Gaza, amb Z de intifada

No, no has llegit malament, i ja sé que intifada no s'escriu zeta. Però si aquests dies has anat seguint el conflicte, una lletra més o menys no et pot semblar tan absurd.

La franja de Gaza és un polvorí, de fa temps: 360 km2, 1,5 milions de persones aprox., la majoria a la Ciutat de Gaza i àrea metropolitana, amb una densitat de 4118 habitants per km2 i uns 600 $ per capita (per mirar de comparar, el promig espanyol 90 habitants per km2 i uns 30000 % per càpita). Ademés, de fa temps que representa que és autònoma en quant a l'auto-govern i a la generació de PIB, però a la realitat ténen les fronteres tancades a cal i canto i és famós el pas de menjar (i armes) a través dels túnels clandestins a la banda de la frontera egípcia. A això se li suma que la majoria de la gent té algun parent que s'ha inmolat, o l'han mort o mal ferit o mal tractat en algun dels conflictes amb els israelís. O un veí que ha necessitat diàlisi i no pot travessar la frontera sempre que ho necessita, o li posen pegues. De fa molts anys que penso que si fós palestí, hauria estat molt probablement terrorista: a força de rebre pals no tothom creu, la rebel·lió, sigui en la forma que sigui, potser no és un dret necessàriament, però entenc que molts joves palestins pensin que és la única sortida que tenen. Entenc a Hamas.

Però anem a pams. Un aspecte fonamental de l'atac és que ben aviat hi ha eleccions a Israel, que s'esperen molt igualades, i el partit conservador necessita el vot del sionisme més recalcitrant. Un altre punt és que la treva va "caducar" fa molt poc, i Hamas no sembla haver tingut la vista estratègica necessària per esquivar l'amenaça i han continuat llançant coets casolans. D'aquí la crítica de Fattah. Això m'ha costat més d'entendre, però suposo que aquesta és la diferència entre Hamas i Fattah, els uns són el sentiment del poble palestí, el camí del mig, els altres ténen més visió estratègica. Els ingredients són aquets, de fet, els hi han posat en safata, als israelians.

La resta de països: Egipte té un pes decisiu en la regió, però la seva balança comercial és molt depenent dels US, no es poden permetre aixecar la veu. Síria, pot ajudar, però a distància i dissimulant. Jordania s'hi mira de lluny. Europa no té gaire poder a la zona. Els US sí: Israel i US van de la mà. El lobby jueu té un enorme poder a Nova York i Chicago, i difícilment Obama hagués guanyat les eleccions sense el seu beneplacit. Un beneplacit que bé en part, de que el seu amic i cap de gabine, R.Emmanuel, és d'origen jueu, i el seu pare tenia prou inflùència en els cercles.

I això em porta a l'objectiu darrer d'aquest post. Vull pensar que tot aquest disberat de violència pot acabar servint per alguna cosa. La propera secretària d'estat és la H.Clinton. Si en algún moment de la història el conflicte a Palestina ha estat aprop de resoldre's, possiblement va ser en les negociacions de Camp David, on Bill Clinton va poder fer seure i donar-se la mà a Arafat i el Representant del govern israelí (era Peres?, ara no recordo). En aquelles negociacions els acords varen ser mínims, i la història ha retratat Arafat com el líder palestí que va perdre una gran oportunitat d'aconseguir una pau amb garanties. Espero que la informació de primer coixí que té H.Clinton la pugui fer servir a partir del dia 20, quan Obama prengui possessió del càrrec i comenci a rodar la pilota de la política internacional nord-americana nòvament, i que Emmanuel pugui ajudar a mantenir la pressió de US que segur que serà molt forta. Esperem que el 2009 sigui ja no la fi de l'atac sobre la Franja, ni l'any de la tercera intifada, sinó el principi de la fi d'aquest conflicte que el temps ha convertit en absurd.

La frase de Galbraith

Hi ha dos tipus d'economistes: aquells que no tenen ni idea, i els que ni tan sols saben això.
Galbraith.

