Mavens and Salesmen, The Arts of Gathering Knowledge and Harnessing Persuasion

The word Maven comes from the Yiddish, and it means one who accumulates knowledge. These are people who keep the marketplace honest since are those who know a lot about that particular product, and comunicate it to other potential customers, making hard for the sellers to cheat. They aren't passive collectors of information, what is really striking of the mavens is that once they figure out how to get taht deal, they want to tell you about it too.

A maven is not a persuader, but a provider of information. The salesman, however, it is. It masters persuasion. Persuasion often works in ways that we do not appreciate, non-verbal cues, for instance, are crucial in all kinds of communication, more important perhaps than verbal cues: it is not that smiles and nods are subliminal messages; they are straightforward and on the surface, although subtle. By using persuasion, little things can make as much of a difference as big things.

Per tant, The Law of the Few, la primera de les lleis de l'expansió d'una epidèmia (una moda, una tendència, un estil, una manera de fer, un hàbit social, un costum...) ens diu que l'expansió té a veure amb aquells pocs que ténen aquestes característiques, una d'elles o - potser preferiblement - una combinació de les 3:

• Connector (Masters the art of Weak Tie)
• Maven (A good Knowledge gatherer)
• Salesman (Harnesses the art of Persuation)

I també ens diu que les epidèmies es poden propagar, aprenent i fent servir aquestes arts.

Connectors and the Art of Weak Tie

One critical factor on epidemics is the nature of the messenger. Something like a pair of shoes or a new movie can become highly contagious and tip simply by being associated with a particular kind of person (a kind of person which we often fail to give them proper credit for the role they play in our lives). Gladwell distinguish between three types among them: Connectors, Mavens and Salesmen.

Connectors are those people who link us to the world, that is, people with a special gift for bringing the world together. We rely on these people more heavily than we realize. Of course, connectors know lots of people, they have a knack of making friends and acquaintances.

Most of us have a circle of friends we keep at arm's lenght, and the purpose of making a new acquaintance, is to evaluate whether we want to turn that person into a friend; we don't feel we have the time or the energy to maintain meaningful contact with everyone. Connectors, however, do not behave like that, they master the art of weak tie (a friendly yet casual social connection). They do not need to invest so much energy in one particular person and so forge a net of weak tied acquaintances.

Variacions Al·leluia - Lanònima Imperial

És una mescla entre dansa i performance (amanit amb la suggerent guitarra de Murfila), un intent de comunicació més enllà de les limitacions de l'espai dels cossos, potser més enllà de la normalitat quotidiana. Cerca un llenguatge propi, no s'està d'aquell punt de transgressió que, de manera natural, surgeix de l'autenticitat de qui necessita genuinament expressar i, simplement, ho fa, buscant aquella estètica que s'escau amb aquesta necessitat. I en aquest cas l'estètica és un tot. Destil·len les influènices del tecno-cinema mesclat amb pastures més orgàniques que em fan recordar un cop més que sí, som humans i patim els mateixos mals, encara compartim això: amors, frustracions, desitjos, relliscades, anhels i malabarismes del dia a dia que ens transformen a cada moment i configuren el nostre camí vital. Ténen penjat aquest video al youtube

PP - PSOE comparativa programes en la part econòmica i traslació a l'Íbex35

Llegeixo en un article en Finanzas.com quines són les diferències entre les línies mestres dels programes electorals a nivell econòmic entre el PSOE i el PP. L'article és divulgatiu i està ben explicat, i és d'agrair, perquè la informació que ens arriba a través dels medis de comunicació tradicionals, com la tele, és més aviat penosa.

