EuroStoxx un 1.3 venint de pèrdues. A l'Àsia emergent les pèrdues han estat aquesta matinada d'aquests ordres, amb alguna excepció. La coiuntura macro és la següent: el preu del petroli Texas còmodament instal·lat per sobre dels 100 $, l'USD per sobre dels 1.52 EUR, el preu de l'or en màxims històrics i el món financer en vies d'enfonsar-se: Citigrup perd el 2% en un dia, i no són les úniques, Boeing, per exemple, una de les vaques sagrades del Dow Jones, es deixava pel camí un 4% aquesta tarda.
I és que les pèrdues record de AIG poden representar una molt mala notícia: si la crisi de crèdit s'ha extès a les asseguradores, la crisi ja no només és de confiança en el crèdit, deixa de ser coiuntural i passa a ser una recessió amb totes les de la llei. Una recessió que, al nivell actual del preu del diner és estanflació (estancament + inflació), juntament amb una crisi de liquidesa no avaluada encara, de manera que els bancs centrals s'han trobat amb la pitjor situació possible, amb poques eines per refer la situació (per paliar la recessió cal baixar el tipus de interès, però això fa pujar la inflació, que provoca de nou recessió perquè s'atura el consum intern).
Demà hi ha reunió del BCE, i veurem a quan porten el preu del diner, Bernanke de la FED també ha de baixar tipus, però aquesta baixada, potser ja està descomptada si no és important. Si no ho fan o no de forma decidida, aquesta setmana podem assistir a una caiguda brutal de la renda variable, ja que fa dies que els índexos estan en un moviment lateral esperant a veure-les venir. Les notícies d'avui combinades amb la decisió dels bancs centrals d'aquesta setmana poden portar l'Íbex, per exemple, a perdre els 12mil punts ràpidament i buscar el suport en poc més de 11mil.
En Lone_, analista de Finanzas.com, escull l'índex S&P per analitzar la situació a nivell tècnic: Un 38% de caiguda desde màxims el situa a nivells de 5 anys enrera, amb una figura de tornada en vertical que torna a perdre en vertical, indicant una situació de potencial caiguda lliure a tots els plaços en els que arriben les dades tècniques.
És a dir, en el curt i mig no s'observen aspectes positius: els mínims estan per arribar, i per tant la renda variable aquesta primavera ha de perdre amb ganes. El rebot i canvi de tendència ha de venir de la coiuntura entre la recuperació dels fonaments financers, un preu del petroli sobre els 80 $, un EUR baixant de 1.4 EUR i les matèries primeres baixant preu per fomentar l'exportació. Podem preveure-ho a dia d'avui? Els indicadors apunten en direcció contrària, de moment.
La versió optimista fonamentada la dóna R.F.Wescott, ex-assessor de Clinton (Bill), quan diu que no li preocupa l'estanflació, ja que la inflació és una mesura d'aplicació annual i no tindrà influència en la macroeconomia fins a final d'any, i per tant, els bancs centrals ténen més marge ara que al novembre. També comenta que si a la inflació li treus la component del petroli, estan només als 2.2% (parlem de US, ara), i que caldria arribar als 120 $ per barril per no recuperar el terreny, i creu que aixo no passarà. Segons Wescott, el problema del crèdit està encara per aparèixer en un 40%, i el curt plaç no pot ser bò, però la recuperació de l'economia americana serà ràpida, per les pròpies presions del mercat global en la coiuntura actual, i parla d'un període de recuperació de 18 mesos.
En conclusió, sembla que als americans els interessa un USD feble per mantenir la entrada de diners a base d'exportar, pensant que el preu del petroli és púrament coiuntural. No ténen alternativa, i el món financer, i per tant el món econòmic occidental, tampoc.
Atenent que els resultats de la renda variable actual es traslladaran a l'economia real a partir dels propers 6 mesos o 1 any, afegint-se a la crisi que ja vivim i que avançava la caiguda de l'estiu passat, no és d'extranyar que alguns analistes parlin de tases d'atur derivades de la crisi de crèdit (a Espanya) de l'ordre del 15% a 1 any vista.