Quan llegeixo articles publicats per gestors de fons de inversió, o analistes financers de cases prestigioses, de vegades sento pànic. Pànic, perquè sembla que quan algú busca un gestor de patrimoni - ojalà fos el meu cas, però no, no... -, o contracta una participació en un Fons de Inversió, té tendència a pensar que està posant els seus diners en mans d'algú que aplicarà una ciència més o menys inexacta però amb capacitat per a gestionar amb positivitat i seny aquell valor. De vegades em sembla que és més la casualitat i la coiuntura que aquesta capacitat de gestionar adequadament la que regeix el resultat d'algunes inversions professionals.

Per exemple, quan llegeixo que les accions estan barates perquè ténen un PER baix i, per tant, és una excel·lent oportunitat de compra a llarg plaç... no, no, no: el punt de inflexió en el comportament del mercat no està dibuixat, per tant no és el moment de compra a mig i llarg. Ademés, el PER sí que és històricament baix, però el potencial de creixement també, per tant el PER encara és alt en termes de coiuntura de mercat.

Un altre exemple: els diferencials (spread) són ara, a US, després de la retallada del valor del diner a gairebé zero, un dels més alts de la història recent, sinó els més alts. Si mirem només els números resulta que el diferencial entre el valor del diner a curt i el que paguen les empreses de categoritzacio mitjana per l'apalancament és enorme. Sí, i aquesta és la batalla que han de lliurar els bancs centrals: ajustar al mínim aquesta ratio. Això és el que es vol dir quan es parla de que el diner ha d'arribar a empreses a famílies, etc., i és l'objectiu darrer dels bancs centrals.
Si mirem la dada frèdament, un diner a cost pràcticament nul, i un 8-9% de interessos per l'apalancament és el més gran diferencial des de l'any 1925, segons Morgan-Stanley. Per tant, les previsions a mig termini han de ser apocalípiques: no hi ha cap guerra mundial que hagi representat aquests valors de diferencial, parlen de 50% dels beneficis empresarials perduts a nivell global, taxes d'atur multiplicades... Però, és que fa dos mesos el diferencial era la meitat o menys. La diferència és que el moviment dels bancs centrals és extremadament agresssiu: no miren d'acompanyar la coiuntura (que seria una política a l'espanyola), sinó generar condicions per canviar-la fent un frame nou. En aquest cas, les dades només reflexen la velocitat d'acció dels organismes, i la seva voluntat de lideratge. Res més.

L'expansió quantitativa a US, juntament amb el paquet d'estimulació fiscal, sembla una eina molt bona per US. Personalment, espero que Europa també hi convingui comparablement, més que res perquè potser reduïria en el temps la crisi, i minimitzarira el rebot dels tipus de interès a valors alts i insostenibles, i per tant, minimitzaria una recaiguda posterior. Això el temps ho dirà, o no, de moment, el 2009 l'hem de mirar amb cautela i respecte, tot esperant que arribin temps millors per les inversions (continua havent-hi oportunitats, la diferència és que ara el risc ha augmentat de forma real) i esperant també que les dades macro comencin a millorar - difícilment abans del proper hivern - per tal que no hi hagi una crisi social, que és per mi el perill real si això s'allarga.

En fi, la frase de Galbraith.

El mar d'Aral o La insostenibilitat del cotó

El mar d'Aral s'ha pràcticament secat: la seva extensió és menys del 10% del que era als anys 60 del segle XX. Aquella petita taca blava que hi havia als mapes de l'Àsia Central en els atles, ja pràcticament ha deixat de ser-hi per donar pas a una superfície equivalent de color blanc groguenc: el color de la sal que n'ha quedat. L'aigua que queda està fortament contaminada amb poluents de tot tipus, i és massa salina, ja fa temps, com per a que la flora i la fauna hi puguin subsistir - des del 2004 la vida animal o vegetal es dona per extingida, i amb ella la possibilitat de regeneració natural. Al 2005 va iniciar-se un projecte del Kazhajstan va fer pujar dos metres el nivell d'un dels molts llacs en que s'ha anat dividint el mar en secar-se, a base de trasvassament d'aigua dolça, baixant així la salinitat a nivells que permeten la vida.
Dels poblats de pescadors, queden poc més que les runes d'edificis i restes de barques, ja lluny de la riba actual.