L'article no només fa l'anàlisi comparatiu de intencions en el plà de la gestió econòmica del país per la propera legislatura des d'un punt de vista relativament neutral i tècnic, sinó que va un punt més enllà i intenta establir l'efecte que pot tenir en l'índex bursari Ibex 35. És a dir, intenta veure quines empreses es veuran afectades en positiu i/o negatiu en cas que guanyi un partit o l'altre en les properes eleccions. En resum, si guanya el PSOE pujarán de valor les empreses vinculades al sector energètic, i en menor mesura les grans constructores, per la seva vinculació al PEIT (el plà de infrastructures). Si guanya el PP les elèctriques no perderàn, i la repercusió en la renda variable pot ser de un increment d'entre el 3 i el 7% en l'Íbex 35 com a efecte directa de la política fiscal, en la que els sous més baixos quedarien absents de pagar IRPF.

La Cuba de Castro i el Poder de la Identidad

Això de passar una grip no deixa de tenir les seves petites avantatges: puc dinar a casa mentres miro les notícies, per exemple, i m'assabento que el compañero Fidel deixa definitivament de ser el Comandante en Jefe. 49 anys exercint, 10 presidents americans a l'esquena i un país arruïnat com a llegat. Escoltant la notícia em ve al cap un llibre d'en Manuel Castells, del 1997, La Era de la Información, en el segon Volum, El poder de la Identidad, el fullejo i trobo el que buscava: el capítol 5 ¿El estado impotente? on tracta de la crisi fiscal global dels estats en l'economia global.

Castells pren 4 països com a referència, US, UK, Alemania i Espanya per fer el seu anàlisi. En tots ells la relació del deute extern i el crèdit net exterior amb el PIB, les reserves de divises dels bancs centrals, les despeses del govern i les exportacions mostren una dependència creixent dels governs dels mercats de capitals globals durant els darrers anys del s.XX.

A partir d'aquest tipus d'argument dibuixa 3 tendències generals, que modifco al meu gust i les actualitzo perquè han passat 10 anys des de la publicació del llibre:

1. Endeutament extern. Tot i que hi ha certa desconnexió entre l'estat i l'economia, sobretot en termes d'ocupació directa i regulació, els estats necessiten augmentar el seu passiu financer, a banda de la via dels impostos, obligant a l'endeutament extern.
2. Expansió dels mercats financers globals. L'endeutament dels governs es cada vegada més depenent del crèdit exterior. Fins al punt en que el crèdit exterior pot superar les divises dels bancs centrals i resta de forma important a les exportacions. Cada vegada hi ha més diferència entre el creixement dels mercats financers globals i l'augment del comerç global, els primers creixen més ràpid.
3. Diner barat. El Japó ha aconseguit establir certa autonomia fiscal davant del capital estranger, basant-se en l'endeutament intern. Això va provocar l'economia de bombolla dels 80 al Japó i la crisi dels 90 derivada de l'esclatament de la bombolla. D'aquí també deriva, crec, i això és el que no diu el llibre, que el yen operi a un preu tan baix, i és en bona part responsable dels guanys borsaris dels darers anys: els fons de inversió apalanquen en yens, de manera que el cost de l'apalancament (crèdit) és baix, per tant pots operar amb diner barat sempre (Trade Funds).

Però, què pinta Cuba, el règim de Fidel, en aquest entorn? Un té tendència a pensar que no és el camí, compañero, que en un món de fort apalancament global no té sentit un tancament ideològic (sobretot si aquest implica, per la raó que sigui, un aïllament comercial i, sobretot, financer).

Però vull compartir una reflexió d'en Castells sobre Globalització i l'Estat del benestar, per mirar de introduir una mica de relativitat allà on, potser, és difícil:

Segons castells, la globalització de la producció i la invesió també amenaça l'estat del benestar, un element clau de les polítiques de l'estat-nació del mig segle passat, i probablement la causa darrera de legitimació d'aquests estat-nació en els estats industrialitzats.

És a dir, d'una banda, els estats en els que vivim són capaços d'aportar benestar. D'altra, les empreses necessiten mecanismes de producció més barats que els que poden trobar en els estats del benestar per competir globalment. No cal ser un crack per veure que ambdues tendències van en direcció contrària en el curt termini, i la solució que ens venen des dels governs, la generació de riquesa intel·lectual amb valor comercial, no es veu refrendada per les inversions dels mateixos, posant en una tesitura de compromís la viabilitat de l'estat de benestar a Europa a mig termini. O potser, perquè ningú ja s'ho acaba de creure, després de varis anys proclamant-ho sense refrendar-ho en termes de % del PIB.