Sí, possiblement en 2 anys ja ens haguem recuperat, però mentrestant hi ha qui ho haurà de passar un xic magre.
I és que les pèrdues record de AIG poden representar una molt mala notícia: si la crisi de crèdit s'ha extès a les asseguradores, la crisi ja no només és de confiança en el crèdit, deixa de ser coiuntural i passa a ser una recessió amb totes les de la llei. Una recessió que, al nivell actual del preu del diner és estanflació (estancament + inflació), juntament amb una crisi de liquidesa no avaluada encara, de manera que els bancs centrals s'han trobat amb la pitjor situació possible, amb poques eines per refer la situació (per paliar la recessió cal baixar el tipus de interès, però això fa pujar la inflació, que provoca de nou recessió perquè s'atura el consum intern).
Demà hi ha reunió del BCE, i veurem a quan porten el preu del diner, Bernanke de la FED també ha de baixar tipus, però aquesta baixada, potser ja està descomptada si no és important. Si no ho fan o no de forma decidida, aquesta setmana podem assistir a una caiguda brutal de la renda variable, ja que fa dies que els índexos estan en un moviment lateral esperant a veure-les venir. Les notícies d'avui combinades amb la decisió dels bancs centrals d'aquesta setmana poden portar l'Íbex, per exemple, a perdre els 12mil punts ràpidament i buscar el suport en poc més de 11mil.
En Lone_, analista de Finanzas.com, escull l'índex S&P per analitzar la situació a nivell tècnic: Un 38% de caiguda desde màxims el situa a nivells de 5 anys enrera, amb una figura de tornada en vertical que torna a perdre en vertical, indicant una situació de potencial caiguda lliure a tots els plaços en els que arriben les dades tècniques.
És a dir, en el curt i mig no s'observen aspectes positius: els mínims estan per arribar, i per tant la renda variable aquesta primavera ha de perdre amb ganes. El rebot i canvi de tendència ha de venir de la coiuntura entre la recuperació dels fonaments financers, un preu del petroli sobre els 80 $, un EUR baixant de 1.4 EUR i les matèries primeres baixant preu per fomentar l'exportació. Podem preveure-ho a dia d'avui? Els indicadors apunten en direcció contrària, de moment.
La versió optimista fonamentada la dóna R.F.Wescott, ex-assessor de Clinton (Bill), quan diu que no li preocupa l'estanflació, ja que la inflació és una mesura d'aplicació annual i no tindrà influència en la macroeconomia fins a final d'any, i per tant, els bancs centrals ténen més marge ara que al novembre. També comenta que si a la inflació li treus la component del petroli, estan només als 2.2% (parlem de US, ara), i que caldria arribar als 120 $ per barril per no recuperar el terreny, i creu que aixo no passarà. Segons Wescott, el problema del crèdit està encara per aparèixer en un 40%, i el curt plaç no pot ser bò, però la recuperació de l'economia americana serà ràpida, per les pròpies presions del mercat global en la coiuntura actual, i parla d'un període de recuperació de 18 mesos.
En conclusió, sembla que als americans els interessa un USD feble per mantenir la entrada de diners a base d'exportar, pensant que el preu del petroli és púrament coiuntural. No ténen alternativa, i el món financer, i per tant el món econòmic occidental, tampoc.
Atenent que els resultats de la renda variable actual es traslladaran a l'economia real a partir dels propers 6 mesos o 1 any, afegint-se a la crisi que ja vivim i que avançava la caiguda de l'estiu passat, no és d'extranyar que alguns analistes parlin de tases d'atur derivades de la crisi de crèdit (a Espanya) de l'ordre del 15% a 1 any vista.
Sí, possiblement en 2 anys ja ens haguem recuperat, però mentrestant hi ha qui ho haurà de passar un xic magre.
Subscribe to:
Posts (Atom)