D'altra banda, la contaminació és molt alta. La indústria soviètica va utilitzar el mar d'Aral pel desenvolupament d'armament, noves substàncies fertilitzants i pesticides. Les aigües del mar d'Aral han causat problemes de salut de tot tipus aigües avall.

Perquè el mar d'Aral desapareix?

Un primer punt és el canvi climàtic: el clima en aquella zona és continental (40ºC a l'estiu, 0ºC de promig a l'hivern) amb estius cada vegada més secs i calurosos, i hiverns més freds i llargs, sense massa pluges. Això segurament haurà afectat a que el mar d'Aral hagi anat reculant, però no és, ni de bon tros, la raó principal.

Durant el segle XIX els exèrcits rusos es van escampar amb mà de ferro ocupant bona part de l'Àsia Central, una ocupació que va continuar després de la revoluxió bolxevic al 1917. Dins de la reorganització econòmica soviètica, al voltant dels anys 60, es van construir canalitzacions destinades a incrementar la producció agrícola que van començar a drenar l'alimentació d'aigua dolça del mar d'Aral. És probablement la primera de les causes de la salinització i drenatge d'un mar interior que al 1960 tenia 68000 kilòmetres quadrats.
Bona part de l'aigua es destinava (i es continua destinant) al cultiu monopolista de cotó, en gran mesura irrigant els camps de cultiu del que ara és l'Uzbekistan. Un de cada quatre uzbecs viu de l'agricultura, que només es realitza en el 10% del territori, la resta és agreste, i la major part de l'aigua necessària per regar se l'endú el cotó, tot i que en els darrers anys s'ha diversificat en els cultius per minimitzar la dependència del PIB del país del preu d'un únic producte. L'Uzbekistan és el segon exportador mundial de cotó al mercat global. Possiblement aquesta sigui la causa amb més contribució al drenatge del mar d'Aral.

Les solucions que s'apunten, com el trasvassament d'aigua dolça o la construcció de preses, són a llarg termini i limitades. Alternatives com l'ús de varietats biològiques de plantes de cotó que requereixin menys aigua, no semblen plausibles donades les condicions econòmiques i polítiques actuals del país, amb una cúpula política amb alts nivells de corrupció i proteccionisme econòmic, ja que això els representaria una pèrdua de poder.

En els primers anys del s.XXI, l'Uzbekistan està explorant fonts de riquesa alternatives al conreu de cotó: minerals i residus fòssils. Les prospeccions de gas naturals i petroli són prometedores en la zona i pot convertir-se en una potència regional emergent en un futur proper.

Sigui com sigui, i donant una volta de més al raonament, no deixo de sorprendre'm quan em diuen, desde la perspectiva occidental, que vestir roba de cotó és molt més natural i mediambientalment més sostenible que no pas roba sintètica.

La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina, Stieg Larsson

• No sé què va fallar entre nosaltres dos, però en un cert moment vam parlar d'amistat. Et deia que l'amistat es basava en dues coses: respecte i confiança. Encara que no m'estimis, així i tot et pots refiar de mi, completament. No sóc el teu enemic.
• M'ho pensaré.

És la segona entrega de Millenium, la continuació d'Els homes que no estimaven les dones. Les segones parts d'una novel·la que ha agradat molt poden fer-se ferragoses: n'esperes molt. No és el cas, tot i que, certament, deixa de tenir aquell punt de sorpresa que captiva extraordinàriament en la primera novel.la. I les primeres pàgines sí que es fan una mica monòtones, necessàriament monòtones potser, perquè l'autor ha de ressituar la trama. A partir d'un moment determinat, però, la velocitat de l'acció d'aquesta novel·la, d'una negror extranya i punyent pot amb la resta i torna a enganxar de la manera que ho feia la primera.

El masclisme social de fons, la violència de gènere, torna a ser el tema de fons, explicat de forma crua i nua, despiadada. Les pàgines de Larsson descriuen més que una trama policíaca/periodística, és una denúncia de la facilitat amb la que la societat accepta el retall de les llibertats associats al gènere, desde les associades a les relacions madures fins a la violència menys subtil.

Una magnífica novel·la si heu de regalar-ne'n per aquestes dates, i molt apta per a lectors poc recalcitrants.

Habitaciones Separadas, García Montero

Está solo. Para seguir camino
se muestra despegado de las cosas.
No lleva provisiones.

