Los ojos de Ariana.

Afganistan. L'home jove puja a l'arbre, el vell es recolza al bastó i li diu que ja es pot entossudir, que el farà baixar quan vulgui. El jove s'en burla. Quan vulgui, insisteix l'avi, et faré baixar de tres puntades de peu o abans. El jove accepta la juguesca. L'avi s'acosta i fa una puntada de peu a l'arbre. Res. El jove riu. L'avi fa la segona puntada de peu. Res. Més rialles. En això que l'avi mira al cel i gira cua, tornant caminant lentament cap el poble. Ei! crida el jove. L'avi es gira: He dit quan vulgui, i tinc tot el temps del món.

Ariana, el nom antic d'Afghanistan, porta burka. La seva gent està dividida entre el feudalisme i l'esperança de retornar un dia a gaudir de la llibertat de l'humanisme, aquella en que les dones no s'hagin d'amagar per sortir a comprar, puguin aprendre a llegir i a mirar als ulls als homes. La realitat és, encara, un feudalisme terrible que es manté a punta de punyal per part dels talibans, i a base de corrupció i suborns per part dels que haurien de dur l'esperança. Els ulls d'Ariana no paren de plorar.


http://www.losojosdeariana.com/

Sanhiro, Natsume soseki

La mujer le dirigió entonces una larga y serena mirada, y cuando habló lo hizo con la mayor calma:
- Es usted todo un cobarde, ¿lo sabe?
Sanshiro se sintió como si le hubieran arrojado contra el andén y le hubieran pateado el hígado.

Soseki és l'escriptor estandart de l'era Meiji (1868-1912), i aquesta és una novel.la escrita el 1908, fa cent un anys. De totes maneres, tot i la distància, tant cultural com en el temps, hi ha punts que es mantenen vigents, com acostuma a passar amb la bona literatura. Malgrat aquell aire melanconiós de la literatura de l'època, passat pel tamís japonés, trobo un cert aire de precursors de la gran literatura occidental de la primera meitat de segle, Boris Vian, Miller... possiblement per això és un dels escriptors japonesos admirats per Murakami.
La novel·la descriu el viatge d'un noi de poble a Tokio, on va a passar el seu primer any de universitat, amb el cap ple de perdals i amb els ulls ben oberts. Les peripècies d'en Sanshiro permeten intuir una societat japonesa en un canvi profund en els seus valors.

La Reina al Palau dels Corrents d'aire, Larsson

La tercera entrega de la trilogia no deceb en absolut. Si la segona part s'em va fer pesada al principi fins que comença l'acció, aquesta no. Nous personatges, noves situacions i estratègies, però la mateixa velocitat d'acció, descrita amb precissió, i aquell elixir de contemporaneitat, d'ajust a una realitat tan esquerpa però exacta, que dona a les novel·les de Larson aquell punt d'apropament universal. Molt bon thriller.

Man in the dark. Auster

As the weird world rolls on. Potser sí, que el pas dels anys donen la perspectiva adequada, la conciència del risc, que permet avaluar-lo abans de prendre una decisió. O potser és la soledat que en deriva, obligada pels supervivents, el premi no assolit dels que han quedat pel camí i en el record. I potser és des d'aquest púlpit que l'Auster ens reclama l'atenció sobre la bipolarització política com a factor de risc latent. Potser no només a USA, a jutjar pels comentaris de la Cospedal, PP, en les notícies d'avui... L'extrany món va rodant.