Valles Pasiegos o Carisma i Tipping Point

Els valles pasiegos, prop de Puente Viesgo, a uns 30 km de Santander, són un lloc ideal per passar uns dies d'estiu a la fresca de la brisa cantàbrica. I un punt de partida magnífic per fer rutes en bici. Per escalfar les cames una ruta verda, remunta el riu fins al començament de les muntanyes que porten al Puerto del Escudo, des d'on es veu l'Embalse del Ebro - i algun isard autòcton. La ruta arriba fins a les portes de Santander, anar i tornar, atrevint-nos a fer una escapada per alguna de les aldees que pengen de les muntanyes és una passejada d'uns 60-70 km de molt bon fer i millor dinar (Puente Viesgo és una bona opció), i permet fer-te una idea no només del paisatge, sinó de l'hospitalitat i timidesa de la gent. Resseguir la costa cantàbrica a través dels acantilats, prats, caminois i carreteres secundàries és gairebé obligatori, tot i que el grau de dificultat és major.

Els vespres frescos de la zona conviden a sopar en álguna terrassa, a Santander o algún dels pobles dels Valles. Millor la segona opció, i no només pel menjar, sinó per la peculiaritat del paisatge humà:

La dona que regeix la taverna deu tenir uns 75 anys, és menuda, de mirada dura, cabells blancs de cura equívoca i vestint una bata llarga fosca. Preguntem per un parell d'amanides, calamars i patates, a la nostra manera, molt europea, del qui demana sabent el que vol, educada però amb aquella seguretat que donen el haver-ho fet mil cops i aquest n'és un més. De fet, són les 10 de la nit, una hora ben normal per un sobradament merescut sopar després d'hores esquivant pedres sobre la bici. Però... sorpresa, la cuina està tancada...
- Sí, una ensalada sí, claro... pero la cocina está cerrada y no tengo casi nada ya...
- mmmh... bueno, bien, si nos prepara un par de buenas ensaladas ya nos vale. Le parece que nos sentemos ahí - Inicio el moviement cap a una de les taules de fusta, gruixudes d'un pam, envoltades de taburets baixos.

L'àvia es retira cap a la cuina i torna al cap d'uns minuts amb dues amanides que són una joia.
- Ahora traigo las patatas - I desapareix, tota esverada. L'espiem, sembla que tragina i parla sola. Al cap d'uns segons un home de mitjana edat i panxa i mitja apareix per la porta i entra directament a la cuina per rebre 4 fresques del que suposem que és la seva mare. Es posa a la barra a atendre els cofrares panxuts i comentar el temps. La lliga no ha començat, encara.

Al cap d'uns minuts apareix l'àvia amb unes patates rosses, acabades de tallar i fregir en una paella. Li pregunto esperançat per uns calamars, que no triguen a aparèixer de la mà del fill, que s'ens uneix i comentem el temps no d'avui, sinó de la previsió de tota la setmana mentre acabem els veures.

De tornada cap el cotxe recordo de nou la primera i la tercera de les lleis del Tipping Point, The Law of The Few i The Power of Context en la seva relació amb el Carisma. Per algún motiu m'he sentit carismàtic en aquella taverna, potser per les hores de bici, pels paisatges, per les dificultats de dues avaries solucionades a cops de fortuna i beralla, per la mirada tossuda i dura de la vella o l'hospitalitat de l'home, o potser pels ulls de verdor clara que m'acompanyaven.

Ja de tornada retorno a buscar la relació entre Carisma i les dues lleis: hi ha individus (The Few) amb la capacitat -puntual, momentània o perenne - de fer que, de cop, tot sigui diferent (Tip). Amb aquest atribut, l'individu, intervenint molt poc, exposant-se molt poc, pot influir definitivament en els altres. És un dels punts centrals de la llei: suggereix que el que pensem que són estats interiors -preferències i emocions - són, de fet, influenciades per aspectes personals aparentment neutres. I el mateix val per segons quins entorns (Context): no necessàriament ho apreciem, però els nostres estats d'ànim, la nostra disposició a l'acció, els nostres estats interiors són el resultat de les circumstàncies externes.

Em costa imaginar, però, que el mateix hagués passat en un restaurant de menjar ràpid en una ciutat catalana...

No és tan fàcil

No, no ho és. La Companyia Calandraca, d'Elx, ofereixen una representació dinàmica, viva i rica. No és tan fàcil, ni tan habitual trobar-ho. No, no ho és. L'obra m'ha encantat. Com dir-li a la teva parella, amb la que fa 7 anys que convius, compartint hipoteca, projecte, festa, salut, riures i crisi que ja no vos continuar? No és tan fàcil. No, no ho és. Aquests nois ens presenten les moltes possibles estratègies en clau d'humor, diàlegs intel·ligents i sortides amb riure fàcil però gens barruer.

Monogàmia i Revolució Industrial

En l'anterior post de La Ruta de la Medusa escrivia que la monogàmia és la segona opció de diversitat genètica; de fet és la que té més tendència a instal·larse en temps d'escasesa de recursos. L'exemple que utilitzava era el del clan d'homínids, que assumeix el nomadisme en un espai en el que les condicions per buscar menar es fan més dures i els riscos que corren en quedar-se s'igualen o són superats pels riscos de moure's. Es creen clans petits, s'aguditza l'enginy per fabricar eines, es busquen noves maneres de sobreviure. L'evolució és el resultat de la necessitat del canvi. I aquesta és una llei universal pels humans.

Però tornem a la monogàmia. Només el sedentarisme en un entorn de necessitat expliquen la monogàmia total, de per vida. Un exemple: la ratio de separacions incrementa moltíssim arrel de que la dona s'incorpora al mercat de treball, ja als inicis de la revolució industrial. A tots ens sembla lògic, suposo. Aprofondim un xic? Situem-nos uns segles enrera, en una societat pre-industrial, sedentària i fonamentalment agrícola. Les ciutats són molt més petites del que són ara, els camps es cultiven a força de braços capaços de moure l'arada, els fills són l'equivalent actual a un plà de jubilació, en molts casos les famílies treballen de sol a sol aïllades o en grups reduïts de veïns o comunitats, en moltes ocasions amb una relació de parentesc. En aquestes condicions les lleis socials s'endureixen, l'ordre moral es torna més estricte. I és lògic. Per una banda la dona ha perdut part del poder social que li pertocava en una societat essencialment caçadora-recolectora. Les feines al camp esdevenen feixugues i l'home ja no va a caçar, inventa l'arada i altres eines pesades que empenyen a la dona a un paper secundari en les tasques del camp. Socialment és una pèrdua de poder brutal; és el naixement de la societat patriarcal tal i com encara tenim memòria històrica de recordar, a través del cine i la literatura d'època.

Hi ha, en aquestes societats, una motivació genètica per la monogàmia total, creada per la necessitat de la garantia de l'ADN que es traspassa als fills. Sense aquesta garantia la supervivència del clan es veu amenaçada. Quan la dona s'incorpora al mon del treball, aquesta necessitat de unitat es trenca per l'increment de recursos que representa l'extra d'ingrès, i la potencial independència d'ambdós membres de la parella. S'obren opcions i deixen de necessitar-se indefinidament. La monogàmia total (una parella i fidelitat al llarg de tota la vida) pren la màxima significació social en societats sedentàries pre-industrials, inicia el seu declivi en societats industrials, un declivi que s'accentua en societats post-industrials, retornant a diferents formes de monogàmies seqüencials.