Així comença Habitaciones Separadas, de Luis García Montero. Un llibre de poesia de l'exploració, de la cerca contínua de la frontera de les emocions, de versos diàfans i lúcids a l'hora, dignes i salvatges al mateix temps. Una excel·lent lectura en vers per segones copes de vi en nits de fredor excessiva.

Europa i les revoltes juvenils: cap el col·lapse social?

Els medis de comunicació, en general, i molts polítics de primera línea, semblen entossudits en separar algunes de les revoltes juvenils que estan tenint lloc arreu d'Europa, per motius aparentment molt diferents, com ara les recents batalles de joves i policies a Grècia, o els recents conflictes al barri de Gràcia, o els piquets derivats de la implantació del Plà de Bologna a les universitats, o el polvorí de l'escola secundària a França.

Per mi no són fets separats, almenys en la qüestió de fons, i obeeixen a un fil conductor que uneix al llarg d'europa, especialment l'europa mediterrània, el desencant dels joves en veure que les seves opcions de integració social són cada cop menys reduïdes, les seves perspectives de consum són clàrament inferiors al que eren fa un temps i, en general, que les seves esperances d'èxit són inferiors a la de generacions anteriors, potser per primera vegada en molt de temps.

Mirem-ho des de la perspectiva d'algunes dades que publica La Vanguardia d'avui: A Grècia, l'atur juvenil (menys de 24 anys) és del 22,7%, mentres que la inversió en educació és un esquifit 3,98% del PIB (Dinamarca, el país europeu que més destina a educació, és del 8,28%, mentres que l'atur juvenil a Holanda és un 5,5%). Aquestes dades indiquen que Grècia segueix un model de societat que obliga els joves a marxar del país, però no poden perquè el seu nivell educatiu no és competitiu: és una combinació perdedora.
Les dades espanyoles no són gaire millors: 21,5% d'atur juvenil i 4.23% del PIB invertit en educació. Els números són similars als grecs, i dibuixen un escenari comparable. Ara mateix, qualsevol guspira sembla que hagi d'acabar amb una revolta amb certa violència, com ha passat aquesta setmana a Barcelona-Gràcia, o la hostilitat dels piquets en les universitats, impedint fer classe, en ocasions, en la seva protesta pel plà de Bologna.
El cas de França també és paradigmàtic: 18% d'atur juvenil, una inversió en educació del 5,65 del PIB. Donada la particular estructura social francesa, en qualsevol moment hi poden haver aldarulls.
El cas d'Alemanya, 9,9% d'atur juvenil, la meitat que a França, amb un 4,53% en inversió en educació.

Aquest és el punt de partida amb el que encarem el 2009, un any en que la crisi social ha d'anar augmentant arreu d'Europa arrel de l'aprofondiment de la crisi econòmica.

En les protestes i manifestacions veig una ràbia que trascendeix el motiu de la protesta i que situo en un malestar social derivat de les poques possibilitats de bona part dels joves a integrar-se en el model social heredat, degut en bona part a aquest període de recessió. Crec que els conflictes socials han d'anar augmentat a mesura que s'incrementi l'atur, els sous disminueixin encara més a causa de la menor demanda de persones per ocupar llocs de treball, i la desesperació s'incrementi amb el pas dels dies sense oportunitats. Si la coiuntura econòmica no canvia de rumb, que no sembla que ho hagi de fer a mig termini, i l'atur no remet significativamenta principis de 2010 - quan comencin a caducar les subvencions per atur, la situació de col·lapse social és, crec, ben real.

L'Anna i el tango electrònic

Si l'infern és el que ens envolta cada dia, podem adoptar dues postures: (1) adaptar-nos fins a formar-ne part, o, (2) cercar i saber reconèixer qui i què, enmig de l'infern, no és infern, i fer-lo durar i donar-li espai.

Italo Calvino.

La cafeteria era pràcticament buida, una parella jove en una taula allunyada, el noi darrera la barra, aixugant gots, la música suau, Gotan Project a un volum prou baix com per poder parlar sense haver d'aixecar la veu, prou alt com per protegir la conversa. Poca llum i una caloreta que s'agraïa, venint dels 3ºC de fóra. La Míriam i l'Anna s'havien tret primer els abrics, penjant-los en un penjador retro que era a tocar, i després els jerseis, que havien deixat desordenadament amb els bolsos, a la mateixa cadira.