En un entorn de fort apalancament global, un eventual esclatament de la bombolla - potser ara ja? depèn, si la gent està tan nerviosa respecte la crisi Subprime és perquè ataca al centre del sistema ara mateix: el sistema financer - pot fins i tot fer perdre legitimitat als estats-nació basats en objectius de benestar com a argument per a la seva existència, si, com sembla, ha perdut la major part del seu poder econòmic? L'argument que inclogui l'ètica d'estats...no té gaire cabuda, només cal mirar el número de ressolucions de l'ONU per complir o vedades per alguns dels països amb dret de vet.

Apunts de viatge. L'Alguer, Febrer 2008 (o The Tipping Point Capítol III)

Hi ha ciutats en les que et sents observat, d'alguna manera ets el focus involuntari d'atenció, homes i dones, grans i joves, d'alguna manera sents que els encurioseixes. Potser és la manera de vestir, de somriure, de mirar, o simplement l'aire de no ser del lloc, o no ser fàcilment reconeixible, l'orígen, i necessiten aquell segon de més per encabir-te en els esquemes diaris, aquells que componen una trascripció inteligible de l'exterior.

Hi ha ciutats, en canvi, en les que passes totalment desaparcebut, en les que la diferència és la norma i no crides l'atenció, en les que l'expressió en la forma de vestir, mirar, viure, forma part de la circumstància personal, en les que aquesta circumstància personal té un marge respecte la social, un marge gran, clar. És en aquestes ciutats on la moda dels texans esparrecats, per exemple, devia expandir-se.

Imagina't algú amb un d'aquells dies que l'ego et sobresurt per arreu, que necessites expressar de forma indefinida, no direccionada a ningú en particular, i ho fas posan-te uns pantalons vells, aquells que t'agraden, creus que et queden genial, però que ja no et poses mai perquè s'han trencat de tant rentar i, de fet, només els utilitzes per estar per casa quan estàs sol. Aquells pantalons, amb els que et sents extremadament còmode, encara et fan augmentar més la teva seguretat, vas a prendre un cafè amb una amiga a una terraça del centre, crides l'atenció... i, lògicament, penses, caram tu, m'hauré de posar més aquests texans. Al cap d'uns dies, la teva amiga veus que s'ha fet una estripada als texans, per sota del genoll, com tu la duies, i també la cambrera del bar, i al cap d'unes setmanes sembla que hi hagi una epidèmia de termites als armaris, perquè tots els pantalons que veus comencen a tenir forats. Ok, la gent veia els forats, segur, perquè bé han imitat el gest, però... el que volien imitar no era això, el que volien fer seu és aquella sensació de seguretat, aquell excés d'autoestima que destilava d'aquella persona aquell dia. Som animals que copiem, mirem d'imitar el que volem ser, i mirem de tallar camí... volem seguretat, sentir-nos bé amb nosaltrs mateixos? copiem la imatge que despren dels que imaginem que se senten així.

Aquesta potser és la diferència entre un tipus de ciutat i unes altres: en les del segon tipus la llibertat individual prima per sobre de les normes socials no escrites, i per tant les formes d'expressió, del tipus que sigui, estan fluint continuadament. L'Alguer, com la majoria de ciuats petites, encara, és del primer tipus, tot i que Rayanair ha hagut de ser un xoc per a ells i una font d'aliment de diferència prou important.

La ciutat la tens vista ràpid: el centre antic, una coqueta ciutadella protegida per una muralla enfocada al mar, un port encantador, un passeig marítim nou, miradors sobre la Mediterrània i, sobretot, uns carrers deliciosos per perdre-t'hi una estona. Això sí, botigues de roba i records del lloc a cada entrada. Què més... ah, sí, s'hi menja prou bé, a preus raonables. Molt interessant agafar un cotxe (millor que un bus), anar a l'espectacular gruta de Neptú, i agafar la carretera que porta al sud vorejant la costa fins a Bosa, per gaudir d'unes magnífiques vistes, bàsicament degut a que el bosc de matoll mediterrani arriba pràcticament fins la mar, a través de les roques de la arisca costa de l'Oest de Sardenya. Si et ve de gust, trobaràs algunes fotos de l'escapada aquí .

The Three Rules of epidemics (The Tipping Point, Capítol II)

Gladwell distingeix 3 regles, the three rules of Tipping Points, i valen per qualsevol epidèmia, és a dir, pràcticament qualsevol cosa que comenci i creixi a base de la propagació de la interacció, sigui el que sigui l'objecte, sigui quina sigui la interacció (comunicació) i que porti a una conseqüencia determinada, moltes vegades irreversible.

Abans d'entrar en l'enumeració de les 3 regles, se m'acut que la idea de Gladwell d'expansió de l'epidèmia té molt a veure, potser, amb les equacions model de la teora cinètica de gasos, en el que el Tipping Point, en el model de Gladwell, equivaldria a l'extrem relatiu de l'exponencial (matemàticament, el valor de igualar a zero la primera derivada i resoldre l'equació), és a dir, a partir d'aquell punt la corva de la cinètica de l'expansió es llegeix com a exponencial.

Segur que l'objectiu de Gladwell en The Tipping Point, però, no és exposar un model cinètic d'expansió de la comunicació, sinó determinar els aspectes que porten a que aquesta expansió assoleix un punt sense retorn.

L'expansió de què? D'una idea, una notícia, una moda, un estil, una teoria, un rumor, un costum... el que vulguis que pugui comunicar-se.

The 3 rules:

1. The Law of the Few
2. The Stickiness Factor
3. The Power of the Context

The Law of the Few says that there are exceptional people out there who are capable of starting epidemics. These people are critical on spreading information.

The Stickiness Factor says that there is a simple way to package information that, under the right circumstances, can make it irresistible. The concept of stickiness suggest that in order to be capable of sparking epidemics, ideas have to be memorable and move us to action.

The Power of the context is no less important: Epidemics are sensitives to the conditions and circumstances of the times and places in which they occur.

És a dir, és una teoria a 3 nivells: el primer és el comunicador, el segon la informació (i el seu envolcall), la tercera fa referència a l'entorn.

Chemoselectivity in direct N-alkylation of amines

Amine moieties play a central role in chemotherapeutics of numerous diseases, many of them act effectively on the nervous central system, and so are popular targets in combinatorial approaches in drug development. From a synthetic point of view, secondary amines are challenging and although a pocketful of methods have been developed so far, including direct N-alkylation, amide reduction or reductive amination, all of them share the often unsolved problem of overalkylation.The classical solution to this problem is, focusing on the N-alkylation approach, use excess of amine and further purification, which is an expensive and environmentally unfriendly way. Therefore, considerable interest exists in developing efficient protocols for the construction of carbon-nitrogen bonds.

One of the strategies that have been taken into the attention of synthetic chemists in very recent years is the use of cesium bases as H-scavenger (I refer hereafter to carbonate or other mild or weakly nucleophilic counteranions mainly since strong bases as hydroxide may behave very differently as u may notice between the lines below).

OK, in particular cases, the use of Cesium instead of potassium or sodium counterparts may lead to a dramatic decrease on overalkylation. But why? What about the mechanism? Which conditions favour the monoalkylation /overalkylation ratio?

Here is how I see it: As N-alkylation undergoes a classical SN2 mechanism, the problem of overalkylation is a kinetic problem. That is, alkylations (including overalkylation) are favoured in those conditions in which the SN2 kinetics is generally favoured (1-4):

1. Solvents with ability to solvate the transition state favour the kinetics of the substitution, i.e. acetonitrile.

2. Use of a suitable catalyst favours the kinetics of the substitution, i.e. iodide anion salts or PTC.

3. Presence of water may favour the kinetics of the substitution in some cases.

4. The higher the temperature faster the reaction.Unfortunately, overalkylation is also favoured by 1-4.

So, the counterintuitive strategy of using conditions 5-8 below is worthy to check.