- Necessitava explicar-ho a algú... no tinc tanta gent a qui podria explicar-li-ho sabent que m'entendria. Amb tu puc confiar, Anna, sempre ho he pogut fer.

- No és una situació agradable... ja ho entenc, però no en podrieu parlar, amb l'Isidre, potser ho entendria.

Va encendre una altra cigarreta. La Míriam i l'Isidre feia almenys 3 anys que estaven junts, durant el darrer any i mig ella havia anat a viure al pis d'ell. Ell era un tros de pa, i n'estava molt de la Míriam, segur que podrien parlar i deixar-ho com amics, potser fins i tot entendria la seva necessitat de separar-se'n un temps, potser no calien decisions dràstiques.

- No ho entens, Anna, no vull apartar-me'n. Estar amb l'Isidre ja m'està bé... no vull perdre el que tinc, m'hi he acostumat i em sento còmoda.

L'Anna va tirar-se una mica enrera, recolçant l'esquena sobre el respatlle de la cadira de fusta antiga. Va fer un gest, convidant a la seva amiga a explicar més.

- He conegut un noi. - Va deixar anar la Míriam, tot i agafant una cigarreta del paquet que l'Anna havia deixat sobre la taula.

- Caram... això és tota una altra cosa...

- No, no ho és. M'agrada, però és un esbojarrat, segurament és algo temporal, però no m'hi vull estar.

Durant uns segons, potser un parell de minuts, les versions de tango electrònic semblaven haver augmentat de volum. Les dues van acabar-se les cigarretes, gairebé sense mirar-se. L'Isidre i l'Anna havien treballat junts en varis projectes, ella el tenia com un professional íntegre, molt dedicat, i una excel·lent persona. Estava segura que l'Isidre podria entendre que ella necessites espai, però allò era tota una altra història.

- Míriam... fer durar una relació és complicat, però de relacions n'hi ha de moltes menes, i no ténen perquè no variar amb el temps... Si necessites espai l'Isidre t'el donarà, n'estic segura...

- No ho entens... ho sabia...

- Clar que ho entenc, però miro de posar-me en el lloc dels dos... Amb l'Isidre s'hi pot parlar...

- I on vaig? Ademés, hi estic bé a casa seva, m'agrada, m'hi he habituat i no vull canviar aquesta rutina. He decidit no dir-li i fer la meva igualment. Té varis projectes en marxa, no crec que se n'adoni.

- No vull ficar-m'hi, però... vols dir que és això? Tens 26 anys, una feina que et permetria viure i una colla d'amics.

- No vull parlar amb l'Isidre. Amb ell vull que segueixi tot com fins ara... no vull canviar aquesta part de la meva vida.

Van estar uns minuts sense parlar, deixant-se embolicar per la música, el fum de les cigarretes i la confidencialitat de la foscor, refugint-se les mirades.

- Fa molt que el coneixes?

- Uns pocs mesos, no fa tant que ens anem al llit, però no vàrem triga gaire...

- Així, no és una infidelitat puntual, un rotllo i ja està...

- Potser no... No vull perdre el que tinc amb l'Isidre, ho entens?

- Però què hi tens amb l'Isidre? una amistat, un sentiment de tendresa? I a ell, ja li està bé aquest sentiment?

- Jajaja, no... També tinc sexe, amb ell, si et refereixes a això...

- No t'ho prenguis malament, però... jo no sé si podria. Crec que no...

La mirada de la Míriam es va fer dura, la seva cara era una màscara blanca darrera del fum.

- No pensava que m'anaves a jutjar... Potser ja no tenim el feeling que teníem abans.

- Però... no seria més net arribar a un acord amb ell? Estic segura que ell ho entendria.

- La seva ex, la Carla, li envia més mails dels necessaris... Crec que torna a estar sola. No vull còrrer riscos...

(...)