5. Solvents unable to solvate the transition state,

6. Do not use a catalyst such as iodide anion,

7. Work in dried conditions,

8. The lower temperature the better.

Moreover, in these conditions (5-8), the use of cesium instead of potassium may be dramatically good – and perhaps the reaction may be now faster than one could think based on "potassium timeframes". Why? As d orbitals of cesium are quite accessible for the hard, starting primary amine, and its ratio charge/nuclear radium is quite low, amine may be able to solvate –preferently, in apolar conditions and in absence of oxoanions- the cesium cation and, further on, undergo a catalytic cycle which leads to alkylation products. As monoalkylated products are not so effective in solvating the cesium cation, because of both, electronic and steric effects, overalkylation is not enhanced but reduced if not practically avoided.

The Tipping Point

Aquest és el primer capítol d'una sèrie de reflexions a partir de la lectura del llibre The Tipping Point, d'en Malcom Gladwell. Essencialment és un llibre sobre aspectes relatius a la comunicació, però no exclusivament: És un d'aquells entrepans en els que has de buscar el pa entre el formatge.

El Tipping Point és aquell moment, en una epidèmia, a partir del qual s'accelera la seva expansió, el número d'afectats creix moltíssim, la progressió de l'expansió passa a ser d'aritmètica (boca a boca si parlem de comunicació), a geomètrica (els catalitzadors de la comunicació es multipliquen).

El pimer mos, més que res per anar fent camí:

Tenim tendència a pensar que compartim actituts amb aquelles persones que ens cauen bé i que acaben essent els nostres amics. Però tot i que és cert que ens cau bé la gent amb la que compartim actituts, gairebé per ressonància de semblances, compartim més amb aquells que ténen les nostres mateixes aficions - no necessàriament les nostres mateixes actituts vitals. Així, estadísticament almenys, acabem essent amics perquè compartim més temps, un temps que, ademés, és de qualitat per nosaltres, i això ja ens fa sentir bé amb ells. Independent de la ressonància en les actituts vitals.

Com és la comunicació en aquest entorn, sempre sorollós? Quines regles la regeixen? Què és el que fa que un misatge cobri significat, que es recordi en el temps, o que provoqui canvis en allau? Quines accions, formes de comunicar i habilitats, característiques i actituds governen aquell punt en que una idea sobre passa un límit numèric i es converteix en una tendència, una moda, un estil a seguir?
Aquest punt és el Tipping Point, l'objecte de la comunicació l'epidèmia, i les lleis que les governen... en el proper capítol.

El final del malsón (Anna, capítol XII)

• JOËL!! ... - l'ànima desgarrada, els ulls plorosos de mirada cristallina, d'aquell cristall trencat - PROU!!

Cau de genolls, sense esma, les mans a la boca de l'estòmac. La mirada ràpidament a dalt, es troba amb la seva. Els dos saben que és final de trajecte.

Em desperto suada, els ulls plorosos, nus a la gola i una buidor abismal. M'acurruco al llit, buscant l'abric d'una soledat que m'aclapara. Sóc un quatre que plora abraçada al nòrdic una nit d'hivern.

nl

ñ

He escrit aquesta història d'Anna desprès de sentir, involuntàriament, una discusió dels veïns (dic involuntàriament pq el volum de la discusió no deixava altra opció) que ha acabat amb un Prou, rabiut, incontingut, extremadament desgarrat.

Malhauradament, sobretot per a ells, porten molt de temps enxufats a aquest tipus de "diàleg emocional".

Algú em va comentar fa algún temps que algunes parelles, quan ja no ténen res més a projectar-se, es berallen per sentir-se més a prop, llavors la reconciliació pot aportar aquell extra d'aliment emocional que necessitem per passar el dia...

Però amics, no creieu que quan s'han de recòrrer a aquests artilugis emocionals, la llauna ja deu d'haver caducat?