S'havia fet fosc i les temperatures queien en picat. Caminava depressa, al costat del riu. La fredor d'aquella nit serena de desembre se li posava dins, com aigua en una esponja que després es congelava i semblava voler trencar-li les fibres en fer-se gel. En arribar al petit apartament va pujar la calefacció, es va dutxar, va secar-se el cabell, es va fer una cua i es va posar uns texans vells i un jersei fosc de llana gruixuda que li anava dues talles gran. Va engegar la tele, el Barça era el favorit pel derbi de demà, Sarkozy liderava el resorgiment europeu i Obama continuava dirigint els estats units a l'ombra. Tot era al seu lloc, va apagar-lo, va buscar un CD dels Gotan Project i es va abrigar per sortir al balcó a fumar i a parlar amb la lluna. Sí, la covardia té moltes formes, parla molts idiomes, ens fa oblidar que la bellesa és una altra cosa, que aprendre és el camí i la mediocritat no és tant la circumstància sinó una actitut. El tango electrònic continuava sonant a l'escalfor de la sala.

Els homes que no estimaven les dones, Stieg Larsson

La primera entrega de Millenium, la trilogia de Larsson, que ja s'ha convertit en un fenòmen de masses. Després d'acabar-la he corregut a la llibreria a buscar la segona entrega. És una novel.la negra, escrita des d'un abisme emocional. Novel.la negra, sí, però trascendeix el gènere: violència de sexe, sàdics perturbats, soledat que reverbera malaltíssament en manques afectives i dificultats de comunicació... però també estafes financeres, negociacions que posen en joc les conviccions personals... i relacions riques afectivament, de gent valenta i gent que ho és menys que volta pel món buscant el seu lloc mentres mira de sobreviure els dies, alguns amb actitut, altres amb menys. Una excel·lent novel·la que toca moltes dimensions, amena, divertida de llegir i, sobretot, té un ganxo increïble que fa que retrobar-la per la pàgina on l'has deixat el dia anterior et doni la seguretat de que aquella estona de lectura serà una molt bona estona.

Expansió quantitativa

En el suplement econòmic de La Vanugardia una entrevista interessant, Graham Turner, autor de "Credit Crunch". Un aspecte fonamental: L'Expansió Quantitativa seria una bona maera d'afrontar la crisi, en qualsevol cas millor que les polítiques de facilitació fiscal per si soles, que acabaran repercutint en una pujada de tipus a llarg. Turner defensa que els mercats financers estan descomptant ja la compra de bonus del tresor per part de la Fed. L'objectiu és, per una banda, evitar un nou mínim de les borses en la fase de recuperació (difícilment abans del tercer trimestre de 2009) i, per altra banda, compensar els efectes de pujada de tipus que pot implicar les polítiques de relaxació fiscal en el llarg termini. Tot això, en un escenari de preu del diner que descompta que serà proper a zero, en un entorn deflacionista. No només a US sinó també a Eur. Des d'aquest punt de vista, l'autor defensa l'Expansió Quantitativa, és a dir, la compra de deute governamental, combinada amb l'estímul fiscal com a via per sortir més eficientment de la crisi. El BCE i els països Eur no són partidaris de momenta a aquest tipus de mesura, en bona part perquè Alemanya n'és històricament contrària. Però... Per països come Espanya, amb un dèficit enorme, amb una dependència exterior exagerada, una productivitat baixa i un índex d'atur creixent... potser les receptes comunitàries són massa suaus, gairebé inoperants davant la proporció de la trompada financera global, i la recepta més dràstica de Turner és potser una opció a considerar. Alternativament, seria un argument més per acusar el sector econòmic europeu i espanyol d'inmovilista, poruc i estancat en axiomes potser ortodoxos, però d'efectivitat real limitada.

Respecte els mercats, la caiguda de divendres està en la línia d'enorme volatilitat que descriu la inseguretat de la situació. Hores d'ara, bona part de la partida s'ha de jugar, tot just estem en el posicionament defensiu, a Europa, i l'avaluació dels moviments és lenta. De totes maneres, crec que hi pot haver un nou atac als 9100 punts de l'Íbex d'aquí a reis i pot sobrepassar aquesta cota puntualment, en tot cas, si la política econòmica Eur és igual d'ortodoxa que fins al moment, segur que hi haurà almenys un nou terra que es dibuixarà durant la primera meitat del 2009. Paciència i a mirar els toros des de la barrera.